La irrupció de la intel·ligència artificial (IA) a la indústria editorial no es pot entendre únicament com un avenç tecnològic; constitueix, sobretot, un fenomen cultural, econòmic i simbòlic de gran abast. El món digital a la indústria editorial (Universitat Veracruzana, 2025) és una obra col·lectiva que examina, des de múltiples perspectives, les transformacions que la IA ha introduït en el sector editorial contemporani. A diferència d’altres volums centrats gairebé exclusivament en els desenvolupaments tècnics, aquest llibre es distingeix per articular una anàlisi que integra història dels mitjans, cultura digital, educació, pràctiques professionals i reflexió ètica. Aquesta pluralitat constitueix la seva principal fortalesa, tot i que també genera tensions internes que conviden a una lectura crítica i contextualitzada.

Des de les primeres pàgines, el volum es presenta com una reflexió coral sobre un sector en plena mutació. Reuneix investigadors, editors, dissenyadors, especialistes en intel·ligència artificial i diversos actors de la cadena del llibre amb la finalitat d’analitzar com les tecnologies digitals –i, de manera particular, la IA–estan reconfigurant les pràctiques de creació, edició, distribució i lectura en el segle XXI. Sota aquest objectiu comú, el llibre desplega un mosaic d’aproximacions que transiten entre allò tècnic i allò humanístic, allò conceptual i allò pràctic, oferint un panorama ampli i pertinent tant per a professionals del sector com per a acadèmics i lectors interessats en la cultura digital contemporània.

L’obra s’obre amb una extensa entrevista amb Carlos A. Scolari, que proporciona un marc conceptual sòlid des de la perspectiva de l’ecologia dels mitjans. Scolari convida a comprendre la intel·ligència artificial no com una ruptura radical, sinó com una fase més en la coevolució entre humanitat i tecnologia. S’hi apunta amb claredat que «quan apareixen noves tecnologies […] reapareixen vells temors», recordant que tota innovació suscita expectatives, incerteses i pors socials. Aquesta reflexió resulta especialment rellevant per contrarestar els discursos alarmistes que sovint acompanyen la irrupció de la IA. Al mateix temps, Scolari adverteix que el context actual presenta trets inèdits: la velocitat d’adopció i la massificació de les eines generen tensions noves que exigeixen una atenció ètica i crítica renovada. La seva lectura històrica dels canvis tecnològics permet situar la IA dins d’un procés de transformació cultural més ampli que desborda l’àmbit estrictament tècnic. De la mateixa manera que la impremta va reorganitzar la producció textual, les eines automatitzades contemporànies estan reconfigurant les pràctiques de lectura, escriptura i circulació de continguts, establint una tensió productiva entre continuïtat històrica i acceleració contemporània. L’entrevista funciona, així, com una entrada especialment sòlida al conjunt del volum.

El capítol de Rafael Morales Gamboa constitueix el nucli tècnic‑analític de l’obra. L’autor explica amb precisió que allò que avui es denomina IA generativa és una branca de la intel·ligència artificial capaç de produir textos, imatges o sons a partir de l’anàlisi estadístic de grans corpus de dades. Resulta particularment encertada la distinció que estableix entre la lectura humana —situada, hermenèutica i experiencial— i la lectura que realitzen els models de llenguatge, basada en patrons de coocurrència. Aquest contrast és fonamental per desmuntar la idea, àmpliament difosa, que els sistemes d’IA comprenen el llenguatge de manera anàloga als éssers humans. Morales Gamboa aprofundeix en els mecanismes mitjançant els quals els models de llenguatge processen grans volums de text per generar patrons lingüístics que, només de forma parcial, reprodueixen processos cognitius humans. Els exemples que ofereix –des de la interpretació d’una cita literària fins a la recomanació de lectures mitjançant ChatGPT– il·lustren tant la versatilitat com els riscos d’aquestes eines: poden acompanyar la lectura i l’escriptura, però també reproduir biaixos i fomentar bombolles culturals. El capítol combina rigor tècnic i claredat expositiva, convertint‑se en un dels textos més equilibrats del volum. No obstant això, l’anàlisi hauria pogut ampliar‑se incorporant una reflexió més profunda sobre les implicacions epistemològiques de concebre l’estadística com a forma de producció de sentit, un debat central en els estudis contemporanis sobre machine reading. Aquesta ampliació hauria permès situar la IA generativa no només com a eina operativa, sinó com un actor que redefineix les condicions de producció, interpretació i circulació del coneixement en l’àmbit editorial.

Guillermo de Jesús Hoyos Rivera ofereix una mirada crítica davant la creixent fascinació social per la intel·ligència artificial. S’hi assenyala que aquesta admiració s’acompanya d’un procés de romantització mitjançant el qual s’atribueixen als models capacitats cognitives que en realitat no posseeixen. Si bé reconeix els avenços tecnològics, subratlla que moltes expectatives es construeixen més a partir de l’entusiasme mediàtic que de la realitat tècnica. La seva reflexió introdueix un contrapunt necessari en un volum que, a vegades, privilegia les oportunitats davant dels riscos, recordant que la tecnologia sol avançar en cicles d’exageració i posterior desencant. Hoyos Rivera enfatitza, a més, la dificultat estructural de les màquines per comprendre la complexitat del llenguatge humà, una construcció simbòlica profundament arrelada en la cultura i l’experiència. Tot i que el seu diagnòstic resulta lúcid, el capítol hauria guanyat densitat mitjançant un diàleg més explícit amb debats internacionals sobre biaixos algorítmics, economia política de les dades i concentració corporativa, qüestions àmpliament tractades en la bibliografia recent però escassament presents en el volum.

La integració de la intel·ligència artificial en l’àmbit educatiu constitueix un altre dels eixos centrals del llibre, abordat per Alberto Ramírez Martinell. L’autor subratlla que l’alfabetització digital no es limita a l’adquisició de competències tècniques, sinó que implica també una comprensió ètica, legal i cultural de les tecnologies. Ramírez Martinell insisteix en la necessitat de formar estudiants crítics davant la IA, capaços d’avaluar els seus usos i implicacions dins l’entorn educatiu. Adverteix, a més, que la manca d’alfabetització digital no només reflecteix carències tècniques, sinó també un desconeixement dels marcs normatius i ètics que regulen aquestes eines. Tot i que el capítol podria haver aprofundit en la dimensió estructural de les desigualtats tecnològiques en contextos llatinoamericans, la seva aportació resulta especialment valuosa en defensar una educació que equilibri la incorporació de tecnologies amb la formació crítica i reflexiva.

Carlos Rojas Urrutia examina el futur del llibre en un context marcat per la digitalització i la irrupció de la IA, evitant caure en discursos apocalíptics sobre la desaparició de l’imprès. La seva anàlisi se centra en les transformacions de la circulació, l’accés i la mediació dels continguts, sense perdre de vista el valor cultural i històric del llibre com a objecte i com a experiència lectora. Rojas Urrutia sosté que la digitalització no substitueix la pràctica editorial tradicional, sinó que obre noves possibilitats de complementarietat i expansió. El seu capítol contribueix a equilibrar el to general de l’obra, oferint una perspectiva d’optimisme crític atenta a les tensions entre tradició i transformació tecnològica.

Especialment estimulant resulta el capítol de Rodrigo Martínez Martínez, dedicat a la intersecció entre disseny editorial i intel·ligència artificial. L’autor reconeix que aquestes tecnologies amplien els límits creatius del disseny, ja que ofereixen eines inèdites per a l’edició i la producció gràfica. No obstant això, adverteix del risc d’homogeneïtzació estètica derivat de l’entrenament dels models sobre estils visuals dominants. Aquesta reflexió planteja una qüestió crucial: què passa amb la diversitat visual i l’experimentació gràfica quan els sistemes repliquen patrons hegemònics? Tot i que el capítol introdueix un debat de gran rellevància, hauria merescut un desenvolupament més extens dins el conjunt del volum.

Luis Castro Hernández aporta una perspectiva poc habitual en analitzar l’impacte de la IA en les llibreries independents. El seu argument central és que els algoritmes poden convertir‑se en aliats estratègics per a la supervivència i autonomia d’aquests espais, sempre que s’utilitzin com a eines de suport a la cura de continguts i no com a substituts de la mediació humana. Aquest enfocament introdueix un matís socioeconòmic rellevant, en considerar com la tecnologia pot enfortir la selecció i difusió de continguts sense desplaçar la feina crítica dels professionals del llibre. No obstant això, el to optimista del capítol hauria guanyat profunditat mitjançant una reflexió més crítica sobre la precarització laboral i els efectes de l’automatització a la cadena editorial.

El volum es tanca amb el capítol de María Fernanda Mendoza Ochoa, dedicat als desafiaments jurídics que planteja la intel·ligència artificial en relació amb el dret d’autor. La seva anàlisi posa en relleu com aquestes tecnologies tensionen nocions fonamentals com autoria, originalitat i intenció creativa, i subratlla que la regulació no es pot limitar a respostes immediates o simplificadores. Mendoza Ochoa adverteix del risc de legislacions precipitadament que produeixin marcs ambigus i fragmentaris. Tot i que la seva contribució resulta adequada com a tancament del llibre, hauria estat desitjable incorporar una comparació sistemàtica amb marcs legals d’altres països, tenint en compte el caràcter transnacional de la indústria editorial.

Des d’una perspectiva crítica, la diversitat de veus i enfocaments que caracteritza El món digital a la indústria editorial, tot i ser enriquidora, genera una certa desigualtat en la profunditat analítica dels capítols. Alguns textos ofereixen desenvolupaments conceptuals i tècnics sòlids, mentre que altres es recolzen més en la reflexió personal o testimonial. Aquesta heterogeneïtat, no obstant això, no debilita necessàriament l’obra, sinó que reflecteix la complexitat real del sector editorial i permet múltiples punts d’entrada per a lectors amb perfils diversos.

En termes acadèmics, el volum estableix un diàleg fèrtil entre teoria de la comunicació, estudis editorials, alfabetització digital i ètica tecnològica. La noció d’ecosistema mediàtic, juntament amb les metàfores ecoevolutives proposades per Scolari, ofereix un marc conceptual adequat per comprendre la complexitat de la transició digital. L’explicació tècnica dels models de llenguatge, la discussió sobre l’autoria i els dilemes legals configuren un mapa de problemàtiques que resultarà útil per a futures investigacions en humanitats digitals i estudis del llibre.

En conjunt, l’obra compleix el seu objectiu principal: obrir un espai de reflexió informat, equilibrat i pertinent sobre el paper de la intel·ligència artificial en el món del llibre. No pretén oferir solucions tancades, sinó formular preguntes necessàries i proposar línies de pensament. En un context en què la tecnologia avança més ràpid que la capacitat institucional per regular‑la o comprendre‑la, el volum actua com una brúixola: no traça un camí únic, però il·lumina el terreny que s’està recorrent.

La seva principal aportació radica en mostrar que la IA no és un fenomen exclusivament tècnic, sinó també cultural, econòmic i simbòlic. No obstant això, com a obra acadèmica, presenta limitacions evidents: l’absència d’un fil conductor més explícit entre capítols, l’escassetat d’estudis de cas empírics i la manca d’un marc comparatiu internacional que permeti situar els processos descrits dins dinàmiques globals. Aquesta carència resulta especialment significativa si es té en compte que el sector editorial està profundament transnacionalitzat. Les transformacions digitals responen a lògiques macroeconòmiques i tecnològiques que transcendeixen els contextos locals.

Així mateix, el volum hauria pogut aprofundir en la dimensió epistemològica de la lectura. La distinció entre lectura humana i lectura algorítmica plantejada per Morales Gamboa obre un debat que gairebé s’esbossa: quina ontologia del text emergeix quan ambdós modes de lectura coexisteixen? Quines implicacions té aquesta coexistència per a l’autoria, la crítica literària i la mediació editorial?

Tot i que l’obra manté un optimisme moderat respecte al futur del llibre, tendeix a subestimar la crisi estructural que travessa el sector davant la creixent automatització. La IA no només complementa tasques editorials, sinó que està desplaçant funcions tradicionalment desenvolupades per professionals humans. L’absència d’una anàlisi més explícit sobre la precarització laboral i la reconfiguració del treball creatiu deixa sense explorar un dels debats més urgents del camp.

En definitiva, El món digital a la indústria editorial és un llibre necessari, encara que no suficient. Obre interrogants fonamentals, però no sempre els porta fins a les seves últimes conseqüències. El seu valor resideix en mostrar l’amplitud del problema; el seu límit, en no confrontar de manera més directa els pilars econòmics, polítics i epistemològics que sostenen l’actual «revolució» de la intel·ligència artificial a la cadena del llibre.

L’ecologia mediàtica que recorre l’obra permet comprendre la IA com a part d’un ecosistema en transformació; tanmateix, gairebé no es reconeix que aquest sector ja no està governat exclusivament per actors tradicionals, sinó per infraestructures corporatives globals el funcionament de les quals se sostreu en gran mesura al control d’editorials, acadèmics i legisladors. S’hi assenyalen riscos, però rara vegada s’hi aprofundeix en el fet que l’edició, com a forma històrica d’organització del coneixement, està sent subjugada per lògiques algorítmiques orientades a l’optimització de l’atenció i l’extracció de dades.

És en aquest punt on el llibre es queda curt: la IA no només reconfigura processos, sinó que desplaça marcs sencers de legitimitat, autoritat i producció cultural. Mentre diversos capítols celebren el seu potencial creatiu, econòmic o educatiu, s’evita qüestionar la fragilitat estructural d’un sector que depèn, potser per primera vegada, d’infraestructures tecnològiques alienes a la seva tradició institucional. En aquest sentit, l’obra funciona com un testimoni honest del desconcert contemporani, però també com una radiografia parcial d’una transformació molt més profunda.

Encara amb aquestes limitacions, el llibre mereix una lectura atenta. No ofereix respostes definitives, però exposa buits que la investigació crítica haurà de començar a omplir. Si el sistema editorial aspira a conservar rellevància cultural i autonomia intel·lectual en l’era de la intel·ligència artificial, haurà de fer més que adaptar‑se a noves eines: haurà de repensar‑se en el seu conjunt. Aquest debat, encara pendent, és el que aquest volum convida —encara que de manera encara tímida— a emprendre.

Aquesta ressenya es publica juntament amb el Blog de l’Escola de Llibreria.
© Imatge inicial generada amb intel·ligència artificial (DALL·E, OpenAI).

La Coalition for Advancing Research Assessment (CoARA) agrupa un ampli col·lectiu d’organitzacions compromeses amb la reforma dels sistemes d’avaluació de la recerca. Aquesta iniciativa sorgeix en un context de creixent consens sobre la necessitat de superar els models d’avaluació basats principalment en indicadors quantitatius (com el factor d’impacte o el nombre de publicacions), per tal d’impulsar una valoració més qualitativa, centrada en la diversitat de contribucions científiques i en pràctiques responsables. Més de 700 organitzacions de recerca, entitats finançadores, agències d’avaluació i societats científiques han adoptat els principis recollits a l’Agreement on Reforming Research Assessment (https://coara.eu/agreement/the-agreement-full-text/), publicat el juliol de 2022.

El dijous 17 de juliol de 2025, l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC) va acollir la jornada “Reformant l’avaluació de la recerca per afavorir la qualitat i l’impacte científic: Experiències i tendències en el marc de CoARA” (https://events.ibecbarcelona.eu/reformingresearchassessment), un espai en què diverses institucions catalanes van compartir les seves experiències en la implementació dels principis de CoARA, amb l’objectiu d’avançar cap a un sistema d’avaluació més just i integral.

L’activitat es va estructurar en tres parts. La primera va estar dedicada a la presentació de cinc projectes finançats en el marc de la primera convocatòria del CoARA Cascade Funding Programme, un mecanisme de suport econòmic destinat a promoure transformacions institucionals en les pràctiques d’avaluació. Aquest programa contempla dues convocatòries (abril-juny de 2024 i febrer-abril de 2025) i subvenciona projectes d’un any en tres modalitats: intercanvi de coneixement (teaming projects); proves pilot (institutional pilot projects); i canvis institucionals (institutional change projects).

En aquesta sessió, es van presentar els projectes liderats per diferents institucions. La UOC es va centrar en consolidar l’estratègia institucional de coneixement obert; la Universitat Ramon Llull va revisar les seves pràctiques d’avaluació per identificar les dimensions clau del nou paradigma (ampliació del concepte de recerca, inclusió de narratives, transparència, etc.); la UAB va aplicar els criteris CoARA a una convocatòria interna d’ajuts postdoctorals; l’IBEC va desenvolupar un projecte conjunt en col·laboració amb la Université de Carthage (Tunísia); i el Centre de Regulació Genòmica va incorporar narratives d’impacte als seus processos d’avaluació. En general, totes les intervencions van coincidir en la necessitat de sensibilitzar el personal investigador, atesa la manca de coneixement o l’escepticisme envers la proposta de reforma. També es va remarcar la importància de formar adequadament els avaluadors que hauran d’aplicar els nous criteris, així com la dificultat de fer arribar aquestes iniciatives a tot el col·lectiu investigador, sovint sobrecarregat d’activitats.

La segona part de la jornada va posar el focus en el desenvolupament de plans d’acció institucionals. Es van presentar les estratègies de tres centres de recerca (ISGlobal, CREAF i IDIBAPS) i dues universitats (UPC i UB). Els ponents dels centres van destacar la necessitat d’un compromís institucional ferm, amb la implicació activa de les direccions, per tal que els principis de CoARA s’integrin transversalment a totes les polítiques internes. També van remarcar la conveniència de reconèixer formalment la feina dels avaluadors. Les universitats, per la seva banda, van assenyalar la complexitat d’aplicar criteris qualitatius en institucions amb gran diversitat disciplinària, la necessitat d’elaborar rúbriques específiques i l’exigència de disposar de temps per implementar els canvis de manera efectiva.

Finalment, la taula rodona de cloenda va oferir una visió més àmplia amb la participació d’agents clau del sistema català de recerca. AQU Catalunya va abordar la integració dels principis de CoARA en els processos d’acreditació. La Fundació “la Caixa” va expressar el seu interès per l’impacte social de la recerca que financen. La Institució CERCA, coordinadora dels 42 centres de recerca del sistema català, i l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS), amb responsabilitats d’avaluació en el sistema de salut, van aportar també la seva perspectiva sobre la implementació del nou model d’avaluació basat en evidències i orientat a la millora contínua.

Si hem de destacar trets comuns entre les diferents experiències exposades a la jornada en podríem indicar tres: en tots els casos les institucions adherides a CoARA creen comitès interdisciplinaris d’impuls i seguiment de les accions de reforma; també estableixen plans de treball que principalment cataloguen els moments en s’apliquen criteris d’avaluació en algun procés de la institució; i atorguen una gran importància a la difusió dels objectius de la reforma ja que no són compartits de forma automàtica per tot el personal investigador més enllà dels “conversos”;

La jornada va posar de manifest que la reforma de l’avaluació de la recerca és una transformació complexa però imprescindible per fomentar una ciència més responsable, inclusiva i orientada al bé comú. Tot i l’interès creixent i l’existència d’iniciatives inspiradores, la implementació dels principis de CoARA exigeix temps, recursos i, sobretot, un canvi cultural profund dins les institucions. El compromís dels equips directius, la formació d’avaluadors i la sensibilització del personal investigador emergeixen com a condicions clau per garantir l’èxit d’aquesta transformació.&

© Imatge inicial generada amb intel·ligència artificial (DALL·E, OpenAI).