1915, port de Barcelona.
Miro les gavines sobrevolar el port bulliciós de la meva ciutat. Feia mesos que
frisava per tornar-hi i envoltar-me de les mil sensacions que implica seure i
romandre a la vora del mar. Tanco els ulls amb una fermesa dolça, sé perfectament
el que està a punt d’ocórrer. Com un remolí que em rosega fins al moll dels ossos, el
meu cap és inundat per una cortina de records.
El pare va morir l’any 1901. Sempre m’havia entristit pensar que no va poder gaudir
massa del nou centenni. Nosaltres tampoc vam poder gaudir més del pare.
Aquell diumenge, feia setmanes que no li veia les galtes torrades del sol, i encara
faltaven dies perquè això passés. Assegut a l’estora de la meva habitació, lligava
amb poca traça les meves sabates marró clar. La mare sempre deia que un es feia
gran quan s’esforçava a fer les coses, i no pas quan ja li sortien bé. La meva
habilitat progressiva era fruit de la meva constància amb tot allò que anava aprenent
de l’ofici de viure.
Vaig posar-me dret, vaig observar-me al mirall i vaig col·locar-me bé la roba de
mudar: Mitjons amunt, camisa cordada, espolsada de pantalons: cabells encara per
clenxinar.
Vaig enfocar la mirada al llibre que la mare havia deixat damunt la tauleta de nit. El
llegia cada nit abans d’anar a dormir, perquè em feia sentir a prop del pare. Una
densa olor de pa calent va guiar-me cap a la cuina. Ara entenc que, els meus
records d’infantesa provenen, principalment, d’aquelles vivències sensorials que, de
mica en mica, m’anaven presentant els meus cinc sentits. L’olor del pa de la mare,
les melmelades del pare, l’olor del sabó quan caminava entre els safaretjos de camí
al port, l’estrèpit de les gavines, les mans afectuoses del Domingo, els colors de les
espelmes exposades a l’aparador de la Cereria Subirà…
Rajoles amunt i sabates amunt i avall, vaig fer-me lloc a la meva cadira
desmanegada de fusta a la taula de la cuina. No sé per què ara m’adono que aquell
diumenge jo tenia al pare molt present. La seva imatge es presentava en cada racó
de la casa, en cada acció fugaç. El meu cap repeteix el moment en què la mare va
arribar a la cuina amb la mirada a terra. Recordo que just estava mastegant el pa
flonjo i en mirar-la se’m va fer un gran nus a la gola.
“Salvat” va dir-me amb la mirada fixa “Hem de marxar cap al port ràpidament: la
Conxita m’ha dit que ha vist la Boira atracada al moll. No et mentiré, estic molt
preocupada, és estrany que ja siguin aquí.”
Després de deu minuts més llargs de la meva vida, van arribar suant a l’indret on les
gavines es reuneixen i els vaixells reposen. Vam acostar-nos a la Boira, el vaixell en
el qual jo pensava quan algú deia la paraula vaixell. Davant seu, hi havia un grup
d’homes i dones que parlaven quasi xiuxiuejant. Recordo preguntar-me en quin
idioma parlaven. Era català, però un català de dol, trist i ennuegat, que jo mai havia
sentit abans. Aquella trontollada em va fer caure de genolls.
Se m’acosta una gavina al banc de ferro on soc assegut que em retorna al present.
La miro com si es tractés d’una vella amiga i, pensant en una llengua trista i una
mica menys ennuegada, marxo del port.
Pseudònim: Llagosta
