CASA DE CULTURA DE LES BERNARDES (SALT)
Fins al 12/11/2013
«DE QÜESTIONS, EINES I PUNTALS…», una mostra que converteix l’espai de salt en una mena de dipòsit on romandran temporalment les seves eines de treball. Walter Benjamin va ser dels primers a adonar-se que la novel·la havia nascut per certificar la fi d’una «època de l’artesanat» i, juntament amb ella, aquella forma de relat oral, popular, anònim i moralment alliçonador que tan poc encaixava amb la realitat burgesa. Tot plegat —la ovel·la, però també l’art modern en general—s’explica millor si es té en compte la «invenció de la privacitat» (la soledat de l’individu) queva aparèixer indissolublement unida al nou context urbà i industrial: fent-se ressò de la cèlebresentència pascaliana segons la qual «ningú mor tan pobre que no pugui deixar alguna cosa», Benjamin identificava l’escriptor-novel·lista —artista— amb algú que decideix fer-se càrrec d’aquell llegat individual entès com a punt de partida per a una reconstrucció biogràfica que, en cas de reeixir, esdevé una mena de retratcol·lectiu. En aquest sentit, qualsevol obra d’art modern és també una forma específica d’egodocument.
Juanpere Per això els artistes contemporanis segueixen tendint a l’exercici metalingüístic entès com a procés de coneixement: perquè només descobrint els mecanismes interns de la seva pràctica —i dels paranys que, des de Foucault, tot discurs conté— és possible bastir una obra que no sigui ingènua i que, sobretot, tingui el grau de compromís i de responsabilitat exigible en qualsevol proposta artística seriosa; paradoxalment, per portar a terme aquest «esforç d’autoanàlisi» recursiu, l’artista d’avui s’ha vist impel·lit a rescatar —i Salvador Juanpere seria un cas paradigmàtic en la realització d’aquest gest— una dimensió artesanal de la seva pràctica que havia romàs deliberadament oblidada i que, per raons prou evidents, segueix essent fonamental. En paraules de Richard Sennett: «Per arribar a aquesta meta —la de reconciliar l’artista i l’artesà— el procés de treball ha de fer quelcom que a la ment ben ordenada li resulta desagradable: cohabitar temporalment amb la confusió, amb moviments equivocats, falsos punts de partida, carrerons sense sortida». El treball a l’estudi esdevé, justament per això, un soliloqui creatiu realitzat mitjançant una gran —però subtil— col·lecció d’eines que, en realitat, són les «pròtesis» de l’artista.
Què succeeix, però, quan aquest «esforç d’autoanàlisi» de filiació metalingüística és portat a l’extrem? Doncs que l’estudi es profana com es profanaria una tomba faraònica de la Vall dels Reis: l’extracció metòdica de tots i cada un dels elements que li donen sentit —que la conformen—, i la seva posterior exhibició descontextualitzada, vindrien a Juanpere escenificar una de les característiques més genuïnes de la nostra societat paràsita i espoliadora. Amb tot, Salvador Juanpere fa un pas més exposant les seves pròpies eines de treball: deixa de banda el valor funcional —la seva utilitat— i, com diria Benjamin a propòsit del col·leccionisme, «les estudia i estima en tant que escenari, teatre del seu propi destí». Per tot això, a l’exposició de les Bernardes s’hi exposen només les eines de l’escultor: l’absència d’obres —en el sentit tancat i unívoc del terme— porta l’espectador a endinsar-se en el veritable taller de l’artista, és a dir, un lloc on l’obra acabada no hi té cabuda, un lloc on tot existeix només en la mesura que està subjecte al trànsit, al pur esdevenir. Restes disperses, fragments de marbre, indicis, empremtes, marques, eines emprades… L’objectiu, ens recorda Juanpere, és detectar la vida rere el caràcter estàtic de l’escultura: per aconseguir-ho, cal retornar l’art a un nivell de silenci raonable.
CCCB
