Al pintoresc barri de Gràcia, a Barcelona, es desplegava una edició extraordinària de la Fira
del Llibre. Aquest any, l’esdeveniment es consagrava a venerar la memòria de Joan
Salvat-Papasseit en commemoració del seu centenari. Els carrers irradiaven una atmosfera
vibrant i enlluernadora, mentre els estands de llibres emanaven l’essència sublim de la
poesia i la literatura catalana.
Entre els molts visitants que passejaven pels passadissos de la fira, hi havia en Marc, un
jove estudiant de literatura, fascinat per l’obra de Salvat-Papasseit. Mentre obria les pàgines
d’un dels llibres del poeta, una fulla solta va cridar la seva atenció. En ella, hi havia imprès el
vers que seria el tema principal de l’edició: “vosaltres no sabeu què és guardar fusta al
moll”.
Intrigat per la frase, en Marc va decidir aventurar-se a buscar el seu significat amb
determinació. Amb pas decidit, es va acostar a un dels venedors de llibres de la fira, immers
en l’ambient efervescent dels carrers de Gràcia. Les llums suaus de la fira ressaltaven els
colors vius dels llibres que omplien els estands, creant una atmosfera màgica . En Marc va
notar com el seu cor bategava amb excitació mentre es dirigia cap al venedor, anhelant
descobrir el misteri que envoltava aquella enigmàtica frase…
—Disculpi, senyor —va dir en Marc amb humilitat, dirigint-se al vell amb reverència—.
Podria explicar-me què significa per vostè “guardar fusta al moll”?
El vell, amb els ulls brillants de saviesa acumulada, va mirar en Marc amb un toc de
commovedora nostàlgia abans de respondre.
—Ah, “guardar fusta al moll” —va repetir el vell amb una calma tranquil·la, com si
rememorés temps passats—. Per a mi, això significa molt més que simplement
emmagatzemar fusta al moll. És com un recordatori constant de la paciència, un record de
les hores llargues i silencioses passades a esperar. És la confiança en un futur millor, tot i
els temporals que la vida ens pugui presentar.
El vell va començar a explicar a en Marc la veritable història que s’amagava darrere
d’aquella frase enigmàtica. Va relatar com, en la seva joventut, va viure a prop d’un petit moll
en un poble de pescadors al nord de Catalunya. Tot i que mai va ser un mariner, va passar
els seus anys d’infantesa i adolescència observant les rutines dels pescadors i aprenent del
mar i la vida a la vora del mar.Recordava especialment un moment quan era un noi jove. El seu pare, un modest fuster del
poble, sovint s’assemblava a l’embarcador per mirar els vaixells que venien i anaven. En
aquests instants, el pare solia reflectir sobre la seva pròpia feina, tallant i modelant fusta per
a les necessitats locals. En una d’aquestes ocasions, quan el pare observava els pescadors
preparar-se per una sortida, va compartir amb el seu fill una lliçó de vida que mai oblidaria.
Li va dir que “guardar fusta al moll” era més que simplement emmagatzemar fusta. Era una
metàfora per la perseverança en els moments difícils. Tot i que el moll podia semblar un lloc
tranquil, el mar i la vida a prop de la costa podien ser incerts i perillosos. El pare del vell va
ensenyar-li que la vida era com les onades: a vegades bruta i impredictible, però sempre
havia de mantenir-se fort i perseverar.
En Marc, mentre escoltava les paraules del vell, no podia evitar sentir com un nus a la gola.
Amb el seu diagnòstic de càncer terminal encara recent a la seva ment, cada paraula del
vell ressonava dins seu amb una intensitat profunda. La seva pròpia vida semblava una
tempesta sense fi, i aquesta frase, “guardar fusta al moll”, se li presentava com una guia
enmig de la foscor.
Quan el vell va acabar de compartir la seva història, en Marc el va mirar amb ulls plens de
gratitud i respecte. Amb un somriure trist, va agrair-li pel seu temps i la seva saviesa. Però
en el fons del seu cor, sabia que aquella conversa havia canviat la seva perspectiva sobre la
seva pròpia malaltia. Amb una nova determinació, va marxar del moll amb la promesa
silenciosa de mantenir-se fort i lluitar fins al final.
Amb el cor pesat però amb la determinació ferma, en Marc va emportant-se amb ell les
paraules sàvies del vell i la promesa de lluitar fins al final. Després de deixar el seu escrit a
l’estand d’homenatge a Salvat-Papasseit, va sentir una pau que no havia conegut en molt
de temps. Sabia que, malgrat tot, la seva història havia trobat un lloc especial al cor de la
fira del llibre, com un homenatge humil a la perseverança i la força de l’esperit humà.
Un cop fora de la fira, en Marc va mirar cap al cel estrellat, sentint una profunda gratitud per
haver viscut prou temps per compartir el seu últim tribut al món de la literatura. Amb una
darrera respiració, va deixar anar un somriure serè abans de tancar els ulls per sempre. I
així, enmig de l’animada fira del llibre, una petita història d’esperança i perseverança va
trobar el seu lloc entre les pàgines de la memòria de Joan Salvat-Papasseit.

Pseudònim: Aurora Boreal

En el moll, la fusta reposa,

guardada amb cura i amor,

vosaltres no sabeu, doncs,

del treball que hi ha darrere.

El mar les abraça amb calma,

mentre els vents canten al cor,

històries que la fusta conta,

de viatges i de retorn.

Vosaltres, desconeixedors,

del valor que això comporta,

però nosaltres, els custodis,

sabem bé què és guardar fusta al moll.

Pseudònim: Luna llena

Per a l’àvia Palmira

Jo sí que sé, Joan, què és guardar fusta al moll, i sé què és córrer dins la gola del llop ns a la
llunyania, per guardar el ramat, per resguardar de la intempèrie collites escasses, per desar ls
i fusos i teixits fabrils i silenciar per la fressa de telers embogits, i sé què és córrer rabent i
cames esgarrinxades per l’herba molla d’entre el bosc o camp a través o per camins solitaris
sembrats de rocs i de fang i entrebancs, i deixar enrere un reguitzell d’esbufecs
fantasmagòrics clavats en la boira, i rastres fugissers de bafarades gebrades, obrint-se pas,
corre fas tard, no mirirs enrere no respiris no pensis en les boques obertes dels lls, no pensis
en la gana, en els petits ventres botits, corre, roja, etxa, vent, ina les veles, trepitja escola’t
per entre el rosari d’arbres encara endormiscats de la matinada, eslloma’t de sol a sol
–d’ombra a ombra– i vola, torna transcorreguda la jornada amb el pa –unes monedetes–
sota el braç i no sentis el cansament la falldilla que cruix i s’esquinça, ras!, que dringen,
clinc-clinc!, “arraulit el preu fet de l’angoixa”, deies, dius. Vola ocell, vola ràfaga ns a casa,
no parlis, roja, que no vegin, que no sàpiguen, que no sospitin, que no endevinin, que no
intueixin. Segueix el foc d’espurnes celestes que guien dins la gola del llop, l’estel que mana
cap a la masia, embrutada de misèria i pobresa, i no recordis que estàs sola i que has
d’alimentar els lls, tenen gana, ens ho han pres tot, se l’han endut entre brams dels nens
“no, sisplau, a tu no”, menja arrels, roja, les cabres esprimatxades, no queda llet, i no
t’abracis el ventre per no sentir el que allà hi palpita, ple, cal sobreviure, i empassa’t la por i
els udols i el cruixir de branques i la remor. Roja. De sobte quelcom es mou entre els arbres,
potser ulls caçadors espiant i fent la ronda, i ja no sents la pluja caient a barrals sobre el teu
cos i et cala ns el moll de l’os.
Custodia bé, entre el vestit, doblegat, rebregat, que no es mulli, el tros de paper quallat de
lletres, de paraules, un tal Joan, que sap, que també sap, que també coneix, que també ha
viscut, també, abans que tu –podria ser després– què és guardar fusta al moll.
I no estàs sol, Joan. No estem sols. Som molts i venim de lluny i altres que també saben què
és guardar la fusta al moll vindran encara i ens rellevarem i tot serà u de nou, encara,
mentrestant, després.
I per s’esdevé el miracle i arribo a casa, sota la volta del cel foradada i coberta d’espurnes de
foc d’estrelles. Panteixo intensament. Abraço amb força sobrevinguda i petonejo els nens,
tots viuen encara, i un glop de pena antiga torna i m’omple els ulls de llàgrimies que aoren
de sobte –de tristesa, d’alegria, d’esgotament, d’alleugiment, de no-sé-què– deso breument el
teu nocturn per acordió, el teu nocturn tanmateix il·luminador que vaig trobar estampat en
paper cobert de pols i mig emborronat, els contorns desfets, tombat sobre aquell tauló
rosegat pels corcs i ple de teranyines, i sento que les teves paraules se m’abraonen i
m’embolcallen i em remouen tota en un camí, ai, ja sense retorn, i deixant-lo a bon recer
recullo, així ho vull, l’escalf del teu foc amb les meves mans balbes, foc dansant a les
palpentes perdut en l’innit i que ara m’amara. Fins al moll de l’os.
Heus aquí:

Jo també
sé què és,
Joan,
guardar
la fusta
al moll