La Xina ART
del 17 de juny al 2 de juliol de 2016
inauguració:
divendres 17 de juny a les 19:30 h
El collage és un dels conceptes de creació artística més emprats i interessants de tot el darrer segle. Aquest mot, d’estranya etimologia francesa (ara tot ho empastifen els monosíl·labs anglesos), no solament defineix el fet d’enganxar ni abasta simplement allò que malanomenen les manualitats. El collage, des de que el llest d’en Picasso va pispar-ne la idea a Braque, podria definir tota una filosofia compositiva i ètica que resumiria perfectament el convulsiu reordenament del caos i l’evolució exponencial del segle anterior. El collage s’ha utilitzat en música, cinema o literatura amb excel·lents i sorprenents resultats, reinterpretant la fractalització d’un món que durant el segle XX creixia fins escapar-se’ns de les mans.Només cal fer un repàs de qui s’han servit del collage per oferir-nos la seva particular visió d’aquest món, aquest temps i del seu art (que, en definitiva, solen ser el mateix): a part dels ja citats cubistes (on caldria afegir Gris), hi trobarem als futuristes (Severini, Bocchioni, Balla), constructivistes (Litzinsky, Stepànova), la Bauhaus (Moholy-Nagy), els surrealistes (Ernst, Miró, Magritte), els informalistes (Tàpies, Burri), el Pop (Rauschemberg, Johns, Hamilton, Warhol) i els creadors més actuals (Eli Craven, Eugenia Loli o Maurizio Anzeri). A més dels seus derivats: el decollage (de Mimo Palladino), la Infografia o el Mailart. I no, no ens oblidem, per suposat, del Dadà, que es mereix un paràgraf a part.
Calvo Serraller va dir: “El Dadaísme no va inventar res, però ho va fer tot. Tot ho va fer i tot ho va tornar a reinventar”. Potser les més extraordinàries creacions d’aquest mitjà les podrem trobar entre els collages geomètrics d’Art i Tauber, els de Haussman, Hertfield, Swchwiters, Hannah Hoch, els del propi Duchamp (de fet, el ready made no és més que una forma extrema de collage) o, per acabar, amb tot el món del collage fotogràfic del qual en va obrir la porta Man Ray. Tot ells tenien un denominador comú, desesperadament necessari en un segle tant canviant: l’humor. El Dadà va introduir-lo (i encara no se n’ha anat) al món de l’Art, massa sovint ranci, academicista i estirat.
Joanra Canosa, que ja havia col·laborat amb La Xina A.R.T. en algun projecte col·lectiu (“L’artista contemporani us desitja…”) presenta la seva primera exposició individual al nostre espai amb una mostra heterogènia que combina aquest estesament comentat medi expressiu amb d’altres més o menys derivats d’aquest: la foto pintura i la pintura basada en la fotografia. A la planta principal veurem collages mesclats amb dibuix i pintura sobre paper i d’altres de gran format muntats sobre bastidor. A la planta inferior hi trobarem tota una sèrie polièdrica, tant de tècnicament com temporal, sobre un concepte també amb llarga tradició artística (des de les natures mortes flamenques a Antoni Miralda): el menjar.
Hannah Hoch va dir que allò que més l’interessava del collage no era el component lúdic sinó el fet de disseccionar (i segur que va dir-ho amb aquella rialleta entremaliada que fa a les fotografies i s’endevina a tots els seus treballs). Joanra Canosa sembla compartir perfectament aquesta idea (i un fi i irònic sentit d’aquell humor), tal com ho fa, per exemple, el seu Alfred Hitchcock (un altre incommensurable disseccionador de la realitat i del malson) amb precisió quirúrgica uns minúsculs talls de cansalada, en una de les pintures que podrem trobar en aquesta interessant i sorprenent exposició.
La FUNDACIÓ GÜELL convoca una beca per a joves que tinguin menys de 30 anys en el moment que fineixi el termini de presentació de sol·licituds.
