Lituània és un país nou i alhora una terra antiga. De fet, es podria dir el mateix de molt altres indrets, però aquest cas és gairebé paradigmàtic. Hi ha qui no tardaria massa en voler fer comparances entre Lituània i Catalunya. Ambdues van tenir el seu imperi medieval (el seu anava des del Bàltic al mar Negre i el nostre des de Calatayud a Neopatria) i han estat ambdues terres de pas i de batalla. Ambdues amb una història sacsejada per exercits i comerciants de tots els colors (teutons, polonesos, nazis, soviètics, romans, àrabs, napoleònics o feixistes, només per citar-ne alguns). Ell són independents des de 1990 i aquí la cosa va una mica més xino-xano.

Tot i aquestes preteses semblances, un artista amic va dir que era el lloc més exòtic que hom podia visitar (i segurament ells poden dir el mateix de nosaltres pensant, simplement, en quatre tòpics: porró, barretina, capgrossos i cargols a la llauna). Qui no conegui Lituània, si s’ho pot permetre, que agafi el primer avió cap allà, a la primera oportunitat i podrà verificar o desmentir tots els seus inherents i intransferibles tòpics: l’exuberància de la seva natura, la seva llengua ancestral (la més semblant al sànscrit que es conserva), la seva cervesa, el basquet, la bellesa atordidora dels seus habitants, tan acollidors, simpàtics i amants de la festa. que s’assemblen molt més a la idea que es té dels mediterranis que, per exemple, dels escandinaus.

Artistes: Robertas Antinis, Patricija Gilytė, Andrius Kviliūnas, Artūras Valiauga & Linas Liandzbergis. Gintautas Trimakas i Arvydas Žalpys (de la galeria Meno Parkas de Kaunas, Lituània).