Cercles (obra concursant al Premi Emili Mira 2024)

Ara farà uns dos anys que vaig sentir aquesta conversa al metro de Barcelona, assegut en un dels seus seients grisos d’aquell conglomerat de plàstic que no se sap si és reciclat. Ja no soc tan jove com en feien.

En la conversa, un home i una dona de la meva edat parlaven dels temps canviants. Articulaven arguments nostàlgics gerentofílics sobre com les generacions passades tenien més disciplina, i també sobre com els dispositius els havien arruïnat la vida als seus nets. Aquestes mateixes andròmines feien servir ells, a la vegada que parlaven, però evidentment hom no els digué res, perquè ja se sap que aquestes coses ocorren.

Seguí la conversa per desdeny. Ningú portà lectures en medi físic aquell dia, i els que les portaren s’allunyaven de tota persona, de manera que impresos i llibrets quedaren fora del meu camp de visió.

Observava el meu espectre desfigurat segons canviava de forma de manera imperceptible al reflex mig transparent del metro. Les parades passaven i la conversa seguia. Ara parlaven de política, canviant el temps de la conversa i tergiversant uns fets — o més aviat, la seva percepció dels mateixos — que assentaven en sistemes binaris sobre esquerra i dreta, sobre demòcrates i liberals. Em va semblar, per un instant, que usaven vocabulari molt tècnic, però que no li donaven cap sentit, donaven voltes i voltes als mateixos temes sense intenció de resoldre’ls en absolut i l’argot s’anava complicant i cronificant cada cicle. Era com si agafessin conceptes del passat i els hi passessin una capa de vernís en forma d’una paraula nova que tingués una major presència.

Parlaven de l’emotivisme moral, de l’adultcentrisme imperialista, de la plutocràcia anarcocapitalista, i del plistocè epicè. Verdaderament, em preguntava si una persona d’estar per casa els entendria… Una bretxa s’estenia entre nosaltres tot i ser de la mateixa generació. On havia quedat la comunicació assequible, sense termes obtusos que ofusquessin el seu seguiment? Potser al mateix lloc on havia quedat la mateixa participació. Tanmateix, qui no és culpable d’aquesta feblesa d’ànim en algun moment?

No recordo exactament la resta de la conversa; crec que fora bastant avorrida, críptica… ara, sí que ressonà en mi una paraula a la qual viatjaven de manera repetida, com si es tractés d’un punt de pelegrinatge. Aquell terme que esquitxava les parets de llautó d’aquest metro era el “bé”.

Mai he sabut què volia dir aquest terme. Fins i tot ara, dos anys després, em continuo qüestionant quin és el seu significat, o si és part d’un joc rocambolesc sense fi. Un joc on es donen voltes i voltes en pro del progrés i la millora i on s’és cínic amb el present i dolç amb un passat idealitzat.

Vaja, tampoc crec que tingui molta importància… ah.

Ja és hora punta, 5 minuts de conversa, el màxim permès que un pot establir amb un desconegut, i mira, ja arriba el metro — Ara triguen més veus, ja t’ho havia dit.

Pseudònim: Cercles

VOSALTRES NO SABEU QUÈ ÉS GUARDAR FUSTA AL MOLL (carta) (obra concursant al Premi Emili Mira 2024)

Estimat Joan Salvat-Papasseit,

Avui, en el centenari de la teva partida, els mots semblen ballar en una dansa de melangia i records. La teva poesia continua ressonant com un eco etern en els racons més profunds del nostre ésser, i els teus versos són com rius que corren lliurement per les venes de la nostra cultura.

“Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll.” Aquesta frase, tan simple en aparença, encapsula la força i la profunditat de la teva obra. En aquesta breu sentència, s’oculta tot un univers de significats, un món de treball, suor i esperança.

Com un mestre artesà, vas esculpir la realitat amb les teves paraules, donant veu als silencis i dignitat als marginats. El teu compromís amb la justícia social i la lluita contra les desigualtats va transcendir les pàgines dels llibres, arrelant-se en el cor de tots aquells que et llegien.

Al teu record, les llàgrimes no són solament símbols de tristesa, sinó també d’agraïment. Gràcies per obrir-nos els ulls a la bellesa de la quotidianitat, per fer-nos veure la grandesa en les petites coses, com guardar fusta al moll.

Avui, més que mai, ens adonem de la fragilitat de la vida i la permanència immarcescible de la teva llegenda. La teva poesia continua viva, com un far que guia les ànimes perdudes cap a la llum de la veritat i la justícia.

Que el teu esperit inquiet i rebel segueixi inspirant-nos, guiant-nos pel camí de la consciència i el compromís. Descansa en pau, mestre de les paraules, però que la teva obra perduri per sempre com un faro d’inspiració i esperança en aquest món.

Amb admiració i respecte,

Maria.

Pseudònim: Luna llena

VOSALTRES NO SABEU QUÈ ÉS GUARDAR FUSTA AL MOLL (conte) (obra concursant al Premi Emili Mira 2024)

En un petit poble costaner, al bell mig d’un port encara actiu, hi vivia un vell fuster anomenat Enric. Tots els dies, des de l’alba fins que el sol s’amagava darrere l’horitzó, l’Enric treballava amb la fusta al seu petit taller vora el mar. Els seus mobles eren coneguts a tota la vila per la seva excel·lència i durabilitat.

Un dia, mentre l’Enric estava treballant a una taula encarregada per un mariner, un grup de nens curiosos es van apropar al taller. Entre ells hi havia el jove Martí, fill d’un pescador local, i la seva germana petita, Laia. Fascinats pel que veien, els nens van observar com l’Enric tallava, llimava i polia la fusta amb habilitat i precisió.

De sobte, en Martí va preguntar: “Vell fuster, què vol dir quan diuen ‘vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll’?” L’Enric va somriure amb melangia i va deixar de treballar un moment per mirar als nens. “És una frase antiga que vol dir que la gent no sap valorar el que tenen fins que l’han perdut”, va respondre amb calma.

Els nens van frunzir el seny, sense entendre completament. Sensible a la seva confusió, l’Enric va explicar-los una història:

“Fa molt de temps, en aquest mateix port, hi havia un vell vaixell que navegava pels mars llunyans. El seu capità, un home savi i experimentat, va recórrer moltes terres i va viure aventures emocionants. En cada port on atracaven, el capità recollia trossos de fusta a la deriva i els guardava amb cura al moll del vaixell.

Amb el temps, el vaixell es va convertir en una part de la vida del capità, com una extensió de la seva pròpia ànima. Però un dia, durant una tempesta violenta, el vaixell va ser destrossat i va enfonsar-se al fons de l’oceà, prenent amb ell tots els trossos de fusta que el capità havia guardat amb tant d’amor al moll.

Després d’aquell dia trist, el capità es va adonar del veritable valor de la fusta que havia recollit. Ja no tenia el seu estimat vaixell ni les aventures que havia viscut amb ell. Va comprendre que havia guardat fusta al moll sense adonar-se’n de la seva importància real, fins que va ser massa tard.” Els nens van escoltar la història amb admiració i comprensió. En Martí i la Laia van mirar al vell fuster amb noves perspectives, apreciant més profundament el que tenien al seu voltant. Des d’aquell dia, van valorar el treball de l’Enric i van aprendre a no subestimar mai el significat de guardar fusta al moll.

Pseudònim: Luna llena

Sota la lluna (obra concursant al Premi Emili Mira 2024)

Sota la lluna plorant amb dolor,
Homenatge a Joan, etern honor,
Cent anys han passat, però encara viu fort,
El seu llegat és més que un tresor.
En la foscor de la nit, el cor s’embruta,
La vida com l’ona, a voltes confusa.
Amb cada vers, l’esperança s’insinua,
Al cor de la mar, la fusta rebuta.
La fusta al moll, testimoni de temps,
Històries viscudes, llàgrimes i vents,
En la mar de la vida, som navegants,
Entre onades, somrient desafiants.
Amb cada batuda, un poema sorgeix,
Com un far en la nit, la llum es desplega,
En els somnis perduts, l’esperança neix,
Entre l’ombra i la llum, la veritat es regna.
Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll,
En els secrets més profunds, el cor es consola,
Amb cada paraula, la vida es controla,
En cada reflexe, la seva llum es desvetlla.
Que en cada poema, en cada sospir,
ressoni l’eco etern del seu sospir.

Pseudònim: Aurora Boreal

Marcello (obra concursant al Premi Emili Mira 2024)

En Marcello és un rodamon desgraciat i tòtil que llueix a la seva merda de jaquetota tronada l’estampat “Viva l’Ita1ia”, ben llampant i impertinent. Sota aquesta indumentària bruta i de pela en deu de color blau malsà es descobreix una panxa lleugerament embarassada amb forma de pilota de futbol 4 que palesa la gran quantitat de vi i d’hidrats de carboni que ha ingerit el personatge al llarg dels anys. Per completar l’abillament, malporta una gorra blau marí de dement i uns pantalons de xandall Adedos del mercat del dijous que fan tendresa, segurament de vàlua escassa o bé que han estat regalats per defectuosos o estireganyats en excés. Aquest paràsit s’arrapa d’ençà d’una pila d’anys a l’estació de tren de Siena: és una sangonera. Talment una paparra en ze1 s’aferra a les persones que innocentment arriben a l’estació. El seu mètode és rudimentari. Es col·loca a l’entrada del bar de mala mort de l’estació i lluca amb una mirada sorrosa dessobre la barba esfilagarsada els viatjants i transeünts que s’engo1fen en aquest bé de Déu de la Toscana xiprerosa. D’aquesta manera —creu el pobre míser— provoca compassió i clama misericòrdia. No té gaires consideracions, tanmateix, cosa que el perjudica. Malviu immers en les cabòries imbècils de persona que mai no ha hagut de cremar oli. La seva presa és el cafè calent i té una fal·lera pels copiosos talls de pizza fets de bona fe per la dona malfollada que els dilluns até amb cara de circumstàncies. Com que no hi toca ni quarts ni hores i té la pell gruixuda, en Marcello plana la seva visió sobre l’assortiment excels de productes i, rapinyaire àvid sempre a l’aguait, demana al primer benaventurat que passa, amb les bavalles que li regalimen estúpides pèl avall, un cafè. No es deté amb formalitats ni convencions socials, demana un cafè i punt. Així. Un cafè. I no saps què fer, quan t’hi trobes. Ahir la Martina va caure al parany. La dependenta, en veure l’acte de bonesa, va demanar al miserable, amb el deix de mestra de parvulari que hauria volgut ser, si havia donat les gràcies a la pietosa que el premiava gratuïtament. L’home, inalterable, no va dir res. Mut. Amb aquella expressió indefinida de iogurt grec que el caracteritzava, no va moure cella. Aleshores ens vam asseure amb la Martina, a la vora del bar, i vaig copsar de seguida que el boig s’atansava a nosaltres amb l’esguard furibund del gall de batalla. En Marcello, que no en tenia prou i volia picotejar més, va exigir amb un fil de veu esmorteïda:

—Un cigarro.

La Martina, crispada, va dir-li que ja passava de taca d’oli, que no li donaria cap cigarro. En Marcello, sense dir ase ni bèstia, no va mostrar cap gest d’inflexió ni de destorb i va desfer el camí d’on havia vingut fins a desaparèixer indiferent entre les cinc vies de tren que es badaven a l’estació i que es coneixia al mil·límetre, bressol d’esparracats. On devia viure? Amb qui devia haver fet l’amor? Quant de temps feia que vagava errant; que pidolava cafès i cigarrets i que no donava les gràcies?

Faig massa preguntes i es fa tard. Hi ha persones que roden pel món i que decideixen anar a la ventura i esgarrapar cafès d’altri, sense afegir-hi res més: amputats de paraules amables. No cal buscar tres peus al gat. És així i no hi ha més.

Pseudònim: Capdetrons

Poemes (obra concursant al Premi Emili Mira 2024)

PRIMERA PART
RECORDS DE LA MEVA ESTIMADA

Fred, camino sol pels carrers de ciutat vella
com si, d’alguna manera, volgués amagar algún secret,
després d’haver guardat fusta al moll.
Miro al cel i ella em torna la mirada.
L’home mira i mira, i torna a mirar
com si li pogués retornar la il·luminada mirada.
Allà no fa fred, allà sempre és estiu,
una foguera enmig del mar entre sorra i sal.
Respiro lentament, l’olor del teu perfum.
Ella no ha nascut per haver d’entendre-la sinó per haver d’estimar-la.
Torno a casa, sol, una nit més,
recordant el seu olor, la seva pell salada.
Recordant el seu somriure, el so del seu riure,
La seva veu, la seva parla, la seva mirada blava.
Recordant el reflex de la lluna en la seva pell blanca.
El primer petó, aquell petó va ser per
mi com un respir, d’una bocanada d’aire fresc.
Però, a la fi tot és un simple record.
Callar i cremar el meu amor, és alhora el meu pitjor càstig.
Si les parets i els murs poguessin parlar.
Hi ha paraules amagades i preservades
dins d’aquests murs, i un petó a cada racó.

SEGONA PART
T’EXTRANY, DOLOR

Com et puc trobar a faltar entre llàgrimes,
entre els llençols, entre altres mirades?
Mai t’he tingut, i encara així et trobo en cada ullada.
Mai t’he tingut, però encara així et trobo a faltar més que mai.
Neix en mi una necessitat, la necessitat de tornar a vuere’ns,
de viure tot allò que jo m’he imaginat.
La necessitat de tornar a tenir-te entre les meves cames,
entre els meus llençols, entre els meus braços,
la necessitat de tenir-te dins el meu pit, dins meu.
Visc dels records que tu em vas deixar, quan vas decidir marxar.
Et vaig deixar marxar, jo et vig deixar anar,
i aquest va ser el meu pitjor error.
Jo, jo t’havia de guardar, protegir, sentir, estimar.
Però va ser massa per mi, no vaig sapiguer fer-ho bé.
T’extrany.
Veig caure les llàgrimes pel vidre, com cau una a una,
aquelles mateixes que jo et vaig provocar algún cop.
M’han penedeixo de no haver pogut fer més.
De no haver sapigut com abraçar-te en nits fredes d’hivern.
M’han penedeixo de no haver sapigut donar una
passa endavant, de no haver-me llençat al vuit.
Et trobo a faltar en nits d’hivern,
entre els dies grissos, entre pàgines de llibres.
Com et puc oblidar si tu mai m’has pertangut?
Com et puc oblidar si la nit encara et vol amb mi,
com si la lluna encara m’esgarrapés el cor.

TERCERA PART
L’OBLIT

Espero oblidar-me’n de tu ràpidament,
espero no tornar a parlar de tu, no tornar a escriure’t,
no tornar a recordar com sona el teu nom entre els meus llavis.
Intentaré oblidar el so del meu nom en la teva veu, i entre els teus llavis.
Ja no recordo res d’allò que vam viure algun día
Em fa mal, em fa mal no recordar-te
És un pas que em fa mal donar,
vol dir que ja no formes part de la meua vida
que ja no hi ets aquí amb mí, aquí al cor, aquí a la ment.
Vas marxar, i encara que jo no volia, va ser així.
Jo mai vaig ser la teva primera opció,
mai vas interessar-te per mi i encara així jo vaig voler estar per tu i amb tu.
Però ara és el moment de ser jo mateix.
De ser jo sense tu, de conèixer-me a mi sense tu, ser un altre versió.
Torno a casa caminant pels carrers de Ciutat Vella,
pensant en que ja no hi ets, els meus dits ja no recorden la teva pell quan et tocava.
Ni la teva olor, ni com es sentia el meu nom en la teva veu.
Tampoc recordo les lletres que conformen el teu propi nom.
Ara penso en un futur molt més proper, aquell en què pugui ser la primera opció d’algú altre.
Aquell futur on pugui ser jo mateix, sense haver d’estar a l’ombra d’algú altre.
Un futur on sigui i em senti estimat.
Ser estimat, de la mateixa forma que jo et vaig estimar a tu algun dia.

Pseudònim: Flors a Lorca

Sense títol (obra concursant al Premi Emili Mira 2024)

M’aixeco. Són les 5:40 del matí i el despertador ja ha sonat tres vegades. Cada dia sento que
em costa més continuar amb aquest ritme de vida, ahir vaig aconseguir dormir a les 00:00 i
penso que això em comença a passar factura.
Començo a rumiar, en primer lloc, hauré d’anar al meu treball de cangur amb dos infants de
tres i cinc anys, fent acompanyament fins que la seva mare arribi a casa del torn de nit de
l’hospital i pugui portar-los a l’escola, aconseguint dormir després tres o quatre hores més
fins que es torni a aixecar. Tot seguit, agafaré el cotxe per arribar mitja hora tard a la
universitat, atès que m’és impossible arribar a temps si vull fer un bon acompanyament. Una
vegada estigui a la universitat, passaran les hores més ràpid del que m’agradaria, ja que el que
m’espera després no és el que més em fa gaudir.
Un cop passin les sis hores en què em preparo per enfrontar el futur, vaig cap a la zona
equipada amb microones i m’escalfo el menjar que amb tan poques ganes m’hauré fet aquell
matí; mentre menjo, aniré llegint les lectures que m’hagin enviat aquell dia i avançant els
treballs que sempre s’acumulen. En el moment en què el rellotge marqui les 16:00 sortiré cap
al metro per arribar a plaça Catalunya i començar el meu torn a un McDonald’s, en el qual
cobro menys de sis euros a l’hora, però que necessito per poder pagar-me el lloguer cada mes.
Per sort, tinc pactat que els meus torns siguin de quatre hores al dia, mitja jornada, i a les
20:00 sortiré cap a Vallcarca, on faré una hora més de classes particulars abans de poder
marxar a casa.
Finalment, a les 21:30 començaré el meu camí de volta a casa, llarg i tediós, com sempre, per
arribar, fer un sopa trist i en condicions qüestionables. Destinaré una hora més del meu dia en
fer deures o avançar més treballs i aniré a dormir per tornar a començar un dia en què els
treballs precaris marquen el meu ritme.
Acabo de rumiar, apago el despertador i surto del llit per anar a guardar fusta al moll com
hem de fer la majoria de joves avui dia.

Pseudònim: Aileon

Odissea interior (obra concursant al Premi Emili Mira 2024)

Em debatia amb el dubte de trobar-me sota la fosca boira d’un somni.Les meves mans buscaven tenaçment alguna cosa a què agafar-se, mentre la meva ànima sanglotava per més temps.Digeria poc a poc la solitud que em rondava i per moments semblava estar sota terra.Em trobava pròxima al blau més profund, i les ones de la meva consciència s’alternaven amb desgràcia.Albergava en mi l’esperança d’observar l’albada una vegada més, ja que aquells colors em feien tornar als meus dies al moll.Les mans que em sostenien en aquell temps, mentre creia volar per sobre d’un instant,brillaven lluny.M’abraçava una força que provenia del meu ésser més profund, i desitjava tornar al principi on tot va començar.Tot el que observava semblava podrir-se com la fusta que resta a l’espera de ser oblidada,després de tot allò viscut, de manera lenta i abruptament.Fugia d’incontables esdeveniments que estaven destinats a començar una i altra vegada, ien aquest temor a no poder trobar cap sortida, les meves mans semblaven fregar alguna cosa càlida a què agafar-se, a una esperança plena d’espines.I aquell moll on la primera gota va ser vessada, m’esperava de nou mirant-me de reüll,albirant l’inici d’un camí que semblava obrir-se cap a mons absurdament grans.Mentrestant, la meva mirada es posava en tots aquells ulls que una vegada em van mirar com qui vaig ser fa temps enrere, i les ones semblaven agitar-se una última vegada,rebent-me cautes i dignament.

Pseudònim: Aura Gilson