Missatge d'error

The spam filter installed on this site is currently unavailable. Per site policy, we are unable to accept new submissions until that problem is resolved. Please try resubmitting the form in a couple of minutes.

Afegeix un nou comentari

Els mitjans socials en la comunicació científica

Versió per a imprimirVersió per a imprimir

Natalia Arroyo
Especialista en mitjans socials i tecnologia mòbil per a biblioteques i centres d’informació
Responsable de la Mediateca de la Universidad Isabel I


Work, Samantha; Haustein, Stefanie; Bowman, Timothy D.; Larivière, Vincent (2015). Social media in scholarly communication: a review of the literature and empirical analysis of Twitter use by SSHRC Doctoral Award recipients. [Montreal]: Canada Research Chair on the Transformations of Scholarly Communication. University of Montreal. 87 p. Disponible a: http://crctcs.openum.ca/files/sites/60/2015/12/SSHRC_SocialMediainSchola.... [Consulta: 29/01/2017].


La conversa s’ha traslladat als mitjans socials, també en l’àmbit de la comunicació científica. En els darrers anys, s’ha anat analitzant de quina manera els investigadors utilitzen els mitjans socials i com difonen els resultats d’investigació i s’han introduït les mètriques alternatives, que més aviat semblen complementàries. Un estudi del Canada Research Chair on the Transformations of Scholarly Communication, de la Universitat de Montreal, comissionat pel Social Sciences and Humanities Research Council (SSHRC), aporta un ampli estat de la qüestió sobre el tema que resulta molt útil per conèixer els diferents punts de vista abordats a la bibliografia. A més, aquest treball inclou una anàlisi de l’ús de Twitter per part dels receptors dels premis doctorals del SSHRC.

Tenint en compte el citat estudi, una de les primeres qüestions que preocupen és per a què utilitzar els mitjans socials en investigació. La resposta té quatre angles: per estar connectats, debatre idees i comunicar-se amb altres col·legues, difondre els resultats d’investigació i com a via per descobrir el treball d’altres col·legues. Els investigadors no només utilitzen amb aquestes finalitats les xarxes socials acadèmiques, com ara ResearchGate o Academia.edu, sinó també les més generalistes, com Twitter, Facebook, Wikipedia o els blogs. Aquestes darreres són idònies per arribar a una audiència aliena a tot allò acadèmic, mentre que les primeres actuen com a carta de presentació i constitueixen una forma d’establir contacte amb d’altres col·legues. A l’estudi també es mencionen els gestors de referències, com Mendeley o Zotero, com a font de dades per conèixer l’ús de la investigació.

No obstant això, l’ús de mitjans socials en investigació s’enfronta amb algunes barreres que aquest estudi detalla. En primer lloc, no tots els investigadors són als mitjans socials, i els qui sí que hi són a vegades adopten un rol passiu, cosa habitual en els mitjans més especialitzats, com Academia.edu, ResearchGate o LinkedIn. Aquesta passivitat es tradueix en accions invisibles que no es poden mesurar.

D’altra banda, el paper segueix sent la principal forma de comunicació científica i els incentius cap a la publicació en mitjans socials són pràcticament inexistents.  En aquest sentit, l’estudi insta les agències de finançament a reconèixer noves formes de comunicació, com ara els posts en blogs, els review reports o compartir datasets i codis de software, i fomentar el seu ús de forma activa. Un exemple d’això és la US National Foundation, que ha donat un pas reconeixent els «productes» d’investigació en lloc de les publicacions. També el Wellcome Trust ha explorat les oportunitats de las mètriques de xarxes socials, que podrien ser, per als joves investigadors amb menys cites, una manera alternativa de valorar el seu impacte.

En aquest sentit, algunes de les mesures que podrien prendre els organismes de finançament són les següents: crear guies de bones pràctiques que serveixin d’orientació als investigadors, difondre la investigació que produeixen en els seus propis perfils en mitjans socials, com a  part de la seva estratègia de comunicació, ajudar els investigadors a connectar amb d’altres o instruint els investigadors sobre les altmètriques. A tall d’exemple, l’estudi recorda que l’enllaç que s’ha d’incloure en cada tuit o publicació és el corresponent al DOI, per assegurar-se que sigui comptabilitzat. Això resulta especialment problemàtic en Ciències Socials i Humanitats, on un terç dels articles indexats a la Web of Science no tenen DOI.

Els treballs publicats fins ara reflecteixen l’absència de correlació entre les dades procedents de mitjans socials i les cites, de manera que les altmètriques s’han de considerar com un complement, no un predictor o una manera de reemplaçar-los, com s’explica en aquest treball. D’altra banda, les publicacions sobre el tema reflecteixen biaixos i limitacions de les mètriques derivades de l’activitat en mitjans socials, per la qual cosa és necessari seguir investigant sobre si aquestes dades poden ser utilitzades per part dels organismes de finançament.

Després de llegir aquest estudi he tingut la impressió que, en algunes ocasions, s’estan projectant expectatives massa altes al respecte en els mitjans socials. Si alguna cosa han demostrat fins ara és que són un mitjà de comunicació i que, com a tal, importa molt com s’expliquen les coses, però també el públic al qual es vol arribar. En la meva opinió, en l’entorn de la comunicació científica s’obre, per tant, un espai complementari en el qual regeixen les regles de l’inbound marketing o màrqueting d’atracció, on s’intenta atraure l’usuari als continguts propis. En aquest esquema, el paper segueix sent el punt cap a on traslladar els lectors i l’objectiu clar és que el major nombre de persones conegui els resultats d’investigació. Si perdem de vista aquesta perspectiva correm el risc que tot es quedi en una bombolla.