Són gairebé les 12 UTC des de l’estació 08190. Gira el tambor compartimentat amb cel·les on som cadascun dels meus companys i jo. Sense previ avís començo a inflar-me. Tot d’una el sostre s’obre i em sento lleuger, alliberat. De cop, una petita estrebada dirigeix la meva atenció cap avall i veig com els meus companys estan caient! Espera, és l’habitacle que cau! Què està passant?
Soc jo que m’enlairo! No deixo d’observar el que tinc sota meu: grans blocs rodejats per franges fosques tot formant una quadrícula per on circulen objectes rectangulars de colors. Per més que miro la imatge és una repetició sempre del mateix, però amb matisos diferents. Seguint observant en aquesta direcció, apareix una extensió immensa i blavosa amb tot de reflexos canviants que em deixa perplex.
Entro dins d’un objecte blanquinós, l’ambient ha canviat per fer-se més humit i el vent és ascendent. Aprecio com petites partícules en formació rellisquen per la meva pell en forma de llàgrimes. Continuo pujant fins que de sobte deixo enrere aquesta entitat i semblo estar en un lloc més calmat, desèrtic, on fa molt més fred, el vent és lateral i el cel és més fosc.
Soc un explorador del cel obert, deixat lliure per aventurar-se en la profunditat de l’infinit. El que primer veia gegant ara és minúscul, el que em semblava un tot ara és un bocí d’una cosa més gran i aquesta, alhora, tornarà a ser un bocí d’una altra i així successivament. D’alguna manera subtil tot sembla connectat dins el que en un principi era pla i ara es revela com una bella esfera. Quina pau i serenor poder gaudir d’aquesta visió. Somio amb el que m’oferirà el futur i com canviarà la meva percepció.
Un moment, alguna cosa ha canviat… Soc jo! Soc com unes cinc vegades més gran! I la pell em tiba més que mai. Em fa mal! M’apareixen unes estries que es fan cada cop més amples. La tensió és insuportable! No puc resistir-ho més! Paf!