Navier-Stokes

PDLF_Navier-StokesElegant, allargues la mà sota la gavardina i treus els llumins. N’agafes un, llisques, broten guspires i una flama encén el teu cigar. Mirant amb desdeny el seu ball, brota un sospir dels llavis fins que acaricia els teus dits. Ara el roig és a la teva boca i en sorgeix un núvol de fum: erràtic, desorientat, ascendeix condemnat per un destí fatal. Mentrestant, els remolins s’acumulen entre tu i jo, la turbulència s’entossudeix a donar-te un aire misteriós. Mentre espero, aixeco la vista. L’ambient al bar és pesat, dens, les butaques estan plenes i el xivarri incessant. Al fons, una televisió, i sembla que un documental. Parlen de les grans equacions sense resoldre: molts zeros i noms estranys.

«Un cubata?» El fum ja ha marxat, i ha tornat el teu encant. Crides el cambrer: porta les ampolles i deixa caure el licor. El roig es mescla amb el cristal·lí i ell amb el turquesa, i el gel sura empès per la lluita. Mescles de colors dansant, bregant per portar el ritme, sense èxit: només caos en resulta. Bevem ràpid, un, i un altre després. Ja sento que hi he estat, en aquest entorn, posició i moment, i reconec que mai no he estat capaç de saber del cert com acabarà.

Marejada, vaig de tort fins al servei. Tot sembla viscós, no m’hi puc recolzar: quan crec que hi confio, se m’escapa de les mans. Caic a sobre de la tassa: sabor amarg a la boca i estiro la cadena. Una cascada d’aigua cau amb força, i gira i gira i gira. El remolí m’hipnotitza: per sobre del caos que arrossega cadascuna de les partícules llegeixo un ordre superior, una espècie d’enteniment en el fluir. Ara ja sembla tot més clar. Surto amb mà ferma i decidida cap a tu: allò que semblava tan senzill, s’està mostrant irresoluble. Per això no ho dubtis, aquesta nit, experimentaré.