República blanca. La història com a espai de lluita de l'Eduard Claver Altisen.
República blanca. La història com a espai de lluita és una instal·lació formada per Constitution, Elles i Atlas, tres peces que dialoguen amb relats de la història. Aquests, no són únics: es configuren en funció de qui, com i quan es creen. Sedimenten, es modifiquen i generen significats depenent de qui els desxifra.
S’enfoca la mirada a la revolta de la Comuna de París de 1871, una acció revolucionària carregada d’intencions, incertesa i potència; d’esdeveniments i conseqüències poc valorades i impulsada per milers de persones poc protagonistes.
La Comuna governà durant 72 dies farcits de debat i decrets anti-sistema, fou una revolta per recuperar l’esperança en el futur. Milers de dones ho arriscaren tot per la seva dignitat, en un fet que en la seva derogació esdevé un referent revolucionari per compondre noves realitats.
El projecte és una recerca pels marges atapeïts d’idees, personatges i accions apartades del relat hegemònic. Es configuren noves trames de sentit, per descolgar com arqueòlegs allò enterrat que apareix sobtadament, i es fa evident silenciosament. En blanc, com a trànsit entre l’oblit i la presència, com a color d’un silenci ple de ressò dels discursos del canvi i de les converses a les barricades. El blanc no juga a favor de res ni de ningú sinó que ofereix la possibilitat d’un inici transparent i col·lectiu.
Instal·lació República blanca. La història com a espai de lluita. Eduard Claver Altisen, 2024.
República blanca. La història com a espai de lluita. Eduard Claver Altisen, 2024.
Pieles en tránsito de la Judith Altamirano Castillo
El proyecto Pieles en tránsito surge de una profunda reflexión sobre la soledad experimentada por aquellas personas que se encuentran fuera de su país de origen y que a su vez no se sienten parte de ningún lugar, enfrentando una especie de limbo que les lleva a cuestionarse sobre sus orígenes y lugares de pertenencia.
El Trabajo de Fin de Grado se desarrolla desde el sentimiento colectivo, para luego seguir desde un marco individual centrándose en la experiencia personal. Se busca mostrar que no es un hecho aislado y que no sólo pasan esta experiencia las personas nacidas u originarias de un país en concreto, sino que también puede darse en migrantes exteriores o interiores de un mismo país de procedencia.
La obra pretende enfocarse en evidenciar el lenguaje ofensivo o la manera en cómo nos comunicamos, este análisis busca comprender cómo la manera de expresarse puede afectar tanto a la persona emisora como receptora, incluyendo el impacto del uso de algunas palabras peyorativas y en cómo se transforman o mutan a través del tiempo, así como la idea que apunta Mieke Bal, los conceptos viajan al igual que las personas migrantes y se perciben más como una ventaja que como una desventaja; pudiendo transformar y buscar un equilibrio en la sociedad evitando el uso de términos de tono ofensivos, optando por una comunicación basada en el respeto. Aprendiendo que existen distintas etnias, culturas, cuerpos, géneros, etc., con el objetivo de derrocar los prejuicios y estereotipos marcados en el devenir histórico por la sociedad.
Instal·lació Pieles en tránsito. Judith Altamirano Castillo, 2024
Llibreta Pieles en tránsito. Judith Altamirano Castillo, 2024
Paraula de Paraules de la Judit Freixas Boix
Paraula de paraules és un recull de reflexions al voltant de la situació del llenguatge en el context actual mediat per la xarxa. Una anàlisi i una experimentació que cerquen evidenciar la qualitat dels missatges que consumim, la forma que presenten, qui els genera, com ens arriben i quines són les veritats subjacents que se’n desprenen.
Una proposta vertebrada al voltant de tres obres que ofereixen més preguntes que respostes i que necessiten un espectador que hi interactuï. Un projecte nascut de la paraula com a subterfugi de creació que es formalitza en tres llibres d’artista connectats amb un objectiu: obrir la conversa.
Paraula de Paraules. Judit Freixas Boix, 2024
Paraula de Paraules. Judit Freixas Boix, 2024
Bressols d'aigua de la Laia Borràs Hervàs
Després d’un llarg procés d’investigació sonora per poder construir diversos aeròfons hidràulics, busca la manera de donar vida a les peces a través de la construcció de relats.
Sent conscient de l’actual crisi climàtica en què vivim organitza algunes dinàmiques al voltant del riu de la mà d’un grup de biòlegs (Fehm-Lab) per intentar generar parentesc amb altres espècies, parlar sobre els rius que ens envolten i generar espais de joc, calma i reflexió des dels quals imaginar i fabular sobre presents possibles, però inversemblants que involucrin altres espècies i que ens permetin visualitzar altres formes de futur des d’on transitar per la nostra quotidianitat.
Exposició Bressols d’aigua. Laia Borràs Hervàs, 2024
Bressols d’aigua. Laia Borràs Hervàs, 2024
Estructures calcicocelulòsiques de l'Helena Ripoll Llopart
Aquestes peces sorgeixen del vincle entre dos materials, el ciment i el paper. De veure quines són les seves característiques, d’entendre’ls, d’observar-los, d’ajuntar-los. La hibridació d’aquests dos materials li permet subvertir la idea tradicional que s’associa als usos del paper i del ciment, entrecreuant els seus llenguatges, donant peu a una relació estètica i processual entre ells.
Detall Estructures calcicocelulòsiques. Helena Ripoll Llopart, 2024.
Detall Estructures calcicocelulòsiques. Helena Ripoll Llopart, 2024.
La Niña de Fuego de la María Carrasco Marín.
La Niña de Fuego es una obra que combina su amor por el flamenco con una exploración profunda de temas como la identidad, la resistencia y la transformación. Este proyecto, que incluye una performance en vivo y su representación en video, ha sido una experiencia increíblemente personal y transformadora. Todo comenzó con su fascinación por la copla «La Niña de Fuego». Esta canción siempre ha resonado con ella por su capacidad de transmitir emociones tan intensas y complejas. La figura de la niña de fuego, con su mezcla de vulnerabilidad y fuerza, la inspiró a experimentar y finalmente crear una obra que evocase estos mismos sentimientos.
El video de La Niña de Fuego es una reinterpretación poética de la performance en vivo. Ella quería que este video capturara la misma intensidad emocional, pero también ofreciera algo nuevo. A través del video, pudo manipular elementos visuales y sonoros de maneras que no son posibles en una actuación en vivo.
La artista espera que esta obra inspire a otros a explorar sus propias historias y emociones, y a encontrar su propia voz en el proceso. La niña de fuego vive en cada uno de nosotros, y a través del arte, podemos encontrar la fuerza y la belleza en nuestras propias luchas y transformaciones.
Fotograma del vídeo La Niña de Fuego. María Carrasco María, 2024
