Author Archives: RodaMundet

Quina bestiesa compartida
pot ser més bestiesa
que la d’enamorar-nos,
de nosaltres mateixes,
tu de tu i jo de mi, primer,
tu de mi i jo de tu, després.
Que estar al teu costat sigui conèixer-me més,
que en els teus defectes hi trobi els meus
i en les meves rialles hi visquin les teves.
Que perdem el seny entre llençols,
que siguem un viatge per tornar d’allà on som,
o potser,
per no tornar-hi mai.
Que encenguem una llar de foc en honor a les nostres ferides,
on cremem els cops,
fent-ne cicatrius a acaronar.
Perquè estant perdudes ens vam trobar
per no perdre’ns mai més.
I ara t’estimo perquè així ho vull,
no pas perquè et necessiti.
T’estimo perquè ara,
primer,
m’estimo a mi.
La bestiesa compartida que ens uneix,
és enamorar-nos,
un cop més.

Pseudònim: noméslletres

La vida està tan plena de bestieses,
així com de colors,
però cap ni una és millor,
si no es fa amb amor.

Tu i jo,
ara estem sols,
no imagines com desitjo
perdre’m entre els llençols.

Una rere altra,
però aquestes mai s’acaben,
ell només m’idolatra
i elles encara ni ho saben.

Sí, tu,
la meva bestiesa preferida,
arribes en el moment menys oportú
sense cap proposta prèvia suggerida.

Com marxaràs,
ara que et tinc no et puc deixar,
sense mi no te n’aniràs,
i el nostre amor deixaràs d’ocultar

Pseudònim: Dukan

Pseudònim: M

No podia deixar de pensar com n’és d’irònica la vida; tot i ser el pitjor dia de la meva vida, havia sortit el sol per primera vegada en molts dies i brillava amb força. Semblava voler dir “resisteix, aguanta, que entre tant hivern i gris, sempre acaba arribant la primavera”. Per mi, però, ja no hi haurien més primaveres, ni estius, ni dinars de Nadal. Per a mi, ja no hi hauria més vida.
Vaig aixecar el cap i vaig tancar els ulls amb força, una mica perquè em toques el sol, una mica per acomiadar-me, i amb el soroll de fons de la meva ciutat fent-se pols, vaig recordar el que seria el meu últim dia.

 Aquella nit, com totes les de l’últim mes, no havia dormit gairebé gens. El pensament de què en qualsevol moment ens podia caure una bomba i destruir el pis i amb ell, tota la meva vida, m’oprimia el pit i m’arravatava l’aire. Com cada matí, amb els primers raigs de llum, vaig respirar alleugerida. Com si a plena llum del dia no hi poguessin passar, de desgràcies. Com si tot el que és lleig i dolent del món només passes a la nit, amagat, com les bestioles que surten a caçar. El matí va ser un matí de gust de cafè, que en dic jo. Ara que ja tinc catorze anys la mare me’n deixa, de beure cafè. I és agre, però dolç, com aquell matí.
Agre perquè el constant soroll de fons de les notícies, com un brunzit, se’ns colava per la gola fent-hi un nus ben fort ben fort, tant que no podíem ni menjar. I es passejava juganer pels nostres ulls, i al principi ploràvem i ploràvem, i de tant plorar ens havíem quedat secs, i ja no ens quedàvem més llàgrimes que vessar. I finalment s’acomodava en el cor, es feia boleta i allà s’hi quedava, arraulit en la foscor. I nosaltres, a mesura que aquest brunzit de notícies se’ns ficaven en el cor, cada vegada ens anàvem tornant més i més grisos. I els ulls, més i més secs.
Dolç perquè avui l’avi ha tingut un moment de lucidesa i ha reconegut a la meva germana petita. L’avi té Alzheimer i la meva germana és rossa i té uns ulls blaus com el cel de primavera, i l’avi es pensa que és la mare, perquè la mare de petita també era rossa com ella. Els ulls els continua tenint del mateix blau, i a mi em fa molta enveja perquè jo els tinc marrons, i la Lesi, que és la meva germana i me l’estimo, però a vegades l’estrangularia, em diu que són de color caca per fer-me enfadar.
L’avi s’ha quedat mirant fixament a la Lesi, i juganer ha dit; “Lesi, avui et cuinaré un pastís de llimona, el teu preferit, els cinc anys s’han de celebrar en gran!”. La mare i jo ens hem quedat mirant, estupefactes, tant que ni tan sols escoltàvem les incansables notícies, recordant-nos, una vegada més, que la situació era crítica.
La Lesi ha obert els ulls com taronges, s’ha quedat callada uns segons i després ha esclatat a riure, “avi, com ets, si a mi no m’agrada el pastís de llimona, a mi el que m’agrada és el de xocolata!”. I l’avi, potser perquè l’Alzheimer li fa ballar les paraules, potser perquè avui s’ha despertat juganer, li ha dit, molt serio, “tu sí que ets una llimona”. Aquesta breu frase, que en principi no té gaire sentit, ha fet esclatar de riure a la Lesi, que s’aguantava la panxa amb les dues mans, i obria i tancava la boca, molt fort, molt ràpid, com si volgués agafar tot l’aire de la sala. La mare també va riure, i jo no la veia riure des que havia començat la guerra. Abans tot eren arrugues al front, “el pare ha de marxar a servir el seu país”, i apa una arruga al front, “no podem marxar de Kiev, que faríem amb l’avi?” i apa, una de nova entre la cella esquerra i la dreta. Ara per primer cop reia, i reia tant que ja no en quedaven, d’arrugues, i obria molt els ulls i els tenia tan blaus que a mi no m’estranyava gens, que el pare s’hagués enamorat d’ella.
I jo també vaig riure, i no reia per això de la llimona, reia perquè quan fa tant de temps que no rius, riure és com respirar quan portes molta estona a sota l’aigua, que els pulmons ja et demanen aire. És una sensació gairebé física, els pulmons no et parlen, però tu saps que necessites aire.
El cor no t’ho diu, tanmateix quan tens catorze anys i el teu país ha entrat en guerra, i ja no veus a les teves amigues, ni vas a classe de piano, ni veus a la teva família ser feliç, el cor et demana que riguis.
I l’avi ens mira a les tres amb un somriure, i puja a la Lesi a la falda i amb la mà esquerra agafa la mà de la mare, i amb la dreta, la meva. I penso que com unes mans poden semblar tan rugoses i a la vegada ser tan suaus. I a la cuina es fa un silenci i l’avi ens mira als ulls i penso que ara si, que ens reconeix, que se’n recorda del seu país, la seva llengua i cultura, de l’àvia i també del pare, però només ens diu “res no uneix tant com una bestiesa compartida”.
I jo penso que si, que l’avi té raó, que les llimones ens han tornat a unir, i que no en són tant, de bestiesa. Que entre el groc de la llimona i el blau dels ulls de la mare i de la Lesi s’hi forma la bandera més bonica de totes les banderes.
I de sobte el cel ens cau a sobre, i ja no hi ha groc, ni blau, ni llimones, només vermell, molt de vermell.
I penso com n’és d’irònica la vida, que tot just avui que celebràvem els cinc anys de vida de la Lesi, tot just avui que l’avi tornava a la vida, justament avui, ens arrabassen la vida entre les mans.
Vaig aixecar el cap i vaig tancar els ulls amb força, i amb el soroll de fons de la meva ciutat fent-se pols, em vaig acomiadar de la mare, el pare, l’avi i la Lesi. De les meves amigues i de les classes de piano. I de les llimones, també em vaig acomiadar de les llimones i de totes les bestieses insignificants que ara, em semblaven el tresor més valuós del món.

Pseudònim: Lesi

La nostra vida es troba definida per un conjunt de moments; moments que ens porten a
diferents situacions i experiències que hem de viure. L’eminentment part d’aquests
succeeixen en l’àmbit social, és en aquest precís instant en què les amigues, amics,
companys, companyes, coneguts i conegudes, entre d’altres, compleixen el seu paper
fonamental en la nostra existència.

Mai ens dediquem un moment per pensar i reflexionar sobre la importància que tenen
aquestes persones, si tots els moments que passem acompanyades i acompanyats els
haguérem de passar sols, no podríem concebre la vida del mateix mode. Quan, en comptes,
d’estar només acompanyats o acompanyades, estem al voltant dels nostres amics i amigues,
aquells que són una minoria perquè són en els i les que més confiem, gaudim a nivells
insospitats d’activitats quotidianes, com podria ser anar a un bar i exposar situacions que hem
viscut aquell dia o setmana. Ara bé, si en lloc de reunir-nos pel simple fet de fer-ho; deixem
volar la nostra imaginació, ens deixem portar per les ganes de viure i experimentem
situacions noves, ja us podeu imaginar les sensacions de llibertat, amistat, companyonia i
complicitat que es desperten vers els i les nostres amigues de bestieses.

És de vital importància que a la nostra vida fem bestieses, que de cop i volta, duguem a terme
plans que mai abans ni tan sols ens havíem plantejat perquè és en aquests instants, quan ens
preguntem ‘què estic fent’ o ‘com hem arribat a fer això’ amb un somriure a la cara en què
realment estem vivint al màxim la nostra vida, en què estem rodejats d’amics i amigues de
debò, en què estem compartint bestieses i moments íntims, bogeries que només faries amb les teves persones de confiança, atès que només conceps passar-los amb ells i elles.

Pseudònim: Eloina

Jo, humanoide de bestiar, fill d’una selecta progènie d’animalades i bestieses:

Cavalcant deliris

Per fi he trepitjat aquell llindar que abans ens separava per diferenciar minúcies:
i t’he trobat a soles
teòricament, entre raons i demències, entre accions i potències,

i, així, he trepitjat amb força, no fora que després ens reunissin màximes identitàries:
el sempre igual
pràcticament, Estats-animals policroms fets d’homes i de dones.
–
Per fi entre l’entre.

Entra (Per fi) a (per fi) l’entre.

Però, compte que:
El llindar era una fissura i la cama se m’hi ha endinsat.
I ara soc jo qui s’ha esquinçat: escindit i multiplicat
(I ara, soc jo?, qui en parli no es pot permetre de pronunciar-se a sí,
ni de jo, ni d’altre, però més bestiesa seria
pensar que qui riuria
fórem nosaltres).
–
Compartint bestieses:

Per fi he trobat la condició que, com
partíem,
ha deixat d’unir-nos.
I en va ha estat buscar en les meves (nostres?)
bestieses, poesies de poetes,
i en aquest propi poema
la unió que tant busquí en va en
l’esquerda,
límit
de planes d’homes i dones, d’éssers i no-éssers
que passegen, que patinen, que
s’ajeuen.

Per fi: he guipat aquella condició erràtica,
errant l’he fixada en una paraula
morta, com aquest poema,
morta d’una queixalada bestial, per la gana del poema,
La condició, humana.

Pseudònim: Fusteria Neurodiversió

Res no fa tan catòlic com una escudella amb carn d’olla compartida.

Pseudònim: Fusteria Neurodiversió

No, res: d’entrada, podríem dir-ne que és una «perogrullada», aforisme parit agudament amb aquella lúcida ironia de qui es pren seriosament allò que diu, amb la sorna d’esbalair i d’agradar a totes les oients, i que, ans sense riure-se’n del potencial lector, se n’està fotent en últim terme. Tal cosa que només Fuster podia fer, excel·lentment. L’oració es resol dient que la bèstia que cadascuna som sense haver d’admetre-ho és, irònicament i paradoxalment, en la seva manifestació còmica, la base de l’amistat o de l’amor o de la promesa d’aquests. Però amb això no s’ha dit res més que el que ja va dir Fuster. Aquest assaig és sols un intent d’aportar elements que eixamplin les interpretacions de la frase, d’esclarir a partir de la tènue llum que ens projectin algunes poques i ombrívoles referències filosòfiques i literàries que portaré a col·lació, i que hom en jutgi la pertinença o que simplement jugui a aprendre’n d’aquest bestiar de filòsofs.

Precisem primer el significat amb el qual volem treballar de «bestiesa», que distingirem de
«l’animalada» per conferir un sentit comú de la «bèstia» o «animal» que, fent exegesi del text,
compartim, així doncs, aquesta distinció servirà de base, més que no pas d’impediment, per a
comprendre que, ja s’ha avançat, som animals i bèsties, tot i no voler caure-hi. S’entendria
etimològicament que la bèstia correspon a la fera, destinada a ser domada pel gladiador a l’arena. Això no obstant, l’etimologia és confosa i les bèsties domades, per a complir funcions d’animals de càrrega o de companyia a les domus romanes no perderen el seu nom. La bestiesa, ara, fa referència a l’estultícia, l’estupidesa, la «burrada», allò que ens apropa a la més ruda de les passions còmiques, si bé l’animalada està més emparentada amb la bestialitat, amb allò que denota brutalitat, agressivitat, un «passar-se de la ratlla», expressió que he elegit per dictar el sentit compartit d’ambdues expressions, pel seu origen comú. Com pot observar-se en els tapissos d’El Bosco o en els gravats de Goya, la monstruositat, alhora animalada i bestiesa que suposa el gest tornat gesticulació, l’histrionisme grotesc de tensar al màxim els límits que separen i uneixen animalitat i humanitat.

Però, anem a cercar els orígens: va ser Aristòtil qui, a l’Ètica Nicomàquea, va descriure la naturalesa específica de l’home, la racional, la més pròpia i no compartida amb la resta d’éssers, mitjançant la distinció de les altres tres vitalitats (psyché), posant-hi a la base les plantes (bios), per sobre els animals (zóe). L’escolàstica medieval perpetuarà aquesta distinció, que ara pot semblar una bestiesa, i configurarà la relació que posteriorment els humans tindran amb els animals a la modernitat. Abans, però, de la gran bestiesa – i animalada – que la modernitat portarà a l’extrem, aventurant-se en caçar Moby Dick’s, tenim autors com Ramon Llull que, mitjançant la faula o el diàleg busca aquell jardí que tots els éssers habitem, perseguint llenguatges per comunicar-se, sempre impedits i que a qualsevol ara li semblarien bestieses: «Si no ens entenem per llenguatge, entenguem-nos per amor», que en el Llibre d’amic i amat diu l’amic a l’ocell en sentir-lo cantar, «perquè en el teu cant es representa als meus ulls l’amat», trobant aquí una de les lul·lianes correspondències sempre tan suggerents. Si, abans he dit tots els éssers que habiten el jardí, i semblarà una bestiesa, però Llull incloïa tant a l’ocell com a la pedra.

Els començaments de la modernitat mostren l’animal com una màquina, a la cartesiana, o en fa ús dels mites grecollatins o bíblics per conferir a l’humà aspectes i qualitats animals, fins al punt de confondre’s en la seva atribució: els casos de Maquiavel i Hobbes són paradigmàtics, especialment el d’aquest últim: el Leviatà, una animalada i una bestiesa (compartida) que suposa la bèstia que il·lustra la unió d’homes, la «representació del poble com el gran animal policrom», com va descriure Schmitt. La bestiesa, l’estultícia que Erasme elogiarà significa així en el renaixement i el barroc una relació ambigua entre la inferioritat moral i la superioritat de fortalesa, que desembocarà en la sàtira, la comicitat i la caricatura, que pertorbarien al lector modern, com els ogres de Rabelais. Com podria això unir? Recorrerem a Montaigne per entendre com l’amistat i la bestiesa van lligades. Per a Montaigne, l’animalitat era el pitjor defecte de l’home, perquè era una presumpció de barbàrie: mentre els reconeix una superioritat perceptiva, cosa que relativitza el coneixement humà des d’un empirisme escèptic, entén que la seva vida està dotada d’una simplicitat no trobada en els homes: «Cada home en si mateix porta la forma sencera de la condició humana» . La «bestiesa compartida» no li faria gaire gràcia al bordelès. Però, sí va compartir un amistat que durant quatre anys va definir com a perfecte, indivisible, «dues ànimes en un sol cos»: mentre que els bàrbars refereixen a l’altre com a «meitat», ell: «que em trobava tant fet, tan acostumat a ser sempre el seu doble en totes les coses i lloc, que ara no em considero més que la meitat de mi mateix». Aquest descentrament, no només en la persona per la pèrdua de l’amistat, sinó en el mateix desdoblament, el trasbalsament que Hamlet posa de manifest i que portarà als humans de la segona meitat de mil·lenni a cercar la raó de la condició humana «sencera» demanarà adonar-se, finalment, que l’humà, era massa humà. L’amistat, que per a Aristòtil existia per si mateixa, deliberada segons la virtuositat i justícia de l’altre, entre homes lliures i ciutadans, va ser posada a prova pel propi estagirita quan, seguint amb la diferenciació feta a l’inici de l’assaig, va assentar les bases per establir la possibilitat de l’amistat entre un home, lliure i ciutadà, amb un esclau. L’esclau era una bèstia, i l’amistat amb aquest una bestiesa, perquè resulta absurd imaginar què compartirien. Què uneix als humans, sinó bestieses, el seu aspecte bestial amagat? El lament per la pèrdua d’una alegre brutalitat, l’animal bestiesa que ens unia, culmina en la vuitena elegia de Rilke.

Mentre l’home modern tracta d’unir-se amb bestieses «massa humanes» compartides, com ho poden ser els himnes nacionals o de guerra, no és capaç d’obrir-se i mirar cap enfora, per la cara de l’animal, per(seguir) l’animal que donc je suis, seguint l’expressió derridiana: «el animal que luego estoy si(gui)endo». És imprescindible deixar enrere la dominació-denominació dels animals, que posa a l’humà en un lloc separat, aïllat, incomunicat. La bestiesa compartida ens revela el que seguim sent, i només en la nostra animalitat descoberta irònicament som capaços de «la unió», desconeixent-nos o reconeixent-nos humans, sia com sia, la nostra condició es veu intercedida per la bèstia que tenim dins nostre. La bestiesa es revela també invertint els termes: recursos humans, drets animals…, car que que sigui justament una bestiesa allò que ens uneix només pot revelar, també, la llunyania respecte dels estimats i dels oblidats, humans, animals, i d’altres éssers que ens constitueixen. Poc se n’ha parlat dels antics cultes i les religions, en aquest assaig, perquè en donaria per un altre, però: què no ha unit tant a la història com la brutalitat que ara se’ns presenta com a una bestiesa, aquella que suposaven els sacrificis d’animals (o d’humans)?

Pseudònim: Fusteria Neurodiversió

U

Semblava una d’aquelles cadires fetes perquè hi estiguessis assegut durant hores.
M’hi vaig asseure. Ella remenava uns papers metòdicament endreçats en un calaix
metàl·lic. I així transcorregueren 8 minuts. Quan el meu nivell d’atenció havia
descendit a pensar en qualsevol detall vital menys el que aleshores m’ocupava, va
clavar els seus ulls en mi

– Bon dia — Va dir.

Per primer cop els nostres ulls es van trobar. Em va gelar sencer. Els seus ulls em perforaven, creuaven la porta de cristall que separava el local amb el carrer i seguien molt més enllà. Vaig intentar empassar, com allò que sol succeir a les pel·lícules. Em vaig ennuegar.

– Vol aigua?

Vaig agrair el gest mostrant-li el palmell de la mà esquerra mentre accedia a la petita ampolla que sempre duia a sobre.

De sobte, era un home nou.

– Disculpi.

El seu esguard seguia travessant portes i edificis, però hi havia un reflex a la seva mirada un pèl més entendrit.

– I doncs? — Va demanar pacientment.

– Ahir em va arribar el darrer avís de culminació. Em repetia que culmino el dia 16, d’aquí a dos mesos.

-Ostres, vostè va una mica tard. Normalment, la gent s’encarrega dels preparatius amb mig any d’antelació, és a dir, amb el primer avís —Va replicar amb un posat inclassificable.

Aquella dona era com plantar-se davant d’un manual d’Ikea sense els seus dibuixos.
Pràcticament en blanc, amb aquelles paraules llargues plenes de vocals que
aguanten dos punts al damunt la sonoritat de les quals és absolutament escanyada.

La dona duia una samarreta de coll alt de color negre a joc amb unes arracades en
forma de triangle als lòbuls caiguts. Era realment esvelta. Els seus ulls, una mica
ametllats, aixoplugaven un verd melós colpidor a la mirada.

– Anem per feina.

Dos

Havíem quedat amb el Noguerola a l’indret de sempre, l’única cafeteria decent del
barri. Li explicaria que culminava en uns dos mesos. Havia fantasiat la situació
milers de vegades dins el meu cap, però tothom sap que, com més escenaris falsos
crees, menys probabilitats hi ha que el que passi s’acosti al que vols. Potser sembla
una absurditat, però preocupar-se per les coses de manera malaltissa no porta
enlloc.

Passaven cinc minuts d’un quart d’onze. El Noguerola va arribar suant. Em va donar
uns copets a l’espatlla.

– Què tal, Grèvol?

De cop i volta, vaig trobar-me explicant atropelladament la situació a la qual
m’enfrontava. Va succeir tot tan de pressa que el pobre Noguerola no va tenir temps
ni d’asseure’s. Quan finalment va decidir-se per plantar el cul a la cadira, suava més
que quan havia arribat.

– Mare meva, Grèvol, mai no hagués dit que avui em diries això. He d’assimilar-ho.

Tres

Vaig accedir al local. Allà dins, el temps avançava a una altra velocitat. Em vaig
trobar a mi mateix en un petit mirall que hi havia a la sala d’espera. Mai no m’havia
trobat gaire atractiu. Sovint pensava que el que em feia sobresortir era la meva veu
greu i mesurada, o això consideraven les qui m’havien tirat flors en el passat.

Vaig sentir el meu nom. Al despatxet no hi havia ningú. Em vaig asseure a la cadira
confortable que ja coneixia i vaig concentrar-me en un punt fix. Ella va aparèixer
com si fos un àngel. Avui tocava el blanc. Les arracades aquest cop eren rodones i
el coll triangular, el qual mostrava un escot pigat.

– Vostè de nou? Què desitja?

Vaig vacil·lar. Malgrat això, pres d’una força provinent de la bellesa que trobava en
aquella dona, el nom de la qual encara no coneixia, vaig relatar la meva veritat.

– Venir aquí va ser una imposició acceptada per les ganes que tinc de culminar. El
món se m’ha fet insípid i només desitjo satisfer la mort. Però des del moment en
què els teus ulls van clavar-se en els meus, va ser com si m’expandís. —Vaig
mirar-la mentre agafava aire per deixar anar la bomba.

– Abans de culminar, necessitaria dur-te a sopar al millor restaurant de la localitat.

Quatre

Després de setmanes d’una intensíssima simbiosi, el Grèvol, totalment deslligat del
seu imminent avenir, va gaudir com mai abans no ho havia fet. En un mes i mig, la
parella va congeniar fins a uns nivells inaudits. Aquells que se’ls havien creuat
passejant confirmaven, amb gran recel, la veracitat de l’estima que compartien.

En aquell moment, tan sols restaven deu dies perquè arribés el final. Va ser
aleshores quan a la Margarida, se li va ocórrer culminar alhora que el seu estimat.
És clar, pensava, serà preciós. Ho farem junts, el mateix dia. I seguirem
estimant-nos un cop morts, perquè les ànimes mai no moren. Ha de ser així. Com
que hi havia poca gent que solia demanar la culminació (sempre venia donada quan
menys te l’esperaves), la Margarida va haver de fer uns tràmits afegits per a
l’ocasió.

Després d’organitzar tot el paperam que allò li suposava, tot i tenir en compte que
era el seu ofici, la Margarida va demanar a la seva amiga Dolçamel que
s’encarregués de filmar la culminació. El món havia de tenir un record de l’amor més
pur al qual tan pocs havien arribat. La Dolçamel, profundament destrossada per la
notícia, va accedir a dur a terme les últimes voluntats de la noia.

Cinc

Havia arribat el dia. El Noguerola va acompanyar el Grèvol fins a la sala on, per
força, s’havien d’acomiadar.

Dins d’un barnús gris de tela fina, el Grèvol feia les últimes passes cap al final.
Desprenia una serenitat poc pròpia d’algú que culmina. Sovint, calia lligar la persona
per dur-la cap al final. Li van indicar la caixa rectangular que li pertocava, blanca
com el conjunt que portava la Margarida el segon cop que la va veure, blanca com
un ram de clavells.

L’home va agafar aire i va anar tancant suaument les parpelles. Dins el seu cap
flotava la imatge dels llavis de la Margarida.

Sis

A la Margarida, el barnús li quedava curt, a l’alçada dels genolls.

La Dolçamel plorava sense cap tipus de discreció. Als peus de la caixa, un
professional filmava l’esdeveniment. Enfocava l’objectiu al rostre de la Dolçamel,
que, de seguida, hauria de deixar la sala per encarregar-se de la part tècnica de la
culminació.

La Margarida, igual que el Grèvol, tenia el cap clar i sabia amb absoluta certesa que
aquell era el seu únic destí.

Va posar-se les mans damunt del ventre tot entrecreuant els dits i va agafar aire.

Set

Va sentir-se un esglai des de la sala on havia entrat la Dolçamel.

– Margarideta, què has fet! Vas demanar la culminació per a l’any 92 en comptes del
29…

Al mateix carrer, assegut sota un arbre que semblava un desmai, el Noguerola
fumava amb la mirada perduda, encara sense assimilar la mort del seu amic.

Pseudònim: Convencional

Les culleres remugaven entre elles mentre les forquilles descansaven. Es preguntaven per què les seves companyes podien sortir del calaix tantes vegades, quan elles amb prou feines veien la llum del dia. Tenien la sensació que només les treien un cop cada quatre primaveres. 

Aquesta injustícia les enfurismava i n’estaven fartes. Havia arribat l’hora de fer rebombori. Enrere quedaven els dies en què deixaven passar les hores, esperant discretament a ser escollides per poder caçar allò que s’escorria entre els forats de la forquilla. Ara dedicarien tot el seu temps a presentar-se dignes, elegants i a fer-se imprescindibles.

El senyor ganivet, portaveu de tots els ganivets, que havia restat mut, va decidir trencar el seu silenci i intervenir-hi. Volia ser al capdavant del procés de resolució del conflicte. Tenia una veu que ressonava per les parets i intimidava els altres utensilis. Però les forquilles s’havien despertat i havien aconseguit afegir al seu equip les tisores. Aquestes no tenien por als ganivets i tan bon punt van començar a parlar, el calaix es va convertir en una olla de grills. Tothom parlava alhora, ningú escoltava i els decibels anaven en augment.

Al fons del calaix hi havia l’obreampolles, abandonat des de feia molt de temps perquè la majoria d’ampolles tenien tap de rosca. No sabia si fer un fort crit, romandre en silenci i observar l’espectacle, o fer mitja volta i posar-se a dormir. 

Al seu costat, hi havia l’obrellaunes, que ni tan sols recordava la darrera vegada que havia sortit del calaix. Encara tenia sort que no l’haguessin tirat al contenidor groc. Feia anys que les llaunes de tonyina portaven un sistema d’obertura que el feia del tot prescindible. I en aquella casa no es consumia cap altre tipus de llauna. 

L’obrellaunes va xiuxiuejar una iniciativa a cau d’orella a l’obreampolles. Aquest va dir-ho a les culleretes, qui van transmetre-ho a les grans. Les forquilles van sentir-ho i van dir-ho a les tisores, que finalment van fer arribar el missatge al senyor ganivet. De sobte, tots els utensilis estaven en silenci. Aquella idea els havia atrapat a tots.

Van decidir organitzar-se. Cada cop que es tanqués el calaix és reorganitzarien, fent que cada estri de cuina tingués l’oportunitat de sortir-ne. A vegades, es barrejarien forquilles i culleres, fent difícil agafar-ne només una d’elles i d’altres es camuflarien entre els coberts de peix. Així, podrien treure el cap encara que fos només un segon. 

Aquesta feina es va convertir en una aventura diària. Cada dia els ganivets enganxaven les seves puntes a les escletxes de l’obrellaunes, mentre que les pinces s’intercanviaven amb l’obreampolles. D’altra banda, les tisores intentaven arreplegar el major nombre de coberts possible i s’hi situaven al damunt. Les culleretes s’escampaven al llarg del calaix i el més sorprenent, les forquilles col·laboraven amb les culleres o s’hi posaven entremig o es situaven al fons del calaix, fent que algunes vegades els habitants de la casa es rendissin i acabessin utilitzant una cullera enlloc d’una forquilla. 

I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquesta història ja ha acabat.

Pseudònim: Follet del bosc