De vegades les paraules es representen per segments més curts anomenats abreviacions. Es tracta de convencions que segueixen uns criteris generals de formació.

Les més freqüents poden agrupar-se en tres tipus: abreviatures, sigles i símbols. Els acrònims són una variant de les sigles i reben, en l’escriptura, un tractament molt semblant. Els codis, d’altra banda, són un altre tipus d’abreviació i s’usen sobretot per designar amb pocs caràcters comarques, països, monedes, etc.

A tall de recomanació general, convé fer un ús restringit de les abreviacions en els textos escrits especialment de caràcter general, ja que dificulten la comprensió i els fan menys precisos i clars. L’ús d’abreviacions s’ha de fer, per tant, amb moderació i coherència. Convé evitar les abreviacions que no siguin estrictament necessàries i que no representin un estalvi real d’espais. En tot cas, el tipus de text i la persona a qui l’adrecem en condiciona l’ús i la tria.

És bo d’usar les abreviacions en gràfics, llistes, taules, quadres sinòptics i en altres casos en què la manca d’espai no es pugui compensar mitjançant una disminució del cos de la lletra. Es poden usar en impresos i formularis, però són poc recomanables en cartes, comunicacions, citacions, etc., i en altres documents en què predomini la redacció o que tinguin un grau de formalitat alt (saludes, invitacions, convenis, actes, etc.).

Quan s’usen abreviacions poc habituals o possiblement desconegudes per al lector d’un document, se n’han d’indicar les equivalències en una llista prèvia (o bé a peu de pàgina). Aquest requisit és imprescindible quan s’usen abreviacions de nova creació. Qualsevol obra pot utilitzar abreviatures, sigles i símbols nous si els necessita, sempre que s’explicitin al començament. És el cas, per exemple, dels diccionaris, que fan servir unes abreviacions determinades per a les categories gramaticals i les àrees temàtiques.

En els casos de doble tractament, d’abreviatura i sigla o símbol, en general són preferibles els darrers, a causa del seu caràcter internacional.







Cal evitar de barrejar en un text formes abreujades diferents per representar un únic concepte: vid./v., 1r/1r., ca/cat. I també que aquestes abreviacions s’alternin amb la paraula sencera: v./vegeu, 1r curs / primer curs.

Ni els símbols ni les abreviatures s’han d’utilitzar en expressions numèriques escrites amb lletres, ni tampoc en sentit genèric dins d’un text.







Si voleu consultar alguna abreviació concreta, aneu a Totes les abreviacions.

Una abreviatura és la representació d’un sol mot o un grup de mots per mitjà d’una o algunes de les seves lletres, la primera de les quals ha de ser la inicial. Aquest abreujament afecta només l’escriptura, ja que per llegir una abreviatura es recorre al mot o a l’expressió sencers.



L’ús d’abreviatures només es justifica si l’estalvi d’espai és significatiu (si l’abreviatura té menys caràcters que el mot sencer) i si el text ens obliga a sintetitzar al màxim la informació (en el cas de taules, gràfics, quadres, llistes o adreces).



Cal evitar, per tant, l’ús d’abreviatures a l’interior de text, en què no sol haver-hi problemes d’espai, ja que el mot o els mots desenvolupats sempre són més clars que l’expressió abreujada corresponent, encara que aquesta sigui força coneguda.







Una mateixa abreviatura pot representar conceptes diferents.



Si aquestes formes desenvolupades conviuen en un text, i s’han d’abreujar, cal trobar maneres per resoldre l’ambigüitat que pot representar l’ús d’una mateixa abreviatura per a conceptes diferents.

En aquest sentit, l’extensió d’una abreviatura pot estar en relació amb les altres que hagin d’aparèixer en el mateix text. Així, per exemple, utilitzar econ. per abreujar economia i econòmiques en un mateix escrit pot ser confusionari; es podria fer servir econ. i econòm., respectivament.

Les abreviatures es formen de diverses maneres:

• Amb la lletra o les lletres inicials de la paraula.
  
  

  h. [habitants] oct. [octubre]

  
  
  
• Amb la lletra o les lletres inicials de la paraula i alguna de les centrals.
  
  

  dc. [dimecres] espf. [específicament]

  
  
  
• Amb la lletra o les lletres inicials de la paraula i alguna de les finals.
  
  

  fra. [factura] nre. [nombre]

  
  

En les abreviatures formades amb les lletres inicials de la paraula, se segmenta abans de vocal.



En cas que aquesta vocal precedeixi consonants dobles, es manté també la segona consonant en l’abreviatura.



Per abreujar sintagmes, és a dir, segments formats per més d’un element, cal considerar tots els criteris de formació d’abreviatures descrits.

• Si es marca l’abreujament amb un punt, s’han de mantenir tots els articles i les preposicions.
  
  

  com. de serv. [comissió de serveis] n. de la t. [nota de la traductora]

  
  
  
• En cas que l’abreujament es marqui amb una barra, s’ometen tots aquests elements gramaticals.
  
  

  f/m [a favor meu] m/o [a la meva ordre]

  
  

En qualsevol cas, al marge d’aquests procediments generals d’abreujament, convé saber que únicament són admissibles les abreviatures que representen un estalvi, com a mínim, de tres caràcters de la paraula desenvolupada.



A més, a l’hora de crear una abreviatura, cal tenir en compte el principi d’eficiència: és a dir, mantenir la màxima informació amb el mínim de lletres. Així, entre les diverses abreviatures possibles per a una mateixa paraula, sempre hi ha una forma preferible, atès que conté la informació necessària per reconèixer el mot del qual prové.



Això no obstant, la manca d’espai pot condicionar la forma abreujada que calgui utilitzar. En una taula de columnes estretes, per exemple, potser s’haurà d’optar per les abreviatures més curtes (ass. o a. i tel. o t.), encara que siguin menys transparents.

D’altra banda, si hi ha dos mots que es poden abreujar de la mateixa manera, l’extensió de les abreviatures pot servir per desfer ambigüitats. Per exemple, si cal abreujar vegetals i vegetació, es poden fer servir veg. per a vegetals i veget. per a vegetació, o bé v. per a vegetals i veg. per a vegetació.

Les abreviatures, que es llegeixen recorrent al desenvolupament corresponent, mantenen els accents i les dièresis de la paraula sencera.

En general, la lletra inicial de l’abreviatura, o de cada element que la forma, s’escriu amb majúscula o minúscula segons com s’escrigui el mot sencer.



En són una excepció les formes abreujades dels tractaments de respecte (de caràcter civil, acadèmic i eclesiàstic) que precedeixen els noms propis, les quals s’escriuen sempre amb la inicial en majúscula, encara que el mot desenvolupat vagi amb minúscula.



D’altra banda, després d’un punt i a inici de paràgraf o d’apartat, les abreviatures —com qualsevol altra paraula— s’escriuen amb majúscula inicial.




És més, si tot el text s’ha escrit amb majúscules, les abreviatures que hi puguin aparèixer han de consignar-se amb totes les lletres en majúscula.

Generalment les abreviatures s’escriuen de la mateixa manera que les expressions desenvolupades corresponents. Així, per exemple, una abreviatura pot anar en cursiva quan se’n fa un ús metalingüístic o quan apareix en el títol d’una obra.




També s’escriuen en cursiva les abreviatures que corresponen als manlleus no admesos per la normativa; la resta, en canvi, s’escriu en rodona.
             



En les referències bibliogràfiques, els llatinismes, siguin acceptats o no per la normativa, hereten les característiques tipogràfiques de l’element a què es refereixen i, per tant, es consignen en rodona, cursiva o versaletes, segons la posició que ocupen.



En les obres lexicogràfiques, en què l’esforç de síntesi és important, les abreviatures solen destacar-se amb lletra cursiva, versaletes o qualsevol altre tipus de lletra diferent del general del text; així s’estalvien el punt final.

L’ús de punts o de barres inclinades per formar abreviatures depèn dels usos establerts, i a vegades serveix per evitar confusions.




Com a norma general, quan s’utilitzen punts s’han de mantenir tots els elements (articles i preposicions) de l’expressió que s’abreuja. En canvi, quan s’utilitzen barres, aquests elements s’obvien.




Aquest criteri només s’aplica dins el sintagma abreujat; no afecta els elements que segueixen una abreviatura.



Ara bé, si calgués reduir l’espai que ocupa una adreça, per exemple, es poden suprimir la preposició i l’article que segueixen les designacions genèriques abreujades de les vies públiques o directament obviar aquestes abreviatures, si això no és confusionari.




Les barres i els punts no es poden combinar com a marques per abreujar sintagmes.



Cal no confondre, però, la barra d’abreviació (s/d, sense data) amb la barra de partició (km/h, kilòmetres per hora). No s’han de suprimir els punts abreviatius d’elements abreujats separats per una barra de partició.

Malgrat que no es recomana que s’incloguin abreviatures dins un text, en cas que n’hi hagi, s’han de mantenir els signes de puntuació que regeixen per als textos.




Quan s’utilitza el punt per abreujar, i aquest coincideix amb el final d’una frase, només es manté el punt de fi d’oració.




De la mateixa manera, se suprimeix el punt que marca una abreviatura si va seguit de punts suspensius.




En la resta de casos, es mantenen tant la marca d’abreviació com el signe de puntuació corresponent.

En les abreviatures de sintagmes, o fragments formats per més d’un element, s’han de deixar els mateixos espais en blanc entre els elements desenvolupats i els elements abreujats per mitjà d’un punt.



En els textos científics, hi ha la tendència a no deixar blancs quan l’abreviatura és composta. Si es tria aquesta opció, cal ser coherent i mantenir-la al llarg de tot el text i en totes les formes abreujades.



Si s’usa la barra com a marca d’abreviació, els espais que hi havia entre els elements desenvolupats no es mantenen.

Malgrat que no és aconsellable que s’incloguin abreviatures dins un text, en cas que n’hi hagi, no s’han de partir mai a final de ratlla.



Les abreviatures compostes també s’han de mantenir juntes.



Tampoc no es pot separar, en un canvi de ratlla, l’abreviatura de la xifra o del mot que acompanya.




Pel que fa als antropònims, això s’aplica a noms compostos amb algun dels elements abreujats o a noms abreujats respecte als cognoms.




Per mantenir junts aquests elements en un document, es disposa, entre d’altres, de l’espai inseparable, un caràcter especial que serveix precisament per evitar que dues seqüències quedin separades a final de ratlla.

En general, per inserir un espai inseparable amb un processador de textos només cal prémer la barra espaiadora mentre es manté premuda la tecla de control i la de majúscules. En llenguatge HTML, s’ha d’editar el codi font i escriure   en comptes d’un espai convencional.

Per llegir una abreviatura es recorre a l’expressió desenvolupada corresponent.

Les abreviatures que contenen el segment final del mot sencer expressen femení o plural si el mot del qual provenen flexiona en gènere o nombre.



La resta són invariables.



Ara bé, els determinants o adjectius que poden acompanyar aquestes abreviatures invariables han de consignar-se, si escau, en femení o en plural.



D’altra banda, cal tenir en compte aquells casos en què la formació del plural comporta la modificació de lletres.



En el plural dels sintagmes abreujats, al marge que les abreviatures tinguin plural o no, s’han de respectar les variacions d’articles i de preposicions.



Convé no duplicar lletres per fer el plural.

Hi ha paraules que admeten més d’una opció d’abreujament: com a abreviatures i com a sigles o símbols.



En general, sempre que sigui possible, és preferible utilitzar les sigles, a causa de l’estalvi d’espai, o els símbols, a causa del seu ús internacional, que les abreviatures. Ara bé, abans de decidir-se per una opció o una altra, cal tenir en compte el context, atès que no sempre són formes intercanviables.

En un text de caràcter general, sense projecció internacional, probablement convindran més les abreviatures de llengua (cat. o cast.) que els símbols corresponents (ca o es). En canvi, en un text sobre el trànsit aeri, caldrà utilitzar el codi BCN, en comptes de l’abreviatura Barna. i, en una llista d’unitats monetàries antigues, serà preferible el símbol PTA que l’abreviatura pta.

Al marge del tipus de text, el context també pot determinar el tipus d’abreviació que cal utilitzar. Per exemple, les categories dels cossos de seguretat de l’Estat (capità, sergent, tinent) es poden abreujar per mitjà d’abreviatures (cpt., sgt., tt.) o de sigles (CT, SG, TT). Les abreviatures es fan servir dins text seguit, sobretot davant noms de persona, i les sigles es reserven per als casos en què es fa un ús genèric del càrrec, especialment en taules o gràfics.

Quan els ordinals van en singular, s’abreugen amb la xifra seguida de l’última lletra de la paraula sencera, sense deixar cap espai entremig i sense punt al final.



Si l’última lletra de la paraula sencera va accentuada, l’accent es manté també en l’abreviació.




Quan els ordinals van en plural, s’abreugen escrivint la xifra seguida de les últimes dues lletres de la paraula sencera, sense deixar cap espai entremig i sense punt al final.



En els casos en què l’ordinal s’expressi en xifres romanes, no es fa servir cap marca d’abreviació i, per tant, no s’escriu cap lletra al costat de la xifra.

Una sigla és un conjunt de lletres, normalment inicials, que s’utilitzen com a forma abreujada d’un conjunt de mots. Algunes sigles contenen una xifra o algun símbol.



Consideracions generals

• Es recomana que la primera vegada que s’usa una sigla dins d’un text aparegui entre parèntesis i precedida de la forma desenvolupada corresponent, o que aparegui després de la sigla la forma desenvolupada entre parèntesis.
  
  

  Els trastorns de comportament alimentari (TCA) són una malaltia greu. Els TCA es detecten sobretot entre els 12 i 20 anys.

  
  

  Els TCA (trastorns de comportament alimentari) són una malaltia greu. Els TCA es detecten sobretot entre els 12 i 20 anys.

  
  
  
• S’escriuen amb majúscula, excepte les sigles lexicalitzades, i sense cap punt ni espai en blanc després de cada lletra.
  
  

  IDIBAPS	Idibaps
  EUA	E.U.A. E U A
  sida	SIDA

  
  
  
• S’escriuen sense accent gràfic, excepte les sigles lexicalitzades.
  
  

  IPC [índex de preus al consum]

  
  

  un cedé

  
  
  
• Les sigles són invariables i només pluralitzen els elements del sintagma nominal que les determinen. No s’hi afegeix cap s i, en general, no s’ha de fer la duplicació de lletres.
  
  

  les ONG [organitzacions no governamentals]

  
  

  les ONGS

  
  

  les ONG’s

  
  
  

  el responsable d’RH [Recursos Humans]

  
  

  el responsable d’RRHH

  
  

  el responsable d’RH’s

  
  
  

  les TIC [tecnologies de la informació i la comunicació]

  
  

  les TICS

  
  

  les TIC’s

• Habitualment, s’escriuen en rodona encara que corresponguin a denominacions estrangeres o a títols d’obres.
  
  

  DOGC [Diari oficial de la Generalitat de Catalunya]

  
  

  MELE [Manual de estilo de la lengua española]

  
  
  
• A l’hora d’apostrofar l’article (el o la) i la preposició de davant les sigles, cal tenir en compte si es pronuncien com una paraula:
  
  

  el CRAI l’OTAN la ICEA d’INEFC

  
  o si es lletregen:
  
  

  l’IPC el TSJC l’FM la UB

  
  
  
• Les sigles lexicalitzades es comporten com a paraules de la llengua i aleshores s’escriuen amb minúscula, poden portar accent gràfic i pluralitzen com un substantiu qualsevol.
  
  

  els làsers

  
  

  les pimes

  
  

  els cedés

  
  

Generalment, les sigles estan formades a partir de la lletra inicial de cada un dels mots que la constitueixen.

Les paraules gramaticals —com ara els articles, les preposicions i les conjuncions— no acostumen a formar part de la sigla.



En general, s’escriuen amb majúscula, excepte les sigles lexicalitzades.




S’escriuen sense cap punt després de cada lletra.




S’escriu punt final si correspon al final de frase (o sintagma).




S’escriuen sense espais en blanc entre les lletres.




S’escriuen sense accent gràfic, excepte les sigles lexicalitzades.


 

Són indivisibles —no es poden partir a final de ratlla—, llevat que es tracti de les sigles que s’escriuen sols amb majúscula inicial o que s’hagin lexicalitzat.



Algunes sigles estan formades per més lletres que les estrictament inicials que els mots que la componen, per fer-les més llegibles, per distingir-les d’altres sigles, etc.



Hi ha altres sigles que no estan formades per les inicials dels mots que la componen perquè responen a altres criteris personals, comercials, etc.



Altres sigles incorporen algun element com ara una preposició, una conjunció, un article, etc. que pot anar en majúscula o minúscula. De tota manera aquesta opció no és recomanable a l’hora de formar noves sigles.



Hi ha altres sigles que estan formades a partir de mots compostos i que inclouen les inicials dels seus formants.



Algunes sigles contenen una xifra o algun símbol. De vegades van amb guionet.



Les sigles i els acrònims que es llegeixen es poden escriure com un nom propi, és a dir, només amb la majúscula inicial.


 
En l’àmbit de la biblioteconomia i la documentació, per designar títols d’obres, es poden utilitzar sigles amb alguna minúscula enmig o al final, per la gran quantitat de publicacions que podrien tenir la mateixa sigla.



En l’àmbit jurídic i científic, també es poden utilitzar sigles amb alguna minúscula enmig o al final.

Les sigles són invariables i només pluralitzen els elements del sintagma nominal que les determinen.



Convé, per tant, no afegir una s a la sigla per marcar el plural.

• De fet, la marca de plural dificulta la pronúncia en alguns casos.
  
  

  els CAS	els CASs
  les ABS	les ABSs

  
  
  
• A més, pot interferir, especialment en llenguatge científic, en sigles que alternen l’ús de majúscules i minúscules per referir-se a conceptes específics.
  
  

  l’ARNs [l’àcid ribonucleic soluble]

  els ARNs [els àcids ribonucleics solubles]

Tampoc no es dupliquen les lletres de les sigles.



Això no obstant, hi ha algunes sigles que ja han quedat fixades per l’ús.



Les sigles lexicalitzades tenen forma de plural.

Habitualment, les sigles s’escriuen en rodona, no pas en cursiva, encara que corresponguin a denominacions estrangeres o a títols d’obres.



En el cas dels usos metalingüístics de les sigles, també s’han d’escriure en cursiva.

Traducció de sigles

Les sigles que corresponen a noms propis d’organismes, d’entitats, de partits polítics, d’empreses, etc. que s’han traduït, normalment no es tradueixen. És recomanable, doncs, mantenir aquestes sigles en la llengua originària. El que es pot traduir és la denominació.




Hi ha, però, algunes sigles que han estat creades d’acord amb la traducció del nom que representen. En aquest cas cal utilitzar la versió catalana de les sigles d’altres llengües.








Pel que fa a les sigles d’organismes, d’institucions internacionals, etc. no catalanitzades o que vacil·len, és aconsellable seguir, entre d’altres, el Diccionari d’abreviacions (Mestres i Guillén, 1992), sempre que sigui possible. En els altres casos cal recollir-les un cop s’hagin normalitzat.

Si les sigles pertanyen a un alfabet no llatí s’adapten per transcripció de la forma original.




Gènere de les sigles d’origen estranger

El gènere i el nombre de les sigles d’origen estranger es correspon, generalment, amb el gènere i el nombre del primer mot del nom català sense abreujar.







Pèrdua de l’article

De vegades algunes sigles, en contextos formals, perden l’article.




Desenvolupament de les sigles

Seguint el criteri general de les abreviacions, no s’ha de fer un ús abusiu de les sigles. Avui en dia, però, és imprescindible en molts casos l’ús de sigles per l’estalvi de temps i espai que comporten. Per assegurar que aquestes sigles seran entenedores per als lectors del text, cal que la primera vegada que s’hi usen apareguin entre parèntesis i precedides de la forma desenvolupada corresponent o que aparegui la forma desenvolupada després de la sigla entre parèntesis. Aquesta darrera recomanació no es té en compte quan les sigles són molt conegudes (UB, Renfe o BOE, per exemple).






Acrònims

Un cas especial són els acrònims, que es formen amb la unió d’una o més lletres o síl·labes, inicials, centrals o finals, de les paraules d’un sintagma. Segueixen, en general, les mateixes regles que s’han exposat i poden lexicalitzar-se, però només s’escriuen amb majúscula inicial si són noms propis. Aquests darrers —llevat de Benelux i algun altre— es poden escriure íntegrament amb majúscules o sols amb la inicial majúscula.








Sigles lexicalitzades

Les sigles lexicalitzades funcionen com a termes i, per tant, s’escriuen amb minúscula, tenen forma de plural, es poden accentuar si cal i poden formar derivats.

Un símbol és un signe gràfic, format per lletres, xifres o pictogrames, que representa la forma abreujada d’una paraula, un concepte o un valor, generalment de l’àmbit de la física, la química, les matemàtiques o altres especialitats de la ciència o la tècnica. Aquest abreujament afecta només l’escriptura, ja que per llegir un símbol es recorre al mot o a l’expressió sencers.



Els símbols responen, majoritàriament, a convencions, generalment de caràcter internacional, adoptades per organismes estandarditzadors reconeguts. Per tant, no només no les creen lliurement els usuaris d’una llengua, sinó que són les úniques abreviatures d’utilització obligatòria.

Aquesta convencionalitat simplifica i assegura l’intercanvi d’informació i la comprensió interlingüística en diferents camps, especialment de la ciència i de la tècnica. De fet, els símbols són el cas menys conflictiu d’abreviació, on es presenten menys vacil·lacions i hi ha uns criteris més homogenis.

Són característiques dels símbols, més enllà del caràcter oficial que tenen (que és el seu tret distintiu), l’omissió del punt abreviatiu i de la marca de plural.




Com a norma general, aplicable a la resta d’abreviacions, els símbols s’han d’utilitzar amb mesura, sempre amb el convenciment que els lectors els interpretaran correctament. A fi de garantir-ne la comprensió, se’n pot explicar el significat la primera vegada que apareixen en un text o es pot recórrer a les llistes d’abreviatures prèvies.

Actualment, hi ha establerts símbols nacionals o internacionals per representar el sistema internacional d’unitats, els elements químics, les llengües, les monedes o els noms dels països. També tenen valor simbòlic els punts cardinals o les matrícules de cotxe, per exemple.

Els símbols poden fer-se amb caràcters de menes diferents, alfabètics o no alfabètics, com ara pictogrames o xifres, i combinar-se entre si.

Alguns es formen amb lletres de l’alfabet llatí —que sovint provenen d’antigues abreviatures que es corresponen amb l’inici de la paraula desenvolupada—; d’altres es fan amb lletres gregues, indistintament en majúscula o en minúscula; fins i tot n’hi ha de mixtos, amb caràcters grecs i llatins.





Hi ha símbols que s’han fet tradicionalment a base de signes no alfabètics particulars.



En alguns casos, els tipus de lletra, com ara la cursiva o la negreta, esdevenen trets identificatius i definidors. Les majúscules i minúscules solen ser distintives i no intercanviables. Els superíndexs i subíndexs, amb significat específic, poden aportar precisió i matisos.

Els símbols s’escriuen sense punt abreviatiu, llevat que apareguin al final de la frase en què s’insereixen.



Si en el símbol hi ha més d’un element, no es deixen espais en blanc entre els diferents caràcters.



Aquests símbols compostos, formats per més d’un caràcter, no s’han de partir a final de ratlla.



Sovint, els símbols acompanyen xifres, que expressen quantitats. Segons el sistema internacional, en aquests casos, s’ha de deixar un espai fi entre la xifra i el símbol.



Són un cas especial, i s’escriuen sense deixar blanc entre el símbol i la xifra que acompanya, els signes del sistema sexagesimal que representen els graus, els minuts i els segons.



En qualsevol cas, no es pot separar, en un canvi de ratlla, el símbol de la xifra.



Els símbols referits a una unitat només es poden fer servir quan formen part d’una fórmula o quan aquesta unitat s’expressa amb xifres:

Els símbols són invariables: no admeten cap marca de plural, encara que el concepte que abreugen o representen (paraules, sintagmes, valors) en tingui.

Alguns dels símbols utilitzats en genètica són els següents:

• Cromosomes: s’escriuen en rodona.
  
  

  x y

  
  
  
• Gens: s’escriuen en cursiva.
  
  

  LacA

  
  
  
• Proteïnes: s’escriuen en rodona.
  
  

  LacA

  
  
  
• Fenotips: s’escriuen en rodona.
  
  

  Lac+

  
  
  
• Oncogens i protooncogens: s’escriuen en cursiva.
  
  

  sis

  
  
  
• Localitzacions cromosòmiques: s’escriuen en rodona.
  
  

  6q22-24

Pel que fa a l’escriptura dels àcids ribonucleic i desoxiribonucleic i els seus tipus, cal tenir en compte el grau d’especialització del text a l’hora de triar entre la forma catalana o la corresponent anglesa, que funciona en l’àmbit internacional gairebé com a estàndard.

Si el text té un grau d’especialització mitjà o elevat, és recomanable utilitzar la forma anglesa. En els textos de la Universitat de Barcelona, per tant, convé utilitzar aquestes últimes formes, perquè són les que prefereixen els especialistes. En l’àmbit de la biologia cel·lular, a més, tenen un ús internacional, fixat i recomanat per la Comissió Combinada de Nomenclatura Bioquímica IUPAC-IUB.



El símbol corresponent a la unitat de massa atòmica unificada dalton (pronunciat dàlton), que no és del sistema internacional d’unitats, és Da.

Alguns dels símbols més utilitzats en taxonomia són els següents:

      sp. espècie (singular)
      spp. espècies (plural)
      ssp. subespècie
      cv. cultivar
      var. varietat
      f. forma
      × encreuament (híbrid)
      L. Linnaeus

El nom de l’autor de la nomenclatura segueix el nom científic i s’escriu abreujat i en rodona.

     

En general, els símbols de les unitats de mesura s’escriuen amb minúscules i rodona.



Entre les excepcions, hi ha el cas del símbol del litre, que es pot escriure amb lletra majúscula per no confondre’l amb el número 1. Com que les dues opcions són possibles (l o L), en un mateix document, s’ha de ser coherent i fer servir sempre la mateixa forma.



També per evitar confusions, byte se sol abreujar internacionalment amb majúscula (B), atès que bit s’abreuja amb minúscula (b).



S’escriuen amb majúscula inicial els símbols d’unitats de mesura que provenen d’un nom propi (encara que el terme desenvolupat s’escrigui amb minúscula).
               




Els símbols dels múltiples més grans, que s’indiquen per mitjà de prefixos internacionals, també es consignen en majúscules.
                       

El sistema internacional d’unitats (SI) està regulat per l’Oficina Internacional de Pesos i Mesures, que té per missió assegurar la unificació mundial de les mesures físiques.

A continuació s’ofereixen els quadres d’unitats que la mateixa Oficina recull en la seva documentació oficial.


Unitats SI de base




Unitats SI derivades

Exemples d’unitats SI derivades expressades a partir de les unitats de base




Unitats SI derivades que tenen un nom especial




Exemples d’unitats SI derivades a partir d’altres unitats derivades




Prefixos SI




Altres unitats

Unitats que s’utilitzen conjuntament amb les SI




Unitats que s’utilitzen conjuntament amb les SI, per a usos específics

Tot i que són unitats que s’utilitzen per a usos específics, és preferible evitar-ne l’ús.




Unitats del sistema cegesimal (CGS)

Són unitats obsoletes, utilitzades en els textos antics. És preferible no utilitzar-les.




Exemples d’altres unitats que no són del sistema internacional

Són unitats obsoletes, utilitzades en els textos antics. És preferible no utilitzar-les.

Els símbols de les magnituds físiques són, en general, una sola lletra de l’alfabet grec o llatí, majúscula o minúscula, que s’ha de consignar en cursiva.





Els símbols es poden modificar mitjançant subíndexs o superíndexs, de significat específic. Quan els subíndexs i superíndexs siguin, per si mateixos, símbols de magnituds físiques o de nombres, s’escriuen en cursiva; la resta s’escriuen en rodona.




Els noms i els símbols de les magnituds físiques, tant bàsiques com derivades, són recomanacions de la IUPAP i l’ISO. És possible, doncs, emprar altres símbols, sempre que se’n defineixi la notació i que aquesta s’ajusti a les regles generals. Ara bé, la comunicació científica serà més fàcil si se segueixen els estàndards internacionals.

Els símbols de les constants físiques s’escriuen en cursiva, tant si són de l’alfabet grec com del llatí, i es consignen en majúscula o en minúscula, segons com se n’hagi fixat la grafia.





En alguns casos, les lletres, que s’escriuen en cursiva, poden anar acompanyades de subíndexs, que es consignen en rodona.

En física, els vectors i les matrius es poden escriure en negreta cursiva i en majúscules o minúscules, segons com se n’hagi fixat la grafia.





Les matrius i els tensors s’escriuen, a vegades, en lletra negreta de pal sec (sans serif).



Els vectors es poden caracteritzar alternativament mitjançant una fletxa i lletra cursiva.



I, els tensors de segon rang, amb una doble fletxa i lletra cursiva.

Els codis dels aeroports s’escriuen en majúscules i no duen punts.

• Els codis IATA els assigna l’Associació Internacional del Transport Aeri. Serveixen perquè el públic general identifiqui horaris de vols, reserves i equipatges. Consisteixen en tres lletres, habitualment relacionades amb el nom de la ciutat on hi ha l’aeroport.
  
  

  BCN [Barcelona]
  PMI [Palma de Mallorca]

  FRA [Frankfurt]
  DUS [Düsseldorf]

  
  
  
• Els codis OACI els fixa l’Organització de l’Aviació Civil Internacional. Es fan servir, principalment, per al control del trànsit aeri i les operacions de les aerolínies. Consisteixen en un codi alfanumèric de quatre caràcters: els dos primers corresponen al prefix de la regió on hi ha l’aeroport i els dos últims solen identificar la ciutat.
  
  

  LEBL [Barcelona]
  LEPA [Palma de Mallorca]

  EDDF [Frankfurt]
  EDDL [Düsseldorf]

Els codis de les comarques de Catalunya, fixats per l’antiga Comissió Assessora de Llenguatge Administratiu (CALA), s’utilitzen únicament en bases de dades i altres aplicacions informàtiques. Per tant, cal substituir-los pel nom desenvolupat quan la informació es mostra en pantalla, s’imprimeix o es llegeix.

Consten de dues lletres i s’escriuen sempre en majúscules.

A l’hora de representar les unitats monetàries es poden utilitzar diversos sistemes, regulats per normes d’estandardització. En general, en les transaccions financeres i operacions bancàries internacionals, es fan servir els símbols fixats en la norma ISO 4217 (com ara EUR, GBP o USD), mentre que en els usos generals se sol recórrer als símbols tradicionals (per exemple, €, £ o $), inclosos en l’estàndard Unicode.

• L’ISO 4217 estableix codis de tres lletres, en majúscules, generalment formats per dos primers caràcters que corresponen al codi del país i un caràcter addicional que fa referència a la moneda.
  
  

  Codi	País	Moneda
  GBP	Gran Bretanya	lliura esterlina (pound)
  USD	Estats Units (United States)	dòlar

  
  
  
• Els símbols d’ús general, recollits per l’estàndard Unicode, així com altres combinacions convencionals de lletres, tenen una aplicació marcadament local i quotidiana.
  
  

  Símbol	Moneda		Símbol	Moneda
  €	euro		fr	franc francès
  £	lliura		zł	zloty

Per referir-se al nom de la moneda, no es fan servir les formes abreujades.





Pel que fa a contextos numèrics, els codis i símbols han d’acompanyar sempre nombres escrits íntegrament en xifres. En canvi, quan els nombres s’escriuen amb lletres o combinant xifres i lletres, s’empra el nom de la moneda.



Des del punt de vista gràfic, la xifra precedeix l’abreviació i, entre aquests dos elements, es deixa un espai fi.



Les formes abreujades es poden combinar amb els prefixos del sistema internacional.



En l’expressió abreujada de costos unitaris, les abreviacions que identifiquen les unitats se separen per mitjà d’una barra inclinada. En aquests casos, convé no barrejar formes abreujades i formes completes.

.

Els codis ISO s’utilitzen també per representar una paritat de divises expressada per mitjà d’una barra.



La tria del sistema d’abreviació depèn del tipus de text i del caràcter més o menys internacional que tingui. En tot cas, convé mantenir la coherència i evitar la combinació i l’alternança de sistemes d’abreviació diferents.