Unitat mínima de transmissió cultural que, segons algunes teories, actua en l’evolució cultural d’una manera comparable als gens en l’evolució biològica. Continua llegint →
Category Archives: Termes i expressions
noümen
En la filosofia de Kant, trobem el terme noümen, adaptació del mot grec noumenon. En català, és un mot de tres síl·labes: no-ü-men. S’assembla a mots com paüra, saüquer o llaütista, en què la dièresi sobre la u té la funció de trencar el diftong ou. En el cas de noümen, com en el de paüra, la síl·laba tònica recau sobre la ü.
no-ü-men
El plural de noümen és noúmens, a diferència del plural anglès noumena. L’adjectiu derivat de noümen és noümènic o noümenal.
(Apunt aparegut al blog Vocabulària)
nietzscheà o nietzschià?
No hi ha una regla fixa per a la derivació d’adjectius a partir d’antropònims, però hi ha certes tendències i en molts casos la intuïció ens pot ajudar. El sufix derivatiu més corrent és –ià, que pot adjuntar-se a noms acabats en consonant (Darwin > darwinià, Freud > freudià, Kant > kantià, Hegel > hegelià), o bé es pot adjuntar a noms acabats en e muda (Shakespeare > shakespearià, Voltaire > voltairià o volterià). També hi ha noms que només adjunten el sufix –à a la consonant final (Luter > luterà) o a la e sonora final (Linné > linneà, Nietzsche > nietzscheà), i fins i tot en algun cas en què la e final del nom és muda (Boole > booleà).
La vacil·lació d’alguns derivats fins i tot es reflecteix en els diccionaris i acostuma a afectar especialment aquests noms acabats en e sonora en la llengua d’origen. Per exemple, en castellà, segons el DRAE, el derivat de Goethe tant pot ser goethiano com goetheano. En català, segons la segona edició del DIEC, el derivat de Nietzsche és nietzscheà, però anteriorment havia recollit el derivat nietzschià (com es fa notar en la mateixa introducció).
Així, doncs, d’acord amb la darrera edició del DIEC i d’acord amb el que suggereix una pronúncia de l’antropònim més fidel a l’original en alemany, el derivat de Nietzsche és nietzscheà (i no pas nietzschià).
(Apunt del bloc Vocabulària)
biologicista
Des d’un punt de vista estrictament formal, tant la forma biologisme o biologista (formada sobre la base substantiva biologia, de la mateixa manera que s’ha format ecologisme o ecologista sobre la base ecologia), com la forma biologicisme o biologicista (formada sobre la base adjectiva biològic, com s’ha fet amb logicisme, mecanicisme, etc.) es poden considerar ben formades.
A més, hi ha alguns documents que relacionen totes dues formes com a sinònimes, com ara a Symploké (Enciclopedia Filosófica): «A veces recibe también el nombre de biologicismo, aunque el término aceptado por el Diccionario de la Lengua Española de la Real Academia Española es el de biologismo.»
Com passa amb castellà, també en català el DIEC i altres diccionaris només recullen la forma biologisme:
biologisme
m. [FS] Tendència a interpretar la realitat natural o cultural a partir de models biològics.
Altres fonts en català, també recullen únicament la forma biologisme, com FiloXarxa:
biologisme GEN.
(Apunt publicat anteriorment a Sens Dubte)
heracliteu o heraclitià?
L’adjectiu derivat del filòsof de l’antiguitat Heràclit és heraclitià -ana. Aquest adjectiu, que no apareix com a entrada en cap diccionari, es troba documentat en diverses fonts, com ara dins l’article ésser de l’Enciclopèdia i en molts documents i llibres consultables des del Web.
L’adjectiu heraclià -ana, en canvi, fa referència a Heracli, emperador bizantí. Aquest adjectiu té entrada al GDLC. (Apunt publicat anteriorment a Sens Dubte)
els jo o els jos?
Tal com es pot veure en l’entrada corresponent del DIEC, el plural del substantiu jo és jos:
jo
1 pron. [LC] Pronom personal de primera persona de nombre singular, mot amb què l’autor d’un enunciat es designa a si mateix en el context d’aquest enunciat. Jo ho faré. Ho farem entre tu i jo. La mestra diu que jo no m’hi esforço. Si tu no goses —em va dir ella—, ja li ho diré jo.
2 m. [PS] [MD] [pl. jos] Persona en tant que té consciència d’ella mateixa i de la seva relació amb el medi.
(Apunt publicat anteriorment a Sens Dubte)
“espaialitat” o espacialitat?
El mot espacialitat és un derivat de l’adjectiu espacial, que tal com es pot veure en els diccionaris vol dir ‘relatiu o pertanyent a l’espai’. L’adjectiu espacial és un cultisme (< del llatí spatium) per via de l’anglès, spatial. La forma catalana espai presenta el derivat adjectival espaiós, que té un altre significat. Per fer referència a la dimensió relativa a l’espai, cal partir de l’adjectiu culte espacial, d’on s’obté espacialitat, forma similar al castellà espacialidad.
La forma possible espaialitat (< espai + -itat) no és correcta perquè aquest concepte ja està ocupat pel derivat semiculte espacialitat. (Apunt publicat anteriorment a Sens Dubte)
inquirent
La forma inquirent és un derivat possible del verb inquirir amb el significat previsible ‘que inquireix’. Cal tenir en compte, però, que aquesta forma no està recollida en cap obra lexicogràfica catalana consultada. En canvi, sí que es recull el derivat inquiridor, amb el mateix significat (DIEC, GDLC, DCVB). També en el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana (CTILC) apareixen força contextos amb la forma inquiridor, però no n’hi ha cap amb la forma inquirent. (Apunt publicat anteriorment a Sens Dubte)
contraargument
Encara que el compost contraargument no aparegui als diccionaris, és un derivat possible i ben format a partir del prefix patrimonial contra- i el substantiu argument. D’acord amb la normativa vigent sobre l’ús del guionet i d’acord amb el que es recull també en la versió electrònica de la Gramàtica de la llengua catalana de l’IEC en l’apartat corresponent als prefixos patrimonials, aquest tipus de compostos s’han d’escriure sense guionet, tal com fan contraalmirall, contraexemple, contrarevolució, etc. (Apunt publicat anteriorment a Sens Dubte)
controvertir
El DIEC només recull del verb controvertir una accepció intransitiva: ‘sostenir una controvèrsia’. Això no obstant, els usos que documentem en el CTILC són transitius i, a més, no tenen exactament el significat de ‘sostenir una controvèrsia’, sinó el de ‘refutar’ o ‘contradir’, un ús que es documenta en altres obres lexicogràfiques, especialment en l’àmbit de l’escolàstica:
…profitosa d’estructura o d’instint. Penso que no pot ésser controvertida la veritat d’aquestes proposicions. Hi ha sens dubte una…
…adduint demostracions d’ordre pràctic, difícils i fatigoses de controvertir. Era irritant, i molt poc espanyol. Espanya vivia i moria per a…
…que per això caldria que parlés ara de diverses qüestions que controverteixen els doctes, amb els quals no desitjo d’indisposar-me, crec que…
…simulada (fig. 28), bé que aquests resultats hagin estat controvertits per Kalant. En tot cas, sembla ben clar que resulta molt més…
…ha estat o no un gran Papa. Això, cap de les fonts no podrà controvertir-ho. És veritat, encara que cada dia que vivim ens fa comprovar…
…Florencia, que ’s conceptúa ser del any 856, no obstant haberse controvertit la exactitud d’eixa data; lo Santo Volto de Luca, del mateix…
…passa a través… A la llum de les teories neoplatòniques, que controverteixen l’opinió de Virgili, potser hi trobem resposta. Mercuri…
D’altra banda, la limitació d’aquest verb com a intransitiu també ens invalidaria l’ús de l’adjectiu controvertit, que el diccionari normatiu no recull. Per aquest motiu, l’Oficina d’Assessorament Lingüístic de la Secció Filològica i les Oficines Lexicogràfiques estudiaran la idoneïtat de donar d’alta un ús transitiu d’aquest verb amb el significat de ‘contradir’, o bé donar d’alta l’adjectiu controvertit, a partir del qual podríem derivar el verb transitiu. (Apunt publicat anteriorment a Sens Dubte)