Cada dia més comentaris. Si parlava molt, una pesada; si no parlava, una sonada. Massa prima, massa grassa. Massa alta, massa baixeta. Granets a la cara. Ulleres horribles, però sense elles, pitjor. Rara i lletja. Lletja i, a més, rara.
Per això els seus pares li havien pres el mòbil, i s’havien desfet dels miralls de casa. Però ella, en secret, guardava un de butxaca. Sempre el portava a sobre. Dormia amb ell dins el pijama. El portava d’amagat a l’institut.
Igualment, no el necessitava. Es mirava a les finestres, als aparadors de les botigues, als bassals els dies tempestuosos. A la cara de la gent. Els atacs més dolorosos, provenien d’ella mateixa.
…
Una tarda d’abril, mentre florien els cirerers, al seu cor plovia. Estava sola, dins la seva habitació. Es mirava al mirall. Un cop i un altre. Amb cada parpelleig, queia una llàgrima.
De cop, quelcom inexplicable li va recórrer el cos, des del cap fins als peus. Va llençar un crit i, amb el crit, va llençar el mirall, que va quedar destrossat i fet bocins a terra.
Es va ajupir i va continuar plorant, tapant-se les galtes vermelles amb els braços. No va ser fins que va sentir un soroll màgic, acompanyat d’una dolça olor de flors, que va aixecar el cap. No s’ho podia creure. Una fada, blanca i rossa, no gaire més gran que el seu polze, havia aparegut del no-res, i li va dir:
– Hola. Ja soc aquí.
Del mirall m’ha fet sortir el teu patir.
Ella va quedar bocabadada.
– Qui ets, tu? Què fas aquí? Dec estar somiant.
– No, això que veus és real.
Tant com la teva sang.
Soc una fada, i si d’esperança et queda un esquitx,
et podré concedir un desig.
– Què dius? Això no és cap conte de fades. No sé què està passant, però si és una broma no fa gràcia. Em ficaré al llit, a veure si així s’acaba tot.
– Escolta, sé que no estàs d’humor,
però estic aquí per fer fora el dolor.
El teu desig puc complir.
Tu, només, confia en mi.
No tenia cap intenció de sentir el patètic discurs d’aquella criatura. Ni tan sols creia que fos real. Però va pensar que, si estava somiant, així s’acabaria el malson.
– Està bé. A veure si em desperto d’una vegada… Vull… M’agradaria… –va sospirar–. Desitjo ser bonica, que la gent m’admiri i m’accepti, que envegin la meva aparença. Això és l’únic que desitjo.
– No em pertoca dir-ho a mi,
però… segur que vols aquest camí?
La bellesa és passatgera,
sent objectiva i sincera.
La veritat, que no es veu fora,
és la qüestió més duradora.
– M’és igual el que diguis. Volies un desig i aquí el tens. Ara fes-lo realitat i desapareix d’una vegada. Vull estar sola…
– Està bé… Per la rosa roja
i la blanca margarida,
aquí tens el somni de la teva vida.
De sobte…
Foscor.
…
Es va llevar. El mirall, bocins inclosos, havia desaparegut. Tot semblava igual al seu voltant, però ella se sentia diferent. Es va tocar la cara. Semblava més suau i fina. Els seus cabells eren sedosos i el seu cos, perfecte. El seu desig ja era real. Per fi, era bella. La noia més bella de totes.
Es va posar una samarreta de ratlles i una faldilla que mai no s’havia atrevit a vestir, i va sortir corrents perquè feia tard a classe.
Quan va arribar, va començar a saludar a tothom amb el seu millor somriure. La miraven esbalaïts. “És ella?” “Apa, està increïble!” “Sembla una altra persona…” “Com ha canviat!” “Tant de bo jo fos igual!”
Sentia els xiuxiuejos i les exclamacions al seu voltant, però no li importaven. S’estimava, es valorava i s’acceptava, com ho feia la gent.
…
Des del rebedor, va veure una cosa inesperada: havia aparegut un mirall gegantí a la paret de la seva habitació. No podia esperar per veure el seu nou rostre perfecte.
…
No entenia res. Res no havia canviat. Continuava tenint la seva cara horrible de sempre i el seu cos fastigós. El seu desig no s’havia complert?
Què havia passat? A l’institut, l’havien admirat i somrigut.
Aquells miralls li havien tornat una imatge que no havia descobert abans, li havien dit que era bonica.
Llavors, ho va entendre.
Sempre ho havia sigut.
Va mirar-se de nou al mirall. Per primer cop va veure que irradiava una llum pura i sincera. “La veritat, que no es veu fora, és la qüestió més duradora.” Va començar a plorar, sense deixar de somriure.
…
La nostra protagonista no té nom. Podria ser Natàlia, Cecília, Cristina o Teresa. Podria ser jo. O podries ser tu.
No importa, perquè totes som vàlides.
Sempre.
…
D’aquí poc tornaran a florir els cirerers.
Qui sap.
Un dia, fins i tot tu, podries florir.
Pseudònim: Agatha