El Mirall de l’Anna (obra concursant al Premi Emili Mira 2023)

L’Anna va rebufar, exasperada, després de tornar a mirar les agulles d’aquell rellotge que semblaven estar suspeses en el temps. Es ben cert que havia sortit de casa massa d’hora, però aquella ocasió bé s’ho mereixia. Tot i l’angoixa, el camí fins a l’hospital li havia resultat meravellós.

L’hivern començava a donar treva, i ja s’entreveien els primers brots de primavera. L’ambient, -tret dels típics “homes i dones de ciutat gran i cor petit”, com ella els anomenava, aquells que sempre van tard i mai tenen temps-, era festiu. El sol escalfava més del que hauria tocat per l’època de l’any en la que estava, i les terrasses eren plenes. Àvies petant la xerrada, adolescents que es demostraven l’amor sense cap pudor, demostrant que es cert allò de que “la primavera la sang altera” i joves que, davant d’una cervesa, semblava que canviarien el món.

L’Anna se’ls mirava caminant, però no va poder evitar que una punxada de melancolia li traspassés el cor. Ella també havia sigut una adolescent embriagada d’amor que, amb els anys, s’havia convertit en una jove embriagada de la vida. També havia volgut canviar el món en una terrassa d’un bar. Ara, en canvi, es preguntava si algun dia també arribaria a ser una àvia petant-hi la xerrada.

Si li haguessin preguntat unes setmanes abans que en pensava, d’envellir, hauria dit que li feia angúnia. Mai es seria tant jove, tant plena de vitalitat, com ho era en aquell moment. El futur li quedava llunyà, ella vivia en un present constant.

En canvi ara, després d’aquell maleït 28 de febrer, era el que mes desitjava en el món; envellir. Com podia arribar a ser la vida d’agre-dolça que, en el dia mundial de les malalties rares, li havien detectat una. El metge, amb una expressió dolça, li explicava que significava, això de conviure amb un monstre així. Ella però, no se l’escoltava. Tot i l’angúnia d’envellir, en el fons del seu cor sempre havia tingut clar el que volia. El present i el futur s’entrelligaven formant una espècie de record ben nítid, ben viu, tot i no ser real.

Si veia ella i al seu costat l’amor de la seva vida, agafant a una petita nena de cabells color xocolata i ulls verds, com els de la seva àvia. La imatge, segons abans de desaparèixer, sempre li mostrava a una senyora de cabells blancs blanquíssims, com la neu. L’Anna sabia que era ella, dons hi reconeixia els seus ulls i unes arrugues fruit d’haver rigut molt de jove, un riure ben gran i ben ample, d’aquell que la seva àvia en diu de “pulmons forts i cor net”.

La imatge sempre li apareixia cada cop que es mirava en un mirall, com si el mirall fos un petit forat on xafardejar un futur que d’altre manera li semblava ben incert. Ella, que li encantava fer safareig amb les seves amigues sempre que podia, ja li estava bé aquella imatge, li donava confort.

Aquest cop però, va ser diferent. Les agulles del rellotge van marcar en punt i unes campanades van sonar a la llunyania, fent que la seva ment deixés de divagar per tornar en aquella sala d’hospital, blanca i freda.

El seu metge va sortir del despatx per fer-la entrar, tal i com havia fet durant les últimes setmanes que portava venint a l’hospital, però ja no l’acompanyava la mirada dolça que el caracteritzava. Els seus ulls, d’un blau que li recordava el mar, aquest cop li van semblar gèlids, glaçats.  I va ser conscient que ja no hi haurien més mirades de futur, ara tot el que quedava eren miralls trencats.

Pseudònim: Mussels

Marina Vidal – Sense Tu – 2n Concurs Musical Primavera de la Llengua

Marina Vidal, estudiant de 2n curs de la doble titulació de Mestre d’Educació Infantil i Primària de la Universitat de Barcelona, ha estat la guanyadora del 2n Concurs Musical Primavera de la Llengua del Campus de Mundet.
En aquest vídeo, produït per l’equip tècnic del grau de Comunicació Audiovisual de la UB amb la col·laboració d’alguns professors i estudiants del grau, la Marina interpreta la cançó Sense Tu del grup Teràpia de Shock.
El Concurs Musical Primavera de la Llengua està organitzat per les comissions de Dinamització Lingüística i Cultural de la Facultat d’Educació i la Facultat de Psicologia, i el premi és la gravació en vídeo professional de tres peces musicals. Aquesta és la primera de l’edició 2021-20, i aviat podreu veure les altres.
Felicitem la Marina per la seva feina!

Entrega de Premis del XVII concurs Emili Mira i de l’XI RodaGimcana

Ahir va tenir lloc l’entrega de premis del concurs literari Emili Mira i López i de la RodaGimcana, en un acte celebrat a l’aula Antoni Caparrós de l’edifici del Teatre. L’esdeveniment va ser presentat per Maria Casals, responsable dels Serveis Lingüístics del Campus, i va començar amb l’entrega dels premis Emili Mira i López, que enguany tenia com a tema un aforisme de Joan Fuster: «Res no uneix tant com una bestiesa compartida». En total s’hi han presentat 27 propostes. Els encarregats d’entregar els premis van ser Montse Celdrán, secretària acadèmica de la Facultat de Psicologia, i Josep Alsina, vicedegà de l’Àrea de Transferència i Relació amb la Societat de la Facultat d’Educació.

Els guanyadors van ser:
Primer premi: Dúnia Pulido, estudiant de la Facultat de Psicologia, per l’obra en format vídeo Algunes nits.

Segon premi: Oriol Rodríguez, estudiant de la Facultat d’Educació, per l’obra Cavalcant deliris i compartint bestieses.

Tercer premi: Aina Durán, estudiant de la Facultat de Psicologia, per l’obra La revolució de les Culleres.

Després, Juan Llanes i Mònica Sanz, presidents de les comissions de Dinamització Lingüística i Cultural de les facultats d’Educació i Psicologia, respectivament, van presentar la guanyadora del segon Concurs Musical Primavera de la Llengua, Marina Vidal, alumna de la doble titulació de Mestre d’Educació Infantil i Primària, que va interpretar la cançó Killing Me Softly With His Song, de The Fugees.  

Seguidament es van lliura els premis de la RodaGimcana. L’encarregada d’entregar-los va ser Mari Aguilera, membre de la Comissió de Dinamització Lingüística de la Facultat de Psicologia. Els guanyadors, que es van decidir per sorteig el 12 d’abril entre les 104 persones que havien encertat la totalitat de les preguntes, va donar com a guanyadores Anna Adillon i Lourdes Martín, del col·lectiu de l’alumnat, i Àlex Caramé i Marta Natàlia Torres, del col·lectiu PAS i PDI.

Per tancar l’acte, Marina Vidal, guanyadora del Concurs Musical 2022, i Gisela Quirós, guanyadora de l’edició passada, van interpretar juntes la coneguda cançó Boig per tu, de Sau.

Les activitats d’aquest dia central de la Primavera de la Llengua havien d’acabar amb la trobada de les colles castelleres, que malauradament es va suspendre per la pluja.

Finalment, el 3 de maig es va fer la xerrada amb l’autora Irene Pujadas sobre la seva obra Els Desperfectes. L’acte era obert a tothom, però hi van participar especialment les alumnes que estan cursant Mestre d’Educació Primària a la Facultat, que havien llegit el llibre i tenien moltes preguntes per fer-li a l’autora.

A banda d’aquests actes, durant aquesta Primavera de la Llengua les comissions de dinamització han portat al CRAI Mundet l’exposició Una literatura pròpia, dones escriptores, cedida per l’Institut Català de les Dones, que s’ha pogut visitar durant tres setmanes.

Obres guanyadores 2022

Primer premi, dotat amb 175 euros, per a:
Dúnia Pulido
Estudiant del grau de Psicologia
per l’obra Algunes nit, escrita amb el pseudònim M

Segon premi, dotat amb 125 euros, per a:
Oriol Rodríguez
Estudiant del màster de Professorat de Secundària
per l’obra Calvalcant deliris i compartint bestieses, escrita amb el pseudònim Fusteria neurodiversió

Tercer premi, dotat amb 100 euros, per a:
Aina Duran
Estudiant del grau de Psicologia
per l’obra La revolució de les culleres, escrita amb el pseudònim Follet del bosc

Sorteig RodaGimcana 2022

Benvolguts concursants de la RodaGimcana,

Ha arribat l’hora de saber els guanyadors, després de setmanes de concurs! Tal com us vam anunciar, com que hi ha hagut moltes persones que han encertat les deu preguntes, el premi es decidirà per sorteig. Els hem generat en línia (un per a cada categoria), i els resultats sortiran en directe el 12 d’abril a les 12 h. Aquí teniu els enllaços:

Sorteig alumnat: https://echaloasuerte.com/raffle/5c0e67d8-a807-41e8-b92f-e63d1086a73f

Sorteig PDI/PAS: https://echaloasuerte.com/raffle/e4a9be84-87fb-4a39-9038-a163970aa364

Si teniu algun problema per accedir-hi no patiu, perquè un cop sapiguem el resultat publicarem els noms dels guanyadors i els avisarem per correu.

L’entrega de premis als guanyadors, i d’un obsequi per a la resta de participants del sorteig, es farà, tal com us hem comunicat per correu, el 21 d’abril a les 11.30 h a l’edifici Teatre (aula Antoni Caparrós)

US DESITGEM MOLTA SORT!!

El traç (obra concursant al Premi Emili Mira 2022)

Quan vaig llegir la frase, en un obrir i tancar d’ulls van venir a la meva memòria
d’una forma il·lusòria un munt de records. En aquestes imatges mentals apareixien les
meves amigues, les quals m’havien guiat cap a una versió millor de mi mateixa. Per aquest
motiu, la meva obra literària busca reproduir l’aforisme “Res no uneix tant com una
bestiesa compartida” de Joan Fuster en una experiència real i tangible, la qual em va
permetre gaudir d’una estona agradable i, al mateix temps, crear un espai de reflexió on
les protagonistes érem nosaltres i els nostres pensaments.

Per dur a terme aquesta activitat col·lectiva, vaig aprofitar el retrobament i, en
concret, el moment clímax del dinar. Vaig donar a cada una de les meves amigues un tros
de paper acompanyat d’una fotografia. Tant elles com jo havíem de replicar allò que vèiem
fent ús del material artístic prèviament proporcionat.


Malgrat que era una tècnica
lliure, totes vam optar per acolorir-lo ambels llapis de fusta. Cada una de nosaltres
estava pintant una part de la nostra imatge
preferida. Durant el procés, com és d’esperar, vam començar a conversar sobre aquell
viatge tan especial on havia tingut lloc la
fotografia. Aquesta activitat, a poc a poc, s’anava transformant en un espai de tertúlia on totes gaudíem compartint un mateix objectiu. Els records traspassaven el paper mentre es
convertien en somriures.
Ara, si hi penso, puc afirmar que l’únic moment on totes vam estar dialogant
envers una mateixa temàtica va ser durant la dinàmica, així doncs, puc garantir la força
de significat que té la cita de Joan Fuster: Res no uneix tant com una bestiesa compartida.
Gràcies a aquesta activitat, tinc el dibuix de la nostra imatge preferida fet per cada una de
les integrants del grup. Un record preciós que perdurarà en el temps.
A continuació, es revelarà el resultat final en el qual es pot apreciar la diversitat
artística que s’amaga darrere de cada persona.

IMATGE ORIGINAL


DIBUIX COL·LABORATIU

Pseudònim: Ninona

Cendra (obra concursant al Premi Emili Mira 2022)

El meu pare m’assegurà que seria l’estrella. Era de les poques coses que em deia. Ser com jo
no era gaire fàcil.

Tota la meva vida havia estat reclòs en el soterrani de casa. Era fred i fosc. La meva família
no era afectuosa i s’avergonyia de mi completament: mai em van portar enlloc, ni tan sols em
van escolaritzar.

El pare, de Catalunya, era un home de poder: s’encarregava de dirigir la fusteria més gran de
la ciutat. Em visitava cada cap de setmana: era aleshores quan realment tenia temps per
alimentar-me i polir-me. El meu germà, l’Eduard, sempre em deia que era molt lleig i fals.
Per acabar, la meva germana, la Daniela, quan em visitava m’ajudava a vestir-me, em parlava
sobre la seva escola i em distreia una mica del meu avorriment perpetu. Somiava a sortir al
carrer, tal com els meus germans grans, i relacionar-me amb altres nens com jo.

Mai vaig aprendre a caminar. La meva vida consistia a romandre quiet al soterrani, esperant
que algun d’ells es dignés a aparèixer. Hauria fet el que fos per sortir un dia. Tan sols un dia!
«Mama, on ets? Per què no vens a salvar-me?»

Mentre el pare em netejava i em repassava els ulls, vaig escoltar a la ràdio que els casos d’un
paràsit estaven augmentant de nou i que calia anar amb compte. També vaig sentir molta
propaganda sobre una festivitat que succeiria a la nostra ciutat: esperava amb candeletes que
el papa me n’informés.

Un dia, l’Eduard baixà per les escales amb una tela que li cobria la cara. Després s’uní el
pare, que també anava ben cobert de nas i boca. Duia un llit plegable. Després la televisió.
Després una taula. Després…

Una setmana amb l’Eduard tancats junts al soterrani. Era espaiós, no em malinterpreteu.
Nogensmenys, no el volia.

«Així que el papa malgasta el temps amb tu, tros de suro? Fas pena! Ets massa lleig!»
Els primers dies quasi no es fixava en mi.

El sisè dia el vaig sentir plorar. Les seves llàgrimes transparents regalimaven galta avall.
Somicava mirant el quadre de la mama, que l’havia baixat al soterrani. Pel que veia, era força
guapa. Mai la vaig conèixer. Potser per això ell m’odiava: perquè jo estava relacionat amb la
mort de la mama.

L’endemà vaig ser jo el ploraner. Les meves llàgrimes de colors regalimaven galta avall.
Somicava davant la meva solitud i la culpa d’haver ocasionat la mort de la mama. L’Eduard,
en assabentar-se’n, es tapà el rostre amb aquella màscara, pujà les escales tot cridant: «Papa, ha tornat a passar!». L’endemà l’Eduard abandonà el soterrani.

El pare, d’aspecte preocupat, baixà aquell diumenge. Mentre m’eixugava les llàgrimes, vaig
estar escoltant a la ràdio quelcom sobre un conflicte: dos pobles enfrontats. Les batalletes em
tenien distret quan vaig sentir un soroll darrere meu mentre el papa agafava un mesurador. La
claror del Sol m’inundà completament. Era càlida, era maca, era acollidora. Era la mama.

Dies després vaig escoltar el pare, que discutia amb la Daniela: «No penso fer-ho!». «No
veus que no s’assabenta de res, que té el cap ple de serradures?», defensà l’Eduard. M’hauria
agradat que el pare em protegís. Ni tan sols va venir a consolar-me pel rebombori que
m’havia estat espantant aquella setmana. De l’exterior no parava d’arribar el soroll dels
carrers, on no acabaven mai els maleïts petards.

El dissabte es repetí el procés: la porta de darrere meu s’obrí i el pare, amb ajuda del meu
germà, col·locà quelcom a sota meu: em movia!

L’exterior també era gèlid i ombrívol, però era decorat amb les estrelles al firmament. Em
miraven directament i jo, content, les saludava per primera vegada. La meva germana estava
moixa. Tanmateix, no m’abandonà en cap moment mentre em transportaren i, de sobte, ens
aturàrem en un lloc determinat. Esperàvem.

Tot d’una, uns desconeguts començaren a fotografiar-me. Estaven contents de veure’m.
Semblava que, per fi, era acceptat tal com era. M’estimaven.

Un home amb el nas de lloro, en un valencià perfecte, preguntà al pare si podia fer-se una
fotografia amb mi. Abans de marxar, va comprovar com aquesta havia quedat i fou aleshores
quan ho vaig veure: estàvem a 19 de març i, a part, hi havia quelcom de diferent entre els
rostres de la meva família, aquell home i jo. No ho entenia. Volia preguntar-ho al pare, però
ell estava massa ocupat rebent elogis de tothom.

Unes hores més tard em transportaren a una gran plaça. Em vaig fixar que hi havia altres
persones amb la mateixa condició que la meva. Estava extasiat per la felicitat d’estar envoltat
de gent com jo, amb qui em sentia identificat.

Hi havia una dona d’ulls grossos que ensenyava totes les dents; un que tenia els morros
inflats i una mirada seductora; un altre que semblava un paràsit amb diferents potes; un altre
que duia a la mà una paella, el plat típic de la ciutat… N’hi havia un munt! Tots tan diferents.
Tots tan semblants.

La resta de gent cridava d’emoció; semblaven embogits per l’eufòria i el goig de veure’ns a
tots junts. Desgraciadament, la Daniela estava plorant. Tenia ganes d’arribar a casa perquè
m’ho expliqués, però, alhora, estava massa absort gaudint del moment.

Un home desconegut, d’ulleres i cabell blanc, emetí un discurs i escollí aquella mena de
paràsit verd amb una desmesurada quantitat de potes. Semblava que supurava pus, pobret; de segur que aquella gent se l’emportava per assistir-li atenció mèdica. Després de moltes
fotografies, començà l’espectacle que tancava les festes de la ciutat.

No comprenia res. Els peus de l’home que tenia els morros inflats començaren a incendiar-se.
Vaig sotjar la situació i, en efecte, era una altra persona la responsable d’aquell crim. Què
havia fet la meva gent?

Les flames ascendiren pel seu cos mentre el pobre plorava llàgrimes negres. Gaire diferent no
fou la sort de la dona d’ulls grossos, el vestit de la qual es confonia amb el foc rogent que la
devorava.

La Daniela, plorant desconsoladament, em llançà quelcom als peus. Vaig intentar abaixar el
cap per fixar-m’hi, però el meu coll no tenia la llibertat de moviments per contemplar què era.
Convençut que era alguna peça de roba per cobrir-me del fred, no vaig ser conscient del que
em succeïa fins que la tímida xàldiga s’havia convertit en una gran flama i havia devorat les
meves cames fetes de poliestirè expandit.

«Mama, on ets? Salva’m de tot mal!», preguntava i suplicava contínuament, mentre les dents
de la dona d’ulls grossos ennegrien com el sofre i els morros inflats d’aquell home eren
consumits.

Tots els ciutadans s’havien unit en aquella enorme bestiesa humana. Aquella crueltat. Aquell
salvatgisme que consistia a reunir-nos a tots en un mateix indret per acabar amb nosaltres. Per aniquilar-nos.

No augurava cap salvació: moriria calcinat mentre tota la gernació, amb el mòbil, gravava
l’espectacle macabre. El món era testimoni de l’assassinat que s’estava cometent i no feia
absolutament res.

Amb un últim sospir d’esperança, vaig acabar comprenent que, malgrat que els meus ulls
caricaturescos s’estaven desfent per la calor de les flames infernals, em fondria amb la resta
del meu poble, consumit, però tenaç. Mai ens veurien sagnar perquè no corria sang per les
nostres venes, ni podrien acabar amb tots nosaltres: les nostres ànimes eren i sempre seran
eternes.

Pseudònim: Winter

Enamorar-nos (obra concursant al Premi Emili Mira 2022)

Quina bestiesa compartida
pot ser més bestiesa
que la d’enamorar-nos,
de nosaltres mateixes,
tu de tu i jo de mi, primer,
tu de mi i jo de tu, després.
Que estar al teu costat sigui conèixer-me més,
que en els teus defectes hi trobi els meus
i en les meves rialles hi visquin les teves.
Que perdem el seny entre llençols,
que siguem un viatge per tornar d’allà on som,
o potser,
per no tornar-hi mai.
Que encenguem una llar de foc en honor a les nostres ferides,
on cremem els cops,
fent-ne cicatrius a acaronar.
Perquè estant perdudes ens vam trobar
per no perdre’ns mai més.
I ara t’estimo perquè així ho vull,
no pas perquè et necessiti.
T’estimo perquè ara,
primer,
m’estimo a mi.
La bestiesa compartida que ens uneix,
és enamorar-nos,
un cop més.

Pseudònim: noméslletres

La bestiesa més gran: l’amor (obra concursant al Premi Emili Mira 2022)

La vida està tan plena de bestieses,
així com de colors,
però cap ni una és millor,
si no es fa amb amor.

Tu i jo,
ara estem sols,
no imagines com desitjo
perdre’m entre els llençols.

Una rere altra,
però aquestes mai s’acaben,
ell només m’idolatra
i elles encara ni ho saben.

Sí, tu,
la meva bestiesa preferida,
arribes en el moment menys oportú
sense cap proposta prèvia suggerida.

Com marxaràs,
ara que et tinc no et puc deixar,
sense mi no te n’aniràs,
i el nostre amor deixaràs d’ocultar

Pseudònim: Dukan