Passàvem les hores al carrer. Des de petits desdibuixàvem somriures entre les voreres a mig construir. Tot semblava encaixar i el vincle que ens unia mostrava la fermesa similar a un arbre centenari. Però, de cop i volta, va passar. Un ésser de bellesa única i extraordinària es va creuar en les nostres vides desbaratant-ho tot al seu pas.

Nosaltres, innocents despreocupats fins aleshores, no ho vam saber gestionar, ambdós volíem ser els escollits d’aquella majestuosa mortal d’aparença divina. Llavors, a poc a poc, els somriures es van anar diluint acompanyats del temps que no espera a ningú. Va arribar un moment que la tensió era palpable, els sentiments d’amistat contra la voluntat del desig estaven a punt de col·lidir, com un meteorit trobant-se en direcció a un altre cos estel·lar.

Així va ser, un divendres a la tarda, aparentment plàcid, de sobte el big bang va tenir lloc i la violència va caracteritzar aquells carrers que antany estaven plens de felicitat. Cop rere cop, ferides crues i salvatges tacades d’emocions complexes que no concebien un bon desenllaç van desembocar en l’antònim més sorprenent i afable, una abraçada. Finalment, vam comprendre que la idealització no és bona, que cap raó passatgera pot acabar amb un llaç realment sòlid i que res no uneix tant com una bestiesa compartida.

Pseudònim: Ciaber

Va riure i caure mort.
La boca ben oberta.
Les dents ben brillants.
L’alè de cervesa ben càlid.

Tots s’hi van acostar.
els ulls morbosos observant
la mirada perduda,
però encara brillant de diversió.

Congelat en el temps
el seu gran somriure.

Xavi, es deia, l’home mort.
En Xavi i les seves extremitats inertes.
En Xavi i el seu pit quiet.

“Quina mena d’acudit li has explicat?”
xiuxiueja un comensal.

“Ja saps, un clàssic”

Llorenç, es deia, l’assassí.
En Llorenç i les seves bestieses.
En Llorenç i la seva bona voluntat.

“Repeteix-lo” diu un altre.

Va riure i caure mort.
I el del costat, també.
I tothom qui ho va escoltar, també.
Els llavis tibats enmig d’una rialla.

A comissaria, un escàndol.
En Llorenç es resisteix.

“No m’obligueu” suplica.
“Ara o mai, pallasso”.

Riuen i cauen morts.
I així un darrere l’altre.
A comissaria,
al jutjat,
a la presó.

Tots riuen i moren
i quan es troben a l’altre món
segueixen rient.
“No hi ha res com una bestiesa compartida” diu Déu.

A Déu li agrada la companyia
i tenir molts convidats
que sàpiguen riure els seus acudits.

Pseudònim: Somriure

Els dies ja són freds i aviat fosqueja. Continuen sortint a passejar, però a les sis i mitja de la tarda tornen al pis. En Hilari fa una visita al lavabo i, després, recolzant el bastó en el marc de la porta, pren el seu lloc al sofà. Mentrestant, la Mabel engega la televisió, l’estufa i un fogó, que queda escalfant una paella amb oli. En el que triga a borbollejar, bat un parell d’ous en bols separats i, l’un darrere de l’altre, els aboca i converteix en dues truites franceses. Passades pel microones, divideix les restes de mongetes verdes del migdia i surt de la cuina amb dos plats idèntics, que col·loca l’un davant de l’altre. Acaba de parar taula, omple els gots amb vi i gasosa i, per últim, avisa en Hilari. L’avi dubta uns segons, estén les mans des del sofà i s’agafa a la vora de la taula.La Mabel l’ajuda a encastar-se a la cadira abans d’ocupar la seva.
Independentment del menjar, els àpats són cada cop més secs. En Hilari parla poc, només si la Mabel li pregunta, i ella tracta de no distreure’l: té un aire molt concentrat, gairebé solemne, efectuant amb la forquilla els vaivens del plat a la boca. Mastega feixugament i empassa amb esforç, acompanyant el ritu amb grans glops de vi. Només aixeca els ulls, plorosos i vermells, en deixar el plat net. Llavors mira la Mabel, que ha acabat de sopar fa una estona i s’afanya a desparar taula. Ella l’apropa les pastilles, un got d’aigua i, després de vessar-li unes gotes medicinals als ulls, l’ajuda a desvestir-se, a introduir-se al pijama i a lligar el cordell del batí blau. La dona es posa el pijama a la seva habitació i torna al menjador, on resten una horeta junts en el sofà, veient la televisió i creuant alguna paraula.
És típic de n’Hilari quedar-se clavat en un pensament, i aleshores no hi ha qui el desbloquegi. Aquesta nit tenen la culpa els anuncis, roses i blaus, que ja es comencen a dirigir als més petits de la casa. De sobte, un vell pressentiment arruga el front de n’Hilari, que anuncia: “En poc temps vindran els Reis”. La Mabel s’ho aclareix: “Els Reis Mags no existeixen; la festa serveix per il·lusionar els nens i per fer gastar els pares”. I n’Hilari sembla comprendre-ho, però al mig minut pregunta: “On ens deixaran els regals?”, i afegeix: “Hem de posar l’arbre, i posar decoració, i posar el… això”. “El pessebre”, li recorda la Mabel. “El pessebre”, repeteix ell. De poc serveix que els anuncis facin pas al resum de la jornada esportiva: n’Hilari no deixa de remugar sobre l’assumpte, i la Mabel, atabalada, avança el moment d’anar a dormir. Sort que les obsessions de l’avi duren només un dia.
Però el maldecap es perllonga en el temps, perquè la campanya nadalenca s’intensifica. N’Hilari, que absorbeix la publicitat, no es distreu ja ni fent tombs pel carrer. Pedalejant a les bicicletes del parc, li recorda a la Mabel: “M’hauràs d’ajudar a fer la llista”, i algun cop s’apropa als nens per consultar-los el nom de les seves joguines. Durant el sopar de Nadal (a casa d’en Marc, el fill gran) no parla d’una altra cosa, i durant la festa de Cap d’Any (a la llar de la Raquel, la seva filla petita) no admet un altre tema. I quan la Mabel els adverteix que comença a mostrar-se violent, els fills es resignen: compren un arbre barat, el decoren amb boles vermelles, desempolsen l’antic pessebre i… es retroben amb el Nadal de la seva infància.
“Què cotxe més bonic!”, exclama en Pere. L’Hilari mira el seu nét i, orgullós, fa que sí amb el cap. Amb mà insegura, marca amb una creueta el cotxet i volteja la pàgina del catàleg. “Un…”, assenyala n’Hilari. “Un gos de peluix. Tu tenies un gos, el Rumi, et recordes?”. L’avi assenteix amb el cap i canvia de full. Sense dir res, selecciona amb un asterisc una nina. “Molt maca!”, opina en Pere. En anar-se’n, el jove s’emporta el catàleg de joguines. La Mabel el reposa amb un de nou,
per evitar conflictes.
“Aquesta nit vénen els Reis”, anuncia la Mabel amb to il·lusionat. Fumejant a la taula, dos plats de sopa amb galets i una font de gambes. En contra del seu silenci acostumat, n’Hilari està xerraire i rialler durant la vetllada, i en acabar, nerviós, no vol allargar-la veient la televisió. En canvi, la Mabel l’encén i sintonitza el telediari, en el qual no triguen a aparèixer Ells a sobre de les seves carrosses, llençant caramels a una catifa de caps infantils. “Vas entregar-los la meva carta, oi?”, desconfia en Hilari. Afirmativa, la resposta de la Mabel dibuixa un somriure de satisfacció en la cara del vell.
De bon matí, desperten la Mabel crits del seu nom. És n’Hilari, que ja remena els paquets embolicats amb papers de colors, i que no aguantarà molt més la temptació d’esquinçar-los. A la fotografia que reben els fills, apareix el vell sense mirar a càmera, en pijama i descalç, sostenint un regal a mig obrir mentre els altres resten a la vora de l’arbre. En Marc, la Raquel i els seus fills no triguen gaire a presentar-se. En Pere i la seva cosina, na Teresa, no són tan petits (ni tan grans) com per creure en els Reis Mags. Però els seus germanets, en Quim i na Viola, no dubten a llençar-se al terra de l’ample rebedor i acompanyar en Hilari. Arrossegant el flamant cotxet vermell, en Quim tracta d’atropellar la nina maca, salvada pels reflexos de na Viola, que col·loca les sabatetes de plàstic al sostre de l’automòbil. Però les dues joguines s’allunyen espantades,
perquè un dinosaure se’ls apropa colpejant el pis. Orgullós i rugent, n’Hilari el manega.
“Quina bestiesa!”, declara en Pere. “I que ho diguis”, reconeix na Teresa. El mateix comenten en Marc i la Raquel, els fills. Però tots somriuen, perquè així solia jugar n’Hilari amb ells.

Pseudònim: Emily Looks

Ningú ho sap, però tots opinen: si plores, si rius, si t’enfades, fins i tot  si calles.

Tots en algun moment sentim la necessitat de jutjar, opinar, de suplir  a qui sembla perdut o angoixat dels quals creuen tenir una bestiesa de coneixement i saviesa, i només és un grapat de material incandescent sense sentit que ningú ho ha demanat.

És la solitud la millor opció?, és legítim voler no parar esment al que atordeix els nostres pensaments, al que fereix el nostre cos? Som  millor persona si continuem la línia marcada per la majoria, aquesta que es mouen com a autòmats de la nostra Societat?

És més fidel qui no s’arrisca?

Aquesta vida no viscuda ens consumeix no sols de dolor, solitud o hipocresia, no, ens consumeix la dissort del silenci imposat, de la raó no donada i abocada a l’oblit perquè algú un dia va dir, NO!, així NO!..

Plou, però no vull amagar-me de la pluja, ni de la gent sota un paraigua. No m’importa sentir el fred mentre es mulla la meva roba, això només indica que estic viva.

Ells insisteixen: Per què no surts a ballar?, què puc contestar!?. Jo ballo amb les gotes, la seva tritllejo a la meva  pell, en el sòl, és la música que porta a moure els meus passos com surant en un núvol.

No estic sola, sento una pau immensa. Miro al cel, aquests núvols negres no representen el meu cor, potser només s’assemblen a l’aldarull de pensaments que a vegades tinc i penso que em tornaran boja, potser ja ho estic, o potser soc la més entenimentada, aquesta corda que estiren i tiren creient trencar, i encara així, continuo més sencera del que ningú pot veure.

Ai de mi que no el vaig veure partir, com es va partir la confiança que en ell vaig prendre, la vaig prendre d’il·lusions, de tant d’amor, que vaig confondre els seus batecs amb els trossets que vaig recollir del meu cor. Però aquí estava la meva solitud, quieta , expectant al meu abandó, a aquesta veu en silenci que t’adorm com la cançó de bressol. Aquesta solitud que t’acompanya perquè dol menys que sentir-se traïda, t’acaricia com la mentida més desitjada.

Que curiosa la humanitat, alhora que t’abraça, t’espia, espia les teves ànsies i les teves pors, abraça la teva feblesa mentre t’aspira l’ànima fins a deixar-te seca. Tornen els teus dubtes i de nou, cerques en la teva bogeria el que calmi les veus d’un buit que es va fer la teva millor companyia, no fa mal, no et rendeix comptes, és igual si rius, estàs o et perds. Que gran amiga la solitud que de tot t’aïlla, ella que et convenç que de tot et protegeix.

Potser no és la humanitat el que ens aïlla, volem aïllar-nos de l’aïllament que va construint aquesta cada vegada menys empàtica societat, volem sentir-nos part d’una vida que no construïm de somnis, sinó que la vam fer més gran de derrotes, paraules buides, vides trencades. Si vull, no puc. Deixa’m, però vulgues-me, Escolta, però no pensis. Solta, però no deslliguis la corda que em reté a terra ferma.

Quina bestiesa compartir el que el teu cor escolti, ¡escolta!: millor que la resta no sàpiga que pateix…

Pseudònim: Lucía Libre

Avui la nit està estavellada
i em contempla sense pudor.
No diu res i no obstant això
les meves oïdes s’omplen de belles paraules,
paraules que el cel em murmura
quan veu que ploro per tu.

Que ximpleria pensar que ets aquí,
quina bestiesa pensar que tot el que
plorem, m’uniria a tu.

Els meus somnis intenten realitzar-se,
abrigallats en les estrelles que els
il·luminen sense deixar que morin.
El cel sap i s’engeloseix de l’amor
tan boig, intens i alhora
tan simple que sento per tu,
perquè sap que ni el sol ha
sentit amor més pur des que
Déu el va crear.

Que bestiesa pensar que així seria
el que tu i jo vam compartir,
que cega jo, que cec el meu tou cor.

Jo m’aniré, tu t’aniràs,
quedaran els somnis, aquests, no moriran.
Quedarà la meva ànima, segellada en tu,
quedaran uns petons, els que no et vaig donar,
s’aniran els desitjos, els que vaig tenir de tu,
però les paraules d’amor que vam dir,
totes, per molt simple que jo et sembli,
Es van unir a tu.

T’aniràs, m’aniré,
el vent ens acostarà, com acosta els
núvols al sol per a poder-lo tocar, els
ocells cantaran els nostres poemes perquè
altres ànimes s’omplin d’elles, que
ironia que tanta neciesa uneixi  i separi altres.

Paraules en el fons, però no igual a les que
llegim en les pàgines dels llibres, són una mica
més, sentiments que queden segellats,
com quedaran tot el que ens vam dir
en l’eternitat…

Pseudònim: Lucía Libre

“El color vermell t’afavoreix”, va dir-li mentre el cambrer li omplia la copa del Pétrus Pomerol pel qual s’havien decantat a l’hora d’escollir el vi negre que acompanyaria el magret d’ànec que degustarien aquell vespre. El restaurant el va proposar l’Eslie car la Noa era relativament nova a la ciutat; una prestigiosa escola de dansa havia acceptat la seva candidatura per a que hi entrenés la següent temporada i tot just feia tres mesos des que havia aterrat a Stuttgart. En canvi, la primera n’era ciutadana de tota la vida.

Li va fer ràbia, no pel comentari en si sinó perquè unes hores abans havia estat dubtant en si dur una brusa vermella entreoberta que deixés veure, com qui no vol la cosa, la tela d’encaix del sostenidor, conjuntada amb uns pantalons d’imitació de pell negres acampanats i unes botes altes que hauria lliscat sota els pantalons; però va decantar-se per posar-se el vestit negre de setí que sempre duia a les seves primeres cites, ja que preferia no prendre riscs i apostar segur.

“Ei! No se t’han posat bé l’entrant?” L’Eslie s’havia deixat endur pels seus pensaments arrels del cometari que la Noa li havia fet i havia mantingut una cara molt seria des del que llavors ja faria uns 10 segons. Deu segons poden semblar molt poc, l’espai de temps entre dos parpellejos, entre dues inhalacions… però de silenci en una conversa entre dues persones deu segons poden semblar eterns.
Va riure i li va explicar el que pensava entre rialles per a que no s’adonés que realment sentia moltíssima ràbia envers ella mateixa.

Ella era així, de família de classe mitjana tirant cap a alta i molt conservadora, des de ben petita era una noia exemplar: a l’escola mai havia tret una nota inferior a l’excel·lent, no havia volgut emprendre mai una activitat extraescolar per por a fracassar i freqüentava les mateixes amistats, amb qui mai havia tingut cap disputa, des de la guarderia (fills i filles d’amics dels seus pares) i mai havia sortit d’aquest cercle; mai, fins que un dia que estava visitant una exposició, una activitat familiar molt recurrent que acostumava a passar cada dos dissabtes, va separar-se del grup per anar al lavabo. Quan va arribar-hi, la qual cosa va costar-li moltíssim, ja que l’exposició es trobava en una sala d’un gran teatre on es duien a terme moltes altres activitats, va trobar-se a una noia, més o menys de la seva edat, picant unes puntes de ballet a la cantonada de la pica. L’Eslie li va preguntar que si estava enfadada, la Noa va veure que la noia no en tenia ni idea de dansa clàssica, i amb un somriure tímid va dir-li que així era com preparava les puntes noves abans de poder utilitzar-les. Tot seguit va proposar-li anar a veure l’assaig que començava en dos minuts i sense haver d’insistir massa l’Eslie va cedir. Ambdues noies van dirigir-se al teatre, en van entreobrir la porta un mínim per a poder passar, i es van amagar darrere l’última fila de butaques. Al cap d’uns deu minuts el telèfon de l’Eslie va emetre un to de trucada estrident que va alertar les ballarines i la professora de la presència de les noies. Aquestes, en un pic d’adrenalina, van sortir corrents per la porta i van començar a córrer pensant que serien perseguides, però, al contrari, van sentir com la música de Tchaikovsky reprenia així que van aturar-se i van seure en un esglaó de les escales fredes de marbre per tal de reprendre l’alè, es van mirar i van començar a riure. Però una veu femenina va interrompre les seves rialles. Era la mare de l’Eslie, la qual va preguntar-li, amb una mirada de superioritat envers la noia que continuava asseguda a la vora de la seva filla, que qui era la seva nova amigueta i si no havia vist els seus incomptables missatges i trucades. I així començà la rebel·lió.
Des de llavors l’Eslie recollia el material cinc minuts abans que la classe acabés i en pic sonava el timbre que anunciava la fi de la jornada escolar sortia disparada corrents cap al teatre. De vegades les dues noies miraven un assaig juntes i de vegades era la Noa qui assajava. Però mai podia quedar-se fins al final, ja que la seva mare l’esperava per berenar.

Un parell de mesos havien passat des de la seva primera troballa i ja semblava que es coneguessin de tota la vida; al final ja ni miraven la dansa quan estaven juntes sinó que s’asseien a l’escala a parlotejar.
Un dia d’aquests, la Noa va proposar d’anar a sopar juntes. L’Eslie mai havia anat a sopar sola amb algú, bé sí, però només amb nois amb qui els seus pares esperaven que s’ajuntés, com havien fet ells; no obstant això, mai havia anat a sopar sola amb algú que li interesses conèixer de debò, amb algú que respectava i la respectava a canvi.

Quatre hores abans l’hora de quedada, l’Eslie ja s’estava exfoliant la pell amb un nou producte especial per a pells sensibles que la seva mare li havia comprat feia mesos, però que ella mai havia utilitzat prèviament. Per altra banda, la Noa no havia entrat a la dutxa fins trenta minuts abans de marxar, ni tampoc va haver de donar massa voltes a què es posaria, ja que únicament posseïa una muda de roba que no era d’esport. Consistia d’un vell conjunt d’americana i pantaló de pinces del seu pare, d’un estampat de ratlles blanques sobre un fons gris fosc, que havia cosit per a que li quedés a la seva mida.
Ella venia d’una família d’emigrants de la guerra freda que havien trobat refugi en una casa de dos pisos i quatre habitacions als Estats Units on convivien catorze persones. Sempre havia dut una vida modesta, sense grans luxes, encara ara que havia obtingut una beca d’esportista d’elit on tenia totes les despeses pagades, de fet, aquesta era la primera nit de la seva vida on menjaria en un restaurant.

Ja havien acabat de sopar i les dues noies estaven al mateix lloc on havien quedat per a trobar-se a l’anada, un semàfor, on el pas de vianants separava els seus carrers, barris, classes, vides… un semàfor que es va posar en verd massa aviat per a que haguessin tingut temps d’acabar d’abraçar-se en mig del carrer i un camioner nocturn premés l’accelerador mentre deixava anar l’embragatge.
“El color vermell t’afavoreix” va dir-li mentre les ambulàncies feien sonar les sirenes, la banda sonora que acompanyaria el malson que viurien aquell vespre.

Pseudònim: Ale

“Res no uneix tant com una bestiesa compartida” (Joan Fuster)
I què en seria, sinó, de la vida, si no fos eixerida?
I qui m’ho diria, que un dia, ni jo mateixa m’ho creuria,
que aquells moments que vàrem compartir
serien l’inici d’un tèrbol seguit de crims:

Em vaig veure obligada a obrir les ales
quan seguia dins el capoll.
Em vaig veure atrapada en un món ple d’opinions;
jo no estava preparada per afrontar les meves pors,
vaig arriscar-me per tu, i al final vaig perdre(‘m) jo.

No sé en quina realitat he estat vivint.
No sé per què he tardat tant a acceptar que jo soc així.
Hi ha ferides que no es curen i que tanquen molts camins.
Per què he deixat que la meva ment hi interferís?

Fingint per encaixar en un món superficial.
Plorant pensant que em mereixia tots els mals.
Actuant contra allò que anomeno els meus ideals,
per complaure els dimonis del meu cap.

He pecat, m’he traït a mi mateixa.
M’he forçat, m’he obligat a créixer.
He perdut, m’he hagut de conèixer.
I m’he trobat que aquesta por,
no eren més que ínfimes queixes:

El temor que suposava el fet d’autoconèixer-me.

Pseudònim: Pa amb tomàquet

Amiga meva,

t’escric com et vaig prometre abans que pugessis al vaixell. Ja he tornat a casa, i totes les ombres de les habitacions pregunten per tu.
Qui diria que els nostres camins es tornarien a creuar? I beneït fos el moment que vas decidir quedar-te a ca la teva mare una setmana després d’anys sense veure’ns! Ara que estàs vivint lluny, perseguint somnis a la gran ciutat més enllà de l’horitzó del mar, suposo que hauràs estat aclaparada pels records. Els meus petits somnis, però, tornen a viure ara que sé que la meva millor amiga de la infantesa és feliç.
Aquesta setmana amb tu he sentit el meu cor escapant-se per les comissures dels meus llavis. El vell gronxador del parc semblava que ens deia “jo també us he trobat a faltar, mainada” quan ens vam gronxar l’una a l’altra, com quan érem dues criatures. Te’n recordes quan tu no podies suportar les faldilles i, per tant, jo em posava la teva damunt la meva? Quan el florista ens donava una flor a cadascuna quan passàvem davant de la seva botiga i jo et donava la meva flor? Ai, no hauria pogut imaginar que podria tornar a ser una nena petita amb algú. Al teu costat el sol matinal escalfa, ja no crema; aixecar-me torna a tenir sentit.
Ara que has marxat, no sé a qui li cantaré si la casa és buida.

Ens veiem aviat,
Raquel

Amiga estimada,

t’escric amb suor al front i amb mal d’esquena. Acabo de despertar d’un malson que em persegueix fins i tot desperta. I no t’ho he explicat els dies que hem estat juntes, Cristina estimada, perquè soc una covarda, una mentidera. Continuaràs sent la mateixa ànima que un cop vaig conèixer un cop t’hagi declarat la causa del meu pitjor turment?
El meu pitjor malson té nom, cognoms i un rostre d’àngel que es transformava en un dimoni cada cop que la porta de casa es tancava darrere meu. Quan vas marxar, un noi em va atrapar entre les seves urpes; i jo, que mai he dubtat de males intencions, hi vaig caure de quatre grapes. Vaig ser una núvia que cada dia caminava cap a la guillotina; el meu ram de flors eren els meus grillons. Cada dia ell m’esperava a l’altar, amagant el ganivet i llepant-se els llavis. I ara soc un xai que ha fugit del seu pastor. Quan ho vaig fer, tothom al meu voltant em va mirar horroritzat. El grup d’amics que jo estimava com germans es van convertir, simplement, en espectadors; els espectadors volien una ballarina de porcellana i, quan aquesta va trencar-se després de tota una vida entretenint, van marxar a les grades d’un altre escenari.
Potser si t’ho hagués explicat abans hauries entès aquesta fúria fúnebre. És tan fàcil dir-li això a una multitud o, en canvi, a un paper en blanc. S’ha tornat costum viure en una casa d’ossos enmig d’un bosc en flames mentre contemplo com es redueix a cendres. El meu cap noestà bé, Cristina, i em sento completament engabiada.
No sé si els barrots del meu cap són reals o no, però vull sàpigues que, malgrat estar paralitzada en el temps i glaçada de fred, la teva xemeneia m’ha escalfat com mai ningú ho ha
fet.

Sempre teva,
Raquel

Estimada,

et demano que acceptis les meves disculpes si la carta anterior t’ha preocupat. Sé que, en primer lloc, hauria d’haver-t’ho comunicat quan vaig tenir l’oportunitat. Aquest tema impedeix que em comuniqui amb propietat: em sento un enigma que ni jo mateixa puc resoldre, una ombra que surt a passejar quan tothom dorm.
Sé que hauria de controlar les meves emocions. Per això, faré cas al que em vas comentar en la teva darrera carta: necessito enfrontar-me als seus fantasmes. Necessito deixar de veure els seus braços al voltant del meu coll quan camino pels llocs que ell conservava com un secret.
Sovint em pregunto com és possible que tu, viatgera atabalada, vas decidir pujar al meu tren amb un milió d’històries per explicar i mil bestieses per compartir. I, malgrat tot, això és el que t’ha lligat a mi.
Qui t’estima i t’adora com la vora del mar que espera les onades?

La teva Raquel

Estimada,

aquesta setmana està sent desastrosa. Les veus han tornat i ja no murmuren, sinó que xisclen com gossos en la nit.
Aquesta nit he tornat a sortir a passejar pel mar. Em preguntaves on li veig la gràcia a caminar per la platja quan el sol ja s’ha amagat i l’aigua està massa freda; després d’una llarga jornada, el mar de mitjanit té secrets que només vol confessar-me a mi.
És en moments com aquests que me n’adono com de sola em sento, vida meva. Visc amb la por de ser un cérvol sempre llest per fugir, però la realitat és que soc, més aviat, un gos que plora en un racó. Necessito estar sola. Necessito que ningú dubti del meu criteri; la veritat és una corda fluixa i jo camino sobre ella. Sé que em diràs que la veritat la tinc a la mà; que la veritat objectiva és que he passat per les urpes d’un monstre, tothom ho va saber i va mirar a un altre costat. Però tinc por. Tinc por a convertir-me en un secret, en un enigma per descobrir. Tinc por que tothom hagi marxat de debò; si qui soc és allò que he construït al voltant del plaer aliè, llavors qui soc, si no hi ha ningú?
Estaràs cansada d’escoltar-me parlar de la mateixa història altre cop. Sovint, quan xiuxiuejo secrets inconfessables al cel, sento que, més enllà de les parets del cel i a l’altra banda de l’horitzó, tu estàs parant l’orella.

Pensa en tu, ara i sempre,
Raquel

Amor del meu cor,

encara continuo sense creure que ens tornarem a veure aviat. Abans que me n’adoni, tornaré a estar damunt del penya-segat mirant l’horitzó, buscant com el teu vaixell s’apropa, com fan les dones dels pescadors quan esperen que tornin a casa.
Malgrat la il·lusió d’aquesta notícia, els meus ànims no han canviat gaire de l’últim cop que et vaig escriure. Perdo la memòria de la mateixa manera que se m’escapa l’oxigen entre les costelles. Els meus camps de batalla ara són de color vermell i els meus soldats ploren com nens petits.
Prego que les veus del meu cap mai callin els meus “t’estimo” que ressonen com mil timbals, com un cor d’església. El teu amor és com una lluerna enmig del bosc del llop: com més fosc es fa, més crec en tu. El meu far en la foscor vas ser tu, la meva estrella polar sempre vas ser tu. Només tu coneixes el camí cap al meu cor embrancat, només tu veus a través de la boira, només tu amanses les bèsties que em persegueixen. Al teu costat, els raigs de sol arriben als meus amagatalls més profunds i recòndits.
Si somio amb els àngels, somiaré amb tu i amb el teu vaixell flotant fins a mi. Portaré la faldilla i les flors per tu.

Ens veiem aviat,
Raquel

Pseudònim: Resiliència

Avui amb les pestanyes creuades per l’angoixa de l’aixecament cap a la realitat,
m’imagino un dia ple d’alegria on surto de la quotidianitat, i quan a l’hora intento
aixecar-me contemplo la meva falta d’identitat. Em miro al mirall i no em reconec,
llambrego el meu diari per observar que vaig fer ahir, però no trobo resposta, el diari
ha desaparegut. El mòbil comença a sonar i al mateix temps un home em crida per la
finestra. No em queda més remei que sortir a passejar. Ell em conta un ventall
d’anècdotes que desconec, però la seva mirada comporta una bellesa bestial. Qui és
aquella persona? A què ha vingut? De fugida, ens troben en un bosc frondós, em
deixo guiar, no sé on anem a parar, però em recorda que l’esperança està molt
propera, i el descobriment ja no es pot ocultar. Aquell home porta el meu diari, i inspirat
per la bellesa natural comença a cantar. L’acompanyo amb aquella cançó, pareix un
record intacte de la meva memòria. Cantem tots plegats, però de seguida amb una
passa aquell home cau al pou. I ara què faig? Intento agafar una corda que plena de
rames es configura davant la meva vista, l’imagino?, o és realitat? La llenço quan
l’home comença a bramar. Qui o què ha caigut? És un home o un animal? Alleugero
el meu pesar i l’ansietat per sotmetre la meva ajuda. O Déu, a qui li dec la meva
persona? Qui sóc i què puc fer? Em decideixo a baixar al pou, i quan esterrejo poso
les meves mans sobre els seus ossos romputs. Una lluentor comença a enlluernar la
foscor. Què passa em pregunta amb aquella bellesa bestial? —Ara sé quina és la
meva identitat, he sigut curandera en altres èpoques i vostè qui és? —Soc el teu diari
mostrat en aparença, són els teus somnis compartits el que m’han creat i han fet que
et reconeguis tal com volies fer-ho—, sense enganys.

Pseudònim: Galilea

Ell és com el raig de sol de l’hivern, aquella petxina blanca poc erosionada que trobes a la vora del mar, o l’última xocolata del calendari d’advent. Ell és tot això i més en la meva tempesta, plena de dubtes i alegries. Tendresa és l’adjectiu que millor li queda, a més de fatxenda, sobretot quan em porta en moto i em fa saltar enlaire unes mil·lèsimes de segon, igual que si estiguéssim en una pel·lícula dolenta d’acció. I és aquest punt on comencen les aventures. Baixo la visera del casc per protegir-me els ulls de possibles llàgrimes a causa de l’aire i la velocitat i em faig una cua perquè els cabells no em tapin les vistes. També ens saltem algun que altre semàfor en vermell i quan no ho fem, agafada còmodament a la seva cintura, aprofito per quedar-me meravellada davant dels colors del cel quan el sol es pon sobre el mar. Mentrestant, algunes nenes petites observen com ens donem cops de casc l’un contra l’altre i riuen. Arranquem de nou sense pensar en la frenada i finalment arribem sans al nostre destí -més, amb l’adrenalina encesa, tot sigui dit-. Aparca la moto davant del portal, em descorda el casc i ens carreguem el pes de les bosses a les mans. Noto que em comencen a fer mal les espatlles de portar a l’esquena la teva motxilla plena de llibres d’economia. I de sobte tinc ganes de notar l’escalfor de casa. Dalt ens espera un sofà blanc arrambat a la barana del balcó, el qual fa joc una tauleta de fusta plena de paquets de tabac acabats, un cartell il·luminat de party i tres espelmes d’aquestes que fan olor. Les encens amb un magiclick perquè mai li són retornats els encenedors que deixa, i un suau aroma a vainilla aflora l’ambient. Es prepara un combinat de Coca Cola i Brugal, s’enrotlla un cigarro i surt al balcó amb una manta que usa per cobrir el meu cos, perquè jo ja m’havia tombat al sofà. A poc a poc es va apropant a mi, amb cautela, com si fos la primera vegada que em volgués abraçar i desconegués per on començar. Acaba acomodant-se al meu costat i em fa festetes a la panxa. Li dic que no m’agraden els pèls que tinc al voltant del melic, que són foscos i que n’hi ha masses. I aprofita per jugar amb ells, dient que són els pèls de voltant de melic més bonics que ha vist mai. I com que no m’ho crec, com a acte de rebel·lia, comences a fer-me les típiques pessigolles que es transformen en petons. Uns petons que es perden entre la comissura dels llavis per endinsar-se en la incertesa de l’altre. Petons fràgils, però innegables, entregats sota una lluna que observa com estem junts la nit que ens retrobem després d’un llarg temps. Una lluna que ens admira divertida i ens escolta discutir sobre quantes setmanes té un any. La lluna s’ha vestit molt elegant per assistir a una nit màgica i plena d’estrelles, absent de núvols i de fred, i la qual únicament il·lumina les carícies de dos joves atrapats en un nosaltres. Res uneix tant com una vida compartida al seu costat.

Pseudònim: Piscis