Jordi Prats
Responsable d’Iniciativa Digital Politècnica (IDP)
Universitat Politècnica de Catalunya (UPC)
X: @JordiPrats
BlueSky: @jordiprats.bsky.social
Bergstrom, Tracy, Oya Y. Rieger, and Roger C. Schonfel. The Second Digital Transformation of Scholarly Publishing: Strategic Context and Shared Infrastructure. New York: Ithaka S+R, 2024. DOI: https://doi.org/10.18665/sr.320210. Disponible a <https://sr.ithaka.org/publications/the-second-digital-transformation-of-scholarly-publishing/>. [Consulta: 25/02/2025].
Bergstrom, Tracy, and Dylan Ruediger. A Third Transformation?: Generative AI and Scholarly Publishing. New York: Ithaka S+R, 2024. DOI: https://doi.org/10.18665/sr.321519. Disponible a <https://sr.ithaka.org/publications/a-third-transformation/>. [Consulta: 25/02/2025].
Es pot considerar que la primera gran revolució que es va donar en la comunicació científica fou la transició del paper al format digital. Aquesta primera revolució no va significar grans canvis en les estructures dels processos d’edició i comunicació acadèmica, els quals es varen mantenir pràcticament iguals que en el context analògic. Actualment, però, sí que es poden observar canvis rellevants en els processos d’edició, així com d’accés i consum de la literatura científica. D’aquí que, actualment, podem considerar que ens trobem ja en la segona revolució.
Durant les darreres dècades, s’ha enaltit l’accés obert a la bibliografia científica com un bé global. La lliure disseminació del coneixement es percep com una font de beneficis a l’accelerar el progrés científic i facilitar l’actuació de professionals i gestors públics. No obstant, en els darrers anys, l’accés obert també ha estat objecte de crítica, i no sempre per part d’editorials comercials que veien perillar el seu model de negoci, sinó que a vegades els retrets procedeixen d’alguns dels seus suposats beneficiaris.
La pregunta que dona títol a aquesta ressenya està ocupant un considerable espai a blogs i xarxes socials,1 revistes científiques2 i, fins i tot, mitjans de comunicació generalistes.3 La pregunta sembla donar a entendre que ara no (però abans, sí) el sistema a través del qual es difonia la recerca funcionava bé. Situem-nos, però no massa lluny, trenta anys enrere; els resultats de la recerca es difonien en revistes impreses que eren subscrites sota cost per les poques institucions que, en l’àmbit mundial, podien pagar-ne una col·lecció àmplia i els articles es publicaven al cap d’un temps considerable respecte la seva redacció, per posar dos exemples. No era tampoc un sistema gaire «científic», però era un sistema acceptat.
Segurament, d’aquí a uns anys, haurem trobat una solució i la informació científica serà oberta sota unes condicions d’ús i econòmiques acceptades per tothom. Avui, això és un objectiu perseguit, però encara no aconseguit, per la totalitat dels agents implicats en aquesta llarga cadena que forma la comunicació científica. Quan arribi aquell moment, serà interessant examinar (amb menys passió de la que hi posem avui) els diferents i, en la seva majoria, fallits intents per fer que els resultats científics siguin accessibles a tothom de forma equitativa, fàcil i reutilitzable.
Aquest ampli manual (512 pàgines) és el resultat de l’esforç per elaborar un llibre de text en accés obert sobre comunicació científica que resulti útil a alumnat i professorat de biblioteconomia i documentació. Des del prefaci, els autors exposen que el seu objectiu és que el llibre sigui adoptat com a obra de consulta en assignatures sobre comunicació científica i per personal de biblioteques universitàries que desitgi ampliar els seus coneixements sobre el tema.
