Amèrica Llatina

Presentat com un informe que dona compte de la recerca pilot realitzada en el sector editorial d'Argentina, Colòmbia, Xile, Guatemala i Perú per les investigadores Daniela Szpilbarg i Ivana Mihal, aquest treball va molt més enllà d’oferir una descripció superficial de la Participació de les dones en el sector editorial llatinoamericà. Es presenta, més aviat, com un excel·lent punt de partida per a futures investigacions dins l’àmbit dels estudis sobre el llibre i l’edició. Utilitzant eines sociològiques, sobretot enquestes i gràfics, i amb un enfocament metodològic comparatiu fortament arrelat en la teoria feminista —amb una atenció especial a com aquesta ha pensat, per exemple, la categoria de treball—, Szpilbarg i Mihal ofereixen a lectors i lectores, tant especialistes com no, una anàlisi crítica sobre la importància d’entendre, documentar i, per descomptat, transformar les condicions de les dones en el sector editorial d’Amèrica Llatina. 

Dels quatre apartats que formen l’informe, el primer serveix a les autores per exposar les seves hipòtesis de treball, basades en un diàleg obert amb altres investigacions recents però fonamentals per entendre els límits i les formes, tant materials com simbòliques, del treball de les dones en l’àmbit editorial. Alguns exemples són els estudis de Marina Garone (Las mujeres y los estudios del libro y la edición en Iberoamérica, Universitat dels Andes, 2023) o d’Ana Gallego Cuiñas («Femedición: hacia una práxis editorial feminista en Iberoamérica», Iberoamericana, 2022). Un cop establert l’estat de la qüestió, Szpilbarg i Mihal afirmen que «el gènere determina no només les condicions de treball dins de les editorials, sinó que també influeix en altres aspectes, com les decisions i polítiques editorials» (p. 14), i que, per això, «és necessari considerar [les editores] com a agents intel·lectuals i, en aquest sentit, cal indagar en l’experiència de les dones com a editores, davant la tasca de selecció i intervenció sobre els textos» (p. 14). 

Les dades recollides mitjançant les enquestes són claus perquè, a les seccions 2 i 3, es pugui establir un suport empíric sòlid per a la secció 4, de llarg la més interessant de l’informe, sobretot per la manera com els números i percentatges representats en gràfics adquireixen, una certa familiaritat per a totes aquelles persones que investiguen els processos i les polítiques editorials a Amèrica Llatina. D’aquesta manera, en un apartat que «recupera les opinions, percepcions i experiències basades en les seves trajectòries com a dones editores, les quals revelen una interrelació complexa entre els aspectes laborals i personals de les editores, i ofereixen una visió rica i matisada de les condicions de treball en el sector editorial» (p. 34). Així, les autores ens presenten un document sociològic que ajuda a entendre allò que podríem anomenar la subjectivitat editora femenina. 

Definir aquesta subjectivitat no és, de cap manera, un tema menor. Al contrari: comprendre-la, documentar-la i problematitzar-la és fonamental en un context on llibres de Carlos Barral, Jorge Herralde o Guillermo Schavelzon troben ràpidament el seu públic lector —i fins i tot conformen un gènere específic dins de les memòries culturals, tal com apunten Ana Gallego Cuiñas i Jorge J. Locane en el dossier «Poéticas de editor/a: aproximaciones críticas para la demarcación de un género» Revista de Estudios Hispánicos, 2024—, mentre que noms com Carmen Balcells, Esther Tusquets o Beatriz de Moura continuen associant-se més aviat amb el boom, és a dir, amb l’èxit comercial de quatre escriptors homes, quatre «mascles alfa», per utilitzar l’expressió que en aquest context va fer servir Roberto Bolaño. Val a dir que, d’aquestes tres editores, només Tusquets va publicar un llibre explicant la seva experiència: Confesiones de una editora poco mentirosa (RqueR, 2005), que, ja des del títol, evoca les veus femenines dels salons literaris del segle XVIII, sovint condicionades per un entorn dominat pels homes. 

Per això és tan rellevant l’aportació de l’estudi de Szpilbarg i Mihal, en mostrar com la dona editora, entesa com a subjectivitat, es construeix a ella mateixa: «amb el pas del temps, les dones van ser habilitades o es van habilitar a si mateixes per assumir un rol que, més enllà del purament executiu o resolutiu, implicava prendre decisions sobre la construcció del catàleg, mitjançant la contractació de textos o l’adquisició de textos d’altres llengües per publicar-ne traduccions» (p. 36). Historiar la subjectivitat editora femenina implica, en primer lloc, qüestionar qualsevol argument que pretengui que aquesta habilitació no és restrictiva per a les dones. Per això, resulta indispensable, com assenyalen les autores de l’informe, constatar «la confirmació de la feminització del treball editorial [...] [la qual] es visualitza en l’elevat nombre de dones que formen part dels equips editorials, fins i tot en els grans grups empresarials» (p. 37), però sobretot en la mesura que, com demostren els testimonis de diverses de les editores entrevistades, «la feminització de la tasca en l’edició contemporània s’associa a la precarització laboral i, com a conseqüència, a condicions econòmiques menys rendibles» (p. 39). 

Així, mentre que, segons una de les entrevistades, «els homes sempre parlen en singular», sent ells els qui finalment reben el reconeixement públic, una altra editora afirma que «el món editorial a Amèrica Llatina no ha estat mai un món d’homes, sinó un món ple de dones, però són els homes els que surten a la foto. Això ha canviat, però no al món corporatiu» (p. 43). Aquesta visió ens permet identificar camins crítics, per exemple, en les investigacions  —i encara menys en les ressenyes de caràcter més aviat periòdic— on poques vegades es té en compte que una mercaderia editorial que, de cara al públic, es presenta com el resultat de l’eliminació i superació de les desigualtats de gènere, amaga en el seu procés productiu una dinàmica pròpiament patriarcal. L’oferta massificada d’autores, per exemple, de la literatura llatinoamericana —Luiselli, Schweblin, Enríquez…— no només no aconsegueix corregir aquestes estructures desiguals construïdes en la rerebotiga editorial, sinó que, d’alguna manera, les reprodueix en relació amb altres dones les obres de les quals s’editen en editorials significativament més petites i amb menys poder que Planeta o Random House. 

Així, tal com diu una entrevistada, si «els supercaps són homes» (p. 44), podem dir que les «superautores» generen un efecte de feminització envers aquelles que publiquen en editorials mitjanes o petites, convertint el salt cap al gran conglomerat de segells —absorbits, per cert, mitjançant una lògica que només es pot entendre en termes de neocolonialitat, en el sentit que, com afirma Maurizio Lazzarato, «el primer botí del colonitzador és la llengua del colonitzat»— en un altre sostre de vidre? Com podem pensar els casos de l’escriptora mexicana Brenda Navarro, l’equatoriana Mónica Ojeda o la uruguaiana Fernanda Trías? Ens sembla especialment revelador que aquesta feminització sigui fins i tot formulada en l’opinió d’una editora xilena, que afirma que hi ha menys dones al catàleg que gestiona perquè «a les dones les has d’anar a buscar perquè enviïn manuscrits; en canvi, els homes envien i envien. Les dones, potser per por, vergonya o menys determinació que els homes, envien molt menys» (p. 48). Recuperem les paraules de les mateixes Szpilbarg i Mihal, per a qui «és significatiu que una de les editores entrevistades esmenti que les dones no enviïn tants materials per “por o vergonya”, ja que en algunes altres entrevistes es comenta que, per la seva dedicació a les tasques de la llar, les dones necessiten més temps per acabar les obres i poder-les presentar a les editorials» (p. 48). 

Si partim, doncs, del fet que una autora publicada en un segell transnacional té, generalment, un compromís per més d’una obra, mentre que una autora que publica, per exemple, en una editorial independent —com la chilanga Polilla Editorial o la madrilenya Piezas Azules— pot optar per signar només per aquell material concret, cal preguntar-se pels problemes sistèmics que persisteixen en la consideració i el lloc que s’atorga a unes i altres obres dins la crítica. Les autores de l’informe ho sintetitzen en aquest quart apartat, on s’evidencia que, més enllà dels resultats quantitatius, continuen existint «dinàmiques de poder que jerarquitzen els gèneres encara avui dia, sobretot en l’àmbit corporatiu» (p. 50). Entendre aquestes dinàmiques és fonamental per a la crítica, que, malgrat l’àmplia oferta editorial, sovint només pren com a casos paradigmàtics aquelles obres publicades pels grans segells. 

L’informe insisteix que és precisament en l’àmbit corporatiu —dominat, pel que fa a la literatura llatinoamericana, pels capitals de Bertelsmann i Lara Hernández— on persisteixen aquestes dinàmiques de poder, causa estructural de la desigualtat, això ens ha d’ajudar, com a mínim, a visibilitzar que, mentre la finalitat de l’edició sigui, com ho és sota el sistema capitalista neoliberal — i, avui dia, sota el model del capital en el núvol o «tecnofeudalisme» proposat per Cédric Durand i Yanis Varoufakis, en consonància amb el «capitalisme de la vigilància» de Shoshana Zuboff— la generació de plusvàlua, sigui mitjançant el guany o mitjançant la renda, la participació de la dona en els àmbits productiu i de consum continuarà estant mediada per una instrumentalització de «la dona» pròpiament patriarcal. En resum, cal que ens preguntem si allò que se’ns presenta com a inclusiu, o fins i tot obertament «feminista», ho és realment. I ho diem tot fent-nos ressò de Szpilbarg i Mihal, que tanquen el seu informe assenyalant la importància que «els diagnòstics [del seu informe] contribueixin a emprendre accions que ajudin a tancar les bretxes, asimetries i desigualtats que encara persisteixen» (p. 57). Proposo una primera acció: llegir i difondre aquest treball de Daniela Szpilbarg i Ivana Mihal. 

Presentat com un informe que dona compte de la recerca pilot realitzada en el sector editorial d'Argentina, Colòmbia, Xile, Guatemala i Perú per les investigadores Daniela Szpilbarg i Ivana Mihal, aquest treball va molt més enllà d’oferir una descripció superficial de la Participació de les dones en el sector editorial llatinoamericà. Es presenta, més aviat, com un excel·lent punt de partida per a futures investigacions dins l’àmbit dels estudis sobre el llibre i l’edició. Utilitzant eines sociològiques, sobretot enquestes i gràfics, i amb un enfocament metodològic comparatiu fortament arrelat en la teoria feminista —amb una atenció especial a com aquesta ha pensat, per exemple, la categoria de treball—, Szpilbarg i Mihal ofereixen a lectors i lectores, tant especialistes com no, una anàlisi crítica sobre la importància d’entendre, documentar i, per descomptat, transformar les condicions de les dones en el sector editorial d’Amèrica Llatina. 

Dels quatre apartats que formen l’informe, el primer serveix a les autores per exposar les seves hipòtesis de treball, basades en un diàleg obert amb altres investigacions recents però fonamentals per entendre els límits i les formes, tant materials com simbòliques, del treball de les dones en l’àmbit editorial. Alguns exemples són els estudis de Marina Garone (Las mujeres y los estudios del libro y la edición en Iberoamérica, Universitat dels Andes, 2023) o d’Ana Gallego Cuiñas («Femedición: hacia una práxis editorial feminista en Iberoamérica», Iberoamericana, 2022). Un cop establert l’estat de la qüestió, Szpilbarg i Mihal afirmen que «el gènere determina no només les condicions de treball dins de les editorials, sinó que també influeix en altres aspectes, com les decisions i polítiques editorials» (p. 14), i que, per això, «és necessari considerar [les editores] com a agents intel·lectuals i, en aquest sentit, cal indagar en l’experiència de les dones com a editores, davant la tasca de selecció i intervenció sobre els textos» (p. 14). 

Les dades recollides mitjançant les enquestes són claus perquè, a les seccions 2 i 3, es pugui establir un suport empíric sòlid per a la secció 4, de llarg la més interessant de l’informe, sobretot per la manera com els números i percentatges representats en gràfics adquireixen, una certa familiaritat per a totes aquelles persones que investiguen els processos i les polítiques editorials a Amèrica Llatina. D’aquesta manera, en un apartat que «recupera les opinions, percepcions i experiències basades en les seves trajectòries com a dones editores, les quals revelen una interrelació complexa entre els aspectes laborals i personals de les editores, i ofereixen una visió rica i matisada de les condicions de treball en el sector editorial» (p. 34). Així, les autores ens presenten un document sociològic que ajuda a entendre allò que podríem anomenar la subjectivitat editora femenina. 

Definir aquesta subjectivitat no és, de cap manera, un tema menor. Al contrari: comprendre-la, documentar-la i problematitzar-la és fonamental en un context on llibres de Carlos Barral, Jorge Herralde o Guillermo Schavelzon troben ràpidament el seu públic lector —i fins i tot conformen un gènere específic dins de les memòries culturals, tal com apunten Ana Gallego Cuiñas i Jorge J. Locane en el dossier «Poéticas de editor/a: aproximaciones críticas para la demarcación de un género» Revista de Estudios Hispánicos, 2024—, mentre que noms com Carmen Balcells, Esther Tusquets o Beatriz de Moura continuen associant-se més aviat amb el boom, és a dir, amb l’èxit comercial de quatre escriptors homes, quatre «mascles alfa», per utilitzar l’expressió que en aquest context va fer servir Roberto Bolaño. Val a dir que, d’aquestes tres editores, només Tusquets va publicar un llibre explicant la seva experiència: Confesiones de una editora poco mentirosa (RqueR, 2005), que, ja des del títol, evoca les veus femenines dels salons literaris del segle XVIII, sovint condicionades per un entorn dominat pels homes. 

Per això és tan rellevant l’aportació de l’estudi de Szpilbarg i Mihal, en mostrar com la dona editora, entesa com a subjectivitat, es construeix a ella mateixa: «amb el pas del temps, les dones van ser habilitades o es van habilitar a si mateixes per assumir un rol que, més enllà del purament executiu o resolutiu, implicava prendre decisions sobre la construcció del catàleg, mitjançant la contractació de textos o l’adquisició de textos d’altres llengües per publicar-ne traduccions» (p. 36). Historiar la subjectivitat editora femenina implica, en primer lloc, qüestionar qualsevol argument que pretengui que aquesta habilitació no és restrictiva per a les dones. Per això, resulta indispensable, com assenyalen les autores de l’informe, constatar «la confirmació de la feminització del treball editorial [...] [la qual] es visualitza en l’elevat nombre de dones que formen part dels equips editorials, fins i tot en els grans grups empresarials» (p. 37), però sobretot en la mesura que, com demostren els testimonis de diverses de les editores entrevistades, «la feminització de la tasca en l’edició contemporània s’associa a la precarització laboral i, com a conseqüència, a condicions econòmiques menys rendibles» (p. 39). 

Així, mentre que, segons una de les entrevistades, «els homes sempre parlen en singular», sent ells els qui finalment reben el reconeixement públic, una altra editora afirma que «el món editorial a Amèrica Llatina no ha estat mai un món d’homes, sinó un món ple de dones, però són els homes els que surten a la foto. Això ha canviat, però no al món corporatiu» (p. 43). Aquesta visió ens permet identificar camins crítics, per exemple, en les investigacions  —i encara menys en les ressenyes de caràcter més aviat periòdic— on poques vegades es té en compte que una mercaderia editorial que, de cara al públic, es presenta com el resultat de l’eliminació i superació de les desigualtats de gènere, amaga en el seu procés productiu una dinàmica pròpiament patriarcal. L’oferta massificada d’autores, per exemple, de la literatura llatinoamericana —Luiselli, Schweblin, Enríquez…— no només no aconsegueix corregir aquestes estructures desiguals construïdes en la rerebotiga editorial, sinó que, d’alguna manera, les reprodueix en relació amb altres dones les obres de les quals s’editen en editorials significativament més petites i amb menys poder que Planeta o Random House. 

Així, tal com diu una entrevistada, si «els supercaps són homes» (p. 44), podem dir que les «superautores» generen un efecte de feminització envers aquelles que publiquen en editorials mitjanes o petites, convertint el salt cap al gran conglomerat de segells —absorbits, per cert, mitjançant una lògica que només es pot entendre en termes de neocolonialitat, en el sentit que, com afirma Maurizio Lazzarato, «el primer botí del colonitzador és la llengua del colonitzat»— en un altre sostre de vidre? Com podem pensar els casos de l’escriptora mexicana Brenda Navarro, l’equatoriana Mónica Ojeda o la uruguaiana Fernanda Trías? Ens sembla especialment revelador que aquesta feminització sigui fins i tot formulada en l’opinió d’una editora xilena, que afirma que hi ha menys dones al catàleg que gestiona perquè «a les dones les has d’anar a buscar perquè enviïn manuscrits; en canvi, els homes envien i envien. Les dones, potser per por, vergonya o menys determinació que els homes, envien molt menys» (p. 48). Recuperem les paraules de les mateixes Szpilbarg i Mihal, per a qui «és significatiu que una de les editores entrevistades esmenti que les dones no enviïn tants materials per “por o vergonya”, ja que en algunes altres entrevistes es comenta que, per la seva dedicació a les tasques de la llar, les dones necessiten més temps per acabar les obres i poder-les presentar a les editorials» (p. 48). 

Si partim, doncs, del fet que una autora publicada en un segell transnacional té, generalment, un compromís per més d’una obra, mentre que una autora que publica, per exemple, en una editorial independent —com la chilanga Polilla Editorial o la madrilenya Piezas Azules— pot optar per signar només per aquell material concret, cal preguntar-se pels problemes sistèmics que persisteixen en la consideració i el lloc que s’atorga a unes i altres obres dins la crítica. Les autores de l’informe ho sintetitzen en aquest quart apartat, on s’evidencia que, més enllà dels resultats quantitatius, continuen existint «dinàmiques de poder que jerarquitzen els gèneres encara avui dia, sobretot en l’àmbit corporatiu» (p. 50). Entendre aquestes dinàmiques és fonamental per a la crítica, que, malgrat l’àmplia oferta editorial, sovint només pren com a casos paradigmàtics aquelles obres publicades pels grans segells. 

L’informe insisteix que és precisament en l’àmbit corporatiu —dominat, pel que fa a la literatura llatinoamericana, pels capitals de Bertelsmann i Lara Hernández— on persisteixen aquestes dinàmiques de poder, causa estructural de la desigualtat, això ens ha d’ajudar, com a mínim, a visibilitzar que, mentre la finalitat de l’edició sigui, com ho és sota el sistema capitalista neoliberal — i, avui dia, sota el model del capital en el núvol o «tecnofeudalisme» proposat per Cédric Durand i Yanis Varoufakis, en consonància amb el «capitalisme de la vigilància» de Shoshana Zuboff— la generació de plusvàlua, sigui mitjançant el guany o mitjançant la renda, la participació de la dona en els àmbits productiu i de consum continuarà estant mediada per una instrumentalització de «la dona» pròpiament patriarcal. En resum, cal que ens preguntem si allò que se’ns presenta com a inclusiu, o fins i tot obertament «feminista», ho és realment. I ho diem tot fent-nos ressò de Szpilbarg i Mihal, que tanquen el seu informe assenyalant la importància que «els diagnòstics [del seu informe] contribueixin a emprendre accions que ajudin a tancar les bretxes, asimetries i desigualtats que encara persisteixen» (p. 57). Proposo una primera acció: llegir i difondre aquest treball de Daniela Szpilbarg i Ivana Mihal. 

Aquesta ressenya es publica conjuntament amb el Blog de l’Escola de Llibreria. 

© Imatge inicial generada amb intel·ligència artificial (DALL·E, OpenAI).