A Vidas desperdiciadas. La modernidad y sus parias (2005), el sociòleg Zygmunt Bauman elabora el concepte residuos humanos en referència a les poblacions supèrflues d’emigrants, refugiats i altres paries com a conseqüència inevitable de la modernització i del progrés econòmic que aquesta comporta. Bauman remet a un règim de deixalles fins aleshores inèdit, resultat d’un procés històric que du el progrés per bandera (Talens).

La invasió colonial del món extraeuropeu (indret que els nostres avantpassats van concebre com a espais buits al marge de la modernització, com a llocs capaços d’absorbir l’excedent de població dels països desenvolupats) van servir de cubell d’escombraries per a les noves nacions emergents, que creixien llençant-hi, com si es tractés de brossa, els seus "residus humans". És a dir, les crisis i falles del capitalisme, incapaç d’alimentar a tot el proletariat que anava generant amb la progressiva industrialització, se solucionava per mitjà d’onades d’emigrants cap a ultramar, fet que permetia a la societat europea desfer-se dels grups d’individus capaços de provocar greus conflictes socials.

Els emigrants resultaven, així doncs, la brossa de la modernitat, com ho són avui els plàstics o els residus nuclears. Brossa que, al seu torn, es dipositava a l’extraradi de la modernització, en zones poc o gens desenvolupades fins al moment. Ara bé, la problemàtica s’agreuja enfront un progrés global; una modernització exponencial que deixa el planeta sense espais “buits” on abocar les deixalles socials. És davant d’aquesta situació —que transforma i impossibilita les solucions enfront dels “residus humans”— que cal buscar alternatives locals a problemes produïts globalment (Bauman 17). Cada vegada hi ha un nombre més elevat de persones que no tenen mitjans per subsistir alhora que el planeta s’està quedant sense indrets on enviar-los.