Ara farà uns dos anys que vaig sentir aquesta conversa al metro de Barcelona, assegut en un dels seus seients grisos d’aquell conglomerat de plàstic que no se sap si és reciclat. Ja no soc tan jove com en feien.
En la conversa, un home i una dona de la meva edat parlaven dels temps canviants. Articulaven arguments nostàlgics gerentofílics sobre com les generacions passades tenien més disciplina, i també sobre com els dispositius els havien arruïnat la vida als seus nets. Aquestes mateixes andròmines feien servir ells, a la vegada que parlaven, però evidentment hom no els digué res, perquè ja se sap que aquestes coses ocorren.
Seguí la conversa per desdeny. Ningú portà lectures en medi físic aquell dia, i els que les portaren s’allunyaven de tota persona, de manera que impresos i llibrets quedaren fora del meu camp de visió.
Observava el meu espectre desfigurat segons canviava de forma de manera imperceptible al reflex mig transparent del metro. Les parades passaven i la conversa seguia. Ara parlaven de política, canviant el temps de la conversa i tergiversant uns fets — o més aviat, la seva percepció dels mateixos — que assentaven en sistemes binaris sobre esquerra i dreta, sobre demòcrates i liberals. Em va semblar, per un instant, que usaven vocabulari molt tècnic, però que no li donaven cap sentit, donaven voltes i voltes als mateixos temes sense intenció de resoldre’ls en absolut i l’argot s’anava complicant i cronificant cada cicle. Era com si agafessin conceptes del passat i els hi passessin una capa de vernís en forma d’una paraula nova que tingués una major presència.
Parlaven de l’emotivisme moral, de l’adultcentrisme imperialista, de la plutocràcia anarcocapitalista, i del plistocè epicè. Verdaderament, em preguntava si una persona d’estar per casa els entendria… Una bretxa s’estenia entre nosaltres tot i ser de la mateixa generació. On havia quedat la comunicació assequible, sense termes obtusos que ofusquessin el seu seguiment? Potser al mateix lloc on havia quedat la mateixa participació. Tanmateix, qui no és culpable d’aquesta feblesa d’ànim en algun moment?
No recordo exactament la resta de la conversa; crec que fora bastant avorrida, críptica… ara, sí que ressonà en mi una paraula a la qual viatjaven de manera repetida, com si es tractés d’un punt de pelegrinatge. Aquell terme que esquitxava les parets de llautó d’aquest metro era el “bé”.
Mai he sabut què volia dir aquest terme. Fins i tot ara, dos anys després, em continuo qüestionant quin és el seu significat, o si és part d’un joc rocambolesc sense fi. Un joc on es donen voltes i voltes en pro del progrés i la millora i on s’és cínic amb el present i dolç amb un passat idealitzat.
Vaja, tampoc crec que tingui molta importància… ah.
Ja és hora punta, 5 minuts de conversa, el màxim permès que un pot establir amb un desconegut, i mira, ja arriba el metro — Ara triguen més veus, ja t’ho havia dit.
Pseudònim: Cercles
