La guanyadora del premi literari Lletres de Maig 2022 del Campus Bellvitge ha sigut la Catalina Miranda Zamorano, una estudiant de Medicina. El tema era la mort digna i en aquest relat explica com un estudiant reflexiona sobre la vocació, el dol propi i aliè, i la voluntat d’ajudar els altres a morir bé.
DOLOR EN TEMPS DE COVID
«Propera parada: Hospital de Bellvitge» van ser les primeres paraules que va entendre amb claredat aquell matí l’estudiant de Medicina que es dirigia en metro a la facultat després de tants mesos de confinament. Amb el pensament encara submergit entre els llençols i la mirada perduda, rumiava dubtós on havia d’anar. A aquelles hores del matí encara romanen les seqüeles del silenci que després es perd amb el formigueig de la vida universitària en hora punta. El tràfic de gent pel campus encara no era aclaparador, però la vida a l’hospital no s’atura mai, i l’ambient remorós s’imposava un cop sorties de la boca del metro.
L’estudiant no havia tingut temps ni de quadrar els horaris amb els seus amics per coincidir tots plegats a les pràctiques. Després de tants mesos sense veure’s, no va ser ni de bon tros una de les principals preocupacions que van tenir quan els van informar que podrien tornar a les aules. Les cares familiars, però mig tapades dels conserges, el van saludar amb un somriure als ulls i la naturalitat habitual. L’alumne va tornar el somriure com de costum, encara que res no fos com estava acostumat. Es va dirigir a l’armariet a deixar les pertinences, i la por d’haver-se oblidat de la contrasenya es va esfumar amb el gest automàtic de desblocar el cadenat mentre mirava per la finestra com acabava de sortir el sol per l’autopista del Prat.
Va deixar la motxilla amb la resta de les seves coses i es va posar la bata per sortir de l’edifici de l’aulari. Amb la llibreta i el bolígraf a la mà i el fonendo sobre el coll, es va dirigir a l’hospital amb pas ferm. Tots els seus records i coneixements sobre el que creia saber de medicina se li ennuvolaven al cap, mentre es preguntava si estava preparat per afrontar les pràctiques. Una sensació agredolça s’apoderava del seu inconscient, una barreja de ganes i feresa li removien l’estómac. Eren unes simples pràctiques com a estudiant de medicina a un hospital, oi? És que per a ell en aquell hospital només uns mesos abans havia presenciat el fenomen més fatídic de la seva breu vida. La covid no només s’havia endut el paper de vàter dels supermercats, els exàmens presencials o la salut mental del jovent. També s’havia endut el seu pare.
Qui havia rebut la trucada era la seva mare. Tant de bo hagués estat ell, perquè ella mai havia sabut encaixar les males notícies. Podríem dir que ella era més de comunicar-les, o això és el que deia la seva àvia paterna, que sempre havia titllat la mare de xafardera. Si més no, quan es queixava de les coses banals de la vida o s’assabentava abans que ningú sobre què li havia dit no sé qui sobre qualsevol cosa. Pel que fa a la mare, que curiosament havia declarat en diverses ocasions que ja no estimava el pare com abans, se li va acabar de trencar el cor, quan, després d’haver-lo vist vint-i-set dies ingressat, va escoltar la frase: «El seu marit ha traspassat aquesta nit.» La sentència va ser clara i concisa. Irònic, perquè va venir seguida d’una estela de foscor i confusió en les seves vides.
Ja havien passat més de sis mesos. Havia sigut una de les primeres víctimes de la negligència en la gestió de les residències, on el pare treballava d’infermer. I, com si no fos prou, també havia sigut el protagonista d’un dels pics dels famosos gràfics que havien protagonitzat la primera onada de la covid. Però no volia que la marea d’emocions d’aquell record dolorós l’aclaparés durant tot el dia. La passió que s’havia de transformar en el seu ofici era només una il·lusió harmoniosa en un món esquerp que no podia estar més allunyat de la realitat. El futur incert, la falta de motivació personal, la soledat de la quarantena i la dolorosa pandèmia, cada vegada pesaven més que la resta. Però ara tenia una inquietud més imminent que tots aquells pensaments intrusius que l’envaïen a cada passa: on havia d’anar.
Cada vegada que canviava de servei havia de passar l’embull de trobar la planta correcta, jugar a fet i amagar fins a trobar el tutor i ser prou valent per dirigir-se a l’equip amb naturalitat. Es posava nerviós amb aquelles tasques aparentment senzilles, li suaven les mans i es notava el clatell xop només de pensar-hi. Afortunadament, de moment, només s’havia de preocupar per ser educat i respondre les preguntes.
Amb les presses, i havent-se deixat l’identificador a la taquilla, va travessar el control de seguretat sense que li fessin cap mena de pregunta. Se li fa estrany fins que recorda que, implícitament en la seva vestimenta, du «el pas bata blanca». Continua avançant. Cares familiars a tot arreu, i alhora no és capaç de reconèixer cap rostre. Les FFP2, les bates i els EPI inunden el panorama i fan que l’atmosfera que es respira a l’edifici sigui de tonalitats encara més blanques. Li cal fer una corredissa imprudent per arribar a posar el peu a l’ascensor abans que no es tanquin les portes. Mentre pugen, hi identifica un zelador, dos infermers o auxiliars, dues residents i probablement una administrativa. L’ascensor estava dissenyat perquè hi cabés una llitera sencera, però en aquelles situacions sempre sentia que les parets li queien a sobre i tot es feia més petit al seu voltant. Va sentir un clinc; era el seu pis; es va acomiadar dels seus companys de recorregut i futurs col·legues de professió empetitint els ulls i movent el cap enrere. No el van gairebé mirar, però algú va murmurar un «adeu» sota la mascareta, mentre ell pràcticament desapareixia pel passadís de la planta de quiròfans. Els de recepció molt amablement, tot i que amb cara d’haver-ho fet centenars de vegades, li van indicar on havia d’anar, i va entrar al vestuari. Es va posar un d’aquells pijames liles que semblen tan còmodes, però que et fan sentir mig nu i com si estiguessis d’anar per casa, perquè sempre van una mica grans.
El quiròfan que li havien assignat era el 22. Bon número, va pensar. Faltava mitja hora perquè comencessin les intervencions, així que va decidir voltar pel lloc amb molta cura, encara que amb una llibertat relativa fins que no trobés l’equip assignat. Es movia lentament, calculant cada passa que feia per no emprenyar els que sí que tenien alguna tasca assignada en aquell mar de gent preparant-se per operar. El panorama de les habitacions es presentava amb alguns magatzems, sales de descans, despatxos, i la sala d’espera del preoperatori. Va ser aquesta última sala la que més li va cridar l’atenció. Al cap i a la fi, els pacients eren els protagonistes d’aquella obra, i era el personal sanitari qui s’encarregava de fer la funció mentre ell es quedava en un racó com a públic. Cada pacient tenia assignat un quiròfan i un equip. Dit així, semblava una barbaritat. L’estudiant va quedar-se quiet contemplant l’escena que se li presentava davant dels ulls. Entenia perfectament la fisiologia darrere la visió, però ara volia veure-hi més enllà. Volia veure qui s’amagava darrere de totes i cada una d’aquelles lliteres amb llençols blancs esterilitzats. El protocol quadrat i quasi robotitzat dels treballadors l’allunyaven de la realitat. No és l’operació del quiròfan 22, és el pacient, és la persona a qui operen al quiròfan 22. Un a un va poder observar com els zeladors anaven a buscar els pacients i se’ls enduien per començar les seves respectives cirurgies. Era el moment de l’actuació definitiva; els preparatoris eren qüestió del passat, només quedava expectant el paper que jugarien cadascun d’ells. Alguns tornarien, d’altres potser no; alguns de curats, d’altres, més malalts; alguns més lleugers, i uns altres amb el pes afegit de les males notícies sobre el que els havien trobat.
