Científics i conservadors-restauradors europeus, liderats per un equip d’investigadors de la Universitat de Barcelona, han analitzat dotze obres de Salvador Dalí amb una tècnica nova no invasiva que permet diagnosticar l’estat dels quadres des del revers, sense haver de prendre cap mostra de la tela. Amb aquest sistema es pot determinar si el teixit es troba en un estat de conservació prou bo per resistir l’estrès que genera la manipulació i el transport de l’obra.
El mètode és similar al que es fa servir en l’anàlisi de la glucosa en sang sense necessitat d’agulles. La informació sobre l’«estat de salut» del quadre s’obté mitjançant un petit feix de llum que es dirigeix sobre la tela a través d’un cable de fibra òptica. El reflex d’aquest feix es recull i s’analitza amb un espectròmetre d’infraroig. És important conèixer l’estat de conservació de la tela d’un quadre perquè és l’estrat que dóna suport a la pintura: qualsevol tall o accident mecànic a la tela podria donar lloc a la pèrdua de la imatge si el teixit és massa fràgil.
La recerca, publicada a la revista científica
Analytical Methods, forma part de la tesi doctoral, amb menció europea, de la investigadora Marta Oriola, professora associada de la
Facultat de Belles Arts de la UB, i dirigida per la catedràtica de la UB Gema Campo.
En el desenvolupament d’aquest mètode diagnòstic hi han col·laborat investigadors de la Secció de Conservació-Restauració de la Facultat de Belles Arts de la UB, el Centre per al Patrimoni Sostenible de l’University College de Londres (UCL), el Departament de Conservació i Restauració de la Fundació Gala – Salvador Dalí, la Universitat de Liubliana (Eslovènia), el Birkbeck College de la Universitat de Londres i la Biblioteca Britànica.
Una manera nova de diagnosticar l’«estat de salut» de les obres d’art
Les dotze obres analitzades formen part de la col·lecció de la Fundació Gala – Salvador Dalí, a Figueres (Alt Empordà), i pertanyen a diferents etapes artístiques del pintor. Se situen cronològicament entre el 1924 i el 1968. Entre elles, en trobem algunes de tan destacades com ara Maniquí de Barcelona (1926), La imatge desapareix (1938) o Desmaterialització del nas de Neró (1947).
S’ha comprovat que les obres presenten un bon estat de conservació i se’n pot continuar gaudint de manera segura, si bé també s’ha observat que els quadres més primerencs s’estan acostant al llindar límit que permetria un transport segur. Curiosament, coincideix que aquests quadres estan pintats per un jove Dalí sobre teles que contenen fibres de més baixa qualitat, concretament de cotó.
Tal com explica Marta Oriola, «aquest mètode finalment proporciona als conservadors-restauradors la possibilitat d’avaluar la fragilitat de la tela de manera no invasiva, cosa que fins ara era impossible. També permet determinar molt ràpidament el tipus de fibra del teixit, una informació que cal tenir en compte a l’hora de dur a terme els tractaments de conservació-restauració més adequats».
En l’estudi s’ha comprovat la «salut» de les teles que, com se sap, es degraden amb el pas del temps a causa de l’acidesa i les condicions ambientals. Un cop la tela s’ha tornat molt fràgil i trencadissa, aquest procés és irreversible i aleshores cal fer tractaments de conservació-restauració més dràstics i invasius.
«Mentre que els problemes de la pintura sovint es poden detectar visualment des de la part frontal del quadre, fins ara no existia cap mètode que permetés avaluar la fragilitat de la tela sense agafar-ne una mostra, cosa evidentment inacceptable», explica Irene Civil, cap del Departament de Conservació i Restauració de la Fundació Gala – Salvador Dalí. La Fundació rep més d’un milió i mig de visitants l’any, i vetlla per garantir el bon estat de conservació de les excepcionals obres de Dalí, algunes de les quals puntualment també viatgen en préstec a exposicions.
El procés de desenvolupament d’aquest mètode ha estat supervisat per Matija Strlic, professor titular del Centre per al Patrimoni Sostenible de l’UCL, que apunta: «Com en el cas dels diagnòstics mèdics, el desenvolupament realment útil d’aquesta tècnica només és possible mitjançant la col·laboració interdisciplinària entre conservadors, conservadors-restauradors i científics». El «control de salut» no invasiu de la tela permetrà ara millorar substancialment els nivells de gestió i conservació de les col·leccions de qualsevol museu o galeria.
Article:
M. Oriola, A. Možir, P. Garside, G. Campo, A. Nualart-Torroja, I. Civil, M. Odlyha, M. Cassar, M. Strlic. «Looking beneath Dalí’s paint: non-destructive canvas analysis». Analytical Methods, setembre de 2013. DOI: 10.1039/C3AY41094C
FILMOTECA DE CATALUNYA 
