I fonissa —l’assassina, en grec— és la protagonista de l’obra homònima d’Alèxandros Papadiamandis. Publicada a la revista Panathínea entre el gener i el juny del 1903 i convertida en un text cabdal de la narrativa grega moderna (Garrigasait 162), L’assassina narra la història de la Khadula o Frangoiannú, una vella que decideix ofegar la seva neta recent nascuda per estalviar-li els sofriments inherents a la condició femenina.

Pària d’entrada a causa de la seva pobresa, la Khadula esdevé doblement exclosa de la societat a causa d’aquest crim, que, radicalment oposat a l’ètica de la cura estereotípicament femenina, és vist pels veïns com una atrocitat escandalosa.

L’article «Blurring reality with fiction: exploring the stories of women, madness, and infanticide» explica que els personatges literaris que cometen un infanticidi sovint són dones que ja viuen fora dels límits de la societat abans de perpetuar el crim: s’adonen que els infants que tenen a càrrec estan en situacions precàries i decideixen trencar les normes socials per posar fi al seu patiment; aquest assassinat les converteix en persones encara més marginades i aïllades (Jefferies et al. 30). A més, María Xosé Agra destaca a «Con armas, como armas: la violencia de las mujeres» la no-normativitat de les dones violentes, que transgredeixen i desafien els estereotips de sexe/gènere a partir dels quals es construeix una feminitat hegemònica pacífica i protectora (58). Segons aquesta autora, les accions violentes com les d’i fonissa de Papadiamandis es tornen encara més esfereïdores pel fet que, mentre s’utilitza la violència, també es destrueix la visió tradicional de la feminitat (60). D’altra banda, cal tenir en compte l’horror que comporta sempre l’infanticidi, ja que és una violència que ataca l’inerme, l’ésser completament indefens (Cavarero, Horrorismo 59).

El caràcter femení de la Khadula, en realitat, és posat en qüestió des de la primera pàgina de L’assassina, molt abans que es perpetuï l’infanticidi. Ja a la primera descripció de la protagonista es combina la servitud tòpicament femenina amb una complexió i un tarannà «homenívols». I fonissa ha estat sempre una dona espavilada; ha aconseguit, amb astúcia, tenir estalvis propis, i s’ha cuidat d’administrar els diners i els matrimonis de la família. Així doncs, ha sortit del seu rol estrictament femení, i ha desenvolupat tasques que li haurien correspost al marit. Però alhora tothom la coneix com a curadora i remeiera, perquè domina les herbes, les fregues i els ungüents —que, de totes maneres, no sempre li han servit per curar: també ha ajudat veïnes a avortar. A banda de tot això, Papadiamandis insisteix en la vellesa de la Khadula, que queda exclosa de la feminitat hegemònica, fèrtil i donadora de vida.

I fonissa és, per tant, un personatge ambigu. Des del principi està marginada no només econòmicament sinó també per motius sexuals i de gènere, però mai de manera total: es troba a dins i a fora de la comunitat alhora. Té por de cometre un pecat, i vol obeir Déu, però a la vegada la seva posició ambivalent li dona una mirada crítica que es tradueix en un odi per les nenes petites, que pateixen i fan patir les seves famílies. Aquesta visió excèntrica, traslladada a l’acció, és el que la convertirà en pària definitivament. Un cop sigui infanticida —i reincident, perquè no s’aturarà amb la mort de la seva neta—, la Khadula ja no es podrà integrar a la comunitat de cap manera.

Un últim element que fa interessant la figura d’i fonissa és, a banda de la seva agència —perquè no mata en un mer rampell psicòpata, sinó seguint idees que fa temps que rumia—, la contradicció afectiva que rau en el seu gest de matar per compassió, unint violència i bondat. Podríem veure-la, en paraules de Sara Ahmed, com una mena d’estrangera a l’afecte (92).