Natxo Sorolla i Marina Massaguer van explicar els principals resultats de la recerca sobre joventut i llengua que s’han elaborat des del CUSC, en el marc de la col·laboració amb la DGPL, a la Matinal «Llengua i joves a Catalunya: usos lingüístics i arguments per a la promoció de l’ús del català». L’esdeveniment va tenir lloc el 5 d’abril a l’Arts Santa Mònica, davant d’un públic de més de 80 persones, format principalment per sociolingüistes i persones vinculades a la promoció de la llengua catalana.
Sorolla va parlar dels resultats de l’informe “Joventut i ús del català a Catalunya”, en què s’analitzen les dades de l’EULP 2013 corresponents a les persones nascudes entre 1989 i 1998. Va distingir entre quatre grans “conglomerats” de joves pel que fa als usos lingüístics: usuaris predominants de català (29,8%), alternadors de català i castellà (26,7%), usuaris predominants de castellà (32,1%) i al·loglots amb poc ús del català (11,4%). Dintre d’aquests quatre conglomerats, Sorolla va diferenciar nou subperfils de parlants en funció de l’origen lingüístic. En línies generals, l’anàlisi mostra que els parlants de les cohorts joves fan un ús del català similar al del conjunt de la població de Catalunya (a l’entorn de 0,4 sobre un total d’1), tot i que es dona un lleuger repunt en l’ús del català en el cas de la cohort més jove de l’enquesta (de 15 a 24 anys). En comparació amb les cohorts de més edat, entre els joves es detecten algunes tendències positives per a l’ús del català –com ara l’eixamplament del grup amb usos bilingües, l’estabilització del grup amb usos predominants del català i un cert retrocés del grup amb usos predominants del castellà– però també altres de més negatives, com la reducció de la proporció de catalanoparlants predominants d’origen no catalanoparlant i la major presència d’alternadors d’origen catalanoparlant. Les dades mostren que, quan hi ha canvis en l’ús lingüístic al llarg de la trajectòria de vida, aquests canvis solen ser favorables a la llengua catalana, tot i que cada vegada agafen més pes les opcions d’alternança entre català i castellà.
Entre les conclusions de l’estudi destaca l’ampliació dels usos bilingües per part de les generacions més joves en comparació amb les més grans. L’extensió de la competència lingüística en català i castellà entre els joves nascuts a Catalunya, independentment de la seva llengua inicial, ha difuminat el lligam entre l’ús lingüístic, per una banda, i l’origen lingüístic i la competència, per l’altra. Per tant, l’extensió del coneixement de català no és suficient per augmentar l’ús de la llengua, ja que, un cop bilingüitzada bona part de la població jove, agafa molt més pes la llengua d’identificació. D’aquesta manera, existeixen sectors amplis de joves que consideren que tenen un nivell alt de català però que, com que no el tenen com a llengua d’identificació, en fan un ús molt restringit. De fet, en el cas dels joves nascuts als territoris de parla catalana, la llengua d’identificació és la variable que més pes té a l’hora de determinar l’ús que fa de la llengua, mentre que variables més estructurals com l’origen geogràfic, la llengua inicial, la competència lingüística o l’àmbit territorial de residència –encara que òbviament condicionen l’ús lingüístic– queden en un pla més secundari. En el cas dels joves no nascuts ni escolaritzats als territoris de parla catalana, el grau de coneixement continua sent determinant a l’hora d’entendre les dades sobre ús de la llengua.
Massaguer, per la seva banda, va presentar una sèrie de línies argumentatives destinades a promoure l’ús del català entre els joves. La ponent va remarcar que, en les societats democràtiques, perquè la promoció d’una llengua tingui èxit és imprescindible que una part substancial de la població comparteixi un posicionament que li sigui favorable. Actualment a Catalunya hi ha una diversitat de sensibilitats respecte al català i a la resta de llengües que s’hi parlen, que poden anar des de la identificació fins a un rebuig més o menys dissimulat. Així, els objectius de l’argumentari són: 1) contribuir a posar al dia els discursos a favor de la llengua catalana, 2) oferir un ventall d’arguments prou ampli i flexible perquè es pugui adaptar a diferents perfils de parlants, sensibilitats i situacions, 3) oferir alternatives a alguns discursos actualment en circulació que, sense ser obertament contraris al català, en dificulten la tria per a la comunicació entre iguals, i 4) motivar els parlants a utilitzar més català (amb més persones, en més situacions) de manera gradual. Es va repartir un resum amb 40 arguments pels quals pot ser desitjable parlar més català, independentment del punt de partida de cadascú pel que fa a l’ús de la llengua.
La base de l’argumentari és l’apoderament individual perquè cada persona pugui decidir quan i amb qui utilitza la llengua, en funció de les seves necessitats comunicatives i dels seus valors. Evidentment, per poder triar amb llibertat és necessari disposar d’un ventall de recursos lingüístics que inclogui el català. Massaguer va fer èmfasi en el fet que, en un context sociolingüístic general que més aviat tendeix a l’homogeneïtzació, l’única manera de preservar la diversitat global és fomentar les llengües locals. Governs i ciutadania comparteixen la responsabilitat d’aquesta protecció de la diversitat lingüística. Per una banda, els governs poden implementar polítiques de foment de les llengües d’un determinat territori, però aquestes polítiques no són suficients si els parlants no es corresponsabilitzen d’aquesta protecció. “Tots fem política lingüística en el nostre dia a dia”, va destacar. És per això que, si els valors d’una persona inclouen la preservació de la diversitat, és coherent que –independentment de quina sigui la seva llengua inicial– també faci ús de la llengua que només es parla en un territori determinat. En aquest sentit, adoptar la llengua del lloc on s’ha decidit viure és una mostra de cosmopolitisme i capacitat d’adaptació a nous contextos. Per altra banda, el fet de parlar una llengua en determinades situacions no vol dir, necessàriament, assumir una determinada identitat o punt de vista sobre el món, sinó que és novament el parlant qui decideix si s’identifica, o no, amb una llengua, independentment que si en fa un ús instrumental en determinades situacions (per exemple, en l’àmbit laboral o d’estudis). Finalment, Massaguer va destacar que les persones que treballen amb joves són clau tant per assegurar que tots els joves tenen accés a la llengua (incloent-hi registres orals i col·loquials) com per fer arribar de la manera més adequada els arguments a favor de l’ús del català que es van presentar a la Matinal de Llengua.
