Hi ha persones que pensen que l’amor inclou penes, i d’altres defensen que si l’amor és
de veritat, és absent de mal. La Lola mai ha tastat cap d’aquests amors en els seus trenta-quatre anys de vida. Mai ha sentit la sensació de tenir un cor trencat com una polsera
de cuir que porta estius al canell d’una jove rebel.
Els dissabtes la Lola acostuma a fer-se una copa de vi al Deessa, el bar més maco de
l’esquerra de l’Eixample, situat al xamfrà més assolellat de Barcelona. Les tardes que hi
va queda embadalida per un home d’uns cinquanta anys, amb mitja vida feta ja i canes
als cabellsllargs en conseqüència. Ell sempre duu unes ulleres de pasta vermelles i porta
camises de colors, sabates marrons, sempre les mateixes, i un posat més aviat divertit i
de persona poc organitzada. Arriba sempre amb un paraigua, perquè diu que el seu
cabell és el seu bé material més preuat. Aquest home de poca traça per no entrebancarse seu sempre al tercer tamboret de la barra i demana un cafè llarg amb llet de soja. La
Lola no pot estar-se’n d’observar-lo, tant li fa que ell s’adoni o no, de fet, ja es coneixen
les cares i a vegades intercanvien algunes sobres de sucre. La Lola és columnista al Diari
de Barcelona i ell és un arquitecte ben plantat del qual la Lola jura pels Déus olímpics
haver-se enamorat amb tota la poesia de la seva ànima.
Així que una vesprada de primavera, en arribar a casa i col·locar al gerro les tulipes i
margarides que havia comprat a la floristeria Carolina de les rambles, va agafar un paper
reciclat de la impressora i el seu bolígraf de la sort. Va començar a escriure:
Estimat home volàtil que fins i tot lúbric,
No puc evitar deixar els meus sentiments a part i fer veure que no existeixen. És
que els sentiments em fan por, demostrar-los, senzillament. Em fa vergonya, però, pel
fet que la persona que imagino que cada nit m’abraça abans d’anar a dormir sigui algú
que no conec. Potser és simple innocència, o il·lusió, però m’agrada pensar en un
possible nosaltres. Tothom cridant a quatre vents carpe diem fins que se’t planteja la
felicitat de veritat i es paren, com si en un tres i no res aquesta fugís com un llampec. És
por a perdre l’alegria, o millor dit a tenir por a ella? Si qüestions més senzilles no les han
pogut resoldre els filòsofs de l’Antiga Grècia, tampoc crec que resolgui jo ara aquesta.
En tot cas, he agafat un full blanc per escriure sobre el que em remou l’estómac.
I això comença quan m’imagino que et poses nerviós quan ens mirem als ulls. Jo dibuixo
un somriure a la cara i després el dibuixes tu, tot i que només aprecio el somriure un
segon perquè de seguida mires cap altres direccions. Llavors es quan començo a riure i
em retornes la bona vibra. També penso en com mous la cama esquerra, sembla que
segueixis una cançó de rock, com la d’Hungry Heart, amb un ritme marcat i persuasiu.
Per no parlar del posat que tens, per impressionar segurament, posant les mans a la
butxaca i parlant amb la cambrera de les diferents gammes de colors que poden quedar
bé en un despatx. Són nits boniques i estem envoltats d’amics que més aviat considerem
família. Nogensmenys, tinc la sensació que tu i jo ens trobem en un altre planeta. Fins i
tot ara m’adono que tinc les galtes vermelles, desconec si és per l’estufa que tinc a
l’habitació o per un altre motiu més profund.
Però és que la teva cara alienada com els astres és suficient perquè se’m posin
els pèls de punta. De moment, el teu somriure és el més trapella que he vist mai. I sincer
i expressiu també. I aquells ulls marrons i profunds, els quals crec que amaguen
bastantes inseguretats, són tendres com l’entrecot de Cal Xec, prop de la Carretera de
les Aigües. Per no parlar de la clapa que tens al costat dret del cap, la que tothom
comenta i a mi em sembla molt divertida. jo arribava 7 minuts abans al Deessa. Sempre
calculo el temps que em suposarà fer determinades accions a casa, i aquell vespre vaig
arreglar-me 7 minuts abans perquè de camí al bar havia de desviar-me per retornar-li la
postal de Nova Delhi que el meu cosí va enviar-me, però just vaig calcular malament
l’hora de tancada i quan vaig arribar a correus ja estava tancat. Per tant, vaig entrar al
Deessa, vaig anar al lavabo i després vaig seure a la taula on sempre seies tu i vaig
demanar una copa de vi de la casa. I en pocs minuts vas entrar per la porta, i que guapo
estaves. Crec que mai t’hi havia vist tant. Vas agafar-me pel coll delicadament fins que
vas plantar-me el petó als llavis més dolç de tots. Em va recórrer un calfred. Vaig
assaborir cada un dels seus racons, uns llavis suaus i enèrgics. Era com si fos la primera
vegada que tastava el cacau de Ghana. I després vaig adonar-me que eres incapaç de
mirar-me als ulls durant més de tres segons, i vaig deixar-me endur per la felicitat de
l’instant. Vam sopar i vam decidir anar a fer un volt, agafats de la mà, sabent que no era
amor, però que tampoc calia ser-ho. Direcció a la porta, vas aguantar-la mentre em
posava bé l’abric, et vaig mirar i vaig pensar en tot el que havíem passat junts aquells
mesos. Tant de bo fos una història real, com aquelles que expliquen els i les àvies als
seus nets. Trobo que potser, i només potser, hauria de deixar-me anar més i deixar que
tot flueixi, sense pensar en tant en el que vindrà o pot deixar de venir. Que sigui quelcom
simple i real, com tu.
La veritat és que no em fa extrema il·lusió continuar aquesta història escrita
perquè he après a viure del moment i que els records en ment són més poderosos que
els escrits. Però necessito escriure el que visc perquè les paraules són el meu únic refugi.
No considero purament necessari amagar els sentiments, havent-me pres tota la
gosadia d’anomenar-ho així. Estic acostumada a creuar els límits sentimentals, però m’és
inevitable no fer-ho, i les persones del meu voltant ja ho saben prou bé. I és que res no
uneix tant com aquesta bestiesa a la que anomenem deshonradament amor.
Signat Malva
Pseudònim: Malva
