Els dies ja són freds i aviat fosqueja. Continuen sortint a passejar, però a les sis i mitja de la tarda tornen al pis. En Hilari fa una visita al lavabo i, després, recolzant el bastó en el marc de la porta, pren el seu lloc al sofà. Mentrestant, la Mabel engega la televisió, l’estufa i un fogó, que queda escalfant una paella amb oli. En el que triga a borbollejar, bat un parell d’ous en bols separats i, l’un darrere de l’altre, els aboca i converteix en dues truites franceses. Passades pel microones, divideix les restes de mongetes verdes del migdia i surt de la cuina amb dos plats idèntics, que col·loca l’un davant de l’altre. Acaba de parar taula, omple els gots amb vi i gasosa i, per últim, avisa en Hilari. L’avi dubta uns segons, estén les mans des del sofà i s’agafa a la vora de la taula.La Mabel l’ajuda a encastar-se a la cadira abans d’ocupar la seva.
Independentment del menjar, els àpats són cada cop més secs. En Hilari parla poc, només si la Mabel li pregunta, i ella tracta de no distreure’l: té un aire molt concentrat, gairebé solemne, efectuant amb la forquilla els vaivens del plat a la boca. Mastega feixugament i empassa amb esforç, acompanyant el ritu amb grans glops de vi. Només aixeca els ulls, plorosos i vermells, en deixar el plat net. Llavors mira la Mabel, que ha acabat de sopar fa una estona i s’afanya a desparar taula. Ella l’apropa les pastilles, un got d’aigua i, després de vessar-li unes gotes medicinals als ulls, l’ajuda a desvestir-se, a introduir-se al pijama i a lligar el cordell del batí blau. La dona es posa el pijama a la seva habitació i torna al menjador, on resten una horeta junts en el sofà, veient la televisió i creuant alguna paraula.
És típic de n’Hilari quedar-se clavat en un pensament, i aleshores no hi ha qui el desbloquegi. Aquesta nit tenen la culpa els anuncis, roses i blaus, que ja es comencen a dirigir als més petits de la casa. De sobte, un vell pressentiment arruga el front de n’Hilari, que anuncia: “En poc temps vindran els Reis”. La Mabel s’ho aclareix: “Els Reis Mags no existeixen; la festa serveix per il·lusionar els nens i per fer gastar els pares”. I n’Hilari sembla comprendre-ho, però al mig minut pregunta: “On ens deixaran els regals?”, i afegeix: “Hem de posar l’arbre, i posar decoració, i posar el… això”. “El pessebre”, li recorda la Mabel. “El pessebre”, repeteix ell. De poc serveix que els anuncis facin pas al resum de la jornada esportiva: n’Hilari no deixa de remugar sobre l’assumpte, i la Mabel, atabalada, avança el moment d’anar a dormir. Sort que les obsessions de l’avi duren només un dia.
Però el maldecap es perllonga en el temps, perquè la campanya nadalenca s’intensifica. N’Hilari, que absorbeix la publicitat, no es distreu ja ni fent tombs pel carrer. Pedalejant a les bicicletes del parc, li recorda a la Mabel: “M’hauràs d’ajudar a fer la llista”, i algun cop s’apropa als nens per consultar-los el nom de les seves joguines. Durant el sopar de Nadal (a casa d’en Marc, el fill gran) no parla d’una altra cosa, i durant la festa de Cap d’Any (a la llar de la Raquel, la seva filla petita) no admet un altre tema. I quan la Mabel els adverteix que comença a mostrar-se violent, els fills es resignen: compren un arbre barat, el decoren amb boles vermelles, desempolsen l’antic pessebre i… es retroben amb el Nadal de la seva infància.
“Què cotxe més bonic!”, exclama en Pere. L’Hilari mira el seu nét i, orgullós, fa que sí amb el cap. Amb mà insegura, marca amb una creueta el cotxet i volteja la pàgina del catàleg. “Un…”, assenyala n’Hilari. “Un gos de peluix. Tu tenies un gos, el Rumi, et recordes?”. L’avi assenteix amb el cap i canvia de full. Sense dir res, selecciona amb un asterisc una nina. “Molt maca!”, opina en Pere. En anar-se’n, el jove s’emporta el catàleg de joguines. La Mabel el reposa amb un de nou,
per evitar conflictes.
“Aquesta nit vénen els Reis”, anuncia la Mabel amb to il·lusionat. Fumejant a la taula, dos plats de sopa amb galets i una font de gambes. En contra del seu silenci acostumat, n’Hilari està xerraire i rialler durant la vetllada, i en acabar, nerviós, no vol allargar-la veient la televisió. En canvi, la Mabel l’encén i sintonitza el telediari, en el qual no triguen a aparèixer Ells a sobre de les seves carrosses, llençant caramels a una catifa de caps infantils. “Vas entregar-los la meva carta, oi?”, desconfia en Hilari. Afirmativa, la resposta de la Mabel dibuixa un somriure de satisfacció en la cara del vell.
De bon matí, desperten la Mabel crits del seu nom. És n’Hilari, que ja remena els paquets embolicats amb papers de colors, i que no aguantarà molt més la temptació d’esquinçar-los. A la fotografia que reben els fills, apareix el vell sense mirar a càmera, en pijama i descalç, sostenint un regal a mig obrir mentre els altres resten a la vora de l’arbre. En Marc, la Raquel i els seus fills no triguen gaire a presentar-se. En Pere i la seva cosina, na Teresa, no són tan petits (ni tan grans) com per creure en els Reis Mags. Però els seus germanets, en Quim i na Viola, no dubten a llençar-se al terra de l’ample rebedor i acompanyar en Hilari. Arrossegant el flamant cotxet vermell, en Quim tracta d’atropellar la nina maca, salvada pels reflexos de na Viola, que col·loca les sabatetes de plàstic al sostre de l’automòbil. Però les dues joguines s’allunyen espantades,
perquè un dinosaure se’ls apropa colpejant el pis. Orgullós i rugent, n’Hilari el manega.
“Quina bestiesa!”, declara en Pere. “I que ho diguis”, reconeix na Teresa. El mateix comenten en Marc i la Raquel, els fills. Però tots somriuen, perquè així solia jugar n’Hilari amb ells.
Pseudònim: Emily Looks