Si bé l’ús de l’article neutre lo és comú arreu del territori de parla catalana, cal evitar-ne l’ús en els registres formals, atès que no és normatiu. Les solucions a aquest fenomen són diverses i depenen, bàsicament, dels tipus de construcció en què apareix: les construccions abstractives, les construccions intensives i certs modismes castellans.
Category Archives: Consells de redacció
Doncs causal
La conjunció doncs només pot expressar una idea de conseqüència o conclusió i equival a “per tant”.
Així, és incorrecta per introduir oracions que expressen causa i cal substituir-la per “perquè”, “ja que”, “que”, “atès que”, etc., en els casos en què tingui aquest sentit.
contemplar
El significat més usual del verb contemplar és ‘mirar atentament alguna cosa’. Cal tenir en compte, però, que no és correcte l’ús d’aquest verb amb el sentit de ‘preveure, considerar, incloure’.
existir/haver-hi
Un dels significats del verb “existir“ és ‘tenir existència; tenir ésser real, sia material o espiritual’. L’altre significat és com a sinònim d’”haver-hi”.
ésser/ser
Són preferibles les formes d’infinitiu “ser” i de gerundi “sent”, en comptes d’”ésser” i “essent” —marcadament literàries. Com a substantiu, però, és recomanable usar sistemàticament “ésser”, i no pas “ser”.
en relació amb/amb relació a
Les locucions “amb relació a” i “en relació amb” signifiquen ‘pel que fa a’ i es fan servir indistintament. En canvi, s’ha d’evitar l’ús de la locució “en relació a”, perquè no és correcta.
a l’hora/alhora
Convé no confondre les expressions “alhora” i “a l’hora”, que sonen igual, però no signifiquen el mateix.
Al més tard possible
Les locucions “al més” i “al menys” seguides d’un adverbi s’han d’escriure començades per la preposició “a”.
mig i mitja; mitjà i mitjana
L’adjectiu mig va normalment al davant del nom que modifica (mig miler, mitja hora) i vol dir ‘la meitat’. L’adjectiu mitjà, en canvi, va normalment darrere el nom que modifica (terme mitjà, temperatura mitjana) i vol dir ‘el del mig’.
En castellà hi ha dos adjectius semblants —medio i mediano— que no coincideixen amb els usos que tenen en català mig i mitjà. Probablement per això, es produeix una interferència lingüística que fa que l’adjectiu mig s’utilitzi en contextos que no li corresponen.
Així, doncs, o tenim mig grau (la meitat d’un grau) o tenim un grau mitjà (un títol de tècnic); o tenim mig valor (la meitat d’un valor) o tenim un valor mitjà (el que està en una posició intermèdia entre altres valors); o tenim mig grup (la meitat d’un grup) o tenim un grup mitjà (un grup ni massa gran ni massa petit), etc. Però no podem tenir ni *un grau mig, ni *un valor mig, ni *un grup mig, perquè aquestes expressions són incorrectes.
Recordeu: mig, mitja és la meitat; mitjà, mitjana, el que està al mig.
(Apunt del blog Vocabulària)
el medi i el mitjà
El medi és l’entorn (és a dir, l’element o substància que envolta una cosa). Per això parlem del medi ambient, del medi aquàtic, d’un medi anaeròbic.
Un mitjà, en canvi, és un instrument. Per això parlem dels mitjans de comunicació, dels mitjans de transport, dels mitjans de producció.
La frontera entre el que és medi i el que és mitjà, a vegades, és conceptualment molt prima. No és estrany si tenim en compte que tots dos mots provenen d’un mateix ètim llatí (medius i el seu derivat medianus). També contribueix a la confusió que el castellà usi el mateix mot per a tots dos conceptes (medio) i que l’anglès també ho faci en molts casos (medium).
(Apunt del blog Vocabulària)




