L’Anna va rebufar, exasperada, després de tornar a mirar les agulles d’aquell rellotge que semblaven estar suspeses en el temps. Es ben cert que havia sortit de casa massa d’hora, però aquella ocasió bé s’ho mereixia. Tot i l’angoixa, el camí fins a l’hospital li havia resultat meravellós.
L’hivern començava a donar treva, i ja s’entreveien els primers brots de primavera. L’ambient, -tret dels típics “homes i dones de ciutat gran i cor petit”, com ella els anomenava, aquells que sempre van tard i mai tenen temps-, era festiu. El sol escalfava més del que hauria tocat per l’època de l’any en la que estava, i les terrasses eren plenes. Àvies petant la xerrada, adolescents que es demostraven l’amor sense cap pudor, demostrant que es cert allò de que “la primavera la sang altera” i joves que, davant d’una cervesa, semblava que canviarien el món.
L’Anna se’ls mirava caminant, però no va poder evitar que una punxada de melancolia li traspassés el cor. Ella també havia sigut una adolescent embriagada d’amor que, amb els anys, s’havia convertit en una jove embriagada de la vida. També havia volgut canviar el món en una terrassa d’un bar. Ara, en canvi, es preguntava si algun dia també arribaria a ser una àvia petant-hi la xerrada.
Si li haguessin preguntat unes setmanes abans que en pensava, d’envellir, hauria dit que li feia angúnia. Mai es seria tant jove, tant plena de vitalitat, com ho era en aquell moment. El futur li quedava llunyà, ella vivia en un present constant.
En canvi ara, després d’aquell maleït 28 de febrer, era el que mes desitjava en el món; envellir. Com podia arribar a ser la vida d’agre-dolça que, en el dia mundial de les malalties rares, li havien detectat una. El metge, amb una expressió dolça, li explicava que significava, això de conviure amb un monstre així. Ella però, no se l’escoltava. Tot i l’angúnia d’envellir, en el fons del seu cor sempre havia tingut clar el que volia. El present i el futur s’entrelligaven formant una espècie de record ben nítid, ben viu, tot i no ser real.
Si veia ella i al seu costat l’amor de la seva vida, agafant a una petita nena de cabells color xocolata i ulls verds, com els de la seva àvia. La imatge, segons abans de desaparèixer, sempre li mostrava a una senyora de cabells blancs blanquíssims, com la neu. L’Anna sabia que era ella, dons hi reconeixia els seus ulls i unes arrugues fruit d’haver rigut molt de jove, un riure ben gran i ben ample, d’aquell que la seva àvia en diu de “pulmons forts i cor net”.
La imatge sempre li apareixia cada cop que es mirava en un mirall, com si el mirall fos un petit forat on xafardejar un futur que d’altre manera li semblava ben incert. Ella, que li encantava fer safareig amb les seves amigues sempre que podia, ja li estava bé aquella imatge, li donava confort.
Aquest cop però, va ser diferent. Les agulles del rellotge van marcar en punt i unes campanades van sonar a la llunyania, fent que la seva ment deixés de divagar per tornar en aquella sala d’hospital, blanca i freda.
El seu metge va sortir del despatx per fer-la entrar, tal i com havia fet durant les últimes setmanes que portava venint a l’hospital, però ja no l’acompanyava la mirada dolça que el caracteritzava. Els seus ulls, d’un blau que li recordava el mar, aquest cop li van semblar gèlids, glaçats. I va ser conscient que ja no hi haurien més mirades de futur, ara tot el que quedava eren miralls trencats.
Pseudònim: Mussels
