És hipnotitzant mirar un oscil·lador. Veure com la bola va i torna, va i torna. Viure únicament per realitzar aquell moviment, un d’anada i un de tornada. Una tornada que sempre serà més lenta que l’anada, per la fricció amb l’aire que, a poc a poc, va fent que freni. I si ho mires amb prou atenció, t’adonaràs que la vida és igual. Neixes amb un gran impuls, et mous en l’esdevenir de la vida i, a poc a poc, el teu moviment es va frenant, cada cop més i més.
Suposo que, al cap i a la fi, si m’agrada tant mirar oscil·ladors és perquè sé que el meu no funciona bé. Una anada, una tornada i una anada una mica més lenta. Així són els oscil·ladors normals, aquells que s’esmorteixen amb el pas del temps. El meu, però, és diferent. Aparentment és com tots, es manté oscil·lant per una força elèctrica i té un període variant. Tot i això, es pararà. El seu error? Un disseny incorrecte.
En tancar els ulls, penso els moments on l’he forçat més. Va accelerar el seu deteriorament aquell ensurt? O potser va ser veure aquell somriure entremaliat que em va fer envermellir? Clar que, això és suposant que siguin els períodes curts, en comptes dels llargs, el que el deteriorin. Potser he dormit massa? O va ser aquella sessió de ioga? Quan un oscil·lador està destinat a frenar abans d’hora des del primer moviment, accelerar el procés pot no ser tan greu.
La bola del pèndol comença el moviment ascendent i la professora em crida. Llàstima, és hora de marxar del museu. Em dono un copet al pit. Algun dia et pararàs, però no ara, penso. Camino dues passes cap al grup i decideixo girar-me un últim cop, per mirar com la bola comença el moviment descendent. Es para en el punt més alt de l’oscil·lació i, junts, comencem a caure.
No em podies donar un dia més?, penso, per últim cop.
El meu oscil·lador, finalment, ha frenat.