Des de ben petit he tingut una relació forta amb el sentiment d’identitat. No ha estat ni molt menys patriòtica, sinó que ha rondat pel meu voltant. Una identitat amb una llengua, unes tradicions, uns costums, però sobretot unes festes, unes celebracions familiars, col·lectives i compartides.

Mai vaig ser del tot conscient de pertànyer a cap grup concret, senzillament era el meu entorn. No hi havia banderes, ni tampoc hi havia himnes.

Vaig començar a agafar consciència de pertànyer a algun grup quan un altre noi em va anomenar el Català o catalufo.

Ara, amb 34 anys, i després de qüestionar-me sobre la meva identitat en molts sentits, me’n adono que m’agrada portar barretina, la sardana em posa, m’agrada el fuet i la botifarra amb mongetes, i què?

A través de dos fragments de peces «La mesura del detall» i «l’Hereu (h)a mort», Magí Serra crea el seu propi ritual per donar espai a l’expressió individual i col·lectiva del que va ser aquell 1 d’octubre.