No, res: d’entrada, podríem dir-ne que és una «perogrullada», aforisme parit agudament amb aquella lúcida ironia de qui es pren seriosament allò que diu, amb la sorna d’esbalair i d’agradar a totes les oients, i que, ans sense riure-se’n del potencial lector, se n’està fotent en últim terme. Tal cosa que només Fuster podia fer, excel·lentment. L’oració es resol dient que la bèstia que cadascuna som sense haver d’admetre-ho és, irònicament i paradoxalment, en la seva manifestació còmica, la base de l’amistat o de l’amor o de la promesa d’aquests. Però amb això no s’ha dit res més que el que ja va dir Fuster. Aquest assaig és sols un intent d’aportar elements que eixamplin les interpretacions de la frase, d’esclarir a partir de la tènue llum que ens projectin algunes poques i ombrívoles referències filosòfiques i literàries que portaré a col·lació, i que hom en jutgi la pertinença o que simplement jugui a aprendre’n d’aquest bestiar de filòsofs.
Precisem primer el significat amb el qual volem treballar de «bestiesa», que distingirem de
«l’animalada» per conferir un sentit comú de la «bèstia» o «animal» que, fent exegesi del text,
compartim, així doncs, aquesta distinció servirà de base, més que no pas d’impediment, per a
comprendre que, ja s’ha avançat, som animals i bèsties, tot i no voler caure-hi. S’entendria
etimològicament que la bèstia correspon a la fera, destinada a ser domada pel gladiador a l’arena. Això no obstant, l’etimologia és confosa i les bèsties domades, per a complir funcions d’animals de càrrega o de companyia a les domus romanes no perderen el seu nom. La bestiesa, ara, fa referència a l’estultícia, l’estupidesa, la «burrada», allò que ens apropa a la més ruda de les passions còmiques, si bé l’animalada està més emparentada amb la bestialitat, amb allò que denota brutalitat, agressivitat, un «passar-se de la ratlla», expressió que he elegit per dictar el sentit compartit d’ambdues expressions, pel seu origen comú. Com pot observar-se en els tapissos d’El Bosco o en els gravats de Goya, la monstruositat, alhora animalada i bestiesa que suposa el gest tornat gesticulació, l’histrionisme grotesc de tensar al màxim els límits que separen i uneixen animalitat i humanitat.
Però, anem a cercar els orígens: va ser Aristòtil qui, a l’Ètica Nicomàquea, va descriure la naturalesa específica de l’home, la racional, la més pròpia i no compartida amb la resta d’éssers, mitjançant la distinció de les altres tres vitalitats (psyché), posant-hi a la base les plantes (bios), per sobre els animals (zóe). L’escolàstica medieval perpetuarà aquesta distinció, que ara pot semblar una bestiesa, i configurarà la relació que posteriorment els humans tindran amb els animals a la modernitat. Abans, però, de la gran bestiesa – i animalada – que la modernitat portarà a l’extrem, aventurant-se en caçar Moby Dick’s, tenim autors com Ramon Llull que, mitjançant la faula o el diàleg busca aquell jardí que tots els éssers habitem, perseguint llenguatges per comunicar-se, sempre impedits i que a qualsevol ara li semblarien bestieses: «Si no ens entenem per llenguatge, entenguem-nos per amor», que en el Llibre d’amic i amat diu l’amic a l’ocell en sentir-lo cantar, «perquè en el teu cant es representa als meus ulls l’amat», trobant aquí una de les lul·lianes correspondències sempre tan suggerents. Si, abans he dit tots els éssers que habiten el jardí, i semblarà una bestiesa, però Llull incloïa tant a l’ocell com a la pedra.
Els començaments de la modernitat mostren l’animal com una màquina, a la cartesiana, o en fa ús dels mites grecollatins o bíblics per conferir a l’humà aspectes i qualitats animals, fins al punt de confondre’s en la seva atribució: els casos de Maquiavel i Hobbes són paradigmàtics, especialment el d’aquest últim: el Leviatà, una animalada i una bestiesa (compartida) que suposa la bèstia que il·lustra la unió d’homes, la «representació del poble com el gran animal policrom», com va descriure Schmitt. La bestiesa, l’estultícia que Erasme elogiarà significa així en el renaixement i el barroc una relació ambigua entre la inferioritat moral i la superioritat de fortalesa, que desembocarà en la sàtira, la comicitat i la caricatura, que pertorbarien al lector modern, com els ogres de Rabelais. Com podria això unir? Recorrerem a Montaigne per entendre com l’amistat i la bestiesa van lligades. Per a Montaigne, l’animalitat era el pitjor defecte de l’home, perquè era una presumpció de barbàrie: mentre els reconeix una superioritat perceptiva, cosa que relativitza el coneixement humà des d’un empirisme escèptic, entén que la seva vida està dotada d’una simplicitat no trobada en els homes: «Cada home en si mateix porta la forma sencera de la condició humana» . La «bestiesa compartida» no li faria gaire gràcia al bordelès. Però, sí va compartir un amistat que durant quatre anys va definir com a perfecte, indivisible, «dues ànimes en un sol cos»: mentre que els bàrbars refereixen a l’altre com a «meitat», ell: «que em trobava tant fet, tan acostumat a ser sempre el seu doble en totes les coses i lloc, que ara no em considero més que la meitat de mi mateix». Aquest descentrament, no només en la persona per la pèrdua de l’amistat, sinó en el mateix desdoblament, el trasbalsament que Hamlet posa de manifest i que portarà als humans de la segona meitat de mil·lenni a cercar la raó de la condició humana «sencera» demanarà adonar-se, finalment, que l’humà, era massa humà. L’amistat, que per a Aristòtil existia per si mateixa, deliberada segons la virtuositat i justícia de l’altre, entre homes lliures i ciutadans, va ser posada a prova pel propi estagirita quan, seguint amb la diferenciació feta a l’inici de l’assaig, va assentar les bases per establir la possibilitat de l’amistat entre un home, lliure i ciutadà, amb un esclau. L’esclau era una bèstia, i l’amistat amb aquest una bestiesa, perquè resulta absurd imaginar què compartirien. Què uneix als humans, sinó bestieses, el seu aspecte bestial amagat? El lament per la pèrdua d’una alegre brutalitat, l’animal bestiesa que ens unia, culmina en la vuitena elegia de Rilke.
Mentre l’home modern tracta d’unir-se amb bestieses «massa humanes» compartides, com ho poden ser els himnes nacionals o de guerra, no és capaç d’obrir-se i mirar cap enfora, per la cara de l’animal, per(seguir) l’animal que donc je suis, seguint l’expressió derridiana: «el animal que luego estoy si(gui)endo». És imprescindible deixar enrere la dominació-denominació dels animals, que posa a l’humà en un lloc separat, aïllat, incomunicat. La bestiesa compartida ens revela el que seguim sent, i només en la nostra animalitat descoberta irònicament som capaços de «la unió», desconeixent-nos o reconeixent-nos humans, sia com sia, la nostra condició es veu intercedida per la bèstia que tenim dins nostre. La bestiesa es revela també invertint els termes: recursos humans, drets animals…, car que que sigui justament una bestiesa allò que ens uneix només pot revelar, també, la llunyania respecte dels estimats i dels oblidats, humans, animals, i d’altres éssers que ens constitueixen. Poc se n’ha parlat dels antics cultes i les religions, en aquest assaig, perquè en donaria per un altre, però: què no ha unit tant a la història com la brutalitat que ara se’ns presenta com a una bestiesa, aquella que suposaven els sacrificis d’animals (o d’humans)?
Pseudònim: Fusteria Neurodiversió