Ser un vector no és fàcil. La teva feina consisteix a llevar-te cada dia i definir el mòdul i orientació (direcció i sentit) de la teva magnitud física. Pregunteu-li, si no, al vector de Poynting.
Quan un científic es pregunta quina és la intensitat d’una ona electromagnètica, a qui us penseu que ho pregunta? Doncs al vector de Poynting! Sobre ell recau la responsabilitat de proporcionar aquesta informació als aparells de mesura per als científics.
No era més tranquil·la la vida quan solament s’havia de preocupar de mirar cap a on anaven el camp elèctric i magnètic per saber cap on orientar-se? Sense necessitat de fer cap càlcul matemàtic ell tenia les coses clares, formava part de la seva naturalesa. La vida era força tranquil·la, la veritat, l’únic problema apareixia quan entrava en un d’aquells materials estranys que l’obligaven a orientar-se en una direcció diferent de la direcció en què es propagaven els seus camps companys.
Els científics, però, sempre han de ficar els nassos arreu i etiquetar les seves troballes i, així, l’any 1884 John H. Poynting va posar nom i forma matemàtica al nostre amic. A partir d’ara, els camps quedarien lligats amb un operador matemàtic i ell s’hauria de cuidar de dur-lo sempre a coll. La vida no va tornar a ser igual. A partir de llavors, milers de científics i enginyers es van dedicar a calcular-lo i a dissenyar aparells per mesurar-lo, aparells sense cap mena de decència ni escrúpol dedicats a mirar els seus valors en un cert interval de temps i a fer-ne la mitjana!
Quina responsabilitat tan gran li sorgí arran d’aquest fet: haver de cuidar-se que tot quedés de forma més o menys intel·ligible per a les ments humanes, limitades, mediocres i imperfectes, que intenten comprendre’l a ell i als seus companys mitjançant un llenguatge de signes i símbols que pretén descriure aquest món boig, però alhora fascinant, en què vivim.