A l’expressió dona «sense fills», l’ús de cometes que fa Adrienne Rich és plenament significatiu.

L’autora examina, a Naixem de dona, el funcionament de la maternitat institucionalitzada, segons la qual la tasca de cuidadora és natural i gratificant per a la dona, així com part fonamental de la seva identitat (65-66). La dona que no es defineix a si mateixa en relació amb la cura només es pot descriure, a causa de l’omnipresència del discurs institucionalitzat de la maternitat, de manera negativa, és a dir, cridant l’atenció sobre una mancança: dona «sense fills», igual que les similars dona «lliure de fills» o «no mare», és una noció que assenyala una realitat externa a l’organització social hegemònica utilitzant una veu que, de fet, ve de dins d’aquesta hegemonia (302). D’aquí que Rich, al no poder trobar un concepte alternatiu, es vegi instada a utilitzar les cometes per assenyalar l’ambigüitat del terme.

D’altra banda, les cometes també responen a la dificultat per discernir qui és mare i qui no: què passa amb les dones que ja no han de cuidar els seus fills perquè s’han fet grans?, amb les que pareixen però no es poden fer càrrec del nadó?, amb les que no han estat mai embarassades i tot i això s’han cuidat dels seus germans petits?, es pregunta Rich (304).

El que nega la figura de la dona «sense fills» és, de manera general, la inclinació femenina per la cura. Són diverses les autores que han explorat l’estereotip de la dona que cuida, abocada a l’altre, que conviu sempre amb el de la dona lasciva (Cavarero 26). És el cas de Carol Gilligan, que estudia com la idea de la identitat femenina construïda en relació amb l’altre —i no amb el món— influencia els judicis morals de les dones, orientats majoritàriament cap a la responsabilitat i la interdependència (22). També el d’Adriana Cavarero, que es fixa en la suposada inclinació natural de les dones per la maternitat, representada paradigmàticament pel corbament de la Verge Maria damunt del nen Jesús (34).

La dona «sense fills» no cuida, i per tant és una pària d’aquesta feminitat hegemònica; queda exclosa de l’ordre social heteropatriarcal. Una dona que no gaudeix de la maternitat —és a dir, que no és incondicionalment feliç i amorosa amb els éssers que depenen d’ella, sense sentir ni un rastre de frustració o ràbia; que és, per tant, estrangera a l’afecte, en termes de Sara Ahmed (92)— pot ser considerada, en paraules de Rich, com una «antidona» i, fins i tot, com un «monstre» (65, 90). Com que el control de la reproducció és essencial per a la supervivència del sistema dominant, la dona «sense fills», representant de les actituds que amenacen els interessos patriarcals, ha de ser vista negativament o amb sospita (77), com una fracassada, una desviada o una criminal (86, 304).

El màxim exponent de la dona «sense fills» seria la figura de la infanticida, que també s’inclina damunt l’infant però no des de la cura, sinó des de la ferida (Cavarero 166). Com explica María Xosé Agra, la dona violenta destrossa radicalment els models de sexe/gènere que atribueixen a la feminitat una actitud pacífica i protectora (55).