Estimat Joan Salvat-Papasseit,

Avui, en el centenari de la teva partida, els mots semblen ballar en una dansa de melangia i records. La teva poesia continua ressonant com un eco etern en els racons més profunds del nostre ésser, i els teus versos són com rius que corren lliurement per les venes de la nostra cultura.

“Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll.” Aquesta frase, tan simple en aparença, encapsula la força i la profunditat de la teva obra. En aquesta breu sentència, s’oculta tot un univers de significats, un món de treball, suor i esperança.

Com un mestre artesà, vas esculpir la realitat amb les teves paraules, donant veu als silencis i dignitat als marginats. El teu compromís amb la justícia social i la lluita contra les desigualtats va transcendir les pàgines dels llibres, arrelant-se en el cor de tots aquells que et llegien.

Al teu record, les llàgrimes no són solament símbols de tristesa, sinó també d’agraïment. Gràcies per obrir-nos els ulls a la bellesa de la quotidianitat, per fer-nos veure la grandesa en les petites coses, com guardar fusta al moll.

Avui, més que mai, ens adonem de la fragilitat de la vida i la permanència immarcescible de la teva llegenda. La teva poesia continua viva, com un far que guia les ànimes perdudes cap a la llum de la veritat i la justícia.

Que el teu esperit inquiet i rebel segueixi inspirant-nos, guiant-nos pel camí de la consciència i el compromís. Descansa en pau, mestre de les paraules, però que la teva obra perduri per sempre com un faro d’inspiració i esperança en aquest món.

Amb admiració i respecte,

Maria.

Pseudònim: Luna llena

En un petit poble costaner, al bell mig d’un port encara actiu, hi vivia un vell fuster anomenat Enric. Tots els dies, des de l’alba fins que el sol s’amagava darrere l’horitzó, l’Enric treballava amb la fusta al seu petit taller vora el mar. Els seus mobles eren coneguts a tota la vila per la seva excel·lència i durabilitat.

Un dia, mentre l’Enric estava treballant a una taula encarregada per un mariner, un grup de nens curiosos es van apropar al taller. Entre ells hi havia el jove Martí, fill d’un pescador local, i la seva germana petita, Laia. Fascinats pel que veien, els nens van observar com l’Enric tallava, llimava i polia la fusta amb habilitat i precisió.

De sobte, en Martí va preguntar: “Vell fuster, què vol dir quan diuen ‘vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll’?” L’Enric va somriure amb melangia i va deixar de treballar un moment per mirar als nens. “És una frase antiga que vol dir que la gent no sap valorar el que tenen fins que l’han perdut”, va respondre amb calma.

Els nens van frunzir el seny, sense entendre completament. Sensible a la seva confusió, l’Enric va explicar-los una història:

“Fa molt de temps, en aquest mateix port, hi havia un vell vaixell que navegava pels mars llunyans. El seu capità, un home savi i experimentat, va recórrer moltes terres i va viure aventures emocionants. En cada port on atracaven, el capità recollia trossos de fusta a la deriva i els guardava amb cura al moll del vaixell.

Amb el temps, el vaixell es va convertir en una part de la vida del capità, com una extensió de la seva pròpia ànima. Però un dia, durant una tempesta violenta, el vaixell va ser destrossat i va enfonsar-se al fons de l’oceà, prenent amb ell tots els trossos de fusta que el capità havia guardat amb tant d’amor al moll.

Després d’aquell dia trist, el capità es va adonar del veritable valor de la fusta que havia recollit. Ja no tenia el seu estimat vaixell ni les aventures que havia viscut amb ell. Va comprendre que havia guardat fusta al moll sense adonar-se’n de la seva importància real, fins que va ser massa tard.” Els nens van escoltar la història amb admiració i comprensió. En Martí i la Laia van mirar al vell fuster amb noves perspectives, apreciant més profundament el que tenien al seu voltant. Des d’aquell dia, van valorar el treball de l’Enric i van aprendre a no subestimar mai el significat de guardar fusta al moll.

Pseudònim: Luna llena

Sota la lluna plorant amb dolor,
Homenatge a Joan, etern honor,
Cent anys han passat, però encara viu fort,
El seu llegat és més que un tresor.
En la foscor de la nit, el cor s’embruta,
La vida com l’ona, a voltes confusa.
Amb cada vers, l’esperança s’insinua,
Al cor de la mar, la fusta rebuta.
La fusta al moll, testimoni de temps,
Històries viscudes, llàgrimes i vents,
En la mar de la vida, som navegants,
Entre onades, somrient desafiants.
Amb cada batuda, un poema sorgeix,
Com un far en la nit, la llum es desplega,
En els somnis perduts, l’esperança neix,
Entre l’ombra i la llum, la veritat es regna.
Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll,
En els secrets més profunds, el cor es consola,
Amb cada paraula, la vida es controla,
En cada reflexe, la seva llum es desvetlla.
Que en cada poema, en cada sospir,
ressoni l’eco etern del seu sospir.

Pseudònim: Aurora Boreal

En Marcello és un rodamon desgraciat i tòtil que llueix a la seva merda de jaquetota tronada l’estampat “Viva l’Ita1ia”, ben llampant i impertinent. Sota aquesta indumentària bruta i de pela en deu de color blau malsà es descobreix una panxa lleugerament embarassada amb forma de pilota de futbol 4 que palesa la gran quantitat de vi i d’hidrats de carboni que ha ingerit el personatge al llarg dels anys. Per completar l’abillament, malporta una gorra blau marí de dement i uns pantalons de xandall Adedos del mercat del dijous que fan tendresa, segurament de vàlua escassa o bé que han estat regalats per defectuosos o estireganyats en excés. Aquest paràsit s’arrapa d’ençà d’una pila d’anys a l’estació de tren de Siena: és una sangonera. Talment una paparra en ze1 s’aferra a les persones que innocentment arriben a l’estació. El seu mètode és rudimentari. Es col·loca a l’entrada del bar de mala mort de l’estació i lluca amb una mirada sorrosa dessobre la barba esfilagarsada els viatjants i transeünts que s’engo1fen en aquest bé de Déu de la Toscana xiprerosa. D’aquesta manera —creu el pobre míser— provoca compassió i clama misericòrdia. No té gaires consideracions, tanmateix, cosa que el perjudica. Malviu immers en les cabòries imbècils de persona que mai no ha hagut de cremar oli. La seva presa és el cafè calent i té una fal·lera pels copiosos talls de pizza fets de bona fe per la dona malfollada que els dilluns até amb cara de circumstàncies. Com que no hi toca ni quarts ni hores i té la pell gruixuda, en Marcello plana la seva visió sobre l’assortiment excels de productes i, rapinyaire àvid sempre a l’aguait, demana al primer benaventurat que passa, amb les bavalles que li regalimen estúpides pèl avall, un cafè. No es deté amb formalitats ni convencions socials, demana un cafè i punt. Així. Un cafè. I no saps què fer, quan t’hi trobes. Ahir la Martina va caure al parany. La dependenta, en veure l’acte de bonesa, va demanar al miserable, amb el deix de mestra de parvulari que hauria volgut ser, si havia donat les gràcies a la pietosa que el premiava gratuïtament. L’home, inalterable, no va dir res. Mut. Amb aquella expressió indefinida de iogurt grec que el caracteritzava, no va moure cella. Aleshores ens vam asseure amb la Martina, a la vora del bar, i vaig copsar de seguida que el boig s’atansava a nosaltres amb l’esguard furibund del gall de batalla. En Marcello, que no en tenia prou i volia picotejar més, va exigir amb un fil de veu esmorteïda:

—Un cigarro.

La Martina, crispada, va dir-li que ja passava de taca d’oli, que no li donaria cap cigarro. En Marcello, sense dir ase ni bèstia, no va mostrar cap gest d’inflexió ni de destorb i va desfer el camí d’on havia vingut fins a desaparèixer indiferent entre les cinc vies de tren que es badaven a l’estació i que es coneixia al mil·límetre, bressol d’esparracats. On devia viure? Amb qui devia haver fet l’amor? Quant de temps feia que vagava errant; que pidolava cafès i cigarrets i que no donava les gràcies?

Faig massa preguntes i es fa tard. Hi ha persones que roden pel món i que decideixen anar a la ventura i esgarrapar cafès d’altri, sense afegir-hi res més: amputats de paraules amables. No cal buscar tres peus al gat. És així i no hi ha més.

Pseudònim: Capdetrons

PRIMERA PART
RECORDS DE LA MEVA ESTIMADA

Fred, camino sol pels carrers de ciutat vella
com si, d’alguna manera, volgués amagar algún secret,
després d’haver guardat fusta al moll.
Miro al cel i ella em torna la mirada.
L’home mira i mira, i torna a mirar
com si li pogués retornar la il·luminada mirada.
Allà no fa fred, allà sempre és estiu,
una foguera enmig del mar entre sorra i sal.
Respiro lentament, l’olor del teu perfum.
Ella no ha nascut per haver d’entendre-la sinó per haver d’estimar-la.
Torno a casa, sol, una nit més,
recordant el seu olor, la seva pell salada.
Recordant el seu somriure, el so del seu riure,
La seva veu, la seva parla, la seva mirada blava.
Recordant el reflex de la lluna en la seva pell blanca.
El primer petó, aquell petó va ser per
mi com un respir, d’una bocanada d’aire fresc.
Però, a la fi tot és un simple record.
Callar i cremar el meu amor, és alhora el meu pitjor càstig.
Si les parets i els murs poguessin parlar.
Hi ha paraules amagades i preservades
dins d’aquests murs, i un petó a cada racó.

SEGONA PART
T’EXTRANY, DOLOR

Com et puc trobar a faltar entre llàgrimes,
entre els llençols, entre altres mirades?
Mai t’he tingut, i encara així et trobo en cada ullada.
Mai t’he tingut, però encara així et trobo a faltar més que mai.
Neix en mi una necessitat, la necessitat de tornar a vuere’ns,
de viure tot allò que jo m’he imaginat.
La necessitat de tornar a tenir-te entre les meves cames,
entre els meus llençols, entre els meus braços,
la necessitat de tenir-te dins el meu pit, dins meu.
Visc dels records que tu em vas deixar, quan vas decidir marxar.
Et vaig deixar marxar, jo et vig deixar anar,
i aquest va ser el meu pitjor error.
Jo, jo t’havia de guardar, protegir, sentir, estimar.
Però va ser massa per mi, no vaig sapiguer fer-ho bé.
T’extrany.
Veig caure les llàgrimes pel vidre, com cau una a una,
aquelles mateixes que jo et vaig provocar algún cop.
M’han penedeixo de no haver pogut fer més.
De no haver sapigut com abraçar-te en nits fredes d’hivern.
M’han penedeixo de no haver sapigut donar una
passa endavant, de no haver-me llençat al vuit.
Et trobo a faltar en nits d’hivern,
entre els dies grissos, entre pàgines de llibres.
Com et puc oblidar si tu mai m’has pertangut?
Com et puc oblidar si la nit encara et vol amb mi,
com si la lluna encara m’esgarrapés el cor.

TERCERA PART
L’OBLIT

Espero oblidar-me’n de tu ràpidament,
espero no tornar a parlar de tu, no tornar a escriure’t,
no tornar a recordar com sona el teu nom entre els meus llavis.
Intentaré oblidar el so del meu nom en la teva veu, i entre els teus llavis.
Ja no recordo res d’allò que vam viure algun día
Em fa mal, em fa mal no recordar-te
És un pas que em fa mal donar,
vol dir que ja no formes part de la meua vida
que ja no hi ets aquí amb mí, aquí al cor, aquí a la ment.
Vas marxar, i encara que jo no volia, va ser així.
Jo mai vaig ser la teva primera opció,
mai vas interessar-te per mi i encara així jo vaig voler estar per tu i amb tu.
Però ara és el moment de ser jo mateix.
De ser jo sense tu, de conèixer-me a mi sense tu, ser un altre versió.
Torno a casa caminant pels carrers de Ciutat Vella,
pensant en que ja no hi ets, els meus dits ja no recorden la teva pell quan et tocava.
Ni la teva olor, ni com es sentia el meu nom en la teva veu.
Tampoc recordo les lletres que conformen el teu propi nom.
Ara penso en un futur molt més proper, aquell en què pugui ser la primera opció d’algú altre.
Aquell futur on pugui ser jo mateix, sense haver d’estar a l’ombra d’algú altre.
Un futur on sigui i em senti estimat.
Ser estimat, de la mateixa forma que jo et vaig estimar a tu algun dia.

Pseudònim: Flors a Lorca

M’aixeco. Són les 5:40 del matí i el despertador ja ha sonat tres vegades. Cada dia sento que
em costa més continuar amb aquest ritme de vida, ahir vaig aconseguir dormir a les 00:00 i
penso que això em comença a passar factura.
Començo a rumiar, en primer lloc, hauré d’anar al meu treball de cangur amb dos infants de
tres i cinc anys, fent acompanyament fins que la seva mare arribi a casa del torn de nit de
l’hospital i pugui portar-los a l’escola, aconseguint dormir després tres o quatre hores més
fins que es torni a aixecar. Tot seguit, agafaré el cotxe per arribar mitja hora tard a la
universitat, atès que m’és impossible arribar a temps si vull fer un bon acompanyament. Una
vegada estigui a la universitat, passaran les hores més ràpid del que m’agradaria, ja que el que
m’espera després no és el que més em fa gaudir.
Un cop passin les sis hores en què em preparo per enfrontar el futur, vaig cap a la zona
equipada amb microones i m’escalfo el menjar que amb tan poques ganes m’hauré fet aquell
matí; mentre menjo, aniré llegint les lectures que m’hagin enviat aquell dia i avançant els
treballs que sempre s’acumulen. En el moment en què el rellotge marqui les 16:00 sortiré cap
al metro per arribar a plaça Catalunya i començar el meu torn a un McDonald’s, en el qual
cobro menys de sis euros a l’hora, però que necessito per poder pagar-me el lloguer cada mes.
Per sort, tinc pactat que els meus torns siguin de quatre hores al dia, mitja jornada, i a les
20:00 sortiré cap a Vallcarca, on faré una hora més de classes particulars abans de poder
marxar a casa.
Finalment, a les 21:30 començaré el meu camí de volta a casa, llarg i tediós, com sempre, per
arribar, fer un sopa trist i en condicions qüestionables. Destinaré una hora més del meu dia en
fer deures o avançar més treballs i aniré a dormir per tornar a començar un dia en què els
treballs precaris marquen el meu ritme.
Acabo de rumiar, apago el despertador i surto del llit per anar a guardar fusta al moll com
hem de fer la majoria de joves avui dia.

Pseudònim: Aileon

Em debatia amb el dubte de trobar-me sota la fosca boira d’un somni.Les meves mans buscaven tenaçment alguna cosa a què agafar-se, mentre la meva ànima sanglotava per més temps.Digeria poc a poc la solitud que em rondava i per moments semblava estar sota terra.Em trobava pròxima al blau més profund, i les ones de la meva consciència s’alternaven amb desgràcia.Albergava en mi l’esperança d’observar l’albada una vegada més, ja que aquells colors em feien tornar als meus dies al moll.Les mans que em sostenien en aquell temps, mentre creia volar per sobre d’un instant,brillaven lluny.M’abraçava una força que provenia del meu ésser més profund, i desitjava tornar al principi on tot va començar.Tot el que observava semblava podrir-se com la fusta que resta a l’espera de ser oblidada,després de tot allò viscut, de manera lenta i abruptament.Fugia d’incontables esdeveniments que estaven destinats a començar una i altra vegada, ien aquest temor a no poder trobar cap sortida, les meves mans semblaven fregar alguna cosa càlida a què agafar-se, a una esperança plena d’espines.I aquell moll on la primera gota va ser vessada, m’esperava de nou mirant-me de reüll,albirant l’inici d’un camí que semblava obrir-se cap a mons absurdament grans.Mentrestant, la meva mirada es posava en tots aquells ulls que una vegada em van mirar com qui vaig ser fa temps enrere, i les ones semblaven agitar-se una última vegada,rebent-me cautes i dignament.

Pseudònim: Aura Gilson

1915, port de Barcelona.
Miro les gavines sobrevolar el port bulliciós de la meva ciutat. Feia mesos que
frisava per tornar-hi i envoltar-me de les mil sensacions que implica seure i
romandre a la vora del mar. Tanco els ulls amb una fermesa dolça, sé perfectament
el que està a punt d’ocórrer. Com un remolí que em rosega fins al moll dels ossos, el
meu cap és inundat per una cortina de records.
El pare va morir l’any 1901. Sempre m’havia entristit pensar que no va poder gaudir
massa del nou centenni. Nosaltres tampoc vam poder gaudir més del pare.
Aquell diumenge, feia setmanes que no li veia les galtes torrades del sol, i encara
faltaven dies perquè això passés. Assegut a l’estora de la meva habitació, lligava
amb poca traça les meves sabates marró clar. La mare sempre deia que un es feia
gran quan s’esforçava a fer les coses, i no pas quan ja li sortien bé. La meva
habilitat progressiva era fruit de la meva constància amb tot allò que anava aprenent
de l’ofici de viure.
Vaig posar-me dret, vaig observar-me al mirall i vaig col·locar-me bé la roba de
mudar: Mitjons amunt, camisa cordada, espolsada de pantalons: cabells encara per
clenxinar.
Vaig enfocar la mirada al llibre que la mare havia deixat damunt la tauleta de nit. El
llegia cada nit abans d’anar a dormir, perquè em feia sentir a prop del pare. Una
densa olor de pa calent va guiar-me cap a la cuina. Ara entenc que, els meus
records d’infantesa provenen, principalment, d’aquelles vivències sensorials que, de
mica en mica, m’anaven presentant els meus cinc sentits. L’olor del pa de la mare,
les melmelades del pare, l’olor del sabó quan caminava entre els safaretjos de camí
al port, l’estrèpit de les gavines, les mans afectuoses del Domingo, els colors de les
espelmes exposades a l’aparador de la Cereria Subirà…
Rajoles amunt i sabates amunt i avall, vaig fer-me lloc a la meva cadira
desmanegada de fusta a la taula de la cuina. No sé per què ara m’adono que aquell
diumenge jo tenia al pare molt present. La seva imatge es presentava en cada racó
de la casa, en cada acció fugaç. El meu cap repeteix el moment en què la mare va
arribar a la cuina amb la mirada a terra. Recordo que just estava mastegant el pa
flonjo i en mirar-la se’m va fer un gran nus a la gola.
“Salvat” va dir-me amb la mirada fixa “Hem de marxar cap al port ràpidament: la
Conxita m’ha dit que ha vist la Boira atracada al moll. No et mentiré, estic molt
preocupada, és estrany que ja siguin aquí.”
Després de deu minuts més llargs de la meva vida, van arribar suant a l’indret on les
gavines es reuneixen i els vaixells reposen. Vam acostar-nos a la Boira, el vaixell en
el qual jo pensava quan algú deia la paraula vaixell. Davant seu, hi havia un grup
d’homes i dones que parlaven quasi xiuxiuejant. Recordo preguntar-me en quin
idioma parlaven. Era català, però un català de dol, trist i ennuegat, que jo mai havia
sentit abans. Aquella trontollada em va fer caure de genolls.
Se m’acosta una gavina al banc de ferro on soc assegut que em retorna al present.
La miro com si es tractés d’una vella amiga i, pensant en una llengua trista i una
mica menys ennuegada, marxo del port.

Pseudònim: Llagosta

Si sabéssiu com s’enganxava la sorra a la pell,
pell que es clivellava com ciment,
si sabéssiu les escletxes de sang que tenia a les mans,
no diríeu mai que sabeu el que és guardar la fusta al moll.
Si voleu parlar, abans haureu de viure,
i sovint allò que deixa empremta costa més de contar.
La mar se’ns enduia a tots amb ella.
Deixeu-me que us expliqui. Pareu atenció.
Quan ets ben endins, ja no ets ningú, sols un cos en rendició.
L’aigua et fa seu: ni país, ni dona, ni sort.
Només la tens a ella, i ella tria que fer amb tu.
Si aviat seràs viu o seràs mort.
T’abraçarà o et plorarà algú.
La mare de les aigües se’ns enduia a tots amb ella,
i, sovint, la incertesa de tornar amb les mans buides,
feia que preferíssim el pitjor dels destins.
Així que, si mai voleu parlar, abans haureu de viure.

Pseudònim: Llagosta