La dona marinera (obra concursant al Premi Emili Mira 2022)

Amiga meva,

t’escric com et vaig prometre abans que pugessis al vaixell. Ja he tornat a casa, i totes les ombres de les habitacions pregunten per tu.
Qui diria que els nostres camins es tornarien a creuar? I beneït fos el moment que vas decidir quedar-te a ca la teva mare una setmana després d’anys sense veure’ns! Ara que estàs vivint lluny, perseguint somnis a la gran ciutat més enllà de l’horitzó del mar, suposo que hauràs estat aclaparada pels records. Els meus petits somnis, però, tornen a viure ara que sé que la meva millor amiga de la infantesa és feliç.
Aquesta setmana amb tu he sentit el meu cor escapant-se per les comissures dels meus llavis. El vell gronxador del parc semblava que ens deia “jo també us he trobat a faltar, mainada” quan ens vam gronxar l’una a l’altra, com quan érem dues criatures. Te’n recordes quan tu no podies suportar les faldilles i, per tant, jo em posava la teva damunt la meva? Quan el florista ens donava una flor a cadascuna quan passàvem davant de la seva botiga i jo et donava la meva flor? Ai, no hauria pogut imaginar que podria tornar a ser una nena petita amb algú. Al teu costat el sol matinal escalfa, ja no crema; aixecar-me torna a tenir sentit.
Ara que has marxat, no sé a qui li cantaré si la casa és buida.

Ens veiem aviat,
Raquel


Amiga estimada,

t’escric amb suor al front i amb mal d’esquena. Acabo de despertar d’un malson que em persegueix fins i tot desperta. I no t’ho he explicat els dies que hem estat juntes, Cristina estimada, perquè soc una covarda, una mentidera. Continuaràs sent la mateixa ànima que un cop vaig conèixer un cop t’hagi declarat la causa del meu pitjor turment?
El meu pitjor malson té nom, cognoms i un rostre d’àngel que es transformava en un dimoni cada cop que la porta de casa es tancava darrere meu. Quan vas marxar, un noi em va atrapar entre les seves urpes; i jo, que mai he dubtat de males intencions, hi vaig caure de quatre grapes. Vaig ser una núvia que cada dia caminava cap a la guillotina; el meu ram de flors eren els meus grillons. Cada dia ell m’esperava a l’altar, amagant el ganivet i llepant-se els llavis. I ara soc un xai que ha fugit del seu pastor. Quan ho vaig fer, tothom al meu voltant em va mirar horroritzat. El grup d’amics que jo estimava com germans es van convertir, simplement, en espectadors; els espectadors volien una ballarina de porcellana i, quan aquesta va trencar-se després de tota una vida entretenint, van marxar a les grades d’un altre escenari.
Potser si t’ho hagués explicat abans hauries entès aquesta fúria fúnebre. És tan fàcil dir-li això a una multitud o, en canvi, a un paper en blanc. S’ha tornat costum viure en una casa d’ossos enmig d’un bosc en flames mentre contemplo com es redueix a cendres. El meu cap noestà bé, Cristina, i em sento completament engabiada.
No sé si els barrots del meu cap són reals o no, però vull sàpigues que, malgrat estar paralitzada en el temps i glaçada de fred, la teva xemeneia m’ha escalfat com mai ningú ho ha
fet.

Sempre teva,
Raquel

Estimada,

et demano que acceptis les meves disculpes si la carta anterior t’ha preocupat. Sé que, en primer lloc, hauria d’haver-t’ho comunicat quan vaig tenir l’oportunitat. Aquest tema impedeix que em comuniqui amb propietat: em sento un enigma que ni jo mateixa puc resoldre, una ombra que surt a passejar quan tothom dorm.
Sé que hauria de controlar les meves emocions. Per això, faré cas al que em vas comentar en la teva darrera carta: necessito enfrontar-me als seus fantasmes. Necessito deixar de veure els seus braços al voltant del meu coll quan camino pels llocs que ell conservava com un secret.
Sovint em pregunto com és possible que tu, viatgera atabalada, vas decidir pujar al meu tren amb un milió d’històries per explicar i mil bestieses per compartir. I, malgrat tot, això és el que t’ha lligat a mi.
Qui t’estima i t’adora com la vora del mar que espera les onades?

La teva Raquel

Estimada,

aquesta setmana està sent desastrosa. Les veus han tornat i ja no murmuren, sinó que xisclen com gossos en la nit.
Aquesta nit he tornat a sortir a passejar pel mar. Em preguntaves on li veig la gràcia a caminar per la platja quan el sol ja s’ha amagat i l’aigua està massa freda; després d’una llarga jornada, el mar de mitjanit té secrets que només vol confessar-me a mi.
És en moments com aquests que me n’adono com de sola em sento, vida meva. Visc amb la por de ser un cérvol sempre llest per fugir, però la realitat és que soc, més aviat, un gos que plora en un racó. Necessito estar sola. Necessito que ningú dubti del meu criteri; la veritat és una corda fluixa i jo camino sobre ella. Sé que em diràs que la veritat la tinc a la mà; que la veritat objectiva és que he passat per les urpes d’un monstre, tothom ho va saber i va mirar a un altre costat. Però tinc por. Tinc por a convertir-me en un secret, en un enigma per descobrir. Tinc por que tothom hagi marxat de debò; si qui soc és allò que he construït al voltant del plaer aliè, llavors qui soc, si no hi ha ningú?
Estaràs cansada d’escoltar-me parlar de la mateixa història altre cop. Sovint, quan xiuxiuejo secrets inconfessables al cel, sento que, més enllà de les parets del cel i a l’altra banda de l’horitzó, tu estàs parant l’orella.

Pensa en tu, ara i sempre,
Raquel

Amor del meu cor,

encara continuo sense creure que ens tornarem a veure aviat. Abans que me n’adoni, tornaré a estar damunt del penya-segat mirant l’horitzó, buscant com el teu vaixell s’apropa, com fan les dones dels pescadors quan esperen que tornin a casa.
Malgrat la il·lusió d’aquesta notícia, els meus ànims no han canviat gaire de l’últim cop que et vaig escriure. Perdo la memòria de la mateixa manera que se m’escapa l’oxigen entre les costelles. Els meus camps de batalla ara són de color vermell i els meus soldats ploren com nens petits.
Prego que les veus del meu cap mai callin els meus “t’estimo” que ressonen com mil timbals, com un cor d’església. El teu amor és com una lluerna enmig del bosc del llop: com més fosc es fa, més crec en tu. El meu far en la foscor vas ser tu, la meva estrella polar sempre vas ser tu. Només tu coneixes el camí cap al meu cor embrancat, només tu veus a través de la boira, només tu amanses les bèsties que em persegueixen. Al teu costat, els raigs de sol arriben als meus amagatalls més profunds i recòndits.
Si somio amb els àngels, somiaré amb tu i amb el teu vaixell flotant fins a mi. Portaré la faldilla i les flors per tu.

Ens veiem aviat,
Raquel

Pseudònim: Resiliència

Comments are closed.