Missatge d'error

The spam filter installed on this site is currently unavailable. Per site policy, we are unable to accept new submissions until that problem is resolved. Please try resubmitting the form in a couple of minutes.

Afegeix un nou comentari

Si el sistema de la comunicació científica no funciona, per què no canviem el sistema?

Versió per a imprimirVersió per a imprimir

Lluís Anglada 
Director de l’Àrea de Ciència Oberta
Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC)


Future of scholarly publishing and scholarly communication: report of the Expert Group to the European Commission (2019). Luxembourg: Publications Office of the European Union. 57 p. ISBN 978-92-79-97238-6. Disponible a: <https://publications.europa.eu/en/publication-detail/-/publication/464477b3-2559-11e9-8d04-01aa75ed71a1>. [Consulta: 03/03/2019].


La saviesa popular és bastant universal a l’afirmar que quan les coses van (o més o menys van), millor no tocar-les o no tocar-les gaire. Si la saviesa popular és tant unànime en aquest precepte, per què el món de la recerca s’entesta a canviar de dalt a baix el sistema de la comunicació científica? Doncs la resposta és simple: perquè les coses no van bé.

I què és el que va malament o el que va pitjor en la comunicació científica? De la lectura de l’informe, jo arribo a la conclusió que bàsicament són dues coses: 

  • el sistema de comunicació científica que no és un bé públic, és a dir, el seu accés (l’accés a «llegir» els seus resultats) està restringit als pocs que han pogut pagar el cost a les revistes
     
  • el sistema de comunicació científica no evoluciona perquè està sustentant una funció que apareix a la segona meitat del segle XX i que és l’avaluació

L’informe que ressenyem ha estat redactat per un conjunt petit i selecte d’experts (entre els quals es pot destacar Jean-Claude Guédon, Michael Jubb, o Mikael Laakso). Ha estat publicat per la Direcció General per a Recerca i Innovació de la Comissió Europea (CE) amb la finalitat de «donar suport als desenvolupaments polítics de la CE cap a la Ciència Oberta». L’informe pot ser llegit en la seva totalitat o només les set pàgines que ocupa un resum executiu prou explícit i clar. 

Encertadament, els redactors de l’informe no han volgut centrar-lo en els desenvolupaments tecnològics que estan afectant i modificant diferents aspectes del sistema de comunicació científica. Si del que es tracta és de canviar el sistema per fer-lo més eficient i millor, el primer és saber què vol aconseguir aquest sistema (quines funcions té) i sota quines premisses o principis es vol que el sistema funcioni. Si no sabem què volem i en quines condicions, pot passar-nos que llencem el nen pel desguàs juntament amb l’aigua bruta de rentar-lo. 

L’informe té sis capítols: el primer sobre el context de la comunicació científica, el segon on s’exposen les funcions clau i els principis que han de regir el sistema de la comunicació científica, el tercer sobre les barreres que el sistema té per reformar-se, el quart sobre els rols i responsabilitats dels principals agents del sistema, el cinquè amb recomanacions a cada un dels agents per fer el canvi i un sisè amb algunes reflexions finals.

El capítol primer exposa els principals canvis que hi ha hagut en el món de l’edició científica des del final de la Segona Guerra Mundial fins ara. Com era d’esperar, es parla dels canvis (abundants i de profunditat) que va comportar que la informació passés a ser digital i a ser a la xarxa, i que tenen lloc a partir de la dècada anterior al tombant de segle. De tota manera, és molt més significatiu que es destaqui com a fet determinant l’aparició els anys 70 del segle XX dels «Citation index», una eina dissenyada amb intencions bibliogràfiques per Eugene Garfield que avui és coneguda, sobretot, per haver permès desenvolupar una mètrica que el temps ha demostrat tenir efectes perversos: el journal impact factor. 

Arribats aquí, el grup d’experts fa un intel·ligent pas enrere per (capítol 2) recordar les funcions que ha de complir el sistema i desenvolupar un conjunt de principis sota els quals hauria de funcionar.1 Les funcions clau que s’ha donat al sistema de la comunicació científica han estat la de registre o atribució d’autoria, certificació de veracitat, disseminació i preservació. El més innovador de l’enfocament és que els autors consideren que el sistema, a les darreres dècades, està complint, com a cinquena funció, la de permetre l’avaluació dels científics i de les institucions científiques. Aquesta nova funció seria la que pervertiria el sistema i actuaria com a fre a la seva renovació.

Si del que es tracta és de canviar el sistema, bo és que sapiguem no només què volem que el sistema faci (funcions) sinó també com ho ha de fer. Un dels aspectes més interessants i innovadors de l’estudi és la proposta que es fa de deu principis que són els que haurien de caracteritzar el funcionament de la comunicació científica. Aquests són:

  • maximitzar l’accés 
  • maximitzar la usabilitat
  • incloure tot tipus de contribucions
  • en una infraestructura distribuïda i oberta
  • equitatiu, divers i inclusiu
  • contribuïdor a la comunitat
  • que fomenti la recerca d’alta qualitat i íntegra
  • que faciliti l’avaluació
  • que promogui la flexibilitat i la innovació
  • que sigui cost-efectiu

Al capítol tercer s’examinen les principals anomalies o defectes de l’actual sistema de comunicació científica. Això es fa contrastant la realitat actual amb cada un dels deu principis esmentats anteriorment i que són els que haurien de regir el sistema. Així, per exemple, el sistema actual d’accés als outputs de recerca a través de les subscripcions a les revistes seria contrari al principi de maximitzar l’accés ja que aquest no és possible per a qui està fora del «terreny tancat» de les subscripcions. En aquest capítol es torna a insistir en una idea bastant central de l’informe: que no es podrà reformar el sistema de comunicació si, alhora, no es reforma el d’avaluació. 

El capítol quart repassa les funcions i responsabilitats de cada un dels agents del sistema. Aquests serien: els investigadors mateixos, les universitats i centres de recerca, les agències de finançament i de política investigadora, les editorials, i un cinquè grup d’altres. Només destacar aquí que l’informe assenyala adequadament que la tensió del sistema prové del xoc entre dos principis que el sustenten: la comunicació i la reputació. Mentre la primera es basa en la cooperació, la segona ho fa en la competència, i les dues operen sobre el mateix sistema.

Finalment, el cinquè capítol fa recomanacions a cada un dels cinc grups esmentats sobre com avançar cap a aquest nou sistema de comunicació científica. Les recomanacions són –no podria ser altrament– molt genèriques excepte pel que fa a accelerar la transició cap a l’accés obert, que és l’objectiu que es proposa com a tal a tots els grups. A destacar, també, que l’informe atribueix la principal força per fer el canvi a les agències de finançament (no deu ser casual que l’informe hagi aparegut en ple del gran debat suscitat pel Pla S).

L’informe acaba amb un capítol de reflexions finals que sintetitzen molt bé el contingut del document sense afegir-hi res de nou. En aquest sentit, aquest capítol es pot llegir de forma bastant independent de la resta. Qui ho faci trobarà ben argumentada i desenvolupada el que crec que és la idea central de l’informe: que el sistema actual no només sustenta la comunicació científica sinó també l’avaluació dels científics, i que aquest segon rol –espuri– impedeix que el sistema evolucioni fins allà on avui podria arribar gràcies a la realitat tecnològica actual. 


1 Per als interessats en el tema, recomano el llibre Revistas científicas: situación actual y retos de futuro publicat el 2018 per la Universitat de Barcelona sota la coordinació d’Ernest Abadal i ressenyat en aquest Blok per Lluís Codina.