Missatge d'error

The spam filter installed on this site is currently unavailable. Per site policy, we are unable to accept new submissions until that problem is resolved. Please try resubmitting the form in a couple of minutes.

Afegeix un nou comentari

La preservació del patrimoni cultural digital europeu: estat de la qüestió

Versió per a imprimirVersió per a imprimir

Laura Moré
Biblioteca de la Universitat de Girona


European Commission. Directorate-General for Communications Networks, Content and Technology (2019). Implementation of Commission Recommendation on the digitisation and online accessibility of cultural material and digital preservation: consolidated progress report 2015-2017. Luxembourg: European Commission. 69 p. Disponible a: <https://ec.europa.eu/digital-single-market/en/news/european-commission-report-cultural-heritage-digitisation-online-accessibility-and-digital>. [Consulta: 29/09/2019].


La Recomanació de la Comissió Europea sobre digitalització i accessibilitat en línia i preservació digital de material cultural (2011/711/EU) és l’únic instrument europeu que aborda tot el cicle de vida digital del patrimoni cultural des de la planificació, monitoratge i finançament de la digitalització fins a l’accés en línia i la reutilització i la preservació digital. Aquesta recomanació és una invitació als estats membres perquè incrementin els seus esforços, busquin recursos i impliquin el sector privat en la digitalització del patrimoni amb l’objectiu d’augmentar l’accessibilitat en línia del patrimoni cultural europeu, aconseguir la implicació dels ciutadans i el creixement de les indústries creatives. A més, els materials digitalitzats haurien de ser accessibles a través d’Europeana, la plataforma cultural europea que dona accés a continguts digitals provinents de biblioteques, arxius i museus.

La Direcció General per a les Xarxes de Comunicacions, Contingut i Tecnologia de la Comissió Europea realitza periòdicament un informe de seguiment dels progressos d’implementació de la Recomanació en els estats membres. El present informe correspon al període de 2015-2017 i s’estructura en cinc grans capítols. El primer capítol, Digitalització: organització i finançament, mostra com planifiquen, gestionen i monitoren la digitalització del patrimoni cultural els estats membres. La conclusió és que, malgrat que més de dos terços dels estats membres segueixen una estratègia centralitzada en l’ambit nacional, no hi ha una única aproximació. La digitalització del patrimoni requereix una aproximació multidisciplinària que mobilitzi recursos i experteses molt variades, així que sovint els estats combinen l’aproximació nacional amb la regional i/o sectorial, sovint de la mà de grans institucions culturals, com les biblioteques nacionals.
Una de les tendències més destacables que es desprèn de l’informe és l’ús de la tecnologia 3D per a la digitalització del patrimoni cultural immoble, i fins i tot alguns estats membres han creat grups de treball per desenvolupar uns estàndards de qualitat en aquest àmbit.
Dos terços dels estats membres uneixen recursos i competències per crear economies d’escala que facilitin la digitalització. L’objectiu és centralitzar recursos, abaratir costos, consolidar processos, compartir coneixement i bones pràctiques i, sobretot, evitar duplicitats. S’observen diverses experiències de partenariat entre el sector públic i privat, així com diverses iniciatives de micromecenatge.

El segon capítol, Digitalització i accés en línia del material de domini públic, revela que més de dos terços dels estats membres promouen la conservació del domini públic del patrimoni cultural, després de la seva digitalització. Els principals esculls són la incertesa legal, la por a la pèrdua de control o el desconeixement dels drets dels fotògrafs o agents digitalitzadors sobre els objectes digitals, però tanmateix s’observa una evolució positiva. Cal apostar per la reutilització, evitant les mesures de protecció (com les marques d’aigua) que ho limiten.

El tercer capítol, Digitalització i accessibilitat en línia de material amb copyright, destaca que la Directiva d’Obres Òrfenes, malgrat haver estat transposada a la legislació nacional per diversos estats membres, no ha contribuït de manera significativa a la digitalització d’aquestes obres. Sembla que el principal obstacle són les dificultats pràctiques i econòmiques que suposa la cerca diligent. Això sí, un nombre considerable d’estats membres faciliten la digitalització i accés en línia a les obres que es troben fora del circuit comercial.

El quart capítol, Europeana, exposa que, un cop assolits els nivells quantitatius que s’havien fixat, ara cal centrar-se en els qualitatius, així com augmentar la presència d’altres formats (actualment hi ha un clar predomini del text i la imatge). Una altra qüestió emergent és la del linked open data, que es veu com una possibilitat d’incrementar la qualitat dels materials disponibles en línia.

El capítol final, Preservació digital, mostra que hi ha una gran varietat d’estratègies i plans d’acció per a la preservació a llarg termini dels materials digitals. Per contra, no hi ha gaires progressos pel que fa a la inclusió de condicions explícites en la legislació que permetin les còpies múltiples i la migració dels materials culturals digitals per part de les institucions públiques amb finalitats de preservació. S’observen progressos en el dipòsit legal digital dels documents nascuts digitals, però cal potenciar la cooperació entre els països.

Les conclusions a les quals han arribat els estats membres són que la Recomanació ha sigut un instrument molt útil per incentivar la creació de polítiques nacionals, conscienciar de la necessitat d’actuar, coordinar activitats i també seguir treballant, però, per contra, seria necessari actualitzar o reforçar algunes àrees.

És important que la Comissió Europea realitzi periòdicament aquests informes de seguiment de la implementació de la Recomanació perquè, en certa manera, això «obliga» els estats membres a actuar i progressar perquè són com un procés d’avaluació cada dos anys. Resulten de gran utilitat també com a recull de les tendències que van sorgint, així com d’aparador dels projectes i experiències de cada país. Per contra, tal com manifesten alguns països, caldria una estratègia comuna en l’àmbit europeu que afavorís la cooperació entre tots els estats –més enllà de les diverses iniciatives aïllades actuals entre alguns països– i caldria que la legislació europea i les seves transposicions nacionals concretessin més certs aspectes que causen incerteses i inseguretats que impedeixen avançar, sobretot en matèria de propietat intel·lectual i explotació i reutilització del patrimoni cultural digital, i dipòsit legal digital.