Aquí us deixem un article del professor Domingo Comas Arnau, qui impartirà la classe del proper divendres 12 de desembre de 2014.

Domingo Comas Arnau. Doctor en Ciències Polítiques i Sociologia, a més de llicenciat en Antropologia, professor de la UNED, investigador actiu amb nombroses publicacions en els àmbits d’addiccions, centres residencials, joventut, exclusió social i metodologia de la investigació. Ha exercit diferents tasques per a les Administracions Públiques i ha exercit com a supervisor de programes d’intervenció adreçats a persones amb dificultats extremes.

Per què les drogues són cada vegada més invisibles?

Al llarg de segle XX els antropòlegs han mostrat com ja en les anomenades “bandes de farratgers” (el que abans es deien “caçadors recol·lectors“), s’adoptava el criteri de “no parlar” d’aquelles coses que suposen un problema per al grup. Així quan la situació de sequera amenaça la supervivència, el grup es trasllada cap a un nou pou amb aigua, però ningú esmentava la sequera com a causa del canvi d’emplaçament, sinó que es traslladaven perquè algun dels ancians homes “havia tingut un somni“. En alguns pobles primitius quan apareix algun tipus de problema entre persones, està molt mal vist parlar-ne, i prefereixen resoldre mitjançant un “duel de cançons”, en el qual no s’al·ludeix en cap cas al conflicte, però se li dóna la raó al què canta millor. En els complicats sistemes de parentiu de Polinèsia, els freqüents casos d’incest no són mai al·ludits, perquè l’aplicació de la llei suposaria l’execució dels protagonistes, els quals són acusats d’un altre delicte o d’estar bojos, per allunyar-los del poblat i que deixin de donar “mal exemple”.

Es pot pensar que aquesta negació de la realitat està bé, que és una forma d’evitar les arestes més insuportables de la realitat i així, cap que no sap, cor que no sent. Potser per aquest motiu, en els temps de l’esclavitud, la quasi totalitat dels ciutadans de les societats esclavistes suposava que els esclaus eren feliços amb la seva condició i que la llibertat era dolenta per a ells. Fa tot just deu anys la gran majoria dels espanyols suposava que la violència de gènere era una cosa natural de la qual era millor no parlar. Són infinits els habitants del planeta que han patit abusos sexuals en la seva infantesa i prefereixen callar per mantenir la il·lusió d’una família tipus “casa de la praderia“.

Tot això ens permet pensar que en la societat el més ignot pot ser molt proper i que tothom coneix perfectament.

En l’últim terç de segle, de les drogues s’ha parlat molt. Potser massa en algunes ocasions. Però ara està molt mal vist parlar-ne. En el seu dia es van posar en marxa plans nacionals, autonòmics i municipals de drogues, xarxes assistencials especialitzades i objectius específics en el sistema escolar. Però ara una poderosa tendència intenta fer-nos oblidar que tot això té a veure amb les drogues. Els programes de prevenció s’adrecen només a “vulnerables”, però vulnerables davant que? Les xarxes assistencials han de “normalitzar” i atendre bàsicament als “problemes associats”. Però els “problemes associats” de qui?.

Sens dubte aquestes actituds han crescut com a efecte d’anteriors maximalismes, a l’ombra d’un drogo–centrisme obsessiu i poc recomanable. En aquest context la irrupció dels programes de reducció del dany i del risc, així com nocions com el consum responsable o la prevenció secundària de riscos, ens han permès corregir anteriors errors. Però això no té res a veure amb l’intent de “fer invisibles a les drogues“.

Aquelles organitzacions que treballen en programes de reducció del dany distingeixen molt bé tots dos processos. D’una banda, es tracta d’evitar que els addictes siguin exclosos de les accions i intervencions sanitàries i socials perquè decideixen seguir consumint, impedint al mateix temps qualsevol tipus de discriminació sobre els mateixos. És més, cal posar en marxa accions prioritàries perquè el seu propi consum els defineix com un grup d’especial risc. Però per altra banda, i justament per aquest motiu, cal mantenir la visibilitat del consum. Per què desenvolupem programes de metadona, vam repartir xeringues o formem a agents de salut a les presons? Doncs perquè hi ha addictes empresonats que segueixen consumint a la presó. Podríem negar-ho, com passava fa uns quants anys, però llavors ens enfrontaríem a altes xifres mortalitat. Si no volem, ni podem, emmascarar les drogues a les presons Per què tractem de fer-ho al conjunt de la societat?

Pensa algú que per deixar de parlar del VIH / SIDA les taxes d’infecció van a reduir-se? Ningú, tot el contrari, tothom sosté que “el coneixement i la informació són necessaris“. I el mateix passa amb qualsevol problema sanitari o social Imagina algú que per deixar de parlar del fracàs escolar les taxes d’idoneïtat i els resultats del sistema educatiu van a millorar?

No es pot amagar la SIDA perquè les seves conseqüències hi són i la representació mediàtica de les mateixes és indefugible. Però, de les drogues, cada vegada es parla menys. De tant en tant rep informació sobre l’aprensió d’una partida i la detenció d’alguna banda organitzada. Però els addictes, sobre el consum, sembla millor guardar silenci perquè així serem més feliços. Davant d’aquest mur de silenci la paraula segueix sent la nostra millor arma.

Signat: Domingo Comas Arnau
Sociòleg, President de la Fundació Atenea / Grup GID
Publicat en Infonova nr.5 (pags 2-3) – Boletín de información de Dianova
http://www.dianova.es/

A través de lasdrogas.info, abril de 2006.

http://www.lasdrogas.info/