No hi ha una regla fixa per a la derivació d’adjectius a partir d’antropònims, però hi ha certes tendències i en molts casos la intuïció ens pot ajudar. El sufix derivatiu més corrent és –ià, que pot adjuntar-se a noms acabats en consonant (Darwin > darwinià, Freud > freudià, Kant > kantià, Hegel > hegelià), o bé es pot adjuntar a noms acabats en e muda (Shakespeare > shakespearià, Voltaire > voltairià o volterià). També hi ha noms que només adjunten el sufix –à a la consonant final (Luter > luterà) o a la e sonora final (Linné > linneà, Nietzsche > nietzscheà), i fins i tot en algun cas en què la e final del nom és muda (Boole > booleà).

La vacil·lació d’alguns derivats fins i tot es reflecteix en els diccionaris i acostuma a afectar especialment aquests noms acabats en e sonora en la llengua d’origen. Per exemple, en castellà, segons el  DRAE, el derivat de Goethe tant pot ser goethiano com goetheano. En català, segons la segona edició del DIEC, el derivat de Nietzsche és nietzscheà, però anteriorment havia recollit el derivat nietzschià (com es fa notar en la mateixa introducció).

Així, doncs, d’acord amb la darrera edició del DIEC i d’acord amb el que suggereix una pronúncia de l’antropònim més fidel a l’original en alemany, el derivat de Nietzsche és nietzscheà (i no pas nietzschià).

(Apunt del bloc Vocabulària)