Onades de gel del gener (obra concursant al Premi Emili Mira 2023)

Onades de gel del gener,

   porteu a l’albada el novell bes de l’hivern

   port enfora, capità i contramestre s’allunyen del jaç.

Meneu navegants el barquerol menut!

   aneu a la mar per camins de sal i escuma,

   llisqueu en rumb cert, vers els estels.

Cap a mons de blanc, gebrats,

   canteu complantes de festa,

   i pels vostres amors us feu al mar.

Ungiu les drisses, desvetlleu les xarxes,

   mentre a bavor es decanta la nau de roure,

   i suaument s’adorm la gavina. 

Despullat el rem de les algues,

   la tallamar condueix el mascaró

   contra l’aurora, que penetra l’horitzó.

Cerca els primers rajos la vela, dibuixant llampecs

   clivellats en or i argent sobre la trama,

   camins al tapís de la bruna cotonia.

De lluny complau el miratge,

   en oníric lloure la nau dansa a l’aigua,

   com mil miralls trencats en maina.

Pseudònim: Kèmet

El mirall, trencat (obra concursant al Premi Emili Mira 2023)

Fa temps que no em miro al mirall.

Em miro, però no soc qui soc. No em veig.

Miro als ulls de qui m’estimo i no em veig reflectit en les seves ninetes,
plenes d’amor per una persona estranya
que parla i actua com jo.

Fa temps que no em puc mirar al mirall.
Aquell mirall que no em serveix,
aquell mirall que no em reconeix,
aquell mirall que no em reflecteix.

L’ànima m’esgarrapa les parets des de dins la pell, les dents es moren per mossegar
aquesta disfressa inútil que em recorre des del cabell més alt fins al dit més incongruent.
Però no pot. Un jo profund ho sap, ho contempla, ho clama,
però no pot.
Però tan sols un missatge en una ampolla, que arriba ofegat a la platja,
Sota la remor suau de les onades, que a poc a poc esdevenen tempesta.

I la tempesta empeny, de nou, aquell missatge ofegat.
L’ampolla que el conté es trenca i se’m clava, i cada bocí fuig cap al cabell més alt i se’m
recorre fins al dit més inversemblant.
Però el missatge està moll, i no se l’entén.

(O jo no en vull donar sentit).

I com menys sentit li dono, més se’m claven els cristalls.
Més endins, més fort i més irresistibles en el dolor agut però invisible que tenyeix cada
centímetre d’un cos que se’m fa desconegut, que se’m fa aliè, que se’m fa estrany:
que no vull reconèixer com a meu.
Que no em pertany a mi, que pertany als altres, que sols el dolor puc entendre com a propi, que tot el que els altres miren i entenen no sóc jo, que sóc un altre, no jo, sinó el tu que vosaltres penseu que mantinc, i els fragments d’inconsciència se’m claven, més forts, i el dolor, més intens, insuportable, se’m fa llàgrimes, se’m fa soledat, se’m fa tristesa, se’m fa rebuig, se’m fa…

Prou. Prou. Prou. M’és suficient.

He acabat per trencar el mirall.

I…

De cop…

Silenci.

I…

de cop…

puc escoltar-me. M’ho permeto.

I,
a poc a poc,
torno a reunir les peces del mirall.

I,
a poc a poc,
les ajunto. I em veig, per fi, reflectida.

Pseudònim: Elm

Germans separats (obra concursant al Premi Emili Mira 2023)

– Hola, mama, acabo d’arribar.

– Hola, Mateu. – vaig posar-me tens en escoltar la seva veu trencada – El Lluc… Mateu, el Lluc ha mort fa unes hores.

La mare va començar a plorar, però després de dir-li que ja venia, vaig penjar. La meva maleta era l’última que encara hi havia a la cinta, així que vaig agafar-la i vaig marxar correnta. Estava en shock, no podia creure que el Lluc no hi era. No entenia que quan arribés a l’hospital, no em saludaria amb un somriure cansat ni bromejaria sobre que ell era només uns minuts més gran que jo. No podia ser.

Una lleugera brisa em va remoure el cabell en sortir de l’aeroport. No sabia si algú em vindria a buscar, així que em vaig asseure en un banc amb la maleta al costat. Vaig estar una estona en silenci, fins que vaig sentir que algú cridava el meu nom. Vaig aixecar el cap i, només veure els rínxols marrons que sortien per la finestra del cotxe, ja vaig reconèixer la Gemma. El seu rostre no brillava amb la felicitat habitual i, després de pocs segons, el seu somriure lleuger va desaparèixer.

En pujar al cotxe, els dos ens vam mirar als ulls i sense dir res, ens vam abraçar.

– El Lluc. – va xiuxiuejar ella a la meva orella.

– Ja ho sé. – li vaig dir jo.

I tots dos ens vam posar a plorar. Minuts després ens vam separar i les llàgrimes van parar de caure, però la tristesa seguia allà. Gairebé es podia escoltar com una part dels nostres cors es trencava.

La Gemma va engegar el cotxe i la vaig estar observant. Els cabells rinxolats li sortien del monyo i encara tenia els ulls vermells i les marques de les llàgrimes a les galtes. Em sentia malament, la Gemma era la meva germana petita, no era jo qui l’havia de consolar a ella, i no a l’inrevés?

Des que tenia memòria sempre havia estat així, el Lluc i jo cuidant la nostra germaneta. El pare ens va abandonar poc després que nasqués la Gemma. La mare, en canvi, era una dona a qui no espanten les adversitats i que ha aconseguit tirar endavant malgrat tot.

La Gemma i jo vam entrar a l’hospital agafats de la mà i vam caminar fins a arribar davant de l’habitació que ja coneixíem dels últims mesos. En obrir la porta, l’escenari era desolador. El cos del Lluc jeia sobre el llit tapat per un llençol blanc i la mare estava asseguda en una cadira, amb la mirada perduda i bosses sota els ulls de no dormir en dies. En veure’ns a la porta, la mare es va aixecar i, sense dir res, tots tres ens vam abraçar mentre ploràvem. Ens vam separar i va arribar la pregunta que tant temia.

– El vols veure? – em va dir la mare amb veu dolça.

Jo sabia que no estava preparat, però ho estaria mai? Vaig decidir que preferia fer-ho en aquell moment, sols ell i jo. Vaig apropar una cadira al llit perquè tot em tremolava i, a poc a poc, vaig anar retirant el llençol fins que vaig poder veure la cara del meu germà.

El color ja havia abandonat el seu rostre i els llavis començaven a posar-se morats. Per primer cop en molt de temps vaig tornar a fixar-me en com ens assemblàvem i vaig adonar-me que allà estirar podia ser-hi jo. Llàgrimes de ràbia van començar a humitejar els llençols. El Lluc i jo estàvem destinats a viure-ho tot junts, com se suposava que havia de viure sense el meu germà bessó?

Els miralls es van convertir en la meva víctima. De cop i volta, quan em mirava al mirall ja no hi veia el meu reflex trist, sinó el somriure amable del Lluc, amb el seu clotet, l’únic tret que ens diferenciava. Un dia, cegat per la ràbia, vaig trencar tots els miralls que tenia per casa. La Gemma, cansada que no li respongués les trucades o els missatges dels últims dies, em va trobar tirant al terra del meu pis rodejat per centenars de trossos de miralls i plorant. Espantada, va córrer cap a mi, tement-se el pitjor. Es va asseure al meu costat i va posar el meu cap a la seva falda.

– Veig el Lluc a tots els miralls, Gemma, però quan em giro, no hi ha ningú. – vaig xiuxiuejar.

La Gemma em va abraçar mentre plorava i va començar a cantar. Vaig reconèixer la cançó de seguida, era la que li cantàvem el Lluc i jo quan era petita perquè s’adormís. A poc a poc, els ulls se’m van anar tancant fins que em vaig adormir.

– No et preocupis, Mat, jo t’ajudaré. – va dir la Gemma dolçament.

Pseudònim: Rosa de Neu

Carta d’un amor (obra concursant al Premi Emili Mira 2023)

No sé si algun dia arribarà a la teva bústia, o si arribaràs a llegir-la quan vegis el meu nom al
sobre, però he de dir-t’ho d’alguna manera.

Cèlia, sé que potser és tard, que ha passat massa temps o que ja no existeix una solució,
però vull que sàpigues que t’estimo. T’estimo com mai he estimat a cap dona, tu vas arribar i
posar el meu món cap dalt. La teva bellesa era cegadora, el teu carisma hipnòtic i la teva
dolçor increïblement addictiva. No sé en què moment vaig passar de veure’t com una amiga
a veure’t com a la persona que volia al meu costat tota la meva vida. Perquè vas ser tu qui
vas veure més enllà de la meva màscara, vas ser tu la primera a veure el dolor que hi havia
sota el meu somriure. Per això i moltes coses més, puc dir sense por, que estic enamorada
de tu.

Pot ser, primer t’he de posar en context, però amb la següent explicació no vull fer-te pena,
sinó que entenguis el perquè van succeir les coses com varen passar. La meva família té un
pensament molt retrogradat i religiós, mai s’ha parlat de les relacions homosexuals. Era un
tema tabú que causava un entorn tens, així que ningú ho mencionava, ningú ho pensava.
He crescut amb comentaris de com era de fastigós o pecaminós aquestes accions, jo mai
participava en aquesta crema de bruixes. Però aquestes paraules són com llavors, una
vegada plantades és molt difícil treure-les si no és des de les arrels. Per això quan vaig
començar la universitat i em vaig trobar de cara amb la realitat, vaig passar a tenir una
actitud més permissiva que la meva família. Jo ho respectava, podia parlar-ho, però no seria
part del col·lectiu mai. Vaig obeir cegament quan ma mare em va presentar el fill d’una
amiga seva, comentant la gran parella que farien. Només havia d’enamorar-me d’ell.

I tots els meus plans van començar a tremolar quan vas arribar tu, tu i el teu preciós cabell
ondulat negre i llavis color cirera. Vaig quedar-me plasmada en veure’t, només podia pensar
en la teva bellesa i les ganes que tenia que et posessis al nostre grup. Màgicament, com si
algú m’hagués escoltat, et vas trobar còmoda amb nosaltres i et vas quedar, a partir
d’aquest moment els meus sentiments van anar canviant i arrasant amb tot allò el que era,
amb tot allò que pensava. Per això quan em vas besar vaig reaccionar tan malament, sentia
que havia fet moltes coses malament. Que havia fet una cosa horrorosa. I et demano perdó.

Tot va ser culpa d’aquesta llavor que la meva família va plantar, estava allà recordant-me el
fastigós que era que pensés en tu com alguna cosa més que una amiga, el pecat que era el
desig de veure’t a soles. Continuo lluitant amb aquests pensaments, però ara tinc clar que
vull estar amb tu sense importar-me res. Tu has aconseguit trencar el mirall on estava
tancada, veient-ho com si no m’estigués passant a mi. Així que acabo de trencar tot el lligam
familiar que m’enverinava per dins, seré la primera generació de la meva família en ser
lliure, ja que també he trencat el compromís que tenia amb el noi que la meva família creia
“adequat”. Ja no tinc cap pes sobre la meva esquena i m’encantaria ser lliure amb tu.

Però, com he dit abans, no sé si llegiràs això en algun moment, si això passa, no dubtis a
trucar-me. Sempre t’agafaré el telèfon, sempre t’esperaré. Perquè dóna igual la quantitat de
persones que passin per la meva vida, tu seràs l’única per a mi.

T’estimo més que a la meva ànima Cèlia, i espero poder veure’t aviat.

Adéu, amor meu.

Pseudònim: Marina Little

Robatoris de miralls en cadena (obra concursant al Premi Emili Mira 2023)

Robatoris en sèrie

Una desena de botiguers han denunciat als mossos d’esquadra els robatoris comesos
als seus locals; tots ells tenien en comú el fet que venien vidres i miralls, i que havien
succeït la matinada d’un dimarts.

Un grup organitzat de lladres que es fan dir “Miralls Trencats” ha alarmat alguns botiguers de
diferents barris de Barcelona. La matinada de cada dimarts, des de fa gairebé tres mesos, han estat atracant un seguit de negocis en els quals es venen vidres i miralls. Els mossos d’esquadra els hi estan seguint la pista, però de moment no tenen gaire informació.

Es tracta d’un conjunt de robatoris que han ocorregut en diferents barris de Barcelona entre
els quals hi ha el Clot, Horta, Poblenou i Gràcia. No sembla que segueixin cap patró pel que fa a l’ordre dels robatoris, simplement canvien de barri; l’últim va ser ahir al barri de Gràcia. A més, no s’ha comès cap acte de violència, més enllà del malbaratament de la porta o els vidres de les botigues (a través dels quals accedeixen al seu interior), i la desaparició de gran quantitat dels miralls que estaven tant a l’aparador com a dins d’aquestes.

Pel que fa als lladres, no se sap ben bé quants membres hi ha a la banda, només que porten
posat un passamuntanyes i van vestits amb peces de roba de color negre. Tot i això, un fet que ha sorprès la policia, és que a les càmeres de seguretat hi col·loquen un adhesiu o, més aviat, un logotip d’un mirall trencat que té escrit la frase següent: Miralls trencats. Els experts l’han denominada la seva signatura, atès que aquests logotips s’han trobat en tots i cada un dels establiments afectats. També se n’ha trobat en altres zones -però en aquest cas, aquestes botigues no tenien càmera de vigilància-, com ara bé a la porta o damunt el taulell en el qual hi ha la caixa registradora, que no se sap perquè, però sempre està intacta.

Hi ha una investigació oberta, però encara no s’ha trobat cap indici que expliqui el motiu pel qual aquests individus roben miralls. El seu modus operandi és el següent: si no hi ha alarma ni càmeres, trenquen el vidre directament, potser per això es fan dir “Miralls trencats”. En canvi, si el comerç té una alarma, la desconnecten i, si hi ha càmeres, li posen el seu logotip a sobre per tal de tapar la imatge i evitar un possible reconeixement, tot i portar passamuntanyes. Tota precaució és poca, no?

Els agents han establert un protocol de seguretat i s’enviaran diverses patrulles a aquells barris que disposin d’establiments d’aquest tipus per tal d’evitar, si s’escau, un possible nou robatori. A més a més, s’ha proporcionat un telèfon al qual trucar en cas que els veïns o algun civil observin o presenciïn algun fet estrany. Ara per ara només queda estar a l’aguait i esperar que actuïn de nou per poder detenir-los.

Imatge del logotip (esquerra) i d’una càmera dels locals afectats amb
el logotip de la banda criminal enganxat (dreta).

Pseudònim: Dàlia

Pou de vidre (obra concursant al Premi Emili Mira 2023)

I.1
Un mirall és una paraula que torna d’on no hi arriba la veu.
Un mirall és un esclau de vidre reflector.
Un mirall és un ull que es veu.
Un mirall és un pou d’imatges.
Un mirall és l’aigua.
Un mirall és un amic d’ànima nua.
Un mirall és un llibre a on el temps descriu el rostre.
Un mirall és tot vòmit de judicis.
Un mirall és la identitat a l’alteritat.

II
Fes el kaos i no la guerra,
tanca el llum per veure el verb,
obre les portes, per sempre,
que no fugi el temps.

Trenca el cos del meu reflex,
No m’estimis, mare meva,
tinc els ulls cremats de mirar lluny
i començo a tenir fred.

III
Miro al cel i veig la meva ombra
que s’alça sense mi.

Projectada a l’infinit, se’n va
més bonica que mai,
cap a allà on la nit és tendra.

I, aquí, demà, tot és possible
menys jo,
si els camins de debó esborren
el límit entre peus i sorra,
com la música fa amb les notes.

IV
La música fa amb les notes
el que el verb va fer amb els astres.

La veu que jo sento,
i em mou,
només em crida agut groc triangle;
sóc un foc de terra verge
i escolto les essències
del que no hi queda.

Si! Parla’m més de la immundícia,
tasta drogues i explica’m trànsits,
besa basses de lava del Vesuvi
i fot-me tot l’alè de drac sense ales.

Ara ja ho tinc:
gràcies a l’harmonia inexistent dels canvis
puc penetrar a l’origen de la tragèdia
i fer-la servir d’espasa blana d’acudits.

Fem-nos sords a xerramecas vanes,
escoltem el vent que bressola els arbres
i diguem les coses
com crida el vidre quan esclata.

V
Esgarrapa’m les forces.
Sent el meu pànic.
Encara no cridis.
Embruta el mirall.
Parla en veu baixa.
Què en penses, tu, de l’aigua?
Calla.

Abraça la pluja quan cau
perquè està desanimada
i l’has de comprendre.

Crida ara. Crida
com crida el vidre quan es calla.

VI
Es fa tard
i el Sol no cau.

El temps roeix el rostre
reflexat al vidre esclau
al temps que sana la ferida
fosca i fonda
que només ell i tu,
o potser ell gràcies a tu,
sou capaços de guarir.

Arribes amb el bon mal temps
acompanyada de follia,
fulles grogues i melanconia,
com un miracle vespertí
absent de tota màgia,
inconscient del teu verí,
per portar-me cremor
a on ja no pensava trobar-hi
res més que silenci
i freda solitud.

VII
No és pas tard
si encara hi creus.
No és el Sol qui mana l’hora
ni sóc jo qui estima fort.
Sense cap companyia
costa vènçer el mirall.
I amb l’ànima nua no és bo jugar amb el foc.
Ballem doncs, ara que plou,
no sigui que demà guanyi la mort.

VIII
La flama es fon vers el desig de viure
com l’ofec agafa al mar qui neda nu de nit
tot buscant l’oblit
d’una existència prematura
que s’estén des del trauma original
fins el fons del pou de vidre
que no deixa passar els cossos,
però si la llum,
i la imatge,
i el desig de ser un mateix,
que crema com la flama que es fon
vers el neguit de viure.

IX
¡Ecs!
Ni l’ombra de la pluja
neteja el fang dels peus de l’arbre mort
que fa de caixa de l’home mort
que fa de caixa dels cucs amb sort
que claven muts la queixalada al cos
que es fon al fons del sól ingràvid d’una vida
que com un prèstec que mai no ha fet ningú
a cap lloc torna ara.
Mirall que calla:
Hora sagnant, de quietud suprema per sempre instantànea.

X
Acabar.

Fer tremolar el destí,
misteri del cautiveri musical.

Calvari de l’èxtasi que em plau
com un passeig per l’altre barri,
expectant de la joia que
com les gotes sorgides al baf de la paret d’un pou de vidre
es deleiten brillant lúbriques
l’instant humit previ al privilegi
de caure a la boca assedegada
de qui amaga la gana de trufes blanques
passant-se hores llargues de tristessa
quebrant-se el crani a cops de cap
contra el mur químic que separa el món dels somnis,
per poder llepar amb gula
les dudes cristal·lines
que li acaronen la gola deguda la tremolor.

Nèctar beneït de la pila de la saliva de Venus;
trèssor de la metafísica de l’estètica de la juventud crònica;
remei casolà de la mort;
amor en forma d’oblit;
emanació de consciència filtrada per l’Univers del discurs de la x;
incògnita manifesta desafiadora del tercer exclòs;
ni jo ni no jo.
Fer.

I.2
Miralls trencats son crits de vidre.
Miralls trencats son narcisisme iconoclasta.
Miralls trencats son milers de miralls.
Miralls trencats que callen quan no hi ets.

Pseudònim: Jody Creep

Libació (obra concursant al Premi Emili Mira 2023)

«A mi sempre m’han agradat extremadament els animals,
però en la infantesa tenia per ells follia…»
VÍCTOR CATALÀ

Feia un dia rúfol, i les aigües brutes i negres de l’Ebre no van amollar la presa.
Déu havia volgut que Maria es negués el dia abans de degollar les gallines. Igual que
sa mare, que no va saber viure vídua, amb l’home afusellat a la guerra. Al poble era un
fet que es repetia de tant en tant i quan se trobava un cos pudent entremig dels canyars
o un penjat a la figuera, les dones, vestides de dol, acudien a comentar. Aquella vegada
les seues mans agarraven les de Fineta, la germana menuda de la difunta, que havia
sortit del mas on servia amb no sé quina esperança boja. I totes, com un cor: «És la
vida, filla meua». I ella callava i les hauria fotut al foc perquè el seu mal ja no tenia
cura: s’havia quedat sola i ningú la voldria acollir. Fineta tenia setze anys acabats de
fer i la cara bruta de plorar. I també un secret: havia començat a beure per a fugir dels
mals records.

La borratxera d’aquella mateixa nit la va impregnar d’una mena de pau ultraterrenal. Fineta no pensava ni en la cara freda i grotesca de sa germana ni en l’enterrament de l’endemà; patia només perquè les gallines s’havien de degollar i d’això sempre se n’havia ocupat Maria, més feta per a la vida trista i crua d’aquelles terres. Déu havia volgut que esta fos la seua herència. I ella s’hauria estimat més escurar i tornar a escurar el ganivet tufejant amb què Maria, sense miraments, matava i trossejava les bèsties de casa. De vegades Fineta havia arribat a odiar el comportament salvatge tan prematur de sa germana. Sempre que la gata feia tres o quatre cries, Maria les arrencava de la mare encara amb els ullets cecs i la pell transparent i se les posava al cabàs, travessava els descampats pels màrgens i les abocava al riu i se les mirava fins que es perdien del tot i les aigües tornaven a ser brutes i negres… Un dia Fineta havia agafat un dels gatets d’amagat i el va ocultar al cistell de la roba llanosa, fins que Maria el va trobar i va córrer a llançar-lo ja crescudet al corrent. I la pobra Fineta vinga ofegar-se crits a la
gola perquè hauria volgut fer viure aquell gatet.

Havia deixat de fosquejar i Fineta s’havia passat les hores afonada en el vici.
Amb els ulls inflats i el front entresuat es va lligar el davantal al pit i va obrir la porta
corcada del corral, on va experimentar el més intens dels pànics. I va ser llavors quan
va sarpejar les potes de la primera gallina i li va ferir el coll: «Face’s la voluntat de
Déu». I la primera gallina va perdre la llum dels ulls i la sang tèbia li rajava roja coll
avall. Es dessagnava a poc a poc i la resta de germanes, veient els espasmes de la dissortada, es van arrupir totes tremoloses dins dels caixonets. I Fineta pregava a Déu i
pensava només en l’horror d’aquella sang escorrent-se damunt de la terra fosca i fangosa, com si fos una libació. I va córrer cap a casa perquè havia d’amanir-ho tot per a
l’enterrament. Es va aturar davant de l’espill badat i no s’hi va reconèixer: la sang, com
una cosa viva, li havia corromput les espardenyes i l’esperit

Pseudònim: Senyall vell

Plaer passat i futur

Estimat,

Totes les veus de l’univers conflueixen en una sola. En el seu clamor més profund, ens diuen
que tu i jo no som pas els únics que vivim en aquest món; és més, no som els únics que han creat un món. I, amor meu, a través d’aquest Arc de Sant Martí, soc capaç de veure-ho tot tal com és més enllà de la tempesta. Soc capaç de recollir els fragments del mirall que sempre ens ensenyava la nostra millor versió, el focus que sempre ens enfocava amb la millor llum. Que potser vam voler volar massa prop del sol per a obviar que érem fets de cera? Vam desafiar les lleis de l’univers?

I vaig pensar en tu. Més enllà de tot plaer passat i futur, recullo encara els ossos del que un dia
va ser. Diuen que els records estan fets d’aire, però tu nades en les profunditats de la meva sang. Després de cent anys trobaran al pols del meu cos rastre d’haver-te estimat. Tu fas de dues persones assegudes en silenci una cerimònia, un ritual massa sagrat.

Estimat del meu cor, l’or del cel brilla més que mai abans de desfer-se, abans de deixar pas a
la foscor i morir: una gàbia d’or no deixa de ser una gàbia i el cel daurat ja haurà marxat abans que t’hagis adonat. Però tu, missatger de l’hivern i la primavera, rossinyol de veu desitjada, tornaràs al nostre banquet? Continuaràs caient sobre el meu cos com la nit cau sobre el món, mentre sento cruixir dels meus ossos i els nostres llavis? Com brillaven els teus ulls quan deies el meu nom, com es toquen les palmes en ballar. Com fan mal els que ja no estan.

Però vaig mirar cap a tu. Vull creure en la bona sort, en els desitjos i els miracles, en la llum
de les torxes en la foscor, però com qui trenca una gran i delicada finestra, algú pertorba la quietud dels meus mars interns. Si ja no m’hi puc veure en tu, llavors on trobarà el seu reflex aquest pobre fantasma en aquest passadís ple de miralls? El que no es diu, es plora. El que no es fa, cria pols. El que s’ignora, es podreix a les catacumbes.

Senyor, si ets aquí, digues-me per què busco l’altra cara d’una moneda per si l’or rellueix més.
Per què escodrinyo el que podria haver estat, el que hauria d’haver estat. Per què, en tenir alguna cosa a les meves mans, penso en el següent que sostindré? Sempre vaig creure que voler ser, veure i viure absolutament tot és un regal, però en haver-se descontrolat, s’està convertint en el pitjor càstig de la meva vida.

Senyor, què faré amb mi. Soc l’amfitrió de ningú, camino de nit per passadissos buits i sobre
vidres trencats. Encara tinc por, encara em sento un gos vagabund i desorientat que espera el seu amo mort. Encara espero que això sigui un horrible malson del qual algun dia despertaré. L’ànima en pena i l’horrible farsa en la qual m’he convertit serà només una febre delirant, una imitació mal feta de la meva persona. No em reconec quan em miro al mirall. He emmudit una altra vegada, soc un llop que busca el cant del seu ramat i no el troba.

Senyor, estic cansat. Fa tant de temps que persegueixo el sol que, de tant mirar-lo fixament,
sento que m’he tornat cec. Fa tant de temps que em construeixo torxes per a veure en la foscor que ja no queda foc. Si el meu cor brilla en les tenebres, que algú m’ajudi a veure’l. Sempre es desitja el que no es pot tenir? Senyor, per què sempre desitjo estar en un altre lloc allà on estigui? Estic maleït? Em creixen espines en els dits i per la gola, cada dia em faig i em desfaig, creo universos i els destrueixo.

Però, aquella nit on només existíem tu i jo, et vaig mirar als ulls: a càmera lenta, vaig veure
tota la història de la humanitat en el mirall dels teus ulls. Miralls: darrere del mirall hi ha el somni. Darrere del somni, el cel, l’horitzó i les profunditats de les aigües. I darrere de tot això, les meves mans, que volen tocar-te. Res que un cop es va trencar podrà apagar el foc que, almenys un dia, ens va envoltar.

Tu ets la foguera que escalfa el més fred dels hiverns; jo l’espurna que, fora de control, es
converteix en un incendi forestal. Gràcies per ensenyar-me que la vida, perquè sigui vida, s’ha de viure a poc a poc.

Sempre teu,

el teu cor de meló

Pseudònim: resiliència

Reixes invisibles (obra concursant al Premi Emili Mira 2023)

L’aigua colpejava feroçment la flamant vidriera del saló del casalot. Allà, amb l’escalfor de les
flames recorrent-li tot el cos, l’Eulàlia romania ajaguda a la seva vella butaca de pell. Les
delicades marques del seu rostre indicaven que uns quants anys la separaven de la jove de la
fotografia que coronava la xemeneia. En ella apareixia somrient, aliena a tot el que l’envoltava, i el que més la sorprenia, semblava feliç. No és que ara no ho fos, però feia molt de temps que ja no ho mostrava físicament. La vida l’havia atrapat en una espiral de desgràcies que l’havien
convertit en la dona dura i freda que era en l’actualitat. Poc després que aquella fotografia es
prengués, l’Andoni, el seu marit, havia mort sobtadament en estavellar-se el seu cotxe contra un arbre en un dia de pluja com aquell. Llavors, ella s’havia vist sola i amb quatre criatures a les que tirar endavant, de les quals només una encara era viva, la seva única filla.

De sobte, el soroll d’un tro va ressonar per tota la casa i una llampada va il·luminar la finestra
fugaçment. Va ser suficient una mil·lèsima de segon perquè la seva imatge reflectida en el vidre mullat la transportés a unes quantes quadres d’allà, a un acollidor apartament de dues plantes del centre de la ciutat. En aquell dúplex, una dona que devia rondar els quaranta anys esperava ansiosa el moment en què la tempesta que devorava l’exterior deixes pas a un cel clar i serè que li permetés fugir de la presó en la qual feia molt temps que vivia. Les galtes se li omplien de llàgrimes que recordaven els gotarrons que ara omplien el carrer mentre pensava en totes les vegades que havia volgut marxar d’aquella casa i no havia sigut capaç.

Ella, que s’havia criat a l’ombra del seu germà gran i dels seus germans petits, se sentia
completament invisible. Tothom es fixava en el físic i el caràcter que l’Andoni havia heretat del
seu progenitor, i en aquells bessons d’ulls blaus i galtes rosades tan bufons, però ningú mai la
veia a ella, la que quedava just enmig. Amb un dolor tan gran que quasi no podia respirar, no va poder evitar viatjar amb nostàlgia a l’últim cop que havia sentit que algú notava la seva
existència, el matí d’aquell fatídic accident que li havia arrabassat a la persona que més
estimava, el seu pare. Ell sempre li donava el seu lloc i la feia sentir especial, i després de la
seva mort ningú l’havia tornat a mirar amb aquells ulls plens de tendresa i admiració. Així que,
acabats de complir els divuit anys, la va sorprendre ser presa de les mirades penetrants d’un jove alt i robust que havia anat a comprar al mercat on treballava ajudant a la seva mare. No l’havia vist mai abans, però des de la primera vegada que el va veure va sentir com si per ell fos l’única persona que existia en el món. El que no sabia en aquell moment era que el que semblava un idil·li propi de les novel·les romàntiques que tant li agradava llegir s’acabaria convertint en el pitjor dels malsons.

La Júlia, per contra, als seus quinze anys no passava desapercebuda per enlloc. Deia el que
pensava sense embuts i feia front a qui si li posés per davant. No podia negar que era néta de la seva àvia, amb qui estava molt unida, al contrari que la seva mare. Els crits provinents del pis de baix la van estremir. No podia consentir que aquell infern durés un dia més. El cos de la dona que li havia donat la vida s’apagava lentament i les cicatrius i contusions que simulaven cadenes cada cop eren més visibles. Va esperar que tornés el silenci i va fer una trucada. No va passar molta estona fins que va sonar el timbre. Era l’hora de trencar aquelles reixes invisibles i deixar de ser presoneres. Va veure com la seva mare dubitava, però per primer cop se sentia amb força, les tres generacions juntes aconseguirien allò que tant havia anel·lat. Ja no hi havia marxa enrere.

Pseudònim: Lady Rose