Missatge d'error

The spam filter installed on this site is currently unavailable. Per site policy, we are unable to accept new submissions until that problem is resolved. Please try resubmitting the form in a couple of minutes.

Afegeix un nou comentari

L'edició digital a França: un negoci en procés de definició

Versió per a imprimirVersió per a imprimir
Lluís Agustí
Departament de Biblioteconomia i Documentació
Universitat de Barcelona
 

Bollé, Aurélia; Roux, Marie-Christine; Rouxel, Virginie (2014). Pratiques d'éditeurs: 50 nuances de numérique. Mars 2014. Paris: MOTif; Labo de l'édition. 48, [5] p. <http://www.lemotif.fr/fichier/motif_fichier/541/fichier_fichier_etude.50.nuances.de.numerique.pdf>.

El dia de la marmota: des de finals dels anys 90, cada cop que se celebra una fira del llibre els diaris anuncien que aquest any sí, que aquest és el definitiu per a la popularització del llibre digital. I si el llibre electrònic existeix des de fa més de 40 anys (el projecte Gutenberg és de 1971), fins i tot abans que les revistes electròniques, com és que encara representa en el món occidental un percentatge tan insignificant en el volum total del negoci de l'edició?

Els que en saben afirmen que per tal que una invenció tecnològica tingui èxit no basta amb el descobriment cal que es produeixi i es distribueixi industrialment i per això és necessari que respongui a una necessitat fins ara no coberta i, sobretot, cal que es proposi un model de negoci rendible, i que en el cas del llibre electrònic sembla que no acaba del tot en definir-se.

Alguna cosa es mou a França?

A finals de 2013 i inicis de 2014, dues institucions de París petites en dimensions però força actives Le MOTif (l'observatori del llibre de la regió parisenca) i el Labo de l'édition (un laboratori d'ajuda a la transició de l'edició cap al món digital) van elaborar i enviar un qüestionari sobre l'estat de l'edició digital francesa i els seus models de negoci. A través d'aquesta gran enquesta es volia obtenir una imatge en temps real sobre el sector.

El primer pas va ser identificar els nous actors en el món de l'edició: els editors que vénen del web, anomenats pure players, que treballen amb la lògica i les eines del món digital. I per altra banda veure com els editors 'de tota la vida' s'adapten en aquest nou món. Per a l'estudi no es van tenir en compte les plataformes d'auto-edició, això és el conegut autor-editor sovint exclosos del control bibliogràfic i comercial. En un futur potser caldria replantejar-s'ho: la digitalització afavoreix aquesta mena d'edició.

El primer resultat va ser quantitatiu i estadístic: la resposta d'un centenar d'editors pure players, la meitat de les editorials que van rebre el qüestionari; i en el cas dels editors en paper, una cinquantena sobre un miler d'enquestats. Aquesta primera informació es va completar amb més d'una vintena d'entrevistes que venien a completar i precisar algunes de les dades numèriques del qüestionari.

Una contesta tan magre per part dels editors en paper semblaria impedir a l'estudi de treure conclusions potser més sòlides, però de fet és prou bona: és la informació d'aquells editors que sí estan entrant en el món digital; també hi ha àrees que hi són poc representades: tenim sobretot editorials dedicades a la literatura, la literatura juvenil, la novel·la negra i el material auxiliar per a l'ensenyament, per destacar els més importants, però potser trobem a faltar de l'edició científica.

Com són aquests nous editors digitals?

Els editors pure players ratllen la quarantena, tenen estudis superiors i en un 60% no vénen del món de l'edició, només en un terç sí ho fan de l'edició en paper. Una interpretació ràpida associaria aquest 60% a persones del món del web, no és el cas, només un 18% provenen d'aquest sector. Són amants de les tecnologies, però no tecnòlegs. Editors independents, a l'estil de les petites editorials en paper, són 'tecnòfils' però es defineixen com a editors, preocupats en el text i la seva qualitat de contingut, les seves possibles lectures i la seva comercialització. Innovar, sí, però com un mitjà per anar més enllà.

Són empreses joves, amb una mitjana de 4 anys, amb ànima d'start-up i un alt nivell d'innovació però sempre amb intenció de rendibilitat, amb una estructura mínima (1 a 4 pax); amb forta sensació de llibertat: la possibilitat d'editar obres i d'arribar als lectors sense cap mena de filtre ni sedàs: sense fronteres, sense distribuïdors, sense llibreters, sense retorns.

Què editen els pure players?

Les editorials són especialitzades com ho solen ser les petites editorials independents, amb una mitja de tres 'temes' per editorials. Publiquen literatura en totes les seves variants: contemporània i clàssica, per adults i joves, literatura policíaca, poesia i teatre... el que menys dret, diccionaris i enciclopèdies, evidentment aquelles obres que en un format de base de dades són més útils i efectives i en les quals dominen els editors tradicionals (dret) i les eines col·laboratives (Viquipèdia).

A finals de 2013 hi havia disponibles a França 100.000 títols en versió electrònica. Sobre aquesta quantitat cal assenyalar que el 20% dels editors pure players publiquen el 80% de la producció, les cases editorials clàssiques són doncs, per ara, ben lluny de dominar aquest mercat emergent. Quasi en la seva totalitat són obres nascudes digitalment, encara que l'edició d'obres adaptades del paper, o directament la còpia digital del paper, encara hi són presents.

Quant als formats tecnològics, les opcions són per aquest ordre: ePub2, Mobi/KF8 i l'ePub3; i els dispositius de lectura: tauletes (52%), e-readers (36%), ordinadors (34%) i telèfons intel·ligents (28%).

I els editors tradicionals?

La proposta és adaptar el catàleg en paper al format digital poc a poc, sovint comencen per oferir el que podríem definir com a 'fons d'armari', obres a les quals s'ha volgut donar una segona vida. Per tal de dur-ho a terme, els ha calgut però primer incloure clàusules d'edició digital amb els autors, signar acords amb les plataformes... i començar a proposar les novetats en paral·lel, en paper i digital.

També experimenten i treballen, com els pure players, amb els formats curts on la mobilitat hi juga un paper força important, obres 'massa breus' per tal de ser editades en paper, en ocasions simples 'plaquettes'. Són experimentacions de models econòmics en formació que s'estan portant a terme no tant per raons de rendibilitat, que encara no en tenen, sinó per no perdre el corrent.

L'enriquiment

Els editors coincideixen en afirmar que la tecnologia és un servei i no la finalitat. Les imatges fixes, els àudio, els enllaços, les interactivitats i els vídeos són per aquest ordre els enriquiments principals; en canvi, compartir socialment és un aspecte encara poc desenvolupat.

Es proposen sobretot textos, no experiències audiovisuals... Els vídeos, abans abundants, es volen ara més breus per evitar pes i sobretot distracció en la lectura, de fet només interessen en algun documental però mai en la novel·la. L'enriquiment té com a límit no pertorbar la lectura.

Relació entre l'autor i l'editor

Els editors pure players segueixen tenint comitès de lectura, firmen contractes amb els autors i aquests són remunerats quasi en la meitat amb un percentatge sobre el preu sense TVA (IVA). Pocs autors (14%) poden veure les vendes reals dels llibres electrònics.

L'activitat dels autors és important, en ocasions fonamental per tal de fer visible la seva obra, animar la lectura en conversa amb els lectors a través de la web. La visibilitat és sempre essencial.

Els canals promocionals i les pràctiques comercials

Els pure players opten per vendre a través de les plataformes de distribució i també per vendre directament. La vida dels seus catàlegs passa per la presència en el web, i així els canals per a la promoció són per ordre d'importància: les xarxes socials generalistes (fb, twitter, pinterest), la pròpia web de l'editorial (presentacions, comentaris, newsletters...), els blogs de prescriptors i en darrer terme les plataformes amb les seves eines de recomanació. Els bloggers i les comunitats lectores com a prescriptors i per a la retroalimentació són fonamentals: ajuden a l'evolució de la proposta del catàleg editorial.

Sovint es considera que els gegants dels distribuïdors tenen captius els editors, li imposen les normes i les regles, dependre de Amazon, però també d'Apple o Google... aquest és el problema.

Aspectes tecnològics: obsolescència i inestabilitat

La plataforma de distribució condiciona la tecnologia de l'editor, aquest cal que acompanyi el canvi però no el pilota. S'observa un certa rapidesa en l'obsolescència, amb problemes posteriors de visionat: "La proliferació de formats propietaris d'e-minoristes, la manca de respecte als estàndard ePub, que generen problemes i capacitats de visualització com materials de lectura són totes les dificultats tècniques i els costos addicionals per als editors."

I aquest punt enllaça amb la lletania: DRM si o no?, si els grans editors de best-sellers tenen pànic a la pirateria, els pure players comercialitzen un 66% sense DRM i afirmen fer-ho així per facilitar l'experiència de l'usuari. Tot plegat, es vengui car o barat, amb DRM o sense, tots es fan piratejar.

Les polítiques de preus i les promocions

La percepció del consumidor sobre l'estalvi que obté l'editor gràcies a la producció del llibre electrònic obliga a una política de preus ben ajustada. Tres de quatre llibres digitals tenen un preu de menys de 5 euros (i de menys de 10 euros el 95%). Aquesta política de preus està força estudiada i en el cas dels editors clàssics es pren com a referent el format butxaca, un producte amb una presència molt més important en el mercat editorial francès. En les grans editorials clàssiques interessa sobretot no posar en perill les vendes en paper, ja que de moment aquestes representen el 95% del volum del negoci.

Dues pràctiques de promocions són força esteses: la primera, oferir obres o capítols gratuïts que convidin a la descoberta de l'autor o la col·lecció, atenció però, aquestes ofertes gratuïtes són prèviament acordades amb els autors i els les són compensades; la segona pràctica consisteix en promocions en temps reduïts a preus rebentats, de 0,99 euros. Els resultats d'ambdues pràctiques semblen indicar una acceptació generalitzada del model.

Un mercat encara verd però en progressió

Els editors clàssics han començat a reconvertir el fons digitalment i a proposar simultàniament en paper i digital les novetats (edicions 'homotètiques'), malgrat això, el volum de negoci segueix sent escàs, dels 81,8 milions d'euros de l'edició francesa, només el 3% prové del digital... un resultat ben magre si resseguim els resultats de totes les empreses concernides, les comparem amb el món anglosaxó i –sobretot– per poc que fem quatre números per veure'n la viabilitat. Dit això, els editors reconeixent que les vendes en electrònic es dupliquen cada any.

S'assenyalen diversos frens per a l'enlairament de l'edició electrònica, en destaquen tres: el primer, l'absència d'unes eines de transmissió adequades; en segon lloc, un públic que espera la gratuïtat total a Internet; i, finalment, l'absència d'un costum de lectura en suport electrònic. I s'afegeix que l'usuari també desconfia de l'editor electrònic perquè sospita que treballa força l'auto-edició, hi troba a faltar el filtre de l'editor tradicional en paper.

Per tal de superar aquesta situació, algunes de les editorials proven d'introduir-se a través del col·lectius com les biblioteques o els hospitals, on ofereixen conjunts de publicacions; també aposten per la internacionalització a partir de l'oferta en països francòfons o l'edició en anglès; d'altres experimenten en nous camps com l'streaming, el lloguer a l'accés més aviat que la venda de fitxers. També es proposen ja models híbrids entre l'accés per streaming i la descarrega... Tot són processos d'adaptació al consumidor, assajos de nous models de negocis, alguns coneguts per tots nosaltres en l'accés des de les biblioteques a les publicacions periòdiques científiques.

Digital només?

I si les editorials clàssiques optaven per recuperar fons d'armari i oferir una segona vida a títols exhaurits, en ocasions els pure players proposen les obres en format físic en llibreries per guanyar visibilitat. Un d'aquests editors purament digitals confessa: "la necessitat d'arribar als lectors en els espais físics ja que el web és frustrant, insuficient". No és gens inversemblant que l'edició en paper pot ser, a la llarga, un derivat o una simple adaptació de l'edició digital.

Tot plegat no es tracta encara d'un ecosistema del llibre i de la lectura electrònics nou i definit però tot fa pensar què els actors d'avui no seran necessàriament els del futur.

I aquí?

Creiem que seria interessant disposar de dades similars en el cas català i espanyol, no descartaríem sorpreses i algunes de no gaire bones.