Sorteig RodaGimcana 2021

Benvolguts concursants de la RodaGimcana,

Ha arribat l’hora de saber els guanyadors, després de setmanes de concurs! Tal com us vam anunciar, com que hi ha hagut moltes persones que han encertat les nou preguntes, el premi es decidirà per sorteig. Els hem generat en línia (un per a cada categoria), i els resultats sortiran en directe el 19 d’abril a les 12 h. Aquí teniu els enllaços:

Si teniu algun problema per accedir-hi no patiu, perquè un cop sapiguem el resultat publicarem els noms dels guanyadors i els avisarem per correu.

L’entrega de premis als guanyadors, i d’un obsequi per a la resta de participants, es farà, tal com us hem comunicat per correu, el 21 d’abril a les 10 h a l’esplanada de bar de Mundet.

US DESITGEM MOLTA SORT!!

Crònica de la Primavera de la Llengua 2016

mundetprimavera16.3

El passat dijous 21 d’abril es va fer a Mundet la Primavera de la Llengua, organitzada pels Serveis Lingüístics i la Xarxa de Dinamització Lingüística i Cultural del campus. A causa de la pluja, algunes activitats es van haver de canviar d’ubicació: l’intercanvi d’un pastís per un poema i la venda de llibres per a ReciclaCultura es van fer al vestíbul del bar, i el concert del grup Menta es va fer al bar mateix. Tot i el mal temps, eren llocs en els quals, sobretot en hores punta, hi havia moviment de gent. Les activitats van tenir lloc des de les 10.30 h del matí fins a les 15 h de la tarda.

Durant tot el matí, al vestíbul també hi va haver la parada de l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE), que també venien de llibres.

Dels Serveis Lingüístics es va fer una taula de materials informatius sobre els recursos i les eines que s’ofereixen, com ara les activitats d’acollida lingüística, el programa Multilingüitza’t, les postals del Vocabulària o les guies de conversa universitària. També es va col·laborar amb el projecte ReciclaCultura mitjançant la venda dels llibres que s’havien donat prèviament. Els beneficis van servir per col·laborar en els projectes de la Fundació Servei Solidari. Al costat dels materials es va posar la parada d’intercanvi d’un pastís per un poema. La posició en la qual estàvem ens permetia que la gent hi participés abans d’entrar a prendre el cafè, i així aconseguia menjar per acompanyar-lo. S’ha de dir que el pastís que més èxit va tenir va ser el de xocolata, el primer que es va acabar.

mundetprimavera16.2

Durant tot el matí, a dintre del bar hi va haver el concert del grup Menta, que ens va oferir música de tots els estils, per a tots els gustos.

mundetprimavera16.4

A les 12.30 h, a la Sala de Graus de l’edifici de Migdia I es va fer la conferència «L’escola avui: tot és nou?», a càrrec de Jaume Carbonell, escriptor, periodista i professor de la Universitat de Vic.

En acabar la conferència va tenir lloc l’entrega de premis de la RodaGimcana 2015-2016 i de l’XI Premi Emili Mira i López. Per a la RodaGimcana es van entregar tres paquets d’activitats: un directament a l’estudiant guanyadora, i els altres dos es van  sortejar entre els guanyadors del PAS. També es van repartir molts altres premis per agrair la participació als concursants més fidels. Pel que fa als guanyadors del concurs literari, es van entregar quatre premis: dos segons (vals per comprar material a l’FNAC per valor de 125 € cadascun) i dos tercers (vals per valor de 100 € cadascun). El primer premi es va declarar desert.

Al vestíbul de la Biblioteca, durant tot el matí i des de feia dies, es podia veure l’exposició «Imatges d’escola», organitzada pels Serveis Lingüístics amb la col·laboració del CRAI del campus de Mundet. S’hi poden veure quaderns, llibres de text i fotografies d’escola dels anys 1900 al 1970. Es pot visitar fins al 13 de maig.

Resposta a la novena i última pregunta de la RodaGimcana i acomiadament!

La resposta a la novena i última pregunta és la C!

La paraula brindis va entrar a través de l’italià i el castellà i prové de la frase alemanya ich bring dir’s (t’ho ofereixo / t’ho porto).

I amb aquest brindis nosaltres us oferim el nostre agraïment per haver fet possible la desena edició de la RodaGimcana! Estem molt contents d’haver fet 10 anys i que ens hàgiu acompanyat. Ich bring dir’s!!

Aviat us enviarem un correu amb indicacions sobre el sorteig i els premis. De moment, els que sabeu que heu encertat totes les preguntes (us ho confirmarem) reserveu-vos el 21 d’abril a les 10 h per recollir el vostre petit obsequi a Mundet!

Novena (i última) pregunta de la RodaGimcana

9. Última pregunta!! Per això volem fer un BRINDIS per vosaltres, que ens heu fet companyia durant més de dos mesos. Així, brindant, us donem les gràcies per seguir amb nosaltres. Digueu-nos… de quina llengua prové la paraula brindis i què significava?

A. Del francès, i significava ‘sort’.

B. Del gaèlic irlandès. Era una onomatopeia del so de dues Guiness xocant.

C. De l’alemany, i significava ‘t’ho ofereixo’ / t’ho porto’.

Pista: recordeu que podeu trobar fàcilment l’origen etimològic d’algunes paraules al diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana. Sort, que és l’última!

La resposta és la C!
La paraula brindis prové de l’alemany, i significava ‘t’ho ofereixo’ / t’ho porto’.

Vuitena (i penúltima) pregunta de la RodaGimcana

8. Avui us regalem una frase de Joan Fuster: «Des d’un punt de vista seriós i utilitari, és preferible que s’escriguen plagis de coses sensates que no que s’escriguen ximpleries originals». Per si de cas, no caigueu en la temptació i digueu-nos: d’on ve la paraula plagi?

A. Del grec plagali, que significava plaga, perquè s’escampa com una plaga.

B. Del grec plágios, que significava enganyós, perquè qui comet plagi està enganyant.

C. Del grec plágitium, que significava equilibri i d’aquí al sentit actual, perquè cal fer equilibris perquè no et detectin.

Pista: recordeu que el diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana inclou informació etimològica, és a dir, sobre l’origen de les paraules!

La resposta és la B!

La paraula grega plágios significava ‘enganyós’. Després va passar al llatí amb el sentit de ‘segrest, robatori d’esclaus’, i d’aquí al sentit actual en català. Sobre el plagi com a engany i robatori, Joan Fuster encara va fer una altra reflexió molt ben trobada:

«El pitjor del plagi no és que siga un robatori, sinó que és una redundància».

Setena pregunta de la RodaGimcana

7. Qui va enviar una fotografia aèria del Palau de les Heures a les tropes franquistes perquè el bombardegessin?

A. L’arquitecte, August Font i Carreras, perquè no li agradava com havia quedat.

B. El marquès d’Alfarràs, propietari del Laberint d’Horta, perquè li feia enveja que el palau fos més fastuós que el seu.

C. El propietari, Josep Gallart, perquè al Palau hi havia, amagat, el president Lluís Companys.

La resposta correcta és la C!

El Palau de les Heures va ser expropiat pel Govern republicà i s’hi va construir un refugi antiaeri per a Lluís Companys. Josep Gallart, el propietari, dolgut per l’expropiació i perquè era d’ideologia contrària, va enviar un plànol del Palau al responsable de l’aviació franquista perquè el bombardegés. Se l’estimava més destruït que expropiat.  

El món des del meu jardí (obra concursant premi Emili Mira 2021)

Valentina és el seu nom, heretat de la seva àvia. Com cada vespre a la mateixa hora, obre de bat a bat el vell finestral que dóna accés al balcó, i rega les plantes. Costa distingir la seva silueta entre aquell jardí que bé podria passar per una jungla. Està envoltada de volum i colorit, entre petúnies, surfinies, geranis i heura.

Aquell lapse del día és el més feliç per a ella, el moment de connectar amb els seus petits tresors, regals de la seva filla Angèlica a qui quasi no veu des que es declarés l’estat d’alarma ja fa gairebé tres mesos.

Ella li fa la compra i li deixa les bosses en l’estora de l’entrada. Abans que obri la porta, la Angèlica ja està en el cotxe i des d’allà la saluda amb la mà. Li sap greu no poder estar aprop de la mare i abraçar-la, però aviat cumplirà els 82 anys i ha d’anar amb molta cura.

Cada vespre, després de mimar les seves estimades plantes, la Valentina es recolça sobre l’únic espai de barana que queda lliure i es posa a contemplar la vida a l’exterior amb ulls plens de curiositat. Al davant hi ha un parc grandiós que segles enrere havia sigut la casa senyorial dels marquesos de Monistrol. Al cor del parc s’hi troben uns immensos i magnifics jardins romàntics de finals del segle XIX que donen lloc a petites escenes.

El primer pla l’ocupa una parella d’ancians que travessen els jardins de la mà, buscant el contacte visual i verbal l’un amb l’altre a cada pas. Tot i els quilòmetres de distància que separen el seu balcó del parc, la Valentina arriba a percebre la química que desprèn la parella. Li recorda la connexió que tenia ella amb el seu marit, que va partir d’aquest món fa sis anys. —Ai, Aureli del meu cor— diu en veu alta —com t’anyoro!.

La Valentina i l’Aureli es van conèixer en els balls d’estiu que feien al poble cada diumenge. Ell acostumava a anar amb la colla, malgrat el ball no era quelcom que li fascinés. Era massa tímid per atrevir-se a convidar a alguna noia a ballar. Ella, en la seva vintena, tot just era la primera vegada que trepitjava el que era el lloc per excel·lència de la joventut per conèixer-se i passar l’estona. Estava acompanyada de dues de les seves cosines, més grans que ella, i empolainada de cap a peus amb el clàssic vestit dels 50, d’espatlles a mig descobrir, cintura i bust ben marcats, i faldilla de tres quarts de teixit gruixut i molt de vol.

De presència imponent, la Valentina cridava l’atenció de tots els homes, i dones també, en aquell recinte. Excepte el noi que romania dempeus i fora de la pista, des que sonés la primera cançó feia dues hores.

No podia evitar clavar la mirada en aquells ulls de cel, incapaços de sostenir la mirada tres segons. Aviat es va convertir en un joc de què tots dos eren partícips i amb el que es divertien, tot i les constants interrupcions dels joves que s’arrimaven. Abans d’acabar el ball, la Valentina, amb la personalitat atrevida i decidida que la caracteritzava, ja s’havia apropat al que, dos anys més tard, es convertiria en el seu marit durant 54 anys.

Torna a focalitzar la seva atenció en el parc, i observa, molt atenta, els diferents actors que irrompen en l’escena. La mirada es deté en una mare que s’exercita fent footing aprofitant que passeja el seu nadó en cotxet. Es deixa encandilar per l’energia i vitalitat que desprén.

La Valentina sempre havia sigut defensora de dedicar-se temps a una mateixa. Li agradava arreglar-se cada matí, encara que no hagués de sortir. I li agradava veure l’Aureli arreglat també. Mai els veuries sense pentinar o amb roba trista. I això no va canviar quan va nèixer l’Angèlica, malgrat anar de bòlit entre les jornades a la fàbrica i la cura de la llar.

Més enllà de la dona amb el cotxet, hi ha una família. Un pare que puja a collibè al seu fill i la mare que es posa a la gatzoneta per examinar, amb el fill més petit, el naixement de les roses plantades en el camí de terra. El panorama entendreix la Valentina. Dona una ullada a les seves plantes, la seva Angèlica. I esbossa un càlid somriure en el seu rostre.

Molt prop d’ells, una dona asseguda en un dels bancs de fusta sota les pruneres vermelles. Està sola, malgrat que sembla gaudir d’aquest moment a soles, envoltada de vegetació. La dona mira fixament cap algun lloc. Costa distingir-ho per l’ombra de les pruneres. Però ben bé sembla mirar en direcció al jardí.

Asseguda al banc, la Martina contempla la tonalitat cautivant de les fulles de les pruneres vermelles. Comencen a caure lleugeres gotes de pluja sobre els pétals de les roses que hi ha plantades en els camins. La barreja de colors i d’olors de les plantes, els arbres i l’herba fan que, per un instant, la Martina quedi esbalaïda. Torna a fer una ullada al balcó abans de córrer a refugiar-se de la pluja.

Després de la tempesta arriba la calma. Això diuen. Per fi es pot sortir al carrer, encara que sigui per donar un passeig, encara que no es pugui sortir del municipi, i encara que sigui en determinades franges horàries. —Després de mesos sortint només per anar al super i anar

a la farmàcia, això es glòria— es diu cap a ella. Es va acabar adaptant al teletreball tot i les dificultats de compaginar la jornada laboral amb la vida familiar, en parella i amb la nena.

Ara que es pot sortir, la Martina aprofita per escapar-se una hora al parc al que acostumava a anar en família els caps de setmana. Necessita desconnectar i estar una estona a soles amb si mateixa. Ho fa des de fa dues setmanes. Li agrada seure en els bancs de fusta que hi ha a prop de les pruneres vermelles. S’estira, es relaxa i observa el seu voltant.

Sempre ho fa a la mateixa hora. Com la senyora que viu al quart pis de l’edifici que hi ha davant del parc, i que, cada vespre, a la mateixa hora, surt a regar les plantes. Després de regar, es queda una estona mirant el parc des del seu balcó. Li recorda la seva mare, amb la que té una estreta relació des de molt petita. Ara, però, només es veuen per videotrucada per seguretat. Ja és gran i no poden córrer riscos.

Feia una setmana que no veia sortir la senyora al balcó. Estava preocupada. Tot i que no la coneix, no pot evitar pensar en la seva mare. Però avui, entre les gotes de pluja que queien del cel, ha vist de nou la seva silueta. I, aquesta vegada, acompanyada d’una altra persona. Potser la seva filla. —És el moment de visitar la mare i donar-li una bona abraçada.

Pseudònim: May

Qui és el virus? (obra concursant premi Emili Mira 2021)

Confinament.

Acció de confinar o de confinar-se en un lloc

Pena restrictiva de la llibertat, aplicada generalment a delictes polítics

Permanència obligada d’una persona en un indret

Aïllament de la persona que està confinada

Una explosió em desperta de matinada, sento passar un cotxe de bombers pel meu carrer. Els ocells em diuen que el món d’una veïna ha esclatat; una guspira de veritat ha incendiat l’aire del seu pis, ple d’expectatives combustibles.

Les notícies diuen que el primer món ha col·lapsat. La corresponsal mira de somriure a través d’un morrió mentre ens explica que la mort s’ha posat de moda.

Renta’t les mans 15 vegades al dia, coreografiadament.

Tanca’t a un espai reduït, però ventila’l 24 hores al dia.

Està prohibit fer qualsevol activitat que impliqui treure’s la mascareta: prohibit menjar, beure, parlar, respirar. Prohibit existir.

Comprova que portes el gel hidroalcohòlic a la motxilla i aprèn a parlar amb els ulls.

Comprova-ho de nou.

Posa’t un vestit de plàstic i la mirada de fàstic.

Deixa la roba a la porta de casa i renta’t l’ànima amb lleixiu.

Qui són els bojos, ara?

A qui hem de tancar per a recuperar l’ordre social?

Potser si alliberem les preses, les immigrants, les malaltes mentals, les que viuen amb els seus agressors, les dependents, les addictes en rehabilitació, les refugiades, les que viuen a la frontera, les que no tenen on viure, les il·legals i les dissidents  es dóna un efecte de compensació kàrmica i tot torna a la normalitat. Tot torna a ser normal, com ha estat sempre. Ordre, llei, repressió i llibertat condicionada.

Enterrem les realitats que fan nosa a una fossa comuna i hi tirem molta terra, com vam fer amb els milers de víctimes del franquisme que tenim oblidades a les cunetes. Netegem la memòria i omplim l’aire de fum, de soroll, de paraules i de raons.

“El confinament del color (o simplement confinament) és una propietat física de les partícules elementals que posseeixen una càrrega de color. Aquestes partícules no poden estar aïllades, no poden observar-se lliures, sinó únicament en combinació amb altres partícules, de manera que la combinació formada sigui blanca, és a dir, que la seva càrrega de color total sigui nul·la.”

La llibertat és per a qui se la pot permetre. És el confinament un privilegi o una opressió?

Qui no pot pagar el preu de viure no mereix existir i queda confinat als marges, més enllà d’una línia abismal.

Així doncs… Qui és el virus?

Pseudònim: Fèlix

Valents, beneits i agosarats (obra concursant premi Emili Mira 2021)

En aquest últim any ens hem convertit en experts dels confinaments espacials. D’aquells que, impedint-nos la llibertat de moviment, ens han fet anhelar les coses més senzilles del dia a dia. Però, sense por a equivocar-me, penso que l’expertesa en confinaments la duem integrada en cadascun de nosaltres per l’aprenentatge que la vida ens ha ofert.

Ja no parlo de restriccions físiques, sinó que accentuo aquelles menys terrenals. Les que ens remouen per dins, les que ressonen en el nostre indret més fràgil. Aquelles que més sovint del que voldríem ens autoimposem. Parlo de les restriccions de les emocions, dels sentiments, del cor.

Les experiències viscudes, més freqüentment del que ens agradaria, ens situen davant l’obligació d’aïllar-nos afectivament. Qui no s’ha limitat a si mateix certes interaccions per evitar repetir dolors del passat? Aquells dolors que et deixen estàtic, immòbil enfront esdeveniments que seguiran succeint davant d’ulls impassibles. Penes que en el seu moment van deixar reduït en engrunes el nostre centre.

Quan estimes, prengui la forma que prengui, t’exposes plenament al dolor. I ho fas de manera agosarada, sense mitges veritats, perquè és el que sents. Estimar omple el cor íntegrament. Però, per aconseguir-ho, ens exposem sense armadures que puguin oprimir-lo, perquè volem experimentar-ho en la seva plenitud. Una cuirassa impediria la seva màxima expansió, impediria la màxima expressió d’aquest amor que sentim.

Valents, i potser beneits, ens aventurem a experimentar completament el que sentim, arriscant-nos a un fatídic revers que ens porti al màxim desconsol. Perquè ens sembla que val la pena. I ens ho sembla fins moments abans de veure’ns reduïts a mil bocins, incapaços de saber per on seguir. Perquè l’amor és incoherent, es deslliga del pragmatisme i de la racionalitat amb una facilitat embriagadora.

El dolor, la tristesa, la pena, el desconsol, o com ho vulguem anomenar, que l’amor comporta, ens porta a la sentència unilateral del confinament. Ara sí que sorgeixen les armadures, cuirasses i defenses. Ens allunyem de qualsevol font d’estimació que ens pugui fer recaure en aquest patiment que ens sembla impossible d’afrontar.

Ens confinem a viure en les banalitats del dia a dia, distants i cohibits. Esperant esmorteir la pèrdua fins que ens sigui tolerable. Assolint parsimoniosament el retorn a la tan esperada normalitat. Prometent-nos no tornar a passar pel mateix, ara sí amb força per moure’ns, però encara amb les defenses ben altes.

Com n’és d’incoherent l’amor però, que, quan encara la por ens fa avançar amb modestos passos, no ens n’adonem que ja estem prescindint d’algunes proteccions. Que les restriccions autoimposades cada vegada són menys estrictes o severes, concedint primer diminutes escletxes per, més tard, donar pas a finestrals. Mica en mica tornem a desvestir-nos completament.

Mai tornarem a ser els mateixos, ni hauríem d’esperar ser-ho. Els bocins s’han recompost deixant presents i visibles les empremtes del que hem viscut. Tanmateix, ja no causa turment. L’amor que vam sentir o que potser encara sentim, de manera silenciosa, ens guiarà en el d’avenir. Ja no des del dolor, sinó des del traç que al cor ens ha llegat.

Recobrarem la valentia, i la beneitera, serem novament agosarats, perquè l’amor, en totes les seves formes, ha sigut i serà, de la mateixa manera que ho és dels confinaments, el mestre dels desconfinaments i les noves oportunitats.

Pseudònim: Rosa Vermella