comunicació científica

Lluís Anglada
Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC)
ORCID iD 0000-0002-6384-4927

Arasteh, Sona; Blake,Oliver (2024). The European landscape of institutional publishing: a synopsis of results from the DIAMAS survey. DIAMAS. 29 p. Disponible a: <https://zenodo.org/records/10551710>. [Consulta: 11/05/2024].

Shearer, Kathleen; Nakano Koga, Silvia Mirlene; Rodrigues, Eloy; Manola, Natalia; Pronk, Martine; Proudman, Vanessa (2023). Current state and future directions for open repositories in Europe. OpenAIRE, LIBER, SPARC Europe, COAR. 36 p. Disponible a: <https://doi.org/10.5281/zenodo.10255559>. [Consulta: 11/05/2024].

Segurament, d’aquí a uns anys, haurem trobat una solució i la informació científica serà oberta sota unes condicions d’ús i econòmiques acceptades per tothom. Avui, això és un objectiu perseguit, però encara no aconseguit, per la totalitat dels agents implicats en aquesta llarga cadena que forma la comunicació científica. Quan arribi aquell moment, serà interessant examinar (amb menys passió de la que hi posem avui) els diferents i, en la seva majoria, fallits intents per fer que els resultats científics siguin accessibles a tothom de forma equitativa, fàcil i reutilitzable.
 
Potser d’aquí a uns anys (quants? 5? 10?), tot mirant enrere, trobem risibles algunes de les moltes propostes ben intencionades que hem defensat en aquest llarg trajecte que avui té 25 anys, si no més. Les anades i vingudes del moviment de l’accés obert, crec que ens han deixat avui amb el convenciment que no es pot pretendre que la majoria dels elements de la comunicació científica estiguin en mans d’empreses comercials i que ‒alhora‒ aquestes empreses no vulguin treure beneficis econòmics i empresarials de la seva aportació.

El desencís sobre la lentitud i iniquitat de l’accés obert proporcionat per les revistes (daurades o híbrides) d’editorials comercials ha fet que la comunitat científica giri els ulls cap a dos antics instruments de l’accés obert: els repositoris institucionals i les revistes diamant (les d’accés obert editades per institucions científiques en les quals els autors poden publicar sense cost) i els repositoris institucionals. És per això que són oportuns els informes que ara ressenyem i que ens ofereixen una visió amplia d’on som. Als seus títols, hi ha les paraules «panorama» i «situació actual» que indiquen clarament la seva voluntat de situar-nos. Val a dir que els dos tenen una intenció que va més enllà de la merament descriptiva, la seva voluntat és recollir informació de la situació actual de cara a millorar-la i fer que revistes diamant i repositoris tinguin més prestacions, qualitat científica i visibilitat. 

Comencem pel panorama europeu de l’edició institucional que és un resultat del projecte europeu DIAMAS que s’adreça a reforçar les revistes diamant i que està essent un projecte molt actiu, tal com es pot veure consultant els seus resultats que va publicant a Zenodo. Diguem, abans que res, que DIAMAS distingeix molt encertadament entre els editors institucionals i els proveïdors de serveis; aquests darrers són els que donen suport de publicació, per exemple proporcionant infraestructura, però no intervenen en els continguts de la revista. El projecte vol arribar a tenir una visió del panorama europeu d’aquestes revistes (que és el que comentarem en aquesta ressenya), proposar nivells homologats de qualitat per a les revistesⁱ i formular recomanacions i estratègies que reforcin el paper i la sostenibilitatⁱⁱ d’aquest tipus de revistes.

El panorama de l’accés obert diamant es pot descriure com «un extens i fragmentat arxipèlag d’entre 17.000 i 21.000 revistes, publicades col·laborativament per la comunitat científica, que haurien d’estar millor organitzades, coordinades i finançades si el que es vol és que siguin un bon instrument per a la disseminació de la recerca dels científics». L’informe té la intenció d’entendre millor el funcionament d’aquest tipus de revistes de cara a prendre mesures que en facilitin el seu enfortiment i les facin cada vegada més, tal com ja està essent a l’Amèrica Llatina, els instruments triats pels investigadors on publicar.

Els resultats de l’enquesta s’agrupen sota quatre apartats:

• Com és la governança i la gestió editorial de les revistes.
   
• Les pràctiques de ciència oberta que segueixen. 
   
• El seu finançament.
   
• Les seves pràctiques editorials referents a visibilitat, comunicació, equitat, diversitat i inclusió.

Un resum dels resultats mostra que les institucions editores de revistes diamant compleixen de forma elevada les pràctiques més acceptades de gestió editorial i de ciència oberta, però que operen a escala molt petita, cosa que les fa dependre del voluntariat i de les institucions que les sustenten. Algunes dades: dues terceres parts dels editors publiquen entre una i cinc revistes, un 71 % són totalment accés obert i diamant, una àmplia majoria depenen financerament d’una altra institució i un 45 % considera que el seu contingut està ben indexat, mentre que el 55 % restant voldria millorar-lo.

La situació dels repositoris a Europa ens la dibuixen els resultats d’una enquesta promoguda conjuntament per OpenAIRE, LIBER, SPARC Europe i COAR. Aquestes organitzacions comparteixen una estratègia per millorar i potenciar els repositoris. La visió d’aquestes entitats és que els repositoris operin en xarxa i donin accés (a les persones i a les màquines) als resultats de la recerca. Aconseguir això implica crear una «nova generació de repositoris en la qual els actuals passin de ser serveis institucionals aïllats a ser part d’una infraestructura en xarxa global i distribuïda sobre la qual es puguin construir serveis de valor afegit».

Els resultats de l’enquesta s’agrupen en tres apartats: resultats, altres serveis i anàlisis. En el primer, s’hi troben elements com, per exemple, els tipus de contingut predominants als repositori i els esquemes de metadades i els programaris usats. En altres serveis, es tracten aspectes de preservació, certificació i fonts de finançament. La part final és, al nostre entendre, la més interessant ja que resumeix la situació actual dels repositoris.

El resum de la situació dels repositoris a Europa mostra un panorama molt ampli i bastant homogeni d’instruments que recullen una molt àmplia varietat dels resultats de la recerca (majoritàriament revistes però també tesis, llibres, dades, etc.) que fan dels repositoris una infraestructura que està donant suport a la bibliodiversitat de l’ecosistema de la comunicació científica. Els repositoris utilitzen protocols, estàndards i identificadors, però mostren dificultats per mantenir-se al dia respecte de les noves versions de programari i millores tecnològiques. La sostenibilitat de la major part dels repositoris sembla ben garantida perquè solen ser serveis institucionals, però, alhora, també tenen unes bases de recursos humans dedicats febles. Això darrer es pot pal·liar amb el que han fet alguns països d’adoptar esquemes cooperatius que els proporcionin economia d’escala.  

Les conclusions (de molt recomanable lectura, p. 33-35) mostren que la situació actual és insuficient si es vol que els repositoris siguin un element rellevant per a la comunicació científica. Els tres grans reptes que tenen per davant són:  

1. Mantenir actualitzades i amb un funcionament avançat les plataformes de programari.
    
2. Aplicar de forma coherent i completa bones pràctiques pel que fa a metadades, preservació i estadístiques, i
    
3. Tenir una visibilitat adequada en l'ecosistema acadèmic. 

Per fer front a aquests reptes calen recursos tecnològics, de suport humà i d’aprofitament de les potencialitats de la xarxa ja existent, de natura clarament col·laborativa. Aquestes conclusions acaben amb els propòsits de les institucions promotores de l’enquesta de treballar conjuntament per enfortir els repositoris a Europa i es proposen fer-ho en tres àrees: assenyalant el valor i aportació dels repositoris, fomentant bones pràctiques per als repositoris en l’àmbit europeu, i ajudant a la creació i coordinació de xarxes nacionals de repositoris.

Revistes diamant i repositori institucionals comparteixen fortaleses i febleses. La principal de les primeres és ser avui alternatives reals i immediates a l’accés obert. Entre les segones: la fragmentació d’aquestes iniciatives que no els dona prou múscul com per ser competitives en un entorn en constant evolució tecnològica. Alhora, les vies de millora són comunes: més qualitat i prestacions a partir de la cooperació i l’adhesió a bones pràctiques. 

Nota final
Estudis de situació com els ara ressenyats són de gran ajut per definir pautes d’actuació basades en l’estat de les coses; no pas per conformar-se amb el que hi ha sinó per detectar els punts a reforçar. En aquest sentit, aprofito aquesta ressenya per comentar que les biblioteques de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) han dut a terme una prospecció per identificar els hàbits en la gestió de dades de recerca del personal investigador i dels estudiants de doctorat de la Universitatⁱⁱⁱ que val la pena fullejar.

© Imatge de Mohamed Hassan a Pixabay

ⁱ N’acaba de publicar una proposta: Extensible Quality Standard in Institutional Publishing (EQSIP) V2.0 for Diamond Open Access. 
ⁱⁱ DIAMAS acaba de publicar: IPSP Sustainability Research Report.
ⁱⁱⁱ Notícia al CSUC: Els hàbits en la gestió de dades de recerca del personal investigador.

Ángel Borrego
Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals
Universitat de Barcelona (UB)

Morriello, Rossana (2022). Dalla pirateria dei libri all’editoria predatoria: un percorso tra storia della stampa ed etica della comunicazione scientifica. Milano: Ledizioni. 158 p. (Editoria: passato, presente e futuro). Disponible a: <https://www.ledizioni.it/checkout/order-received/55043/?key=wc_order_c2rGKG5HeyWlF>. ISBN 978-88-5526-804-2. [Consulta: 29/08/2023].

Els darrers mesos, diversos mitjans de comunicació han publicat notícies sobre comportaments deshonestos d’investigadors en publicar resultats científics (vegeu, per exemple, les publicades a El País o elDiario.es). Malgrat tractar-se d’un tema d’actualitat, el plagi o la falsificació de dades no són conductes noves i se’n poden documentar casos des dels inicis de la ciència moderna tot i que, probablement, s’han exacerbat com a conseqüència d’uns criteris d’avaluació científica centrats de manera gairebé exclusiva en el mesurament quantitatiu de la producció dels investigadors.

L’ètica de la comunicació científica constitueix el nucli de la monografia de Rossana Morriello. A aquest tema dedica l’autora el segon apartat de la seva obra. Aquest capítol central ve precedit d’un altre sobre la pirateria i té com a continuació un tercer sobre les editorials predadores. Tots tres capítols conformen una obra amb una orientació eminentment històrica, amb profusió d’exemples que il·lustren les explicacions de l’autora.

Morriello situa l’origen de la pirateria editorial a l’Anglaterra del segle XVII, justament el lloc i el moment on es regulen per primera vegada els drets patrimonials emanats de la propietat intel·lectual, és a dir, el copyright. El gremi d’editors i impressors anglesos, la Stationers’ Company, gaudia del monopoli en la producció de llibres que assegurava al membre que registrava la propietat d’un text que ningú més pogués publicar-lo. Aquesta protecció es percebia en ocasions com una limitació a la difusió de les idees polítiques, la qual cosa atorgava a la pirateria editorial una certa aura de defensa de la llibertat d’impremta que no ha perdut completament. L’autora fa un repàs de l’evolució legislativa al Regne Unit, França, Itàlia i els Estats Units que il·lustra l’augment de la pirateria a mesura que s’incrementa la industrialització de la impremta. El capítol finalitza mostrant com aquest debat ha arribat a l’edició de revistes científiques, on l’interès dels investigadors per difondre els resultats de la recerca ha portat a la proliferació de repositoris com Sci-Hub que tenen per objectiu la difusió il·legal d’articles científics.

El segon capítol de la monografia se centra, també des d’una perspectiva històrica, en l’ètica de la comunicació científica. L’autora comença traçant una línia divisòria entre l’error i la mala praxi científica en funció de la intencionalitat de l’investigador. Morriello fa un repàs d’exemples de fabricació i falsificació de dades en economia, medicina o química, mostrant que cap disciplina està exempta d’aquest tipus de males pràctiques. Un apartat del capítol tracta de comportaments deshonestos relacionats amb l’autoria, com ara els «autors fantasma» (que han participat en el desenvolupament d’un estudi però no figuren entre els seus responsables) o l’autoria honorífica (la inclusió d’autors que no han fet cap aportació al treball). A continuació, s’analitzen les tres principals causes de la retractació d’articles d’autors italians: la manipulació de dades, la manipulació d’imatges i el plagi. El capítol finalitza amb la discussió dels efectes d’aquestes males pràctiques sobre l’element essencial de la ciència: la reproductibilitat dels estudis científics.

El tercer i últim capítol de l’obra aborda el problema de les revistes científiques predadores, aquelles que cobren als autors taxes d’edició per la publicació d’articles sense comprovar-ne la seva qualitat i sense proporcionar cap tipus de servei editorial. Al text, s’ofereixen consells per a la identificació d’aquestes revistes. Altres apartats del capítol es dediquen a fenòmens com els paper mills (organitzacions dedicades a la producció d’articles falsos per vendre’n l’autoria) i els articles zombies (articles retractats però que es continuen citant com a legítims). L’últim apartat fa algunes reflexions sobre possibles intervencions per esmenar aquestes males pràctiques científiques.

En conclusió, es tracta d’una obra atractiva que resultarà especialment útil a lectors interessats a tenir una perspectiva històrica de la propietat intel·lectual i l’ètica en el món acadèmic. Es tracta d’un treball molt documentat, amb múltiples exemples que fan amena la lectura. Potser es troba a faltar una millor categorització de les conductes descrites i una reflexió més profunda sobre les seves causes i possibles solucions.

Nota. Aquesta ressenya es publica simultàniament amb el Blog de l’Escola de Llibreria. 

© Imatge inicial de Dimitris Vetsikas a Pixabay

Remedios Melero
Instituto de Agroquímica y Tecnología de Alimentos (IATA)
Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC)

Puebla, Iratxe; Polka, Jessica; Rieger, Oya Y. (2022). Preprints: their evolving role in science communication. ATG LLC (Media). VII, 74 p. Disponible a: <https://doi.org/10.3998/mpub.12412508>. [Consulta: 29/05/2022]. 

El llibre es divideix en nou capítols amb una extensa bibliografia al final de l’obra. El primer comença fent un recorregut històric del sorgiment dels servidors de preprints i del seu ús com alternativa a una ràpida difusió dels avenços científics. Malgrat que, actualment, existeixen nombrosos servidors de preprints, aquesta monografia se centra en BioaRxiv, ArXiv, Research Square i SSRN. 

El 1991, Paul Ginsparg va crear el repositori de preprints Arxiv a través d’una llista de distribució que va passar al web el 1993. L’SSRN es va crear el 1994 per facilitar la distribució de treballs abans de la seva publicació formal, i el 1997 es va crear Repec amb l’objectiu de millorar la comunicació científica en economia. No obstant, en disciplines de ciències de la vida no van tenir èxit fins al 2013, any en què es van crear el PeeJ Preprints i el Bioarxiv, i va ser el 2016 quan ASAPbio va contribuir a coordinar i conjuminar esforços per a l’adopció de les preprints en matèries de ciències de la vida.