“Sola” (obra concursant premi Emili Mira 2020)

En homenatge a Marie Skłodowska Curie

Estic sola.
És el primer que penso a l’entrar a la sala plena de gent.
Estic sola. Sola. Amb «A» majúscula. Ells no ho estan pas de sols.
Però jo sempre ho estic. Sempre ho he estat.

Sola quan vaig voler estudiar la meva ciència. Sola quan vaig presentar els meus resultats, al congrés. Sola quan em miraven com si fos una criatura de fira, al laboratori. Sola enmig d’un món que deien no era per mi.

I avui dic, mentre pujo a la tarima, teníeu raó. Aquell món no era per mi.
Però aquest, el que he descobert jo tota sola, el que us he demostrat tant fermament que ni prejudici ni tradició s’atreveixen a qüestionar, aquest món no és que sigui per mi.

Aquest món és meu.

I ara sou vosaltres qui feu cua per entrar-hi. Sou vosaltres qui voleu conèixer les meves troballes, als articles. Sou vosaltres qui em mireu amb enveja mal encoberta, a la cerimònia.
Sols enmig d’un món que no sabíeu ni que existia.

Ser la primera és la posició més solitària de totes.
Però si serveix perquè hi hagi una segona, i una tercera, i moltes més, seguiré estant sola, primera, un com més. I un altre, i els que calgui.

Sola enmig d’un món que crearem juntes.

Pseudònim: Boscarla

“Futur Turquesa” (obra concursant premi Emili Mira 2020)

L’estrèpit d’aquells crits em recorden a qualque cosa. No sabria dir el què. Milers de dones alcen la veu pels seus drets, lluitant contra un sistema que les oprimeix. Tot i que cadascuna lluita i crida pel que vol, totes estem d’acord en un assumpte: lluitar per la nostra llibertat. És irònic, que em senti sola en aquests moments. Sola i acompanyada de tanta gent. Ja m’havia succeït diverses vegades els dies anteriors: un sentiment de solitud
absoluta que ve a veure’m de tant en tant. I com no, aquell mal de ventre, de moment suportable.

Alguna vegada m’he arribat a plantejar quedar-me embarassada, tanmateix, això és impossible. La fertilitat en els éssers humans començà a decréixer fa anys, i ara, l’única manera de tenir fills és comprant-los, és clar que, només qui pugui pagar-los. Els nens no apareixen del no-res, els “fabriquen”. Cultiven éssers humans, no se sap com. Encara que hi ha rumors que l’empresa ENTEL, la qual s’encarrega d’aquesta “producció” i la seva entrega, no ho fa a través de laboratoris, sinó que els tenen de forma natural. Pots imaginar-te com. Si soc sincera, no em resulta una opció tan desgavellada; al cap i a la fi, he escoltat coses pitjors en aquest món de merda.

Alço la mirada i, torno a veure els enormes plafons de color blau turquesa, amb la cara d’un bebè impresa en primer pla i acompanyada de l’eslògan: “¿Vols un fill? Som la teva solució”. No fa falta ser un geni per saber a qui pertany. De sobte, sento un soroll metàl·lic. Són els cartells. Les bigues que sostenen aquells horrorosos anuncis estan a punt de cedir. Si cauen, ho farà a sobre de la gent, però ja és massa tard per salvar-se. Les bigues acaben
de desdoblar-se i les pancartes cauen al buit. I res. Parpellejo i tot està al seu lloc. Ningú està corrents atemorit. No hi ha tones de metall caient des d’un sisè pis. Res. És probable que l’LSD d’ahir a la nit sigui fent-me efecte. Al cap i a la fi, no és tan estrany que tingui al·lucinacions.

Tornant al Raval, em preparo per donar-li el present que he comprat al meu xicot, qui segurament no s’ha aixecat encara del llit. En arribar el pis, me’l trobo assegut al sofà veient les notícies. “Ja has tornat? On has anat?”, pregunta sense girar el cap. “He sortit comprar-te això. Feliç aniversari!”. Es mira la bossa i en segon lloc a mi, amb una expressió de com si m’hagués fumat tres porros abans d’entrar. Seguidament, agafa la bossa i treu la
navalla. Sembla que li ha agradat per la seva expressió. “Gràcies, Mai”. M’aferra el canell i em col·loca al seu damunt. No fem servir condó perquè actualment només el 30% de la població és fèrtil. La probabilitat que uns drogaddictes com nosaltres ho siguem és mínima. En acabar, en Cy pren un bocí de coca i prepara dues ratlles a la tauleta de davant del sofà. Li qüestiono: “Això no és pel client d’avui?”. “Una mica no la trobarà a faltar”, em diu.

Després d’esnifar-ho tot amb una canya del súper, en Cy fica un xic de farina en el producte i marxa a donar-ho al client. Em quedo sola a l’apartament. El meu xicot i jo som camells d’ofici de tota mena de droga: maria, cristall, cocaïna… Normalment, ell s’encarrega de portar el material als clients, entretant jo l’aconsegueixo del distribuïdor. Abans jo era qui
parlava amb els compradors, però com aquests són força sortits i insistents, em vaig cansar de fer-ho. Ara només havia d’assegurar-me que els paquets de la distribuïdora arribaven correctament. Per sort, en Cy no es va queixar. M’estiro al matalàs mentre espero a la tornada d’en Cy. No crec que tardi més de vint minuts.

Quan en Cy arriba, vidre es trenca. M’aixeco ràpidament i vaig a veure què ha passat. Trossos de l’espill i porcellana es troben dispersats per terra. Ell no diu res i s’asseu al sofà. Per uns minuts, no goso demanar explicacions. En fixar-me amb ell, veig que no té el sobre amb l’efectiu. “I els diners?”, li pregunto, tot i entendre què ha pogut passar. No contesta. De cop i volta s’aixeca i crida: “Puta merda! I tira la tauleta a terra”. Me’l quedo mirant atònita. Se’n va cap a l’habitació i tanca la porta, enrabiat. Per uns segons, no em moc del meu lloc: “Què li succeeix?”, penso. El segueixo i li demano explicacions picant a la fusta: “Què collons passa?! I la pasta?!”. De cop, surt i em col·loca la navalla entre les dents i xiscla: “Calla la puta boca!” I m’arremet amb tota la seva força contra la paret. Perdo el coneixement.

Em desperto a terra, nua i entumida. Em sap la boca a ferro, a més de fer-me mal la cara. Com suposava, ha tornat a passar, i no serà l’última. M’aixeco com puc i vaig al lavabo a netejar-me. Camino pel passadís i confirmo que ha marxat. La primera vegada en molt de temps que tinc una estona de pau. No dura gaire. El plor d’un nen surt de l’habitació. Sento
una punxada per l’esquena i al meu ventre. Quelcom s’està cremant dins meu mentre els gemecs del bebè es fan més clars. Déu meu… Em fa retombs el cap, a penes m’aguanto dreta i, no sé què més pot amb mi, si els plors o el dolor punxant. Espera… ¿Quin nen? Jo no tinc fills! No n’he comprat cap i menys n’he tingut. Cops a la porta. Una veu exclama: “Dona’m el nen ja!”. No comprenc per què em diuen això. Nosaltres no tenim cap fill! Segueix clamant. Distingeixo un so metàl·lic, artificial, no humà en la veu. El portal cessa i apareix una que figura es dirigeix cap a mi. Em vol matar, ho sé. Tampoc puc fer res per evitar-ho; el mal m’impedeix caminar. M’agafa pel coll i comença a ofegar-me al mateix temps que assesta diversos cops contra la meva panxa.

Obro els ulls. Estic rodejada d’una esfera de vidre de color blau turquesa. Lligada de peus i mans, amb amples braçalets de metall vorejant els meus canells i turmells, connectada a un monitor. No sé on soc. Miro a un costat i observo una fila interminable d’esferes com la meva, mes no es veu l’interior. Segons més tard, apareix un holograma davant meu. És la
figura d’un home, en Cy. Diu: “Hola de nou, Mai. Preparada per una altra ronda?”. Just en aquell moment, m’adono que estic estirada en un llit reclinat. Torna el dolor del meu ventre i els plors del nen. Veig el logo d’ENTEL a sobre d’en Cy i per fi ho recordo tot, bé, no hi ha res a recordar, només aquesta esfera en la qual he estat sempre. Vull anar-me’n, escapar
d’aquí. Forcejo els braçalets, però no puc desfer-me’n d’ells, sinó que es fan més ajustats. Alguna cosa em diu que no és el primer cop que ho intento. Crits de centenes, no, milers de dones tancades retrunyen per l’espai. Em recorden a quelcom, tanmateix, no sé a què.

Pseudònim : Sigma

“La dialèctica del vòmit” (obra concursant premi Emili Mira 2020)

Són els filaments dels seus ulls els que il·luminen la foscor, fils bastards i perduts en l’espessor de l’indistingible, vacuïtat escampada per les seves axil·les i galtes. El tità d’un vell món, aquell titá adormit en el negre i l’espai pren la seva expansió quan sona el seu alè per primera vegada: és un bufo de vida i de mort, els estels naixents a penes han obert els ulls i la seva llum enrotlla cada grumoll d’idea amb els seus axons carnosos. Només basta
una exhalació perquè la respiració comenci el seu ritme inexorable. Gairebé ressona el batec com una campana, cada cop una ona sobre la fina capa de l’aigua. I a cada moviment del diafragma, la pols primordial forma hèlixs impossibles de les quals decauen arrels de pins i llavors de muntanya.

L’edifici tremola aquesta nit: tireta i grinyola com aquells cavalls de fira en els quals pujàvem i gaudíem, un mos de pau en el fred de tot un hivern. Cada graó es llisca, fonent-se deformi sota els passos dels inquilins. Tamira tanca la porta escarida. Es lleva les sabatilles, deixa la bossa. Mirant-se en el mirall de l’entrada, es fixa en el seu serrell suat i descorda els seus pendents, que guarda en una capseta vermella damunt del taulell. Es dóna la volta i se centra en l’estada del saló: un quadre penjat d’un clau oxidat, un sofà incòmode domina el parquet, el marc del televisor sembla surar allà on solia albergar-se el foc. Ella seu, la jaqueta encara posada i el seu badall li fa sentir el buit del seu estómac. Ja l’exterior desapareix amb un parpelleig, aquell pis la fortalesa del descans, és el respir angoixant del
dia. Tamira no pot tancar els ulls, hi ha tant per fer però el dia s’acaba. La suor continua brollant dels porus del seu front; passa la mà per sota de les ondulaciones de la humitat com si es prengués la temperatura, la palma reconfortant de la mare a cada febre. I agafa el seu cabell mirant-lo com si no fos cabell; posa les seves mans en la seva cintura sentint-la com si no fos cintura; observa el jersei recaure sobre els seus malucs com si no fossin
malucs; assaboreix cada centímetre corpori com si fos monstruós. És el gust que deixa la sang en la boca, el ferro que amarga el paladar i que s’assegui el fàstic en la carn, o gairebé un delit en la pròpia resignació del cos, en la facilitat de l’abandó. És fàcil, aquesta falta d’esforç, la capitulació davant la ment. El cos, en contra, és passiu i domable: gira el cap cap al bany. Tamira s’aixeca, lliscant-se lleugera a través del marc. El mirall reflecteix el que queda de dia en una cantonada, es dibuixa el rostre consternat. Baixen arrugues i cicatrius de la parpella als llavis, de l’ombra del serrell a les orelles, les rojors i l’acne gargots sobre l’oli. Ajup el cap i la seva mà vola ferma, agarra, arpa aspra en la gola; el vòmit domina el
cos. Aixeca ben recta el cap, netejant-se del dors dels dits les baves, per a admirar-se tota nova; el rostre queda alleujat, la pell pàl·lida però brillant i els ulls sobresalten amb la voluptuositat del seu poder. S’esbandeix la boca amb l’aigua de l’aixeta.

I torna a asseure’s en el sofà. La pell continua brillant en el seu reflex, la pantalla negra capturant els matisos de la pell lívida. Ara sent l’estómac una mica més buit, però es compensa el cos en el somni: la bilis retrunyeix encara en la seva gola; tanca els ulls poc a poc, el clatell caient lentament sobre el respatller del seient.

Si en somnis, el ventre es difumina, el desig de fugida és implacable, la força del tità s’apaga per uns curts instants. En contra, en la vigília dels dies, Tamira no pot sinó sostenir tènuement la vela per a il·luminar els seus passos, el carrer eixamplant-se i els murs corbant-se al seu voltant, les gargamelles de les terribles bèsties que són les mirades. Com un punyal, cada parell d’ulls grava el seu nom a les seves cames mentre que unes mans
d’home prenen el seu cabell. Gira la mirada a l’edifici, torre grisenca la façana de la qual entaula els apartaments en la verticalitat de l’aïllament. El carrer s’allarga més enllà del negre, allà on s’acaben els somnis però els passos que la segueixen no s’aturen. Es descompon el rostre de tot un dia; no hi ha res al final del somni. Perquè no hi ha on tornar, no hi ha camí que buscar pas a pas, només l’edifici: el món es fon i segueix en peus, el
refugi. Si sortir al carrer és exposar-se als altres, millor quedar-se a casa, gairebé la calor de la llar igualant la tensió del batec en les temples i la febre.

Tamira s’aixeca amb les vibracions del seu mòbil. S’havia oblidat, havia de marxar. Amb el sobresalt del despertar, es seu recta, una esgarrifança la fa tiretar com aquella canya que tremola davant el vent i se sap miserable. Les palmes dels seus peus l’empenyen i l’esquena s’incorpora encara feble, el sopor actua entremaliat sobre els músculs. Passa la porta del bany, deixa descansar els colzes sobre la vora del lavabo i es contempla de nou:
la lluentor segueix a la pell, encara que la seva mirada sembla perduda, els seus braços prims, les comissures de la boca estremides. Agafa l’estoig, treu un llapis de ull, un pintallavis vermell. No triga molt a maquillar-se, acostumada ja a les presses que comporta l’amagar el seu rostre per poder sortir de casa. I és preciosa, una vegada allunyada la màcula de la solitud i la por. Ronda per l’apartament per a agafar una bossa, roba maca;
obre la caixa buscant una joia i surt de casa. El cop de porta

cau com un tro,
s’adona que la
pluja va acabar.
Fa olor la humitat,
es filtra en els murs
decadent
però segueix.
No té por
perquè aquesta vegada
la nit serà seva.
La arrabassa als
homes fora.
I encara ella forta
té por d’ells:
baixa les escales i
sap que mai volia
tornar sola.

Pseudònim: andSeorgesG.

“No estàs sola” (obra concursant premi Emili Mira 2020)

Es podria dir que la solitud m’ha acompanyat sempre, tinc records d’ella des que recordo alguna cosa. A vegades l’he culpada de la meva tristor, l’he culpada del fet que les altres em deixessin sola amb ella, però la veritat és que no hi ha millor certesa que la seva melodia.

Em recordo asseguda en aquelles cadires de fusta, suant nervis i envoltada d’unes 400 persones al vestíbul del CCCB. En Pol al meu costat, que em fa un petó al coll amb la seva inseguretat ben dissimulada i m’agafa la mà, com si d’aquell poema depenguessin les nostres vides. Recordo com la veu d’aquell home, petit i barbut, amb l’armilla negre arrapada al pit –de la qual en Pol riu entre xiuxiueigs, amb l’arrogància de qui és massa covard per a veure què hi ha més enllà de la roba-, m’encongeix els pulmons fins convertir-los en un petit globus desinflat. A mesura que les paraules cauen sobre nosaltres com una pluja de vidres trencats es fa un silenci sepulcral, tan pesat i solemne com aquella calor enganxosa d’incipient mes de maig. És aleshores, espantada com un esquirol i mirant d’entendre què hi ha rere els ulls clucs d’aquell personatge, que me n’adono que no són les seves paraules les que em fan plorar, sinó l’honestedat absoluta de la seva ben acceptada tristor. I és en aquell precís moment, sense ser capaç de moure una sola pestanya i sentint-me tot el cos eriçat, que me n’adono que és fora de l’escenari on estic s’està esdevenint un espectacle únic. Unes 400 persones han callat i de sobte es troben endinsades en una conversa muda amb la solitud; aquella que tant eviten, que potser havien oblidat, que fins i tot temen, a la qual han renunciat fa temps. La solitud flota sobre totes nosaltres com una boira freda i, mentrestant, aquell noi segueix despullant-se sense treure’s la roba i embruixant-nos sense pietat. Quan acaba l’últim vers i es trenca l’encanteri, aplaudeixo sense obrir la boca. Només puc mirar-me en Pol, que també plora dissimuladament, i enamorar-me de la seva solitud -que l’ha fet de sobte tan tendre i vulnerable-.

Així doncs, solitud, això no és un poema trist, sinó un poema d’amor. De tan esforçar-me a oblidar el teu nom vaig acabar conjugant-lo en primera persona, com si fossis un verb reflexiu qualsevol. Les teves lletres es van mudar a climes més càlids, però les he acabat trobant allà on vagi.

Ets els ulls d’en Pol aquella tarda. Ets l’escrit que s’ha perdut entre l’absència i la por.

Ets el marc sense porta que no porta enlloc, la cançó coneguda que sona quan tot calla, ets “Talk is cheap” de Chet Faker. Ets el tel que cobreix la mirada de la gent gran, el plor d’un no-nat, l’oblit de qui encara recorda.

Diria que ets llum rogenca d’un carrer ple de res, quan el Sol ja dorm i la lluna no em mira, però més aviat ets el meu somriure quan la miro jo a ella des de la barana del nostre balcó. Ets l’expressió de la ceguera, com pressionar l’aire que habita entre els teus somnis i la paret de la meva habitació.

Ets un habitatge buit,
el meu rebuig,
un record invisible,
els teus dits buscant-me quan ja no hi sóc.

Un auditori sense públic.
Una habitació sense mobles, l’aire pesat, el ressò d’un “no”.

Adoptes el tacte d’unes mans acaronant el propi rostre, d’allò que es veu tan sols quan ningú mira. Ets el dibuix d’una pedra en travessar la superfície de l’aigua -el que en queda d’ella-. Rius, amb la ironia de les estones mortes, i balles un vals amb els nostres monstres -els de totes-.

Ets la olor que ja no reconeixes
dels llocs que encara habites.
Ets el desig deshabitat, la fredor d’un cos desnonat.
El tacte d’un estrany, la propina d’una tristesa compartida,
la més llarga de totes les caigudes.

Ets la veritat que s’amaga entre milers de mentides, la claror d’un indret sense llum.
Ets un xoc de poders sobrenaturals,
una abraçada mortal.

Mai has estat tan nostra com jo teva
i és per això que vinc a regalar-te tres paraules insignificants:

no
estàs
sola.

Pseudònim: Fèlix

“Muntanyes” (obra concursant premi Emili Mira 2020)

Veig llunyanes unes muntanyes
que es belluguen tendres
mentre jo m’assec en el moment.

A voltes pense
que em parlen,
a voltes
que em somriuen.

Pero, quan ix d’entre elles
el Sol que és pare,
també em ballen
i es perden de disbauxa
mentre jo, fràgil i somiador
m’hi pinto sobre les façanes
que em reflexen.

I, quan torna a marxar,
el Sol,
em despedeixo subtil
amb una rialla trencada
i una perduda mirada.

Pseudònim: Caeli

“L’horitzó” (obra concursant premi Emili Mira 2020)

Què podia passar-li més gros del que ja li havia passat?

Solitud, Víctor Català

És aquest sòl esquerdat per conrear. És el camí que travessa un desert americà que no s’acaba. És l’aridesa reversible pel miracle de la pluja. És veure-hi clar fins l’horitzó, la retirada.

No és aquest compte, la vida adulta? Allargassar la inèrcia i congelar la tremolor de contenir-se a la vora del barranc enlloc del salt. És aquest verd replet d’espines. És la cautela de no deixar l’ampolla buida. És veure-hi clar fins l’horitzó, la por que bruta m’emmorralla.

Planes verges per recórrer: però aquell etern a frec dels ulls. Tones de fam per exhaurir: però aquell amor arran del llit i la finestra.

Que lenta l’escombra del temps quan prova d’endur-se la pintura ancestral del nostre rastre. Que inútil la runa del rastre.

Pseudònim: Alzina

“L’home d” (obra concursant premi Emili Mira 2020)

Una nit sola, una nit lliure: quin descans!

Solitud, Víctor Català

És diumenge al carrer segons la mentida subtil del sol. La dona d, que encara no articula sinó que mastega sons pastosos, transita soporífera amb la mateixa roba d’ahir. Un senyor impol·lut passeja amb la seva néta de bracet. Sis peus davallen les escales cap al metro. Tothom: radiant i rítmic. Sense la bellesa d’aquella que se sap meuca i va plena de lleganyes. Tot just comença el dia si has esmorzat i no duus els cabells bruts i les calces molles del plaer d’un altre.

És diumenge al carrer segons la mentida subtil del sol que no es filtrava dins la casa de l’home d. L’home d que t’ofereix un llit de nit i companyia entre uns llençols que semblen molls del fred que fa: és el gel sec que amb la seva fragància se t’encasta a la gola. Veus com les olors, els pèls de gat i l’absència de lents de contacte t’acordonen i que, entre desconeguts, la distància s’omple amb sexe.

Un matí també pot ser nit precària si té el gust de la vigília amb llet de civada i el desig desplaçat.

Arribar a casa. Llençar la roba en un cossi per desinfectar. I posar-me el pijama.

Pseudònim: Alzina

“La genealogia dermare (pròleg a la segona edició) ” (obra concursant premi Emili Mira 2020)

En la solitud encantada de la nit, aquella porta oberta feia feredat.

Solitud, Víctor Català

Estimada Mercè,

Qui va dir que el temps erosiona els racons afilats de la memòria? Jo, de fet, sé que aquest mes fa vint-i-tres anys del primer cop que et vaig veure entrar a l’aula de 1r C amb una pila de llibres entre els braços, els rínxols desperts i els passos més bells del món. El teu estil inconfusible en caminar era allò que em permetia distingir-te en la distància i saber que et tenia al meu abast: en la llunyania del passadís, a l’extrem del pati de sorra o a la cantonada del passatge Alexandra de l’Ordi quan tornaves cap a casa després d’una tarda esgotadora. Tenies les mans de setí i feies olor de llar quan un migdia, mentre fèiem els exercicis que ens havies demanat, em vas acariciar l’espatlla en forma de suport, afecte, o el que fos que sabies que et reclamava. Vivia per abraçar-te i romandre vora teu, sense cap mena de pudor perquè ningú no m’havia dit que no et pogués adorar. Per què et vaig escollir a tu, encara no ho he descobert: és potser per això que calia aquest llibre.

Aleshores no sabia com dir-ne, del nostre vincle, com dir-nos, i tu tampoc no ho aconseguies. Recordo aquell cop que una noia desconeguda d’un curs superior va venir a preguntar-me si era cert que per mi tu eres com una mare, que això li havia dit la Maria Fernández, de la meva classe. Em devia posar vermella quan li deia que no ben bé, que eres una amiga a qui podia explicar les coses i en qui em podia recolzar en moments difícils. Se’n va riure, és clar. Però al final, jo me n’anava feliç a casa. I que necessari era, sobretot en aquells mesos posteriors al meu viatge dolorós en què pensava, cada matí en obrir els ulls, si aquell dia em moriria. Si tindria un infart o un ictus i cauria rodona durant la classe de matemàtiques i ningú no mouria un dit. Compartíem casa durant el dia, Mercè, i així tenia la certesa que no em passaria res mentre tu hi fossis. Sempre tenia refugi al departament quan t’hi cercava, tan sovint, potser massa per tu i pels que ho veien, encuriosits. T’he de dir que també l’Antònia —que em feia biologia, te’n recordes?— em va dir anys després que semblava que estigués enamorada de tu. Que difícil és explicar-los allò que no han pogut anomenar mai. Per més que ho intentava, i ho havia provat de totes maneres, mai no arribava a definir això que tu ets per mi, en mi. Ara ja ho podem fer: amb aquesta obra inaugurem una nova etapa.

Durant l’últim curs a l’institut vaig fer tot el possible per deixar-te una empremta pregona, perquè seguíssim creixent juntes per sempre. No calia, perquè ja ens dúiem l’una en l’altra, i quan vaig començar la universitat i vaig encetar la majoria d’edat, era en tu en qui m’emmirallava. Volia ser professora de català com tu, ser una dona independent com tu, que vivies sola des de ben jove sense por, sense necessitar ningú més. Jo, en canvi, sovint t’he necessitat a tu, si bé és cert que vaig créixer autònoma i autosuficient durant aquells anys. No et deixava: escrivia fructíferament i en cadascun dels meus textos dialogava amb tu, amb tot el que havia après dels teus ulls i que llavors vessaven els meus. Les meves noves amigues també es preguntaven per què ens seguíem veient, però em divertia el seu desconcert, ja me’l coneixia. Hauries d’haver vist la seva reacció quan els vaig dir que ens n’anàvem de viatge a Florència, aquell que vam guanyar gràcies al teu enginy resolent l’enigma durant la presentació de Scaramouche amb el Bozzo i companyia al Poliorama.

T’he d’escriure, a propòsit de les pàgines que segueixen, sobre la crisi que vam passar tres anys després, aquella capritxosa i maleïda que, però, ens va donar la clau que havíem estat cercant des que ens vam conèixer. Quan la teva mare estava tan malalta havien de passar mesos abans no podíem veure’ns i, si ho fèiem, era en aquells famosos sopars que organitzàvem amb les altres professores i amigues en què no teníem espai per tu i per mi. El silenci accentuat entre nosaltres em va convèncer que havia d’escindir-me de tu definitivament, que tot el que havia viscut era una mera il·lusió dibuixada per la meva ment desviada i que no calia que esperés res més de tu. Llavors, després d’uns llargs mesos de plom, la teva mare es va morir. En l’eterna abraçada que ens vam fer al tanatori em vas dir “ara ja podrem trobar-nos”, i vaig notar el pit lleuger com l’aire, lleuger com el teu, alliberat a poc a poc de l’infern de la malaltia i la mort, lleuger com la successió de generacions a què acudíem. Aquell dia em vaig quedar amb tu fins al tancament i vam tornar en moto a casa teva, on vam dormir unes poques hores inquietes. A la matinada em va despertar el so de la televisió que havies encès per evadir-te de l’insomni i vaig venir a fer-te companyia. Va ser en la carícia d’agraïment a la galta que vaig trobar per fi la paraula: dermare. De “derma” i “mare”, mare de pell. La mare de sang t’omple de carn per dins, et farceix d’òrgans humits. En la pell, el més exterior, hi anem escrivint al llarg dels anys. Tu has imprès la teva pell en la meva, l’has tintat d’històries i hi has fet créixer un nou concepte a través del qual ens enfrontem al món, Mercè. És en la pell on vivim.

Vas ser la primera a saber que em publicarien La genealogia dermare, i qui més es va entusiasmar. Recordo l’alegria dels meus fills quan van saber que el presentaríem juntes. Ara, uns anys després, és el moment de celebrar-ne la segona edició, que té un tret especial respecte de la primera: inclou aquesta carta com a pròleg, que és alhora el meu comiat escrit cap a tu. Aquest volum agredolç marca l’inici d’una nova era, tristament sense tu, i és el meu sincer homenatge a nosaltres, Mercè. I, és clar, a tothom que ha trobat aquí dins la possibilitat de reconèixer-s’hi, de dir l’inefable, algunes pistes per existir altrament des del marge més preat, amb l’orgull i la dignitat que es mereix.

Amb afecte,

L’autora

Pseudònim: Alzina

“Jordi” (obra concursant premi Emili Mira 2020)

La Violeta respon.

—La solitud és l’oposat a la confiança. I malauradament, per confiar en algú… s’ha de decidir voluntàriament ser estúpida. L’estupidesa és la cura contra la solitud. Mai hi ha motius suficients per saber del cert si es pot confiar en algú o no. Tu mateixa saps que no mereixes, per alguns dels teus actes passats, tota la confiança que esperes que tinguin en tu. Tanmateix, confiar estúpidament és l’únic remei contra la solitud. És la fe que uneix a creients i ateus. I mentre el capitalisme ferotge ens aïlla i ens empeny cap a una solitud cada cop més profunda, l’estupidesa ens salva. Sí, d’acord, em podràs dir que aquesta mateixa estupidesa que ens salva alhora ens condemna a perpetuar el sistema i a alienar-nos. Però no estem parlant de revolució individual, sinó de comunitat; en una societat que gira entorn de l’individualisme, confiar en algú és un acte revolucionari.

La cambrera se la mira, desconcertada, insistint en la seva pregunta.

—Però… llavors, vens sola o no? Per a quantes persones preparo la taula?

—Sí, per una sola. Si pot ser, allà al fons, gràcies. Ah, i porta’m una copa de vi negre de la casa.

A la Violeta l’havien fallat incomptables cops. En aquella mateixa taula del König, fa un mes, la seva millor amiga Clara li havia esclatat a la cara un «entenc que et faci mal, però ho fa sense mala intenció». El Sergi, l’actual xicot de la Clara, agredia constantment a la Violeta tractant-la en masculí a propòsit i adreçant-se a ella mitjançant el seu nom antic, que era un nom de noi. La Clara sabia que això havia de canviar, i confiava que el Sergi deixaria de fer-ho. Mai va passar. La Violeta, farta, va decidir trencar el vincle amb ell i, de manera encara més dolorosa, amb ella.

—Aquí tens —li diu a la Violeta, col·locant la copa de vi amb delicadesa a la taula. La Violeta es queda mirant les seves mans, fosques i amb els dits esvelts.

—Gràcies. Com et dius? Gairebé sempre m’atens tu i mai m’he decidit a preguntar-t’ho.

—Em dic Glòria. I tu?

—Jo Violeta, encanta… —l’interromp una campana estrident i insistent que prové de la cuina.

—Ho sento, em criden per treure plats calents. En breus et prenc nota del menjar.

Tot i el sentiment de traïció, la Violeta n’estava ben enamorada, de la Clara. Van ser parella durant un any i escaig. Ja eren amigues des d’abans, i ho van seguir sent després de finalitzar la seva relació romàntica. Avui la troba massa a faltar i, amb mitja copa ja buida, obre el seu xat de Whats App i li escriu un missatge:

«Et trobo a faltar. Vull estar amb tu. Vull estar amb tu perquè vull estar sola. Vull retrobar-me amb mi mateixa, vull conèixer-me, vull ser jo, vull ser amb mi. Però amb tot això, l’única manera d’endinsar-me en aquest procés introspectiu és a través dels teus peus, ballant amb els meus. L’única llum que he trobat capaç d’il•luminar el camí cap a la meva solitud és la teva, càlida i parpellejant. Potser és dependència, però qui no depèn d’algú? Per què tanta porfídia en vanagloriar les persones en funció de la seva autonomia? Quan hem oblidat que per trobar la solitud es requereix buscar dins les nostres companyies? Qualsevol altra manera d’estar sola és patiment i falsa ataràxia. Ens necessitem els uns als altres per poder estar sols. Si no tenim a ningú de veritat, la solitud esdevé orfandat».

No l’envia. Tampoc l’esborra. La cambrera l’estava mirant, amb un somriure exànime, disposada a prendre nota dels plats.

—Que què vull? No tinc ni idea del que sóc ni del que serà de mi, sabré el que vull… En tot cas, voldràs dir què no vull. No vull amors a mitges. Estic farta d’esperar una resposta que sé que mai arribarà. Ni tan sols sé si vull que arribi. Estic cansada de veure transeünts poc lluïts que viuen en un mar de felicitat basada en la ignorància. No sents l’aversió? No palpes el desvari que convergeix entre la ingenuïtat silent i el pudor imbuït? Mira al teu voltant. Tot són mirades abstretes, atònites, mentre la solitud balla la dansa del deliri. I intentes brillar mentre t’extingeixes entre el clamor de la gent. Sí, ho sé, ho sé. Així sóc tot el dia. Convisc amb pensaments que no sé fins a quin punt ostenten un mínim grau de lluïssor. I tranquil·la, que amb això no pateixo: la lluïssor no és dolorosa, encara que resulti indefectible pensar que sí que ho és.

La Glòria, procurant no abandonar les seves funcions com a cambrera, no pot evitar endinsar-se en allò que li explica la Violeta.

—Em referia a què vols per menjar… D’on has tret aquesta manera de veure el món tan profunda, idealista i pessimista alhora?

—Del meu pare. Ell va ser qui em va voler ensenyar la cruesa del món, explicant-me les seves filosofades. Era pensador.

—Vaja, ho sento, no sabia que el teu pare havia mort…

—No és mort. És pitjor. Ell va ensenyar-me la cruesa del món a través de l’abandonament. Fa temps que no en sé res, d’ell. Mai es va preocupar per les meves emocions, per les meves necessitats afectives. Mai va voler exercir de pare, només em veia com un auditori on testar les seves reflexions grandiloqüents, no com una filla. Ell s’obstinava amb què havia d’aprendre a conviure amb la solitud. Segons ell havia de saber estar sola per ser una persona de profit, però el que no sap és que, per culpa seva, mai ho he pogut estar. De fet, ara que ho penso, sempre m’he sentit abandonada per ell i, potser això és el que m’ha privat d’estar a gust amb mi mateixa. La seva presència absent ha fonamentat la resta de relacions, construïdes a partir de la repetició de patrons a l’hora de relacionar-me afectivament amb la gent. Amb por a perdre a l’altra persona. Amb una necessitat impetuosa per aferrar-me a qui m’escolta, a qui em cuida. I…

La Violeta roman pensativa. La Glòria, amb els ulls oberts com plats, pregunta amb avidesa.

—I… què?

La Violeta se la mira sense prestar-li massa atenció.

—Em disculpes un moment?

La Violeta obre el Whats App. Entra al xat de la Clara, i copia el missatge que no li havia arribat a enviar. Surt d’aquella conversa. Busca el xat d’una persona que tenia guardada com “Jordi”, el qual estava buit, i li enganxa el mateix missatge. Només canvia l’inici, afegint:

“Hola, pare”.

Pseudònim: Vàlia