Missatge d'error

The spam filter installed on this site is currently unavailable. Per site policy, we are unable to accept new submissions until that problem is resolved. Please try resubmitting the form in a couple of minutes.

Afegeix un nou comentari

El major perill de l'automatització?

Versió per a imprimirVersió per a imprimir
Xavier Agenjo Bullón
del Cos Facultatiu d'Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs
Director de Projectes de la Fundació Ignacio Larramendi
 


No només les biblioteques sinó el conjunt de les activitats socials estan seguint a un ritme cada vegada més accelerat el títol del ja clàssic llibre de Negroponte Being Digital (1995). No obstant això, i de forma alarmant, al meu entendre, aquest enorme món digital no està sent salvaguardat per a la seva reutilització en qualsevol moment. Si atenem a les estadístiques del que conté la web en l'actualitat i pensem quina part d'aquesta informació està sent efectivament preservada amb una perspectiva de llarg termini. No, serà millor que no ho pensem.

 

Igual que sembla existir un desconeixement generalitzat de que tot el paper fabricat a partir, diguem-ne del segon terç del segle XIX té un pH àcid que va produint la seva degradació espontània i que farà que molt pocs llibres, documents, etc. sobrevisquin al segle XXI (malgrat que hi ha unes indicacions per fabricar paper no àcid d'acord amb la norma ISO 9706:1994) sembla existir un desconeixement absolut sobre els problemes per a tornar a utilitzar informació digital passat ja algun temps. Alguna notícia aïllada sobre determinats arxius de la NASA dels anys 60 que no han pogut recuperar, problemes a Anglaterra sobre la il·legibilitat de certs CD i fins i tot DVD, en resum, res.

 

No obstant això, i igual que per combatre els problemes del paper àcid hi ha una normativa ISO, la 14721:2003 que correspon al model desenvolupat pel Consultative Committee for Space Data Systems (CCSDS) Reference Model for an Open Archival Information System (en fase de revisió, per cert) que permetria, seguint determinats procediments i protocols, assegurar la consulta i reutilització d'aquesta gegantina quantitat d'informació digital que no para de créixer. L'autor d'aquesta ressenya va estar recentment a les XI Jornades sobre Tecnologies de la Informació per a la Modernització de les Administracions Públiques i no va deixar d'admirar que dins de l'ampli conjunt d'aplicacions per dur a terme transaccions entre el ciutadà i l'Administració en tots els nivells de l'Administració Pública (estatal, autonòmica i municipal) estigués prevista cap mesura de preservació digital a llarg termini. Per descomptat, en la documentació que s'oferia al visitant no hi havia la menor referència i quan vaig consultar directament a qui mostraven els seus projectes que pel seu volum podrien presentar en un futur problemes de recuperació, l'únic que vaig obtenir van ser algunes consideracions sobre arxius de salvaguarda o sobre la ubicació de còpies en diferents llocs, presumptament segurs.

 

Per contra, la Guide to Distributed Digital Preservation, editada per Katherine Skinner i Matt Schultz, suposa tota una estratègia perfectament definida sobre com dur a terme el procés de preservació digital. Potser la paraula clau sigui la paraula distribuït que en el gràfic de la portada i utilitzant una tècnica que recorda als núvols d'etiquetes o les tripletes RDF, la paraula preservation té la mateixa mida que distributed. No puc deixar de recordar aquí determinada intervenció en les I Jornades de Preservació del Patrimoni Digital (primeres i últimes), que es van celebrar en el Ministeri de Cultura del 14 al 16 de març de 2006, en què la ponent nord-americana Laura E. Campbell (Associate Librarian for Strategic Initiatives. Library of Congress) va deixar molt clar que en la seva opinió una tasca tan important com la de la preservació només podia dur a terme de forma cooperativa. Per cert, que en aquestes Jornades va tenir lloc la presentació del repositori que avui rep el nom de Hispana i que recull 2.381.605 objectes digitals de 128 dipòsits (a data 16 de juliol de 2010), sense cap tipus de política de preservació digital, a tot i que bona part d'ells compten amb metadades PREMIS (Preservation Metadata Implementation Strategies) que, sens dubte, constitueixen un primer pas en la direcció correcta cap a un dipòsit OAIS.



A la bona pràctica anglosaxona A Guide to Distributed Digital Preservation conté un roadmap a manera de resum executiu en el qual es descriuen el contingut dels vuit capítols. Hi ha una excepció que els editors fan des d'un primer moment. Afirmen que es tracta de persones que tracten, que s'ocupen dels problemes de preservació en la pràctica i que per tant les solucions que ofereixen no són les úniques que poguessin existir, sinó les que ells apliquen i coneixen en detall. I és una advertència molt oportuna perquè cal tenir en compte que la majoria, per no dir la totalitat de la guia gira entorn del programari LOCKSS (Lots of Copies Keep Staff Save) desenvolupat per les biblioteques de la Universitat de Stanford.



Ja en el capítol 2 se cita en parlar de l'arquitectura dels sistemes distribuïts de preservació del model de referència per a un Open Archival Information System (OAIS) que ja he citat més amunt. Com s'ajusta el programari LOCKSS dins d'aquest model és el contingut del capítol. També en bona pràctica anglosaxona hi ha tot un capítol, el quart, dedicat a les consideracions organitzatives. Em temo que a l'hora d'aplicar aquest model tan eficaç i tan pràctic no serien els problemes derivats de l'organització el menor dels esculls que hauria de patir un procés similar a l'Estat espanyol. Les solucions que ofereixen són senzilles i carregades de sentit comú.  

 

Bona part de la resta del document està dedicat a les característiques tècniques de LOCKSS i em temo que ni tan sols la seva lectura, sinó la seva aplicació si més no en mode de prototip poden donar una idea clara per conèixer amb suficient detall el programari. Existeix, finalment, un capítol, el vuitè, dedicat a un problema que també existeix a l'hora de l'establiment d'un projecte de preservació digital distribuïda, els drets d'autor. L'autor del capítol, sàviament, diu que si no és possible solucionar d'una manera perfecte, potser ho sigui de manera funcional. Qualsevol diria que té present la famosa frase de Mark Twain que només hi ha una cosa impossible per a Déu, fer intel·ligibles les diferents lleis de propietat intel·lectual que hi ha al món.

 
Reseña de A Guide to Distributed Digital Preservation / Edited by Katherine Skinner y Mark Schultz. Atlanta: Educopia Institute, 2010.