Criteris - Universitat de Barcelona

Criteris lingüístics, bibliogràfics, d'estil i convencions

Aspectes formals < Producció de textos < Llibre d’estil

Aspectes formals


Aspectes formals 

En la redacció d’un document, cal tenir en compte aspectes formals relacionats amb el disseny de la pàgina i, si és el cas, amb el format i numeració dels apartats, les enumeracions, les citacions textuals, les taules i il·lustracions, i les notes.

Tots aquests aspectes formals han de tenir en compte, d’una banda, les característiques pròpies de cada document i, de l’altra, aconseguir com a objectiu últim la llegibilitat i claredat del text.

Informació Si voleu tenir una visió resumida del capítol, feu un cop d’ull a la guia ràpida.

Disseny de la pàgina 

A l’hora de plantejar-se la redacció d’un document, especialment quan són complexos i llargs, hi ha certs aspectes relacionats amb el disseny de la pàgina que s’han de tenir en compte des del principi, com ara tipus de lletra i mida, marges, paràgrafs i interlineat, paginació, i capçalera i peu, si cal.

El fet de tenir-los presents de bon començament ajuda a organitzar tant l’estructura del text com la informació que hi apareix. Així mateix, cal tenir en compte que aquests aspectes de format es poden aplicar de manera automàtica a tot el document, o només a una part, amb la majoria de processadors de textos informàtics.

Tipus de lletra i mida 

La mida i el tipus de lletra han d’afavorir la llegibilitat del document. Per assegurar-se que la tria és correcta, es recomana previsualitzar unes quantes pàgines del text, encara en fase d'esborrany, i prèviament a la revisió final.

Pel que fa al tipus de lletra, es recomana utilitzar un únic tipus per a tot el text. Per indicar les diferents parts del document, la jerarquització dels apartats, etc., cal recórrer a mides diferents de la mateixa lletra o a altres recursos (com ara negretes i cursives, o majúscules).

Quant a la mida de la lletra, i sempre segons les característiques i parts de cada document, i del tipus de lletra triat, cal tenir en compte que:
  • El títol del document acostuma a tenir una mida de lletra un o dos punts més gran que la triada per al cos del text.
  • La mida de la lletra de les citacions textuals, les taules i il·lustracions, els exemples o els índexs analític i onomàstic és un o dos punts més petita que la del cos del text.
  • La mida de la lletra de les notes, la capçalera i peu acostuma a ser dos o tres punts més petita que la del cos del text.

Pel que fa a la classe de lletra, es fa servir per defecte la rodona. Les altres classes (cursiva, negreta, versaleta) es reserven per a usos específics.

Marges 

Per establir els marges superior i inferior, s’ha de tenir en compte si la pàgina té capçalera i peu, i on s’ubica la paginació, perquè quedi prou distància entre el cos del text i els límits del full.

Per establir els marges dret i esquerre, cal tenir present com s’han definit els paràgrafs i l’interlineat. També s’ha de considerar si el document final serà en paper i enquadernat, per si cal deixar una mica més de marge interior per a l’enquadernació.

Paràgrafs i interlineat 

  • Paràgrafs

    Es recomana d’usar el paràgraf modern o alemany, que es caracteritza per tenir la primera línia a caixa (no sagnada). Per tant, el començament del paràgraf següent s’indica deixant una línia en blanc entre paràgrafs. El text convé que sigui justificat, és a dir, amb el text alineat tant a la dreta com a l’esquerra. També es recomana no partir paraules a final de ratlla, però si es fa, cal assegurar-se que es parteixen correctament.

    Exemple correcte

    Als anys noranta, el televisor havia esdevingut el mitjà tradicional per al consum d’audiovisuals. El telespectador consultava la programació i, a l’horari fixat, seia davant el televisor per visualitzar de forma passiva els continguts.

    Cap a l’any 2000, els avenços tecnològics canvien radicalment el mode de consum d’audiovisuals.



    Aquest paràgraf s’ha d’aplicar a tots els elements del text, com ara el cos, les citacions textuals, les notes, etc.

    Així mateix, cal deixar una línia en blanc entre el títol d’un apartat i el seu primer paràgraf.

    Exemple correcte
    1 Introducció

    Als anys noranta, el televisor havia esdevingut el mitjà tradicional per al consum d’audiovisuals. El telespectador consultava la programació i, a l’horari fixat, seia davant el televisor per visualitzar de forma passiva els continguts.



    I deixar dues línies en blanc entre l’últim paràgraf d’un apartat i el títol del següent.

    Exemple correcte

    Aquest treball s’inicia amb una breu revisió bibliogràfica de l’àmbit. Tot seguit, es defineixen els objectius de l’estudi, el mètode emprat i la proposta d’indicadors per analitzar les televisions que integren la mostra. Finalment, es recullen els principals resultats dels indicadors i es conclou amb un rànquing de televisions.



    2 Antecedents



  • Interlineat

    Es recomana triar un interlineat que faciliti la lectura segons el tipus i mida de lletra del document. En general, acostuma a ser d’1,5 o múltiple, i sempre més gran que el d’altres parts del text (com ara notes, citacions textuals, etc.).

Altres tipus de paràgrafs i composició 

A banda del paràgraf modern o alemany, hi ha altres tipus de paràgrafs: el paràgraf ordinari, el paràgraf amb sagnia francesa i el paràgraf en bandera o irregular.

  • Paràgraf ordinari

    El paràgraf ordinari es caracteritza per tenir la primera línia sagnada, és a dir, entrada cap a la dreta en relació amb el marge esquerre, i el text justificat. En aquest cas, no s’ha de deixar cap línia en blanc entre paràgrafs.

    Exemple correcte

           Als anys noranta, el televisor havia esdevingut el mitjà tradicional per al consum d’audiovisuals. El telespectador consultava la programació i, a l’horari fixat, seia davant el televisor per visualitzar de forma passiva els continguts.
         Cap a l’any 2000, els avenços tecnològics canvien radicalment el mode de consum d’audiovisuals.



    Així mateix, es recomana deixar una línia en blanc entre el títol d’un apartat i el seu primer paràgraf.

    Exemple correcte 1 Introducció

           Als anys noranta, el televisor havia esdevingut el mitjà tradicional per al consum d’audiovisuals. El telespectador consultava la programació i, a l’horari fixat, seia davant el televisor per visualitzar de forma passiva els continguts.


    A l’hora de separar l’últim paràgraf d’un apartat i el títol del següent també convé deixar una línia en blanc.

    Exemple correcte

           Aquest treball s’inicia amb una breu revisió bibliogràfica de l’àmbit. Tot seguit, es defineixen els objectius de l’estudi, el mètode emprat i la proposta d’indicadors per analitzar les televisions que integren la mostra. Finalment, es recullen els principals resultats dels indicadors i es conclou amb un rànquing de televisions.


    2 Antecedents



  • Paràgraf amb sagnia francesa

    El paràgraf amb sagnia francesa es caracteritza per tenir totes les línies sagnades excepte la primera, i el text justificat. En aquest cas no es deixa cap línia en blanc entre paràgrafs. Aquest tipus de paràgraf s’usa especialment en les bibliografies.

    Exemple correcte
    Cabré, M. Teresa et al. (2002). Lèxic i neologia. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Institut Universitari de Lingüística Aplicada. Observatori de Neologia, 301 p. (Sèrie Monografies; 5).
    Estivill, Assumpció (2008). «Els fons i les col·leccions d’arxiu a les biblioteques: models per al seu control i accés». BiD: textos universitaris de biblioteconomia i documentació. Núm. 21 (des.). <http://bid.ub.edu/21/estiv1.htm>. [Consulta: 16/05/2017].



  • Paràgraf en bandera o irregular

    En el paràgraf en bandera o irregular cada línia té una llargada diferent, perquè el text s’alinea només per un dels marges, o bé l’esquerre o bé el dret.

    Exemple correcte A través dels portals audiovisuals, el telespectador, que fins al moment havia estat lligat a una programació rígida, accedeix als continguts quan vol i on vol, amb una visualització no seqüencial (avançar, retrocedir, aturar) i de forma més activa (comentar, compartir).

    Exemple correcte

    Als meus pares,
    que m’han acompanyat en aquest dur camí
    .


Paràgrafs amb elements segregats en línia a part 

En alguns tipus de text es pot trobar un paràgraf que inclogui algun element que en comptes d’aparèixer en línia seguida aparegui en línia a part. Aquest fet es pot donar tant per la complexitat gràfica —fórmules matemàtiques— com per la voluntat de claredat en la representació —exemplificacions lingüístiques.

A diferència de les enumeracions d’elements precedides de dos punts, en aquests casos pot no haver-hi cap signe de puntuació abans de l’element segregat. A més a més, en la represa del text, si no hi ha cap signe de puntuació que ho impedeixi, s’ha de fer servir la minúscula.

Exemple correcte Les oracions d’infinitiu es poden trobar tant preposades al verb com posposades. Així, en l’oració

[ or. inf. Esbrinar la veritat ] és la seva feina


la clàusula d’infinitiu fa la funció de subjecte.


Exemple correcte El valor observat de la gravetat es relaciona amb el teòric mitjançant l’expressió

g = g0Ca + Aa,


on A és la part de l’anomalia de la pesantor que no és deguda purament a l’altura.


Per aquest motiu, cal remarcar la importància de fer ús dels signes de puntuació en els textos que inclouen fórmules, sobretot quan queden integrades en el text com un element més de l’oració.

Paginació 

Per numerar les pàgines normalment s’usen xifres aràbigues. En alguns documents, a més, es poden combinar amb xifres romanes escrites en minúscula per numerar les pàgines preliminars.

La numeració es pot situar a la part inferior de la pàgina, a la part superior o a la lateral. Pot estar centrada (tant si la impressió és a una com a dues cares) o en un costat: en el marge dret (si és a una cara) o en el marge exterior (si és a dues cares).

Si el document té capçalera, es recomana de situar la numeració a la part inferior, i si inclou notes a peu de pàgina, a la part superior.

  • Numeració inferior a una cara

    Exemple correcte Numeració inferior centrada
    Exemple correcte Numeració inferior al marge dret


  • Numeració inferior centrada

    Exemple correcte Numeració inferior centrada


  • Numeració inferior exterior

    Exemple correcte Numeració inferior exterior


  • Numeració superior a una cara

    Exemple correcte Numeració superior centrada
    Exemple correcte Numeració superior al marge esquerre


  • Numeració superior centrada

    Exemple correcte Numeració superior centrada


  • Numeració superior exterior

    Exemple correcte Numeració superior exterior



  • Numeració lateral exterior

    Exemple correcte Numeració lateral a una cara

    Exemple correcte Numeració lateral a doble cara


La numeració d’un document comença a comptar des de la primera pàgina (o portada, si és el cas) i acaba a l’última pàgina, incloent-hi les pàgines en blanc que hi pugui haver. Tot i això, segons el tipus de document s’omet el número en algunes parts (com ara la portada) o pàgines (com ara les pàgines de respecte).

Capçalera i peu 

La capçalera és el text que apareix a la part superior de la pàgina; en canvi, el peu se situa a la part inferior. Són elements textuals opcionals que es consideren fora de la part central del document.

Tant la capçalera com el peu són útils per garantir la identificació del document al llarg de totes les pàgines, especialment si s’hi fa constar el títol (ja sigui el general o el d’alguna de les parts) i l’autoria (nom i cognoms o denominació d’una institució, segons el cas). La informació pot ser sempre la mateixa a totes les pàgines o ser diferent segons si es tracta de pàgina parell o senar.

En qualsevol cas, convé tenir en compte les consideracions següents:
  • La portada i les pàgines en blanc no tenen ni capçalera ni peu.
  • La capçalera i el peu es componen habitualment amb el mateix tipus de lletra que la resta del document, però en un cos més petit (dos o tres punts menys); i convé assegurar-se que sigui llegible.
  • Es recomana que el text de la capçalera i del peu no ocupi més d’una línia.

Format dels apartats 

La jerarquia de les diverses parts del text s’indica per mitjà de la numeració que acompanya els títols de cada apartat i pel cos i classe de lletra utilitzats. Així mateix, cal tenir en compte algunes consideracions sobre els títols.

Numeració 

La numeració dels apartats acostuma a tenir les característiques següents:
  • Es fa mitjançant xifres aràbigues.
  • Els apartats de primer nivell es numeren correlativament a partir del número 1.
  • Cada apartat es pot subdividir en altres de segon nivell, que també es numeren correlativament a partir del número 1. Cada subapartat es pot tornar a subdividir en un tercer nivell, i així fins al quart nivell com a màxim.
  • Les xifres representatives de cada nivell s’escriuen sense punt al final.
Exemple correcte
Nivell 1
Nivell 2
Nivell 3
Nivell 4
1
1.1
1.1.1
1.1.1.1
1.1.1.2
1.1.1.3
1.1.2
1.1.3
1.2
1.3
2
2.1
2.1.1
2.1.2
2.1.2.1
2.1.2.2


En documents molt llargs, es pot haver de separar el text en parts, que es numeren independentment dels apartats amb xifres romanes seguides de punt. Quan hi ha numeració romana, la numeració dels diferents apartats de les parts és correlativa.

Exemple correcte Part i. Les referències bibliogràfiques sobre la trompa d’aigua
1 La farga catalana
2 La trompa d’aigua o trompa dels Pirineus

Part ii. Construcció i modelització d’una trompa d’aigua
3 Construcció d’una trompa pilot al laboratori
4 Càlculs hidràulics de la trompa pilot i la recirculació
Bibliografia
Norma UNE 50132:1994. Numeración de las divisiones y subdivisiones en los documentos escritos. Madrid: AENOR, 1994, 4 p.

Cos i classe de lletra 

La jerarquia de les diverses parts d’un text també s’indica amb el cos i la classe de lletra utilitzats en els títols, tenint en compte sempre que cal evitar un carregament tipogràfic excessiu (acumulació de negreta, cursiva, versaletes, etc.) i que no convé de fer servir el subratllat.

Els dos models següents il·lustren possibilitats de jerarquització tipogràfica; però se’n poden fer servir d’altres, sempre que se’n mantingui la sobrietat i la coherència al llarg del treball, i que la claredat jeràrquica quedi marcada clarament.

Exemple correcte 1 Capítol
1.1 Apartat
1.1.1 Subapartat
1.1.1.1 Subsubapartat

Exemple correcte 3 Estadística aplicada al laboratori
3.1 Introducció a l’estadística
3.1.1 El tractament de dades experimentals
3.1.1.1 Els histogrames
3.1.1.2 La mitjana i la desviació típica


Exemple correcte 1 CAPÍTOL
1.1 Apartat
1.1.1 Subapartat
1.1.1.1 Subsubapartat

Exemple correcte 3 ESTADÍSTICA APLICADA AL LABORATORI
3.1 Introducció a l’estadística
3.1.1 El tractament de dades experimentals
3.1.1.1 Els histogrames
3.1.1.2 La mitjana i la desviació típica

Consideracions sobre els títols 

A banda del cos i la classe de lletra, convé tenir en compte algunes consideracions sobre els títols dels apartats.

  • No porten punt final. En cas que presentin puntuació interna, cal seguir les regles generals de puntuació i d’ús de majúscules i minúscules. Per tant, després d’un punt escriurem majúscula i després de dos punts, minúscula.

    Exemple correcte Espectroscòpia òptica en tungstats. Un nou làser d’estat sòlid

    Exemple correcte El parlar salat: descripció, àmbit geogràfic i ús

  • Es recomana que s’alineïn a l’esquerra, seguint la composició del paràgraf triat per a la resta del text.

    Exemple correcte Classificació dels protons

    Exemple inadequat

    Classificació dels protons


  • Han de contenir tots els articles i preposicions que siguin necessaris.

    Exemple correcte Classificació dels motors d’imants

    Exemple inadequat Classificació motors d’imants


    Exemple correcte Eliminació del sensor de posició

    Exemple inadequat Eliminació de sensor de posició

  • Han de ser descriptius i es recomana que siguin tan breus com sigui possible.

    Exemple correcte Agressions al sistema nerviós central

    Exemple correcte La prosa noucentista

  • Han d’anar separats del primer paràgraf del text per una línia en blanc.

  • Si el títol d’un document ocupa més d’una línia, cal tenir en compte de fer correctament la separació de mots i expressions a final de ratlla.

Enumeracions 

Resum

  • Elements de les enumeracions a ratlla seguida:
    • Es poden separar per comes o punts i comes.
    • S’escriuen en minúscula inicial.

    Exemple correcte S’ha elaborat una base de dades que conté cinc tipus d’entrades: a) historiadors; b) revistes i publicacions; c) institucions; d) obres cabdals, i e) conceptes i tendències historiogràfiques.
  • Elements de les enumeracions en paràgraf a part:
    • Si no van numerats, es precedeixen d’un pic o ornament (cercles, quadrats o guions llargs).
    • Si inclouen alguna forma verbal o tenen puntuació interna, s’escriuen amb majúscula inicial i es tanquen amb punt.

    Exemple correcte L’alumnat ha d’assolir els objectius següents:
    • Conèixer la relació entre l’estructura i l’activitat en les famílies de fàrmacs.
    • Aprendre els possibles mecanismes d’acció dels fàrmacs.
Les enumeracions es poden fer a ratlla seguida enmig de text o en paràgraf a part.

  • Enumeracions a ratlla seguida

    En les enumeracions a ratlla seguida, la puntuació que es troba habitualment en aquests casos (coma o punt i coma) fa que no s’hagi de fer servir la majúscula inicial. Fins i tot, en el cas que hi hagi una marca d’enumeració abans de cada element —lletres en cursiva o nombres seguits d’un parèntesi de tancament en rodona— no hi ha cap motiu per fer servir la majúscula inicial, ni tan sols en el primer element situat després dels dos punts.

    Exemple correcte S’ha elaborat una base de dades que conté cinc tipus d’entrades: a) historiadors; b) revistes i publicacions; c) institucions; d) obres cabdals, i e) conceptes i tendències historiogràfiques.


  • Enumeracions en paràgraf a part

    Quan es fa una enumeració d’elements disposats en paràgrafs diferents, cal considerar un seguit d’aspectes per saber si els elements han d’anar amb majúscula inicial o no.

    • Si es fa una enumeració de mots o sintagmes breus sense cap forma verbal ni cap construcció complexa amb puntuació interna, els diferents elements no van amb majúscula inicial i no es tanquen amb cap signe de puntuació.

      Exemple correcte Els principis que regeixen aquestes actuacions són els següents:
      • cohesió social i territorial
      • autonomia personal i familiar
      • universalitat d’accés als serveis


      Quan una enumeració d’aquest tipus apareix just després d’un títol o d’un subtítol, el primer element va amb majúscula inicial perquè li correspon per posició.

      Exemple correcte Utillatge
      • Un generador de senyals sinusoidals
      • dues resistències
      • un condensador
      • una bobina
      • una placa de connexions
      • un oscil·loscopi


    • D’altra banda, si els elements de l’enumeració inclouen alguna forma verbal, aleshores sí que cal començar el primer mot de cada paràgraf amb majúscula i tancar-los amb punt.

      Exemple correcte L’alumnat ha d’assolir els objectius següents:
      • Conèixer la relació entre l’estructura i l’activitat en les famílies de fàrmacs més representatives.
      • Aprendre els possibles mecanismes d’acció dels fàrmacs.
      • Conèixer les principals transformacions metabòliques que pot experimentar un fàrmac dins l’organisme.


    • Si els elements que formen part de l’enumeració, tot i no tenir caràcter oracional, són molt llargs o, per exemple, tenen un text explicatiu delimitat per algun signe de puntuació també és millor optar per la majúscula inicial i el punt final.

      Exemple correcte L’estudi posa en relleu característiques com ara:
      • La condició d’excedent agrari comercialitzable (el 1605 ja era la principal exportació valenciana).
      • L’enorme difusió assolida, especialment durant els períodes de 1720-1752 i 1789-1807.
      • La vinculació amb l’augment de la superfície regada.


    • En el cas que en l’enumeració s’hi combinin elements dels dos supòsits anteriors (tot i que no és gaire recomanable), cal optar per la majúscula inicial i el punt final.

Pel que fa al format dels paràgrafs, es recomana aplicar la mateixa alineació que a la resta del document i fer un sagnat a l’esquerra.

Exemple correcte Davant l’escassetat d’estudis específics sobre l’objecte del treball, l’establiment dels indicadors s’ha dut a terme de dues maneres:
  • Adaptant els preestablerts en estudis sobre hemeroteques de diaris a les característiques dels arxius audiovisuals.
  • Creant-ne de propis a partir dels aspectes que es consideren més rellevants.


Convé començar cada element de l’enumeració amb un pic (•) o altres caràcters com ara els quadrats (▪) o els guions llargs (—).

Exemple correcte Els motius pels quals s’han triat aquest programari són diversos, però principalment:
  • L’empresa va decidir no exercir els drets de patent i va convertir-lo en un  estàndard obert, fet que ha ajudat a difondre’l.
  • Té una gran capacitat de gestió de dades, concretament, 4.296 caràcters alfanumèrics, és a dir, dues pàgines escrites.

Citacions textuals 

Les citacions textuals són una reproducció literal d’un fragment de text que es dona com a suport o contrast d’una idea o una afirmació. En el cas que tinguin una finalitat documental (com passa en els treballs acadèmics o de recerca), han d’anar acompanyades de la citació bibliogràfica corresponent, que n’indica la font. Cal recordar que totes les fonts de les citacions textuals s’han d’incloure com a referència bibliogràfica a la part corresponent del document.

Exemple correcte «La vinculació de les paraules amb les coses és també la causa d’unes pèrdues i d’uns guanys coneguts amb el nom de tabú» (Tuson, 1994, p. 20).

En les citacions que només tenen una finalitat estilística, no s’acostuma a indicar-ne la font.

Exemple correcte En qualsevol cas, potser caldria matisar la frase d’Émile Buré: «Un imbécile sans culture ne sera jamais un imbécile complet»; fóra més pertinent de formular-ho a l’inrevés: una cultura sense imbècils mai no serà una cultura al complet.

No s’ha de confondre la citació textual, que és literal, amb la paràfrasi, que implica reproduir amb paraules pròpies el que diu el text original de la citació. En aquests casos també cal fer constar l’autoria.

Exemple correcte
  • Citació textual:

    Joan Requesens afirmava en el seu article: «I si d’algú es pot dir que donà i regalà entusiasme és del canonge Colell».

  • Paràfrasi:

    Joan Requesens afirmava en el seu article que si d’algú es podia dir que havia donat i regalat entusiasme era del canonge Colell.

Per a les citacions textuals que es troben en els epígrafs, vegeu «Dedicatòries i epígrafs».
Bibliografia
Martínez de Sousa, José. Manual de estilo de la lengua española. 4a ed. Gijón: Trea, 2012, p. 69-75.

Mestres, Josep Maria et al. Manual d’estil. La redacció i l’edició de textos. 4a ed. Vic: Eumo Editorial; Universitat de Barcelona; Universitat Pompeu Fabra; Associació de Mestres Rosa Sensat, 2009.

Pujol, Josep Maria; Solà, Joan. Ortotipografia. Manual de l’autor, l’autoeditor i el dissenyador gràfic. 3a ed. rev. Barcelona: Columna, 2000.

The Chicago manual of style. 14a ed. Chicago: University of Chicago Press, 1993, p. 382-383.

Literalitat de les citacions textuals 

Les citacions textuals, ja siguin enmig de text o en paràgraf a part, són sempre literals. Els únics canvis permesos en fer les citacions són passar la lletra inicial a majúscula o minúscula i adaptar la puntuació final, segons convingui.

Si convé suprimir algun paràgraf del text original de la citació per raons d’espai o contingut, cal tenir en compte les consideracions següents:
  • Una supressió interna en una citació s’indica amb tres punts entre claudàtors: […].

    Exemple correcte «Leibniz podria haver estat un filòsof més gran i potser un home més gran si hagués hagut de lluitar per la grandesa […]. Mai no va tenir motiu per témer la persecució, com Descartes i Locke» (Tomlin, 1965).

    Convé tenir en compte que la supressió pot obligar a canviar la majúscula o minúscula inicial i la puntuació del fragment citat.
  • No cal indicar sistemàticament amb […] una supressió al començament o al final de la citació (per exemple, quan el fragment citat no comença ni acaba la frase).

    Exemple correcte
    • Text original:

      «Els fets que semblen robar-li sentit a la vida inclouen tant el patiment i l’angoixa com la mort. Mai no em cansaré de repetir que l’únic aspecte veritablement transitori de la vida és el que té de potencial. Ara bé, la potencialitat, en actualitzar-se, es converteix en realitat, es fa real» (Frankl, 1979).

    • Fragment citat:

      «L’únic aspecte veritablement transitori de la vida és el que té de potencial. Ara bé, la potencialitat, en actualitzar-se, es converteix en realitat, es fa real» (Frankl, 1979).

  • En el cas de les citacions de poesia, només és imprescindible indicar amb […] la supressió parcial d’un vers.

    Exemple correcte
    • Versos sencers:

      «Cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
      al cel he vist anar-se’n la millor part de mi» (Alcover, 1909).

    • Versos incomplets:

      «[...] com fumerol de festa;
      al cel he vist anar-se’n la millor part de mi» (Alcover, 1909).

    En canvi, la supressió d’un vers sencer o més s’indica amb una línia de punts espaiats.

    Exemple correcte El sonet lxvi de Shakespeare, en traducció de Magí Morera i Galícia:

    La pau demano de la mort, cansat
    de veure el mèrit néixer nu al carrer
    i el pobre vergonyant embufonat
    i feta burla en la més pura fe.
    .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .
    Oh sí, ja en fora mort sinó que em dol
    de morir-me deixant mon amor sol.

Disposició en el text de les citacions textuals 

La disposició d’una citació textual dins d’un document pot ser enmig de text o bé situada en paràgraf a part.

  • Citacions textuals enmig de text

    En les citacions textuals enmig de text cal tenir en compte que la frase o paràgraf inserits s’integren correctament, i que es manté la coherència del temps i les persones verbals.
    • Habitualment, les citacions textuals enmig de text s’escriuen en rodona, amb el mateix cos i tipus de lletra que la resta del text, i entre cometes, preferiblement baixes.

      Exemple correcte Stendhal acaba algunes de les seves obres amb la frase «To the happy few».

    • Quan la citació enmig de text o inserida constitueix una oració amb sentit complet porta majúscula inicial. Pot anar precedida de dos punts:

      Exemple correcte Com recorda Amigó: «Sembla que la química de la vida es basa simplement en l’existència o no de molècules orgàniques».

      Però no necessàriament:

      Exemple correcte El «¡No pasarán!» de Dolores Ibárruri és mundialment conegut.

      La citació textual també pot ser fragmentària i constituir una part de la frase en què s’insereix. En aquest cas porta minúscula inicial.

      Exemple correcte Riquer descriu el trobador Guillem de Berguedà com «un senyor feudal altiu, desvergonyit i tan violent, que fou capaç d’arribar a les més ultrades denigracions i a l’assassinat».

      En els casos, però, en què el text que es vol citar conté un punt intern, la citació textual ha de començar amb majúscula i anar precedida de dos punts o d’un punt i seguit.

      Exemple correcte Pel que fa a la numeració, el manual d’ortotipografia diu: «El primer que cal fer és establir les seqüències i l’existència d’elements separables. En segon lloc, el nombre d’unitats de cada seqüència».

      Exemple inadequat Pel que fa a la numeració, el manual d’ortotipografia diu que «el primer que cal fer és establir les seqüències i l’existència d’elements separables. En segon lloc, el nombre d’unitats de cada seqüència».

    • El punt final de les citacions inserides va fora de les cometes, excepte quan la citació textual es troba entre dues frases acabades amb punt i seguit:

      Exemple correcte Només els il·lusos parlen de la veritat pura i simple. «La veritat pura i simple rares vegades és pura i mai no és simple.» Oscar Wilde l’encerta de ple.

    • En les citacions textuals de poesia, els versos se separen amb una pleca (|) o bé una barra inclinada (/), amb un espai a cada banda:

      Exemple correcte Una de les «Corrandes d’exili», de Pere Quart: «Una esperança desfeta, | una recança infinita. | I una pàtria tan petita | que la somio completa».

      Exemple correcte El poema de Gabriel Ferrater que acaba «el cos recorda: encara / tens la pell mig del sol, mig de la lluna».

      El canvi d’estrofa s’indica amb dues pleques o dues barres inclinades:

      Exemple correcte Shakespeare sentencia: «¿Per què un ull fals i enganyador sol saludar | la meva sang de llicenciós temperament, | i febleses en mi el feble vol trobar, | si jo trobo que és bo el que ell troba dolent? || No, jo soc el que soc. I els que paren esment | en els meus fets de seducció mostren els seus». (Traducció de Salvador Oliva.)


  • Citacions textuals en paràgraf a part
    • Habitualment les citacions textuals en paràgraf a part s’escriuen en rodona, amb el text sagnat i un cos de lletra més petit que el de la resta del text. Quant a la puntuació, acostuma a anar precedida de dos punts i acaba amb punt final.

      Exemple correcte Per al règim, el concepte de traduir obres estrangeres era intrínsecament sospitós:

      Un exemple emblemàtic de les grans dificultats per editar en català durant aquests anys és la traducció de Carles Riba de l’Odissea (publicada el 1948 en edició de bibliòfil de 300 exemplars): Riba va haver de negociar personalment amb el ministre d’Educación, José Ibáñez Martín, per obtenir el permís. (Dídac Pujol, 2005)


      Exemple correcte Per al règim, el concepte de traduir obres estrangeres era intrínsecament sospitós, tal com escriu Dídac Pujol (2005):

      Un exemple emblemàtic de les grans dificultats per editar en català durant aquests anys és la traducció de Carles Riba de l’Odissea (publicada el 1948 en edició de bibliòfil de 300 exemplars): Riba va haver de negociar personalment amb el ministre d’Educación, José Ibáñez Martín, per obtenir el permís.


      Com que el paràgraf a part, el sagnat i la mida de lletra ja diferencien prou la citació de la resta del text, no cal afegir-hi altres recursos tipogràfics com ara les cometes o la cursiva.

      Exemple inadequat Per al règim, el concepte de traduir obres estrangeres era intrínsecament sospitós, tal com escriu Dídac Pujol (2005):

      Un exemple emblemàtic de les grans dificultats per editar en català durant aquests anys és la traducció de Carles Riba de l’«Odissea» (publicada el 1948 en edició de bibliòfil de 300 exemplars): Riba va haver de negociar personalment amb el ministre d’Educación, José Ibáñez Martín, per obtenir el permís.


    • No obstant això, si es prefereix, també es pot fer la citació en paràgraf a part entre cometes baixes, sense sagnar el text i amb el mateix cos de lletra.

      Exemple correcte El començament de la novena de les Elegies de Bierville, de Carles Riba:

      «Glòria de Salamina vermella en el mar a l’aurora.
      Adormits en el vent de Queronea, xiprers!
      Esplendor per als ulls o malencònica estampa,
      crit d’arribada o foc sota la cendra d’un nom,
      llocs! la meva presència amb cor violent us completa,
      mots! la meva veu assedegada us fa plens».

      Quan una citació textual ocupa més d’un paràgraf, cal que no es tanquin les cometes fins al darrer paràgraf de la citació; però, en començar cada paràgraf, a partir del segon, cal posar-hi unes cometes de tancament [»], per indicar que la citació encara continua oberta.

      Exemple correcte Aquest fragment pertany a Terres de l’Ebre, d’Arbó:

      «Maria tornà a plorar i, plorant, s’abraçà al seu pare i li prometé que obeiria.

      »Aquella nit, quan es retirà a la seva habitació, a la Maria va semblar-li com si haguessin passat el darrer forrellat a la porta de la seva presó.

      »A partir d’aleshores no li concediren repòs. La mare extremà encara les seves atencions.»

      Cal llegir la novel·la per entendre’n el significat.

Llengua de les citacions textuals 

Les citacions textuals extretes d’una referència bibliogràfica poden coincidir o no amb la llengua de redacció del document en què s’insereixen. En els casos en què la llengua de la citació no coincideix amb la de redacció del document, es pot decidir de fer-ne la traducció o mantenir la llengua original.
  • Se solen traduir les citacions a la llengua del document en què s’insereixen, en textos d’àmbit general o segons les característiques textuals i a qui s’adreça.

    Exemple correcte Com diu Bion, «certs llibres, com algunes obres d’art, susciten emocions poderoses i estimulen el creixement, es vulgui o no».

  • En canvi, s’acostuma a mantenir la citació en la llengua original de la referència consultada en textos d’àmbits d’especialitat, sobretot acadèmics i de recerca.

    No obstant això, en casos de determinades llengües, susceptibles de no ser enteses pels destinataris del text (perquè no són tan freqüents en aquell àmbit d’especialitat, perquè tenen alfabets diferents del llatí, etc.), es pot optar per posar-hi només una traducció o incloure-hi tant la citació original com la traduïda.
    • Si es decideix d’incloure-hi només la traducció, s’hi acostuma a fer constar una frase com ara «La traducció és nostra.» entre parèntesis:

      Exemple correcte Com diu Cioran: «Així neixen les ideologies, les doctrines i les farses sangonentes».1

      1 Emil M. Cioran, Précis de décomposition, p. 9. (La traducció és nostra.)

      Exemple correcte Tal com es recull en el començament de les Disquisitiones Arithmeticæ de Carl Friedrich Gauss (1986): «Les disquisicions contingudes en aquesta obra pertanyen a la part de les matemàtiques que tracta els nombres enters, excloent-ne sovint els fraccionaris, sempre els irracionals». (La traducció és nostra.)

      Quan això es repeteix moltes vegades, en la primera traducció es pot fer una nota per indicar que, si no s’especifica el contrari, l’autor del document ha traduït totes les citacions textuals que hi apareixen.
    • En cas d’optar per les dues citacions, primer es pot facilitar l’original i després la traduïda, o a l’inrevés. La citació que apareix en segon lloc es pot decidir incloure-la en forma de nota:

      Exemple correcte Forster Hirsch (2001, 1) comença així el llibre sobre Woody Allen: «First, the face. It’s a God-given clown’s mask».1

      1 Primer, la cara. Una màscara de pallasso que és un do del cel.

      Exemple correcte Forster Hirsch (2001, 1) comença així el llibre sobre Woody Allen: «Primer, la cara. Una màscara de pallasso que és un do del cel».1

      1 First, the face. It’s a God-given clown’s mask.

      O bé a continuació entre claudàtors, sense cometes. Es recomana no abusar d’aquesta opció.

      Exemple correcte El llibre Le sexe des mots ironitza sobre la definició de dona que fan els diccionaris:

      «Que peut bien dire un dictionnaire du mot femme? La définition est simple et sans équivoque, semble-t-il. On a vite fait de définir la femme en termes biologiques comme “représentant du sexe qui porte les enfants”».

      [Què en pot dir, un diccionari, de la paraula dona? Sembla que la definició és senzilla i sense equívocs. S’ha tirat pel dret definint la dona en termes biològics com a «representant del sexe que té els nens».]


Taules, gràfics i il·lustracions 

Les taules permeten sintetitzar la informació del text i presentar-la de manera esquemàtica i ordenada. De vegades, les dades es poden presentar en gràfics. Finalment, les il·lustracions (figures, esquemes, dibuixos o fotografies) complementen o exemplifiquen de manera molt visual la informació del text.

Les taules, els gràfics i les il·lustracions s’han de presentar inserides en el text tan a prop com sigui possible del fragment que complementen.

Exemple correcte Exemple de taula

Tal com es pot veure en la taula anterior, aquesta primera distribució per gèneres facilita l’agrupació d’obres més minoritàries.


Exemple correcte En el gràfic següent es poden observar els resultats de l’enquesta:

Exemple d'il·lustració


En documents en què es fan remissions internes, es recomana numerar independentment cada tipus d’element (taula, gràfic, figura, etc.) per facilitar-ne la localització. En aquests casos, la numeració pot ser correlativa per a tot el document o per apartats.

  • Numeració per a tot el document:

    Exemple correcte 2 Discussió

    Com es pot veure en la taula 3, els elements…

  • Numeració per apartats:

    Exemple correcte 2 Discussió

    Com es pot veure en la taula 2.1, els elements…

El format dels diversos elements de les taules —títol, cos i peu— i de les il·lustracions —peu, i etiquetes i llegendes— s’ha de mantenir al llarg de tot el document.

Per afavorir la llegibilitat, es pot augmentar l’interlineat del text per sobre i per sota de les taules i il·lustracions.
Bibliografia
Mestres, Josep Maria et al. Manual d’estil. La redacció i l’edició de textos. 4a ed. Vic: Eumo Editorial; Universitat de Barcelona; Universitat Pompeu Fabra; Associació de Mestres Rosa Sensat, 2009, p, 240-241.

The Chicago manual of style. 14a ed. Chicago: University of Chicago Press, 1993.

Format de les taules 

És recomanable que les taules, sobretot en els documents en què hi ha remissions internes, tinguin un títol que les identifiqui. Si escau, poden contenir un peu amb informació diversa.

Les diferents parts de la taula solen tenir una lletra més petita que la resta del document i no se solen justificar per evitar que els mots quedin massa separats.

El format dels diferents elements de la taula s’ha de mantenir al llarg de tot el text.

Títol de les taules 

El títol, que s’escriu a sobre de la taula, és l’element que permet identificar-la.

S’encapçala amb el mot taula seguit del número d’ordre corresponent, en xifres aràbigues, per facilitar la remissió interna. A continuació i separat per un punt, generalment hi apareix un text explicatiu breu. Com a títol que és, no porta punt final.

Per destacar-lo, es pot fer servir algun recurs gràfic, com ara la negreta o la versaleta, i fins i tot augmentar la mida de la lletra en relació amb el cos de la taula.

Exemple correcte Taula 4. Classificació de la hipertensió arterial

Taula 4. Classificació de la hipertensió arterial

Taula 4. Classificació de la hipertensió arterial

Cos de les taules 

Els encapçalaments de les columnes i les files s’escriuen sense punt final i, generalment, amb majúscula inicial.

Tradicionalment, s’ha fet servir la cursiva per destacar-los, però també es poden fer servir altres recursos gràfics, cosa que permet reservar la cursiva per a usos més específics.

El contingut de les cel·les, en principi, s’escriu en rodona. Quan les dades són frases o sintagmes complexos, es fa servir habitualment la majúscula inicial i el punt final. En canvi, si són mots o sintagmes breus, es poden escriure en minúscula i sense punt final. Cal mantenir el mateix criteri de majúscula o minúscula i puntuació final en totes les cel·les d’una mateixa columna.

Exemple correcte Exemple de taula


L’alineació del text de les cel·les depèn del tipus de dada:
  • Les dades textuals solen anar alineades a l’esquerra. Ara bé, quan són mots o sintagmes breus, poden anar centrades.

    Exemple correcte Taula amb dades textuals alineades a l´esquerra

    Exemple correcte Taula amb dades textuals centrades

  • Les dades numèriques s’alineen per l’última xifra i, en cas que hi hagi decimals, per l’última xifra abans del delimitador corresponent. En canvi, els intervals s’alineen pel guionet.

    Exemple correcte Taula amb dades numèriques

    Exemple correcte Taula amb dades alineades
     
  • Si no hi ha cap dada a la cel·la i no es vol deixar buida, es recomana fer servir un guió llarg o els punts suspensius, que han d’anar centrats.

    Exemple correcte Taula amb cel·la buida

És convenient que l’alineació de l’encapçalament i les dades de cada columna sigui la mateixa per facilitar la lectura de la taula.

Peu de les taules 

El peu, que s’escriu a sota de la taula, serveix per recollir la font de les dades o altres informacions complementàries. Se sol compondre en una lletra més petita que la del cos de la taula.

Les diferents informacions del peu s’han d’escriure en paràgrafs independents, que han d’acabar amb punt i no poden sobrepassar el marge dret de la taula. A més, per afavorir la llegibilitat, és convenient deixar una separació mínima entre cada paràgraf.

Quan el peu inclou informacions de tipus diferents, cal mantenir l’ordre següent: nota puntual d’una part de la taula, nota general de tota la taula i font de les dades.

Exemple correcte Taula amb peu de taula complet

  • Nota puntual d’una part de la taula

    Les dades afectades per una nota puntual han d’anar seguides d’un signe de crida, sense espai en blanc entremig.

    Si només hi ha una nota, habitualment es fa servir l’asterisc. Si n’hi ha més d’una, s’acostumen a fer servir lletres minúscules volades en cursiva.

    El criteri per establir l’ordre de les crides a la taula és sempre d’esquerra a dreta i de dalt a baix.

    Totes les dades afectades per la mateixa nota han de portar el mateix signe de crida.

    Pel que fa al peu, les notes van precedides del signe de crida corresponent, amb un espai en blanc entremig. En el cas que s’hagin fet servir lletres, han de mantenir el mateix format tipogràfic que tenen a la taula (volades i en cursiva) i no han d’anar seguides ni de parèntesi de tancament, ni de punt, ni de cap altre signe de puntuació.

    Exemple correcte Taula amb peu (nota puntual d´una part de la taula)

    Per a més informació sobre les crides, vegeu «Crida de les notes».

  • Nota general de tota la taula

    Les informacions generals que afecten tota la taula habitualment van precedides de la paraula nota, en versaleta i seguida de punt. Encara que siguin de tipus diferent, s’escriuen en un sol paràgraf.

    Exemple correcte Nota. Els números i lletres de les caselles corresponen a la qualificació obtinguda per cada revista en els índexs internacionals. Item: Item: revista de biblioteconomia i documentació; PLS: Public Library of Science; DIEPER: Digitised European Periodicals.

  • Font

    La font d’on es reprodueix la taula o s’extreuen les dades habitualment va precedida de la paraula font, en versaleta i seguida de punt. Si es modifica una taula o les dades d’un altre autor, s’ha d’indicar, a la font, que la taula ha estat modificada.

    La indicació de la font ha de seguir el format de la referència bibliogràfica.

    Exemple correcte Font. Dades extretes de Fitzpatrick, David (1998). The two Irelands: 1912-1939. Oxford [etc.]: Oxford University Press.

    Exemple correcte Font. Dades modificades a partir de Kaplan, Jean-Claude; Delpech, Marc (1989). Biologie moléculaire et médecine. París: Flammarion, i de Schilperoort, Robbert A.; Dure, Leon (ed.) (1992). 10 years plant molecular biology. Dordrecht [etc.]: Kluwer Academic.


    Si la referència bibliogràfica de la font apareix en una bibliografia final, aleshores ha de seguir el format de la citació bibliogràfica.

    Exemple correcte Font. Dades extretes de Fitzpatrick (1998).

    Exemple correcte Font. Dades modificades a partir de Kaplan i Delpech (1989) i de Schilperoort i Dure (1992).


    Si es vol remarcar que la taula no s’ha extret de cap font, es pot indicar posant-hi «Elaboració pròpia».

    Exemple correcte Font. Elaboració pròpia.

Format dels gràfics 

Com en el cas de les taules és recomanable que els gràfics, sobretot en els documents en què hi ha remissions internes, tinguin un títol que les identifiqui. Aquesta informació, però, també es pot incloure al peu com en les il·lustracions.

Les diferents parts del gràfic solen tenir una lletra més petita que la resta del document.

El format dels diferents elements del gràfic s’ha de mantenir al llarg de tot el text.

Títol dels gràfics 

El títol és l’element que permet identificar el gràfic. En el cas que en un document es combini l’ús de taules i gràfics es pot optar per posar el títol a sobre del gràfic, però també és possible incloure’l al peu com en les il·lustracions.

En el cas que s’enumerin els gràfics, e’encapçala amb el mot gràfic seguit del número d’ordre corresponent, en xifres aràbigues, per facilitar la remissió interna. A continuació i separat per un punt, generalment hi apareix un text explicatiu breu. En principi, no porta punt final, llevat que es posi al peu i vagi seguit d’altres informacions.

Exemple correcte Gràfic 5. Resultats de l’enquesta


Per destacar-lo, es pot fer servir algun recurs gràfic, com ara la negreta o la versaleta, i fins i tot augmentar la mida de la lletra en relació amb el cos de la taula.

Peu dels gràfics 

El peu, que s’escriu a sota del gràfic, pot incloure informacions de tipus diferent que habitualment es presenten en l’ordre següent: títol (si no apareix damunt del gràfic), aclariments del gràfic en forma de nota i font.

Les diverses informacions s’han d’escriure en un sol paràgraf, acabat amb punt, que no pot sobrepassar el marge dret del gràfic. Per separar cadascun dels elements també es fa servir el punt.

En el cas que el peu només contingui un element, que no sigui ni una frase completa ni tingui puntuació interna, es pot obviar el punt final. Això, però, no es pot fer si al mateix document hi ha un peu que n’ha de portar.

Exemple correcte Gràfic amb peu complet


  • Títol dels gràfics

    En el cas que es vulguin enumerar, el títol s’encapçala amb el mot gràfic seguit del número d’ordre corresponent, en xifres aràbigues, per facilitar-ne les remissions internes. Per destacar-lo, es pot fer servir algun recurs gràfic, com ara la negreta o la versaleta.

    A continuació i separat per un punt, generalment apareix un text descriptiu breu.

    Exemple correcte Gràfic 5. Resultats de l’enquesta


  • Aclariments dels gràfics

    Els aclariments serveixen per explicar detalls del gràfic, identificar-ne les parts o desenvolupar abreviatures, sigles o símbols.

    Aquest tipus d’informació pot anar precedida de la paraula nota, en versaleta i seguida de punt, especialment si al peu hi ha el títol.

    Exemple correcte Gràfic 5. Resultats de l’enquesta. Nota. El total es refereix a dades fins al 31 d’octubre de 2013.


    Exemple correcte Gràfic 4. Les dades es mostren agrupades per triennis.


  • Font

    La font d’on es reprodueix es gràfic va precedida habitualment de la paraula font, en versaleta i seguida de punt, i ha de seguir el format de la referència bibliogràfica.

    Exemple correcte Font. Rozman, Ciril (2002). Compendi de medicina interna. Madrid: Harcourt Brace de España.


    Si la referència de la font apareix en una bibliografia final, aleshores ha de seguir el format de la citació bibliogràfica.

    Exemple correcte Font. Rozman (2002).


    Si es vol remarcar que el gràfic no s’ha extret de cap font, es pot indicar posant-hi «Elaboració pròpia».

    Exemple correcte Font. Elaboració pròpia.

Etiquetes i llegendes dels gràfics 

Les etiquetes i llegendes són els diversos elements textuals que poden aparèixer dins del gràfic. La informació que contenen no s’ha de repetir al peu.

S’escriuen sense punt final i si són mots o sintagmes breus, poden anar amb minúscula.

En general, no cal fer servir cap recurs gràfic, com ara la cursiva, per destacar-les.

Les etiquetes identifiquen parts concretes del gràfic com ara i la llegenda és l’explicació dels símbols o codis usats al gràfic.

Exemple correcte Exemple de gràfic amb llegenda

Format de les il·lustracions 

És recomanable que les il·lustracions (gràfics, figures, esquemes, dibuixos, fotografies, etc.), sobretot en els documents en què hi ha remissions internes, vagin seguides d’un peu que les identifiqui, i que pot contenir informació diversa. D’altra banda, les il·lustracions també poden incloure etiquetes i llegendes.

Les diferents parts textuals de la il·lustració solen tenir una lletra més petita que la resta del document i no se solen justificar per evitar que els mots quedin massa separats.

El format dels diferents elements de la il·lustració s’ha de mantenir al llarg de tot el text.

Peu de les il·lustracions 

El peu, que s’escriu a sota de la il·lustració, pot incloure informacions de tipus diferent que habitualment es presenten en l’ordre següent: títol, aclariments de la il·lustració en forma de nota i font.

Les diverses informacions s’han d’escriure en un sol paràgraf, acabat amb punt, que no pot sobrepassar el marge dret de la il·lustració. Per separar cadascun dels elements també es fa servir el punt.

En el cas que el peu només contingui un element, que no sigui ni una frase completa ni tingui puntuació interna, es pot obviar el punt final. Això, però, no es pot fer si al mateix document hi ha un peu que n’ha de portar, atès que hi ha d’haver coherència entre les diferents il·lustracions.

No és recomanable fer servir recursos gràfics, com ara la cursiva, per destacar-ne tot el text.

Exemple correcte  Il·lustració amb peu d'un tipus informació
Figura 1. Organigrama del departament


  • El títol de les il·lustracions

    El títol de la il·lustració s’encapçala amb el mot figura o imatge, seguit del número d’ordre corresponent, en xifres aràbigues, per facilitar-ne les remissions internes, si cal. Per destacar-lo, es pot fer servir algun recurs gràfic, com ara la negreta o la versaleta.

    A continuació i separat per un punt, generalment apareix un text descriptiu breu.

    Exemple correcte Figura 5.28. Contracció de la fibra muscular llisa


    Exemple correcte Imatge 5. Estructura d’una cèl·lula vegetal


  • Aclariments de les il·lustracions

    Els aclariments serveixen per explicar detalls de la il·lustració, identificar-ne les parts o desenvolupar abreviatures, sigles o símbols.

    Exemple correcte A la foto, d’esquerra a dreta: Jesús Munt, Laia Pino i Mercè Ribes.


    Exemple correcte Figura 3.23. Diverses varietats de bufs diastòlics. Components mitral (M1), tricuspídic (T1), aòrtic (A2) i pulmonar (P2).


    Aquest tipus d’informació pot anar precedida de la paraula nota, en versaleta i seguida de punt, especialment si la il·lustració porta títol.

  • Font

    La font d’on es reprodueix la il·lustració va precedida habitualment de la paraula font, en versaleta i seguida de punt, i ha de seguir el format de la referència bibliogràfica.

    Exemple correcte Font. Rozman, Ciril (2002). Compendi de medicina interna. Madrid: Harcourt Brace de España.


    Si la referència de la font apareix en una bibliografia final, aleshores ha de seguir el format de la citació bibliogràfica.

    Exemple correcte Font. Rozman (2002).


    Si es vol remarcar que la il·lustració no s’ha extret de cap font, es pot indicar posant-hi «Elaboració pròpia».

    Exemple correcte Font. Elaboració pròpia.


    En el cas de les fotografies i imatges, la font s’acostuma a posar com a peu, si també hi consten altres informacions, com ara el títol o descripció de la imatge. Si no hi ha cap altra informació, aleshores la font s’acostuma a posar en un dels laterals de la imatge.  

    Exemple correcte Imatge amb peu

Etiquetes i llegendes de les il·lustracions 

Les etiquetes i llegendes són els diversos elements textuals que poden aparèixer dins de la il·lustració. La informació que contenen no s’ha de repetir al peu.

S’escriuen sense punt final. Quan són frases o sintagmes complexos, van amb majúscula inicial. En canvi, si són mots o sintagmes breus, poden anar amb minúscula.

En general, no cal fer servir cap recurs gràfic, com ara la cursiva, per destacar-les.
  • Les etiquetes identifiquen parts concretes de la il·lustració.

    Exemple correcte Imatge amb etiquetes

  • La llegenda és l’explicació dels símbols o codis usats a la il·lustració.

    Exemple correcte Imatge amb llegenda


Notes 

Les notes són advertiments, aclariments, explicacions o comentaris que, per tal de facilitar la lectura, van fora del text. Convé posar les estrictament necessàries i no abusar-ne. Les notes han de contenir informació imprescindible i rellevant, i es recomana que no siguin excessivament llargues.

Pel que fa a la ubicació, hi ha tres possibilitats de situació de les notes: a peu de pàgina (o al marge de la pàgina), al final d’un apartat o capítol, o bé al final del document. Es recomana posar les notes a peu de pàgina, ja que aquesta opció permet llegir paral·lelament el cos del text i les notes, i això afavoreix la lectura. Només en els documents en què hi hagi peu, es recomana de posar-les al final.

Les notes estan constituïdes, d’una banda, per la crida, que és el signe que s’insereix dins del text per remetre a la nota corresponent i, de l’altra, per la nota pròpiament dita, que ha de tenir en compte una sèrie d’aspectes quant al contingut i al format.

Cal recordar que, en general, els títols de documents o de parts de documents no acostumen a portar notes.
Bibliografia
Martínez de Sousa, José. Manual de estilo de la lengua española. 4a ed. Gijón: Trea, 2012, p. 79-83.

Mestres, Josep Maria et al. Manual d’estil. La redacció i l’edició de textos. 4a ed. Vic: Eumo Editorial; Universitat de Barcelona; Universitat Pompeu Fabra; Associació de Mestres Rosa Sensat, 2009, p. 505.

Pujol, Josep Maria; Solà, Joan. Ortotipografia. Manual de l’autor, l’autoeditor i el dissenyador gràfic. 3a ed. rev. Barcelona: Columna, 2000.

The Chicago manual of style. 14a ed. Chicago: University of Chicago Press, 1993.

Crida de les notes 

El text afectat per una nota ha d’anar seguit d’un signe de crida, sense espai en blanc entremig.

Els signes de crida més habituals són els números, tot i que també es poden usar lletres o altres símbols.

En documents llargs, es pot recomençar la numeració de les notes a cada apartat o capítol.

Format de la crida 

  • La crida de les notes s’acostuma a escriure volada i en rodona encara que el text que la precedeixi estigui en una altra classe de lletra (cursiva, negreta, versaleta).

    Exemple correcte En aquest exemple, la significació de l’objecte el·líptic de l’infinitiu es recupera gràcies al control que hi exerceix el subjecte de l’oració principal les teves exigències.19

    D’acord amb les normes de Vancouver, també es pot escriure entre claudàtors o parèntesis en el mateix cos que la resta del document.

    Exemple correcte En aquest exemple, la significació de l’objecte el·líptic de l’infinitiu es recupera gràcies al control que hi exerceix el subjecte de l’oració principal les teves exigències (19).


  • Si es fan servir lletres com a crida, s’escriuen volades i en cursiva; aquest ús és habitual en les taules.

    Exemple correcte Exemple de taula


  • En determinats textos (per exemple, articles) si es vol fer un aclariment que afecta tot el document, la crida se situa al final del títol i acostuma a ser un asterisc.

    Exemple correcte Els mamífers marins i els seus noms*

    Jordi Lleonart Aliberas
    Institut de Ciències del Mar, CSIC


    * Aquest treball s’ha dut a terme en el marc del projecte Corpus ictionímic del català, finançat per la Secció de Ciències Biològiques de l’Institut d’Estudis Catalans, i amb la col·laboració del TERMCAT Centre de Terminologia.


    En aquests casos, si es necessiten més crides (fins a tres) es pot duplicar o triplicar l’asterisc. Si en calen més, s’ha d’usar la sèrie formada pels símbols * (asterisc), † (creu),  ‡ (doble creu), § o (paràgraf), | (pleca) i # (coixinet), un a continuació de l’altre i en aquest ordre.

    Exemple correcte Dinàmica relativista d’un objecte corpuscular. Aplicacions

    Josep Graell,* Carme Martín, Laura Niubó i Marc Pla






    * Doctor en Física a la Universitat de Barcelona.
    Professora de La Salle Gràcia.
    Cap del Departament de Física de la Universitat de Lleida.
    Pèrit industrial elèctric per l’Escola d’Enginyeria Tècnica Industrial.


Posició de la crida 

La crida se situa immediatament darrere de l’element que suscita la nota, sense espais. Quan coincideix amb un signe de puntuació, es posa després del signe:

Exemple correcte Fitzpatrick opina tot el contrari.1

Exemple inadequat Fitzpatrick opina tot el contrari1.

Exemple correcte «La figura és de probable geometria irregular»,3 afirma Weinberg.

Exemple inadequat «La figura és de probable geometria irregular»3, afirma Weinberg.

Exemple correcte Així doncs, quina és la funció de l’enzim?12

Exemple inadequat Així doncs, quina és la funció de l’enzim12?


Però, si s’ha triat el sistema numèric de citació bibliogràfica, les crides van just abans de la puntuació:

Exemple correcte Fitzpatrick opina tot el contrari (1).

Exemple correcte «La figura és de probable geometria irregular» (3), afirma Weinberg.

Exemple correcte Així doncs, quina és la funció de l’enzim (12)?

Contingut i format de les notes 


Contingut de les notes 

El contingut de les notes s’ha d’escriure en un únic paràgraf, tot i que hi hagi informacions de menes diferents.

Les notes poden contenir informacions diverses: informacions o explicacions complementàries, remissions internes, consideracions sobre fonts bibliogràfiques, representació de la citació bibliogràfica en nota, entre d’altres. Es recomana de no incloure-hi ni taules ni il·lustracions.

Exemple correcte 12 Dades fins al 2013. Per a les dades del 2012, vegeu el capítol 4. Més informació metodològica a Carreras (2010).

  • Informacions o explicacions complementàries

    Les notes poden incloure dades marginals, opinions de suport o contrast amb altres fonts, aclariments, exemples, citacions textuals, etc.

    Exemple correcte 1 «Que peut bien dire un dictionnaire du mot femme? La définition est simple et sans équivoque, semble-t-il. On a vite fait de définir la femme en termes biologiques comme “représentant du sexe qui porte les enfants”».

    Exemple correcte 2 Segons el cas pot ser de fins a 5 mg.

    Exemple correcte 3 Dades extretes de Fitzpatrick (1998).

    Exemple correcte 4 Trobareu la informació desenvolupada a Cuenca (2000).

    Per a més informació sobre com s’ha de referenciar la font bibliogràfica, vegeu «La citació bibliogràfica».

  • Remissions internes

    Exemple correcte 31 Vegeu el capítol vi.

    Exemple correcte b Cf. nota 15 vi.

  • Citacions bibliogràfiques en nota

    Exemple correcte 1 Salvador Oliva, Joan Solà, in memoriam, p. 10.

    Exemple correcte 5 Oliva, p. 23-30.

Format de les notes 

Tant el text que compon les notes com la crida que el precedeix, s’escriuen en un cos de lletra més petit que el de la resta del document.

S’aconsella de seguir el mateix tipus de format de paràgraf que en la resta del text. Per afavorir la llegibilitat, és convenient deixar una separació mínima entre cada nota.

Exemple correcte Exemple d’interlineat a les notes


Les notes van precedides del signe de crida corresponent, amb un espai en blanc entremig.
  • Si la crida va volada, no va seguida de cap punt.

    Exemple correcte 1 Vegeu la nota 2.

    Exemple correcte 13 Més avall tornarem sobre aquest problema.


  • Si la crida no va volada, acostuma a anar seguida d’un punt. S’ha de tenir en compte que quan hi ha crides amb més d’un caràcter, s’alineen pel caràcter de la dreta, a fi que el text de les notes també quedi alineat.

    Exemple correcte   9. Compareu-ho amb les dades de la taula 2.1.
    10. En la primera anàlisi hi va participar el Grup d’Estudis Avançats en Violència.

    Exemple inadequat 9. Compareu-ho amb les dades de la taula 2.1.
    10. En la primera anàlisi hi va participar el Grup d’Estudis Avançats en Violència.

Índexs 

Els índexs són llistes ordenades de les diferents parts d’un document (índex o sumari), de les taules i il·lustracions inserides dins d’un text (índex de taules i il·lustracions), dels conceptes o matèries que apareixen en una obra (índex analític) o dels noms propis inclosos en un document (índex onomàstic).

La funció dels índexs és permetre la localització ràpida dins del text de cadascun dels elements que el configuren. La ubicació pot variar segons el tipus d’índex i el tipus de document on s’insereixi.
Bibliografia
The Chicago manual of style. 15a ed. Chicago: University of Chicago Press, 2003, p. 16-20.

Índex o sumari 

L’índex o sumari recull els títols de les diferents parts d’un document (parts, capítols, apartats, subapartats, etc.), precedits de la numeració corresponent, si és el cas, i seguits de la indicació de pàgina.

Aquest tipus d’índex ha d’anar precedit del títol Índex o Sumari; pot col·locar-se al començament o al final del document (tot i que en els treballs acadèmics ha d’aparèixer a l’inici) i s’aconsella que porti número de pàgina.

Exemple correcte Exemple d'índex o sumari{


Alguns programes de tractament de textos permeten generar els índexs de manera automàtica. Tot i això, cal tenir en compte les recomanacions següents:
  • Els títols es poden sagnar seguint la numeració dels apartats del document.
  • La numeració i els títols de l’índex han de coincidir exactament amb la numeració i els títols dels diferents apartats de l’interior del document.
  • Els números de pàgina s’alineen a la dreta i no cal que els precedeixi cap abreviatura.
  • Entre els títols i els números de pàgina pot haver-hi una línia de punts.

Índex de taules i il·lustracions 

Els índexs de taules i il·lustracions ordenen numèricament els títols de les taules o de les il·lustracions que apareixen en un text, seguits de la indicació de pàgina.

Aquest tipus d’índex ha d’anar precedit del títol «Índex de taules», «Índex de gràfics», etc., segons correspongui. En general, s’acostuma a posar al final del document on s’insereix; en documents acadèmics, es recomana de posar-lo just després de l’índex o sumari.

Exemple correcte Exemple d’índex de taules i il·lustracions


Per fer aquest tipus d’índex, cal tenir en compte les recomanacions següents:
  • La numeració i els títols de les taules o il·lustracions de l’índex han de coincidir exactament amb la numeració i els títols de les taules o il·lustracions inserides dins del text.
  • Es recomana d’alinear els números de pàgina per la dreta i no cal que els precedeixi cap abreviatura.
  • Entre els títols i els números de pàgina pot haver-hi una línia de punts. Es recomana de seguir el mateix criteri que s’hagi establert per a l’índex o sumari.

Índex analític 

Els índexs analítics o alfabètics recullen, ordenats alfabèticament, els mots, els conceptes o matèries més rellevants d’un document, seguits de la indicació de pàgina per facilitar-ne la localització dins del text.

Aquest tipus d’índex acostuma a col·locar-se al final del document on s’insereix i ha d’anar precedit del títol «Índex analític».

Exemple correcte
Índex analític

abundància dels elements químics naturals  v. element químic
adsorció d’ions  123
afinitat electrònica  108
aigua
alcalinitat  355
conductivitat  355
constant dielèctrica  327
duresa  356, 400-402
equivalent  329

allaus de roques  v. moviments de masses
aluminosilicat, 126

[…]

uralià  v. cicles orogènics

volcàniques, roques  505
textures  507
tipus  509

Wisconsin  v. Würm
Würm  115


Per generar aquest tipus d’índexs, cal tenir en compte les recomanacions següents:
  • Cada element de l’índex (o entrada) va seguit de la pàgina o les pàgines on es pot trobar, sense cap abreviatura. Quan les pàgines són consecutives, s’indiquen la primera i l’última i s’uneixen amb un guionet.
  • El cos de lletra de les entrades de l’índex és un o dos punts més petita que la del cos del text.
  • Totes les entrades de l’índex s’han d’escriure amb minúscula inicial, excepte si hi ha alguna majúscula corresponent a algun nom propi.
  • Algunes entrades formades per més d’una paraula poden presentar una inversió de l’ordre dels seus elements, per afavorir la consulta.

    Exemple correcte bor, derivats orgànics de  331
    bor, hidrurs de  114-115, 299, 337
    borans  312
    Bravais, xarxes de  79

  • Una entrada pot remetre a una altra; aleshores, la segona s’ha d’escriure en cursiva i anar precedida de l’abreviació v. En aquests casos, no s’indica el número de pàgina.

    Exemple correcte uralià  v. cicles orogènics

  • Les subentrades —quan n’hi ha— se sagnen respecte a les entrades.
  • Es recomana de deixar una línia en blanc quan es canvia de lletra, per tal de facilitar la cerca dins de l’índex, com és habitual també en els índexs onomàstics.

Índex onomàstic 

L’índex onomàstic recull per ordre alfabètic els noms propis de persona (antropònims), de lloc (topònims), etc. que apareixen en un document.

Aquest tipus d’índex acostuma a col·locar-se al final del document on s’insereix i ha d’anar precedit del títol «Índex onomàstic».

Exemple correcte
Índex onomàstic

Aalto, Alvar  354-355
Abiell, Guillem  138
Abril, Joan  330
Alberti, Leon Battista  206, 228, 241
Arp, Hans  392, 403

Bagutti, Domenico  253
Bassa, Anna  183
Bassella, la   478
Busquets, Joan  357

Cabanyes, les  v. Vilafranca del Penedès
Cabanyes, Miquel  290
Calder, Alexander  390-392, 398, 454

[…]

Vilafranca del Penedès  558
Viròs, Marc   235

Yllescas, Sixt  351

Zadkine, Ossip  393, 403
Zügel, Oskar Reynald  449
Zurbarán, Francisco de  219-220


Per generar aquest tipus d’índexs, cal tenir en compte les recomanacions següents:
  • Cada entrada va seguida de la pàgina o les pàgines on es pot trobar, sense cap abreviatura. Quan les pàgines són consecutives, s’indiquen la primera i l’última i s’uneixen amb un guionet.
  • El cos de lletra de les entrades de l’índex és un o dos punts més petita que la del cos del text.
  • Totes les entrades de l’índex s’han d’escriure amb majúscula inicial, ja que es tracta de noms propis.
  • Les entrades corresponents a noms de persona s’acostumen a consignar pels cognoms, seguits del nom de pila, per afavorir la consulta.
  • Una entrada pot remetre a una altra; aleshores, la segona s’ha d’escriure en cursiva i anar precedida de l’abreviació v. En aquests casos, no s’indica el número de pàgina.
  • Es recomana de deixar una línia en blanc quan es canvia de lletra, per tal de facilitar la cerca dins de l’índex, com és habitual també en els índexs analítics.

Dedicatòries i epígrafs 

Les dedicatòries són textos molt breus que l’autor col·loca al començament d’un llibre, capítol, poema, etc. i que indiquen a qui dedica el text.

Exemple correcte

A la Núria



Els epígrafs són citacions textuals breus d’un altre autor que es col·loquen al començament d’un document (llibre, capítol, article, etc.) i que són font d’inspiració o es relacionen amb el contingut d’aquest text.

Exemple correcte

No siguis desgraciat abans d’hora,
ja que aquelles desgràcies que vas témer
com a imminents potser mai no han d’arribar
i amb tota seguretat que no han arribat.

Sèneca



Tant els epígrafs com les dedicatòries es componen en el mateix cos que el de la resta del text, comencen en majúscula i s’acostumen a escriure a la part superior de la pàgina, alineats a la dreta.

En el cas de documents que tenen dedicatòria i també epígraf, l’ordre d’aparició és primer la dedicatòria i després l’epígraf en pàgines separades. Solen situar-se després de la portada i abans dels agraïments.

Les pàgines on hi ha la dedicatòria i els epígrafs no porten imprès el número de pàgina, tot i que cal tenir-les en compte en el recompte total.
Bibliografia
Pujol, Josep Maria; Solà, Joan. Ortotipografia. Manual de l’autor, l’autoeditor i el dissenyador gràfic. 3a ed. rev. Barcelona: Columna, 2000.12.38-39.

The Chicago manual of style. 14a ed. Chicago: University of Chicago Press, 1993, p. 18, 712, 776-778.

Dedicatòries 

Les dedicatòries s’escriuen en cursiva, ja que es considera que són elements fora de text. Quan la dedicatòria és molt breu no acostuma a acabar en punt final. En canvi, quan és un text més llarg i conté puntuació interna, s’hi sol posar punt final.

Exemple correcte

A la memòria dels meus pares


Exemple correcte

Per als meus fills,
que sempre m’il·luminen quan ho veig tot fosc.



La ubicació de les dedicatòries varia una mica segons el tipus de text. En els llibres, tesis, treballs de recerca, etc. les dedicatòries es consignen a principi del document en una pàgina en què només hi consta aquesta informació. En els articles, tot i que no és gaire habitual que hi hagi dedicatòries, apareixen després del títol i el nom de l’autor.

Exemple correcte El règim verbal en els vocabularis de llenguatge jurídic: una proposta

Xavier Rull
Universitat Rovira i Virgili

A Joan Solà i Cortassa, in memoriam



En els poemes, es col·loquen després del títol.

Exemple correcte L’endemà de l’amor

A Eugènia B. de Lleonart


Que tot l’enyor de mon finat amor
sigui només un pensament d’enyor.

Com la pluja d’abril, dolça musica,
que mes llangors em gronxin una mica.

Que el meu remordiment
tingui ombres gentils d’encantament.

Sigui mon dol com una boira minsa
que un cant d’ocell l’esquinça

i que les meves ganes de morir
s’endugui en vent de mon primer sospir.

Josep Carner


Epígrafs 

Els epígrafs, tot i ser citacions textuals en paràgraf a part, no s’acostumen a posar entre cometes.

Tipogràficament, com que s’escriuen en ratlles curtes que poden dificultar la distinció entre prosa i vers, es pot seguir la convenció d’utilitzar la rodona per a la prosa i la cursiva per al vers.

Exemple correcte

Life imitates art far more
than art imitates life.

Oscar Wilde


Exemple correcte

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca
.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel



La font de la citació acostuma a estar formada habitualment només pel nom de l’autor escrit en versaleta.

Exemple correcte

En tota persona serena i raonable
s’amaga una segona persona aterrida per la mort.

Philip Roth



En determinats casos, també s’hi pot fer constar el títol de l’obra, escrit en cursiva, o bé la data de naixement i de mort de l’autor, escrit entre parèntesis.

Exemple correcte

Doubts [can] be swept away only by deeds.

Winston Churchill, Their Finest Hour


Exemple correcte

La diversitat de les llengües no es basa en una diversitat de sons
i signes, sinó en una diversitat de formes d’entendre el món.

Wilhem von Humboldt
(1767-1835)




Universitat de Barcelona. Serveis Lingüístics
Darrera actualització: 21-10-2019
Citació recomanada:
«Aspectes formals» [en línia]. A: Criteris de la Universitat de Barcelona (CUB). Llibre d’estil. Barcelona: Universitat de Barcelona. Serveis Lingüístics. <https://www.ub.edu/cub/cub/criteri_bloc.php?id=1514> [consulta: 29 octubre 2020].