La màgia del coincidir (obra concursant al Premi Emili Mira 2022)

Hi ha persones que pensen que l’amor inclou penes, i d’altres defensen que si l’amor és
de veritat, és absent de mal. La Lola mai ha tastat cap d’aquests amors en els seus trenta-quatre anys de vida. Mai ha sentit la sensació de tenir un cor trencat com una polsera
de cuir que porta estius al canell d’una jove rebel.

Els dissabtes la Lola acostuma a fer-se una copa de vi al Deessa, el bar més maco de
l’esquerra de l’Eixample, situat al xamfrà més assolellat de Barcelona. Les tardes que hi
va queda embadalida per un home d’uns cinquanta anys, amb mitja vida feta ja i canes
als cabellsllargs en conseqüència. Ell sempre duu unes ulleres de pasta vermelles i porta
camises de colors, sabates marrons, sempre les mateixes, i un posat més aviat divertit i
de persona poc organitzada. Arriba sempre amb un paraigua, perquè diu que el seu
cabell és el seu bé material més preuat. Aquest home de poca traça per no entrebancarse seu sempre al tercer tamboret de la barra i demana un cafè llarg amb llet de soja. La
Lola no pot estar-se’n d’observar-lo, tant li fa que ell s’adoni o no, de fet, ja es coneixen
les cares i a vegades intercanvien algunes sobres de sucre. La Lola és columnista al Diari
de Barcelona i ell és un arquitecte ben plantat del qual la Lola jura pels Déus olímpics
haver-se enamorat amb tota la poesia de la seva ànima.

Així que una vesprada de primavera, en arribar a casa i col·locar al gerro les tulipes i
margarides que havia comprat a la floristeria Carolina de les rambles, va agafar un paper
reciclat de la impressora i el seu bolígraf de la sort. Va començar a escriure:

Estimat home volàtil que fins i tot lúbric,


No puc evitar deixar els meus sentiments a part i fer veure que no existeixen. És
que els sentiments em fan por, demostrar-los, senzillament. Em fa vergonya, però, pel
fet que la persona que imagino que cada nit m’abraça abans d’anar a dormir sigui algú
que no conec. Potser és simple innocència, o il·lusió, però m’agrada pensar en un
possible nosaltres. Tothom cridant a quatre vents carpe diem fins que se’t planteja la
felicitat de veritat i es paren, com si en un tres i no res aquesta fugís com un llampec. És
por a perdre l’alegria, o millor dit a tenir por a ella? Si qüestions més senzilles no les han
pogut resoldre els filòsofs de l’Antiga Grècia, tampoc crec que resolgui jo ara aquesta.

En tot cas, he agafat un full blanc per escriure sobre el que em remou l’estómac.
I això comença quan m’imagino que et poses nerviós quan ens mirem als ulls. Jo dibuixo
un somriure a la cara i després el dibuixes tu, tot i que només aprecio el somriure un
segon perquè de seguida mires cap altres direccions. Llavors es quan començo a riure i
em retornes la bona vibra. També penso en com mous la cama esquerra, sembla que
segueixis una cançó de rock, com la d’Hungry Heart, amb un ritme marcat i persuasiu.
Per no parlar del posat que tens, per impressionar segurament, posant les mans a la
butxaca i parlant amb la cambrera de les diferents gammes de colors que poden quedar
bé en un despatx. Són nits boniques i estem envoltats d’amics que més aviat considerem
família. Nogensmenys, tinc la sensació que tu i jo ens trobem en un altre planeta. Fins i
tot ara m’adono que tinc les galtes vermelles, desconec si és per l’estufa que tinc a
l’habitació o per un altre motiu més profund.

Però és que la teva cara alienada com els astres és suficient perquè se’m posin
els pèls de punta. De moment, el teu somriure és el més trapella que he vist mai. I sincer
i expressiu també. I aquells ulls marrons i profunds, els quals crec que amaguen
bastantes inseguretats, són tendres com l’entrecot de Cal Xec, prop de la Carretera de
les Aigües. Per no parlar de la clapa que tens al costat dret del cap, la que tothom
comenta i a mi em sembla molt divertida. jo arribava 7 minuts abans al Deessa. Sempre
calculo el temps que em suposarà fer determinades accions a casa, i aquell vespre vaig
arreglar-me 7 minuts abans perquè de camí al bar havia de desviar-me per retornar-li la
postal de Nova Delhi que el meu cosí va enviar-me, però just vaig calcular malament
l’hora de tancada i quan vaig arribar a correus ja estava tancat. Per tant, vaig entrar al
Deessa, vaig anar al lavabo i després vaig seure a la taula on sempre seies tu i vaig
demanar una copa de vi de la casa. I en pocs minuts vas entrar per la porta, i que guapo
estaves. Crec que mai t’hi havia vist tant. Vas agafar-me pel coll delicadament fins que
vas plantar-me el petó als llavis més dolç de tots. Em va recórrer un calfred. Vaig
assaborir cada un dels seus racons, uns llavis suaus i enèrgics. Era com si fos la primera
vegada que tastava el cacau de Ghana. I després vaig adonar-me que eres incapaç de
mirar-me als ulls durant més de tres segons, i vaig deixar-me endur per la felicitat de
l’instant. Vam sopar i vam decidir anar a fer un volt, agafats de la mà, sabent que no era
amor, però que tampoc calia ser-ho. Direcció a la porta, vas aguantar-la mentre em
posava bé l’abric, et vaig mirar i vaig pensar en tot el que havíem passat junts aquells
mesos. Tant de bo fos una història real, com aquelles que expliquen els i les àvies als
seus nets. Trobo que potser, i només potser, hauria de deixar-me anar més i deixar que
tot flueixi, sense pensar en tant en el que vindrà o pot deixar de venir. Que sigui quelcom
simple i real, com tu.

La veritat és que no em fa extrema il·lusió continuar aquesta història escrita
perquè he après a viure del moment i que els records en ment són més poderosos que
els escrits. Però necessito escriure el que visc perquè les paraules són el meu únic refugi.
No considero purament necessari amagar els sentiments, havent-me pres tota la
gosadia d’anomenar-ho així. Estic acostumada a creuar els límits sentimentals, però m’és
inevitable no fer-ho, i les persones del meu voltant ja ho saben prou bé. I és que res no
uneix tant com aquesta bestiesa a la que anomenem deshonradament amor.

Signat Malva

Pseudònim: Malva

Res no uneix tant com una bestiesa compartida (obra concursant al Premi Emili Mira 2022)

La Marta em mira, s’allunya una mica de mi, i m’explica amb brillantor als ulls com de bé s’ho passa amb la Bel. Em diu, “mai havia congeniat amb algú tan ràpid”. Jo li dic que me n’alegro moltíssim, molt i molt, i continuo repetint molt i molt, per omplir el silenci que cau entre nosaltres. “De debò, molt.” Hi ha tensió. Li hem estat cantant lloances a la Bel durant uns bons 20 minuts. Ens hem quedat la Marta i jo soles, després de sortir de festa amb el grup, assegudes en unes roques del parc, parlant de coses íntimes.

Ella m’explica que està explotant d’alegria per la nova amistat amb la Bel. Que ella li fa cas, vol quedar, i queden, i, em diu, “sobretot, és que m’ho passo molt bé amb ella, molt bé.” I és cert, quan les veig juntes sempre riuen, sempre es toquen. La Marta em diu que és una xeringa de dopamina. Li veig l’alegria als ulls, com es queda pensativa mirant el no-res amb un petit somriure als llavis; li veig el cos atonyinat per diferents coses i diferents persones, i penso en com d’important és que se senti valorada per algú així, algú que li retorni la passió que ella sent per la vida, que li retorni l’amor que ella dóna als altres. Les bones persones haurien de ser felices.

“No romànticament, eh”, em diu la Marta. Jo li dic, “no, no”, i ella em diu, “és que tothom s’ho pensa; m’ho van dir la Natàlia, la Laia, i no sé qui més…”. “Ah, sí?”, li contesto. “Quan va ser això?” I em diu un dia en què jo no hi era. “Ah, sí”, li dic, “jo no hi era aquell dia, crec.” La conversa cau al buit per un moment. La Marta la reprèn. “Tothom s’ho pensa, que com ella i jo som dues noies, doncs ha de ser romàntic” (per posar-nos en context, la Marta és lesbiana), i jo li dic, “no, no, t’entenc; les amistats existeixen”. Miro el terra i m’hi quedo fixada. Espero no estar deixant entreveure la meva tristor amb la mirada. Sé que aquell nivell de passió no és amistat; no ho pot ser.

La Marta em diu que és una nena de 3 anys per dins -m’ho ha dit moltes vegades, ja-, i jo sempre li responc, “ah, sí?”, perquè no m’imagino com deu ser ésser així, i no sé què més dir-li. Sempre he pensat que sóc un gran desert sec dins meu, sense gota d’aigua, sense planta brotant, sense oasi, només dunes i més dunes àsperes que s’allarguen indefinidament i freguen els seus llavis amb el cel negre. La serietat total. Nihilisme, escepticisme. El despull del miratge de qualsevol cosa bona a la vida. És una escopinada, un dit del mig, una puta nit d’estels en soledat, on pots admirar la brillantor de móns llunyans mentre et podreixes de set. La Marta, en canvi, és un pou d’il·lusió i amor; vol viure, cantar, riure, i passar-s’ho bé, i passar-s’ho bé, i passar-s’ho bé…

Això em recorda a una conversa que vaig tenir amb un company de classe al Batxillerat. Estàvem treballant algun pensador o altre a la classe de filosofia, i jo li deia al meu company que estava d’acord amb un d’ells, que si la vida no va acompanyada de reflexió, no val la pena. Ell em va contestar que pensava que hi havia persones tan immiscuïdes en la reflexió que oblidaven viure, i que allò sí que no valia la pena. Em vaig quedar callada, jo que sempre tenia resposta a tot per arrogància, tartamudejant davant del mirall que m’havia enquistat enfront dels ulls. “No és veritat això”, vaig pensar, sentint un nus a l’estómac de penediment. Em va sobrevenir un sentiment d’urgència molt gran.

Tornant a la Marta i a la seva edat de 3 anys: la Bel també és així. Vol mirar i remirar High School Musical. Les coses petites sense importància els donen vida. Parlen de bajanades i es peten de riure. S’expliquen anècdotes i es peten de riure. Quan som en grup, jo també gaudeixo molt d’això, de fer tonteries i de passar-nos-ho bé, passar-nos-ho bé, passar-nos, passar… passar. Passar. I passar i passar i passar. Tic, toc, tic, toc. El temps corre. Tic, toc, tic, toc. I ja no m’ho passo bé.

Em pregunto a mi mateixa, “Riure és agradable, però és significatiu?”

I ja no m’ho passo bé.

Quan ens quedem la Marta i jo soles, no vull passar, vull quedar-me. Vull entrar, de fet. (No sexualment… tot i que també). Vull allargar el braç i estrenyir-li el cor amb els dits. La vull conèixer a fons. No vull riure, vull plorar com ella ha plorat. Vull sentir el seu patiment. No vull ballar, vull que em pinti els seus somnis al cap. No vull explicar coses que m’han passat, vull fondre’m en els seus ulls per mirar-ho tot des d’allà. Segur que tot és més bonic.

I bé, amb tot això, que quan vaig veure la proposta d’escriure alguna cosa sobre la frase “res no uneix tant com una bestiesa compartida”, em va venir al cap el contrast entre la Bel i la Marta, i la Marta i jo. Em va venir al cap la fredor de la nit quan ella i jo parlàvem, la pena en les seves paraules i expressions quan m’explicava coses que li havien fet mal, i com després li va tornar la calidesa a les galtes al parlar de la Bel, altra vegada, i de com de bé s’ho… passen. Al marxar, la Marta es va equivocar i em va dir Bel, i jo em vaig sentir molt impotent, perquè després d’explicar-li algunes coses que m’afectaven, i després que ella fes el mateix, i després que estiguéssim juntes a soles durant més d’una hora, ella estava per una altra cosa; per les bestieses compartides, suposo.

Pseudònim: Laura Balena

Hem arribat al final!

La resposta correcta a la pregunta sobre l’origen de la paraula monja era la B!

Monakhós (‘sol, solitari’), deriva de mónos (‘un, sol’). Amb aquesta arrel trobem moltes paraules que fan referència a una sola cosa: monolingüe (una sola llengua), monòleg (discurs d’una sola persona) o monarca (que governa sol), per exemple.

Sort que vosaltres NO ens heu deixat SOLS en aquest concurs i heu respost totes les preguntes setmana rere setmana! Moltes i moltes GRÀCIES!

Us informarem del dia en què tindrà lloc el sorteig en línia (entre les persones que heu encertat totes les preguntes), i també sobre el dia de recollida dels premis, que serà pels volts de St. Jordi.

Fins ben aviat, amics i amigues concursants!

Última pregunta!!

10. Les monges de St. Vicenç de Paül tenien cura de les nenes de les Llars Mundet. Sabeu d’on ve la paraula monja i què significava?

A. Del llatí monitōre, que volia dir ‘avisador’.

B. Del grec monakhós, que significava ‘sol, solitari’.

C. Del català mateix mongeta, llegum molt comú en el règim alimentari dels convents.

La resposta correcta era la B!

Monakhós (‘sol, solitari’), deriva de mónos (‘un, sol’). Amb aquesta arrel trobem moltes paraules que fan referència a una sola cosa: monolingüe (una sola llengua), monòleg (discurs d’una sola persona) o monarca (que governa sol), per exemple.

Sort que vosaltres NO ens heu deixat SOLS en aquest concurs i heu respost totes les preguntes setmana rere setmana! Moltes i moltes GRÀCIES!

Us informarem del dia en què tindrà lloc el sorteig en línia (entre les persones que heu encertat totes les preguntes), i també sobre el dia de recollida dels premis, que serà pels volts de St. Jordi.

Fins ben aviat!

Penúltima pregunta!

9. No sabem si als nens i nenes de Mundet els renyaven molt a classe. El que sabem és que en català, segons la zona, hi ha diferents maneres per dir renyar. Sabeu com ho diuen en valencià?

A. Bonegar.

B. Escancariar.

C. Plantufar.

La resposta correcta era la A: bonegar! En aranès diuen escancariar, a la Terra Alta diuen runar i, buscant, trobaríem altres variants. Plantufar era una paraula inventada!

Vuitena pregunta

8. En aquest concurs pensem molt bé les preguntes i no les fem «a la babalà». Ens podeu dir de quina llengua prové aquesta expressió tan catalana?

A. Del llatí.

B. Del grec.

C. De l’àrab.

Pista: recordeu que al diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana hi ha l’etimologia de moltes paraules. La d’avui és molt curiosa, ja ho veureu!

La resposta correcta era la C! Tal com diu el diccionari, l’expressió ve de l’àrab ‘alà bâb Al-lâh, que vol dir ‘sobre la porta / el poder de Déu’, i per tant significa ‘com Déu vol’ (el que en castellà se’n diu «a la buena de Dios»)!

Setena pregunta

7. Llars Mundet, anys 70. A la foto veiem algunes internes a l’habitació, a l’edifici de nenes (actual Facultat de Psicologia). Quina capacitat tenia l’edifici? 

A. Tenia capacitat per a set-centes vint nenes.

B. Tenia capacitat per a quaranta-quatre nenes.

C. Tenia capacitat per a mil nens i nenes.

PISTA: recordeu que teniu molta informació de les Llars al llibre de Gemma Tribó El Campus Mundet: un entorn per descobrir. Us ajudarà a respondre aquesta pregunta!

La resposta correcta era la A!

Sisena pregunta

6. Avui, 2 de febrer, és el dia de la Candelera i de la llum, i us preguntem: qui va fer aquest vitrall lluminós que hi ha a l’església de Mundet?

A. Thomas More.

B. Will Faber.

C. Inés de la Cruz.

La resposta era la B!

Els vitralls de l’església de Mundet són un exemple de la vinculació de l’art modern als espais religiosos. Us animem a entrar a l’església a veure’ls. N’hi trobareu de Joan Vila Grau, creador dels vitralls de la Sagrada Família!

Cinquena pregunta

5. Els que esteu d’exàmens segur que heu estudiat molt i no us cal encendre cap ciri com els de la foto (Mundet, anys 60) per aprovar. Però digueu-nos: quina de les expressions següents relacionades amb aquest objecte NO és catalana?

A. A cada sant una vela.

B. Aguantar l’espelma.

C. Sortir amb un ciri trencat.

La resposta correcta era la A!

Quarta pregunta

4. A les Llars Mundet els nens i nenes estudiaven i, alguns, aprenien un ofici per poder treballar. Ara que fa dies que tots ens hi hem tornat a posar… sabeu dir-nos d’on ve la paraula treballar?

A. De tripaliare, que volia dir ‘torturar’.

B. De tremulatio, que volia dir ‘tremolor’.

C. D’eutrapèlia, que volia dir ‘fer broma’ (els antics s’agafaven la feina amb molta filosofia).

Pista: al diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana trobareu l’etimologia de moltes paraules. Algunes, com aquesta, són molt curioses!!

Sí, la resposta era la A! Les paraules tenen aquestes coses… a vegades ens sorprenen!