, l’exposició “La memòria i el temps” d’Antoni Pitxot, una mostra que recupera els temes recurrents de la trajectòria artística d’aquest amic i col·laborador de Dalí, que reflexiona entorn els grans enigmes de l’existència humana —el pas del temps, la matèria dels records, la naturalesa de les sensacions—, a partir de la confecció de maquetes escultòriques amb pedres de l’Empordà, dotades de significació antropomòrfica.
La mostra, comissariada per Glòria Bosch, es divideix en diversos àmbits expositius; el punt de partida són les obres Paisatge de roques amb peix(1965), Autoretrat(1973), La tempesta de Giorgione(1978) i Tres personatges a la grota(1981) que, junt amb la projecció d’un vídeo -que té com a protagonista el procés creatiu de l’artista-, introdueixen l’espectador en l’element primigeni del seu treball, les roques de Cadaqués. El recorregut expositiu continua amb l’establiment de diàlegs entre els personatges i motius constants de l’univers artístic de Pitxot —la Goyesca/Leocàdia, els astres, el violoncel·lista o el mite d’Ariadna, entre d’altres. L’itinerari conclou amb l’obra Escenari(2013), síntesi i concreció d’una trajectòria vital i artística.
El mètode de treball d’Antoni Pitxot és hereu de la tradició dal·liniana: l’artista parteix d’un estat d’abstracció i observació objectiva dels elements naturals i minerals del paisatge, com un xiprer, una pedra, la lluna, una fulla de llorer…, amb els quals compon figures iconogràfiques que són símbols o representacions de conceptes vinculats a la condició humana. Així, Pitxot pot compondre, a partir de pedres de Cadaqués, la forma de la Goyesca, per parlar-nos sobre la malenconia, els records i la impossibilitat de recuperar el temps passat. O bé confeccionar una Mnemòsine amb còdols i fulles per tal de reflexionar entorn la memòria i el procés d’inspiració de l’artista.
Amb aquests símbols iconogràfics, als quals caldria afegir el violoncel·lista com a al·legoria de la música o el mite d’Ariadna com a personificació del temps, conviuen, també, recreacions rocoses d’obres clàssiques de la història de l’art —la pintura La tempesta de Giorgione, ja mencionada, o La batalla de Constantí contra Magenci, un fresc projectat per Rafael.
L’exposició serà inaugurada a les set de la tarda al hall del Museu i comptarà amb els parlaments del senyor Antoni Vila Casas, president de la Fundació Vila Casas; la senyora Glòria Bosch, directora d’art de la Fundació; el senyor Daniel Giralt-Miracle, Crític i Historiador de l’Art; la senyora Mariona Seguranyes, Doctora en Humanitats i Historiadora de l’Art i l’Il·lm. senyor Jaume Ciurana, Tinent d’alcalde de Cultura, Coneixement, Creativitat i Innovació de l’Ajuntament de Barcelona, que clourà l’acte.
Així mateix, la Fundació presenta la mostra dedicada a Jordi Lafon, Lídia Masllorens i Palou, els guanyadors del Premi de Pintura Fundació Vila Casas 2013. Jordi Lafon, artista visual i professor de creació artística, projecta un treball que estableix una relació entre l’individu i l’entorn i un joc constant d’antinòmies (el present i el passat, el moviment i la quietud, l’actitud reposada del mirar i el dinamisme de l’acció…), en muntatges «indexats» que evoquen el món del dibuix, la pintura artística o la industrial. Les seves obres, realitzades a partir d’objectes i estris de fusta, acer, enfilalls de llapis o trossos de vidre industrial, s’articulen com petites col·leccions de paisatges sensorials que evoquen i recreen atmosferes impregnades d’ordre, casualitat i cadència.
Per la seva banda, la gironina Lídia Masllorens, elabora un treball centrat en la projecció de rostres anònims de presència torbadora que emergeixen a la superfície i semblen expirar el seu darrer alè amb un crit esfereïdor. De traç expressionista i monocrom, els protagonistes resten immersos en un entorn silenciós i eteri que contraresta la tensió que es desprèn de l’efímera i violenta presència del cos.
Palou és una artista plàstica barcelonina que s’inspira en l’estructura i la contemplació estètica de les façanes dels edificis dels anys 50 i 70, hereves del moviment modern, evocades en la creació d’una superposició de trames entre les quals distingim els diferents elements que componen aquest disseny arquitectònic: les finestres, els balcons, els porticons, els voladissos i els ràfecs…El treball de Palou mostra la textura, el color i la disposició de tots aquests elements per a la conformació d’una composició abstracta i geomètrica, seriada, que reserva, així mateix, un petit espai per a la figura humana, submergida en la quotidianitat.
Ambdues exposicions romandran obertes al públic fins al 20 de juliol.
