Microrelats de Biologia confinats

El passat dimecres 17 de juny va tenir lloc l’acte de lliurament de premis del IV Concurs de Microrelats de la Facultat de Biologia.

El Concurs de Microrelats, com cada edició, consistia a enviar un microrelat sobre un tema relacionat amb la biologia amb la condició de no superar els 1908 (any en què va néixer Darwin) caràcters amb espais. Aquest any, tot i estar confinats, no vam voler perdre l’oportunitat de mantenir l’activitat i d’adaptar a un altre format el que no s’ha pogut fer de manera presencial.

Volem agrair a la Dra. Rosina Gironès, degana de la Facultat de Biologia, la salutació virtual i la presentació de l’acte i, especialment, la disponibilitat dels membres del Jurat —format pels doctors Daniel Closa, Jordi de Manuel, Gemma Marfany i Paz Monserrat— en la valoració dels textos que han participat en aquesta edició i de l’equip d’EnVeuAlta, que ha enregistrat els microrelats guanyadors.

Gràcies també a tots els participants i a la Facultat de Biologia pel suport rebut en l’organització del concurs.

El veredicte final del jurat, doncs:

1r premi

Darío Solís Sayago, Dependència sensitiva condicional no determinista

2n premi

José Esteban Collado, Genèticament perfecte

3r premi

Víctor Jiménez, Ecos al Margalef

És una llàstima no haver pogut gaudir tots junts del dia de l’entrega de premis a l’Aula Magna per celebrar aquesta activitat cultural a la facultat en què es promou la ciència en català i una faceta més literària de les ciències biològiques. Felicitem els guanyadors i, no cal dir-ho, esperem poder-nos retrobar ben aviat.

Torna el recital d’ENVERS 2020

Escrius poesia en català o tradueixes poesia al català? Ja no saps on guardar els versos? O potser simplement t’agrada recitar?

Un any més la Xarxa de Dinamització Lingüística convoca el recital ENVERS, lectura de poetes de la UB. Una oportunitat adreçada a tot el col·lectiu de la Universitat (estudiants, PAS i PDI) per donar a conèixer versos de creació pròpia, però també per compartir la poesia d’altres autors. Enguany el format del recital s’ha hagut d’adaptar a la virtualitat degut a la situació sanitària, per aquest motiu l’activitat es trasllada al canal de YouTube dels Serveis Lingüístics.

Per participar-hi només has d’enviar un vídeo recitant els teus poemes en llengua catalana al correu xdfilologia@ub.edu amb l’assumpte «ENVERS20». Tens temps fins al 30 de setembre.

Consulta les bases de participació en el següent enllaç.

Per a poder finalitzar la teva participació al recital has de signar El dret d’informació i obtenció de consentiment per a la realització i difusió de vídeos.

Narració guanyadora del Concurs Literari Lletres de Maig 2020

Neus Busquets, estudiant de Medicina al Campus Bellvitge, ha guanyat el Concurs Literari Lletres de Maig 2020, convocat per la Unitat de Formació i Recerca de Medicina-Bellvitge de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut i organitzat per la Comissió de Dinamització Lingüística del Campus Bellvitge, amb el suport del Vicerectorat d’Estudiants i Política Lingüística, la Xarxa de Dinamització Lingüística i els Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona.

Enguany, els relats presentats havien de ser sobre els transtorns de la conducta alimentària. A continuació, us deixem el relat guanyador:

 

No facis cas al llop, de Neus Busquets

Qui no ha sentit mai el conte de la Caputxeta Vermella? El dels Tres Porquets o la Bella Dorment? La història de les set cabretes i el llop malvat que volia menjar-se-les? Hi ha contes que tots hem sentit alguna o altra vegada. A alguns ens els ha explicat la mare abans d’anar a dormir, altres els hem escoltat des de la falda de l’avi un diumenge a la tarda, o hi ha qui fins i tot els ha sentit dels llavis d’algun mestre quan era un marrec que tot just havia arribat a l’escola. Contes per a nens, amb un final feliç i una lliçó sobre la vida. Contes de personatges fantàstics i animals que parlen. Contes infantils, en diuen… Quina gran mentida. Tant de bo fóssim capaços d’obrir una mica més els ulls per veure totes les belles dorments, rínxols d’or i ratetes que escombren l’escaleta que viuen al nostre voltant. I llops ferotges. I bruixes malvades. Hi ha milers de personatges de contes que es passegen sota una disfressa pels carrers de la nostra ciutat. I jo en soc un. Em dic Caputxeta Vermella, i avui vinc a explicar-vos la meva pròpia història.

Vaig néixer en una petita casa al llindar d’un bosc de formigó i ciment, ara fa 21 anys. El meu bosc tenia arbres grisos amb portes i finestres, i rius de cotxes que el travessaven de punta a punta. Alguns arbres eren bells tarongers, com la Casa Batlló, altres alts pins, com la torre Agbar, però la majoria eren simples plataners que creixien cap al cel buscant una mica de llum i aire pur. Casa meva no era res de l’altre món, una més entre tants arbres de ciment, però allà hi vivíem els meus pares, els meus dos germans i jo. Era una casa petita, amb una sala d’estar atapeïda de quadres que només agradaven al meu pare, una habitació compartida entre el meu germà Max i jo, una hipoteca massa alta i uns veïns sorollosos al 3r 2a. Però malgrat tot, era casa nostra.

Durant quinze anys vaig viure tranquil·la i feliç a la nostra casa del bosc. La mare treballava en un bufet d’advocats i sempre tornava a casa carregada de papers sobre lleis i sentències que ningú de casa entenia quan ho intentava explicar. El pare deia que era un artista infravalorat, un diamant brut, però com que el sou d’un artista no descobert no ajuda gaire a tirar endavant una família nombrosa, treballava de professor fent classes de música a nens. Jo anava a l’institut del barri amb els meus germans, Òscar i Max, i somiava a convertir-me en periodista. Passava les tardes fent els deures diligentment, quedant amb les meves amigues per berenar i discutint amb el Max quan envaïa la nostra habitació amb els seus videojocs. Durant aquests quinze anys, vaig tenir una vida tranquil·la i fàcil. Fins que un dia, va començar la meva aventura.

El dia que els pares em van deixar anar sola al bosc per primer cop era un matí assolellat del mes de maig. Recordo que la mare i jo havíem discutit els dies anteriors pel book de fotografies que la meva amiga Rita i jo ens volíem anar a fer, i que ella trobava una pèrdua de temps. “Per què voleu anar a un estudi fotogràfic? Ja us les faig jo, les fotos, si voleu. Perdreu menys temps i menys diners, i les podreu pujar igualment a la pàgina aquella del mòbil”. “Instagram, mama, la pàgina aquella del mòbil es diu Instagram. I no pots dir-me això! El fotògraf és un professional, i la sessió de fotos és un regal que li han fet a la Rita per l’aniversari. És la nostra oportunitat per sortir a la revista de moda de l’insti, com va fer l’Eva. Va, mama…”. I al final ella va accedir. Tots els joves s’endinsen al bosc sols algun dia. Tots s’han d’enfrontar a les seves pròpies decisions, trobar el camí correcte i no fer cas al llop. Jo també ho havia de fer algun dia. I el meu dia havia arribat. Mentre jo em vestia amb la millor roba de l’armari i avisava la Rita que ens trobàvem a l’estudi al cap de deu minuts, la mare em mirava des de la porta i m’advertia del llop. “Maia, carinyo, t’estàs fent gran però ves amb compte, eh. Res de fer-vos fotografies rares, que hi ha gent amb molt mala intenció. I que no us omplin el cap amb això de ser models, que després us il·lusionareu i aquestes coses no són tan fàcils ni tan boniques com semblen, i a més…”. “Sí, mama, no pateixis, tu no et preocupis. Marxo que la Rita m’espera!”. Mentre m’endinsava al bosc tota sola la mirada de la mare em seguia des de la finestra. No facis cas al llop, em deien els seus ulls.

I així va ser com aquell càlid dia de maig, caminant alegrement entre els arbres del bosc, em vaig trobar el llop. El llop tenia la cara de models de siluetes esveltes i cossos perfectes; la mirada de superioritat de la meva companya Eva quan la seva foto havia sortit a la revista de moda de l’institut; i la veu del fotògraf que ens explicava les històries de les models que havia portat a la fama amb les seves fotografies. El llop em va mostrar un camí d’èxit, bellesa i perfecció que mai abans havia vist. Em va ensenyar una ruta plena de promeses tan temptadores que em van fer oblidar tota la resta, incloses les advertències de la mare. I sense pensar-m’ho dues vegades, vaig agafar aquell camí. Si m’hagués girat una última vegada abans d’endinsar-me per aquell nou sender, hauria vist el somriure malèvol del llop i potser hauria evocat les paraules de la mare. Potser llavors hauria tirat enrere. Però no ho vaig fer.

Aquell dia va començar el meu llarg i solitari viatge per la ruta enganyosa que m’havia indicat el llop. La ruta em portava cap a casa l’àvia, el meu objectiu: volia ser tan bonica i perfecta com les noies de les fotografies que havia vist. Volia que em miressin amb admiració i estava convençuda que sense un cos perfecte mai aconseguiria cap dels meus objectius: qui voldria contractar una periodista baixeta i rodanxona? Qui es fixaria en algú com jo, amb unes cames ben robustes i una cintura amb prou feines insinuada? Però si canviava una mica, només una miqueta, potser tindria alguna oportunitat. Hauria de fer alguns sacrificis, és clar, hauria de deixar de menjar el meu pastís de xocolata preferit i apuntar-me a fer algun esport… Però valdria la pena. Quan fos bonica i aconseguís tot el que volgués, tot hauria valgut la pena.

La majoria de persones creuen que quan agafen un camí equivocat o es perden pel bosc se n’adonen de seguida. Veuen que no reconeixen aquell camí, o que els arbres tenen branques recargolades i tètriques, i saben que s’han equivocat. Jo no ho vaig saber fins massa tard. Durant dos anys, vaig estar caminant per una ruta que s’anava fent més i més difícil. Cada vegada estava més obsessionada amb la idea que el meu cos era lleig i gros; i igual que els ulls se t’acostumen a la foscor quan el sol està amagat, els meus ulls es van acostumar a veure una imatge lletja i deformada cada cop que em mirava en un mirall. Vaig començar a menjar cada vegada menys i quan em vaig cansar de les mirades reprovadores de la mare quan veia el meu plat mig buit, vaig començar a inventar-me excuses per no haver de fer els àpats amb la família: que si havia anat a sopar amb la Rita, que si avui em podia quedar a dinar a l’escola, que si em feia molt mal la panxa… Però per molt que m’hi esforçava, mai n’hi havia prou. El camí va començar a ser cada cop més relliscós per les discussions constants que tenia amb els meus pares, fosc per les meves notes de l’escola que empitjoraven (i amb elles els meus somnis de periodista), i costerut pel cansament cada cop més intens que s’apoderava de mi. I mentre tot això succeïa, el llop corria veloçment cap a casa l’àvia, preparat per esmicolar tots i cada un dels meus somnis amb les seves urpes afilades.

Quan vaig arribar a casa l’àvia, dos anys més tard, amb prou feines era una ombra de la Caputxeta que havia sigut. Era un sac d’ossos pàl·lid i demacrat que intentava fer veure que tot anava bé. Recordo que era el mes de juny, acabava de fer la selectivitat i estava a punt de marxar a l’esperat viatge que havíem organitzat la Rita i jo per a aquell estiu. Recordo que tornava de córrer per la platja quan de cop la visió se’m va tornar borrosa i al meu voltant tot va deixar d’existir. Quan vaig tornar a obrir els ulls em sentia marejada i un senyor vestit amb l’uniforme dels serveis d’emergència m’estirava a la llitera d’una ambulància per portar-me a un hospital. Totes les meves queixes sobre que allò no era necessari van ser ignorades, i unes hores més tard estava a un box d’urgències amb els meus pares al costat i una doctora que disparava preguntes a tort i a dret. Síncope vasovagal, va ser el diagnòstic que em van fer; però la mirada de la doctora mentre entrava per la porta del box amb els papers de l’alta i un nou metge al seu costat em va fer pensar que això no era tot.

I va ser en aquell precís moment, en el petit box del servei d’Urgències, quan finalment vaig entrar a casa l’àvia i vaig descobrir que, disfressat de tots els meus somnis i il·lusions i estirat al llit de l’àvia, hi havia el llop. Tenia mirada burleta de qui sap que t’ha enganyat i t’ha fet mal a propòsit, i a la mà un informe mèdic amb el diagnòstic de trastorn de conducta alimentària.

Els metges em van explicar que les coses no estaven bé, que tenia una malaltia que m’havia portat a obsessionar-me amb el menjar i el cos, però que em podia recuperar començant immediatament un tractament mèdic i psicològic. Els meus pares em miraven amb un somriure forçat, i m’asseguraven que ens en sortiríem, mentre m’acariciaven el cap. Però darrere de totes aquestes paraules jo només podia sentir la veu maliciosa del llop que em xiuxiuejava que la meva vida normal s’havia acabat, que no aniria de viatge aquest estiu, que potser ni tan sols començaria la universitat al setembre i que, per sobre de tot, mai seria bonica.

Durant dies i setmanes vaig cridar i vaig lluitar contra el llop amb totes les meves forces. La bellesa i la perfecció somiada durant tant de temps s’havien convertit en una maledicció. Casa l’àvia era una presó, i el llop el meu carceller particular. I a poc a poc em va anar vencent l’esgotament. Estava tan cansada i tenia tanta por que no era capaç d’obrir la porta i sortir corrents de casa l’àvia. Al meu voltant tot es movia a una velocitat vertiginosa entre psiquiatres, psicòlegs i grups de suport, però jo em sentia immobilitzada sota la mirada penetrant del llop. Així que em vaig limitar a arraulir-me en un racó de la casa i resistir.

Vaig passar molts dies presonera dins de casa l’àvia. Van ser dies plens de discussions a casa, de mirades d’impotència entre els meus pares i els meus germans i de discursos severs pronunciats per metges de bata blanca. Els dies es van convertir en setmanes, i les setmanes en mesos, però jo, arraulida en un racó de casa l’àvia, no notava el pas del temps. Fins que un dia, un soroll estrepitós em va fer aixecar al cap. El soroll provenia de fora, d’aquell món exterior que a poc a poc havia anat oblidant, i era el soroll d’algú que intentava esbotzar la porta de casa. Incapaç d’apartar la mirada, vaig veure com les frontisses es desenganxaven, la fusta es doblegava sota la força de les batzegades i finalment, la porta queia a terra. Una silueta fosca es retallava entre els rajos del sol que feia tant de temps que no veia. Era una figura corpulenta, vestida amb pells i armada amb una escopeta. Era el caçador.

En la majoria de contes, expliquen com el caçador entra a casa i mata el llop per tal de treure l’àvia de dins la seva panxa. Expliquen com salva la Caputxeta i com fa desaparèixer per sempre aquella amenaça. En el meu cas, no va ser ben bé així. El caçador no va dir res, ni una sola paraula. Tampoc va tocar al llop, de fet ni tan sols s’hi va acostar. No va fer falta. El caçador m’havia obert la porta i això era tot el que jo necessitava. Traient energies d’algun racó profund del meu cos, vaig aixecar-me i vaig sortir corrents cap a fora. Vaig córrer molta estona desfent el camí que en el seu moment havia fet. Els arbres m’esgarrapaven la cara i el fang em feia relliscar i caure però jo només volia posar tanta distància com fos possible entre el llop i jo. Vaig córrer fins que casa l’àvia va quedar amagada entre els arbres i els udols del llop es van deixar de sentir. Vaig córrer i córrer. I no vaig mirar mai enrere.

Els contes no solen explicar el viatge de la Caputxeta de tornada cap a casa. L’ometen, creient que és un detall sense importància. No tenen en compte que el camí de tornada pot ser igual o més dur que l’inicial. El meu viatge de tornada a casa va ser llarg i hi va haver més relliscades del que m’agrada reconèixer. Un parell de vegades em vaig desviar de camí i gairebé caic per un esvoranc. Una altra vegada vaig agafar una senderola equivocada que em va portar a albirar a la llunyania casa l’àvia. Fins i tot alguns cops em va semblar sentir la malèvola rialla del llop entre els arbres. Però un dia, vaig aixecar els ulls del terra del camí i vaig veure que em trobava en una zona del bosc coneguda. Aquell camí de terra amb plataners a banda i banda l’havia recorregut infinites vegades. Aixecant la mirada, vaig entreveure una estructura de pedra al fons de tot que coneixia molt bé. Havia tornat a casa.

Fa dos anys que vaig tornar de la meva llarga aventura pel bosc i m’alegro d’estar de nou a casa. Des de llavors, han canviat moltes coses. Els esguards de preocupació dels meus pares s’han convertit en mirades d’orgull quan vaig entrar a la carrera de Periodisme un any més tard. Les discussions sobre el menjar han estat substituïdes per les queixes sobre els videojocs del Max que envaeixen la nostra habitació. I la por que m’havia paralitzat durant tant temps s’ha transformat en ganes de recuperar tot el temps perdut. Han sigut bons canvis.

Sovint encara penso en aquella aventura. Penso en el caçador, aquell heroi desconegut que va obrir la porta de la meva presó. Mai vaig arribar a saber qui era. Mai li vaig veure la cara ni vaig sentir la seva veu. Mai vaig arribar a donar-li les gràcies. Algunes nits, tanco els ulls i intento donar un rostre a aquella figura fosca retallada contra la porta de casa l’àvia. A vegades li poso la cara dels pares, l’Òscar o el Max, la família que no va deixar de buscar-me i buscar-me mentre jo estava perduda al bosc. Altres cops té la cara dels metges seriosos que van insistir tantes vegades a tirar endavant malgrat la meva indiferència. Alguns cops té la cara de la Rita, quan venia cada tarda de divendres a casa, a mirar pel·lícules amb mi. Un cop fins i tot vaig gosar posar-li la meva cara, la cara d’una Caputxeta més valenta i forta que es va negar a quedar-se la resta de la seva vida tancada en aquella presó. Però potser no cal posar-li una cara al caçador. Potser està fet de petits trossets de totes aquelles persones que em van donar la mà durant el meu viatge.

Tornar a sortir sola al bosc després d’aquella llarga aventura no va ser fàcil. Al principi tothom tenia por: els pares, els metges, els amics i sobretot jo. Recordo que el primer dia que em vaig tornar a endinsar sola entre els arbres em tremolaven les cames i amb prou feines vaig avançar uns quants metres, sense perdre mai de vista casa meva. Però a poc a poc vaig anar superant la por i els passejos es van convertir en excursions i fins i tot en acampades amb amics. Això no vol dir que la por hagi estat oblidada del tot. A vegades encara em trobo el llop al bosc i tinc por. Veig com m’observa amagat entre els arbres i com somriu ensenyant-me els ullals. Sé que espera un moment de debilitat per tornar-me a enganyar com va fer aquella primera vegada. Però amb el temps he après a passar pel seu costat sense mirar-lo, i a recordar les advertències de la mare per no tornar a perdre’m mai més. O això espero.

Sempre hi haurà llops al bosc. Llops en forma de cossos perfectes, diners fàcils o promeses de grandesa. Llops que esperaran innocents Caputxetes que passin pel seu costat per enredar-les i empresonar-les a casa l’àvia. Però per sort també hi haurà mares sàvies i valents caçadors. I supervivents que, com jo, explicaran la seva aventura al món perquè els seus erros no caiguin en l’oblit. I potser així, algun dia aconseguirem que totes les Caputxetes arribin als seus somnis pels seus propis camins.

Obres guanyadores del XXVI concurs literari del Campus Clínic 2020

La Clàudia Balcells i en Lluís Camprubí, estudiants de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut, són els guanyadors del concurs literari d’enguany al Campus Clínic.

Tot seguit volem compartir amb vosaltres els textos amb els quals aquests dos estudiants van resultar guanyadors.

Categoria de poesia, La Cervesa de les Coses que Mai vam fer, Clàudia Balcells

La Cervesa de les Coses que Mai vam Fer

I encara queda a la barra
Aquella cervesa de les coses que mai vam fer
Aquella que, d’haver-la demanada
Ens hauria estirat la llengua
I no hauríem fugit la mirada.

Si no la demanes,
Les ampolles buides semblen poques
Però si ho fas, la nit s’allarga fins a l’infinit;
I el got torna a estar mig ple,
En comptes de mig buit.

Rialles estridents justificarien
Les converses que ens queden a mitges,
I amb complicitat descarada
Ens perdonaríem els somriures poc dissimulats
Culpant la poció de les veritats amagades.

Després, a poc a poc, l’embriaguesa
Desdibuixaria els perfils de la bombolla de la privacitat
I trobaria sentit a allò que abans m’has dit,
Prop, a cau d’orella:
«Ens ballem aquesta nit».

Oda al Pirineu

En la Vella, que és ciutat i presó d’amants,
ens amagues a encapritxats i delirosos,
tots desitjosos i folls de la teva falda
color absenta, cosida amb fils de plata
que servicials acaronen còdols to perla.

I mentre guaites des de cimadals el capvespre,
m’adorms amb cançó color profund safir
per despertar-me l’endemà
amb suau tramuntana robí.

Però és el teu perfum,
fragància de gebrada primerenca,
la que em segresta els sentits.

Tu, bandolera d’ànimes te m’emportes
drecera amunt cap a circs de cel i pedra
on estanys són els teus acròbates de llum
que es desperten en escoltar ta rialla:
l’eco preferit dels grenys i de cavorques,
nostra cançó composta en clau de l’amor.

Restaré l’eternitat ací i absort
perquè ho ets dues vegades; bella i vella.

Estimar-te com ho faig jo, ningú pot
Pirineu.

Laberints

Plena de seny
Ausiàs March

Amaguen incertesa arestes afilades
Que en tombar dreta es perden i torçades giren,
En els homes tot el seu judici adormiren,
Foscor alliberen i ombres deixen escampades.

Murs de verdor salvatge i perfecció finita;
Passadís traïdor, d’intel·ligència enginyosa
Oblitera és aquesta flora frondosa,
I guarda el Monstre que tot aguaita i habita.

Dominà la ment tota desesperació,
Un cop ennuvolada tota rectitud,
No en Ariadna, n’era la més gran virtut
Bella dona guiada per ferma raó.

Posà en arbust sa mà gentil i assenyada,
I és llum i criteri i plena d’enteniment,
Caminà tranquil·la, creuà pausadament
Cap a la sortida que mai fou trepitjada.

Trobà en creuada un repte, no dubitació,
L’enigma i la solució amaguen les parets,
Certesa segura la porta a nous indrets,
En apropar-se cantonada amb decisió.

D’aquest gran laberint en cercà el final,
No conegué en ell la temuda criatura,
Ja que en qui es domina per la mesura,
No troba en el deliri aquest destí fatal.

Categoria de narració curta, El després, Lluís Camprubí

Avui he aclucat els ulls després de mesos d’intenses baralles externes i, sobretot, internes. Les meves parpelles ja s’havien retrobat en moltes ocasions abans, però mai d’una manera tan relaxada. Ja no estaven mullades per la suor, ni tremolaven nerviosament quan la meva ment reflexionava sobre el que estava passant allà fora.

Tot havia canviat. Absolutament tot. No hi havia cap vida que no s’hagués vist afectada per la situació. Famílies, ciutats i països van veure’s exposades a la més extrema de les lleis de la naturalesa: la mort. Incapaces d’evitar-la, van haver de buscar mecanismes per sostenir-la de la manera més humana possible. Ben cert era que en el passat ja ens havíem enfrontat a un decreixement agut de la població, però mai ho havíem fet tenint la possibilitat de posar-hi un remei tan efectiu. Fins llavors no havíem tingut la capacitat mecànica d’acabar amb quelcom que tothom estava d’acord que havia de ser erradicat, però el que a priori semblava una benedicció divina va convertir-se en la nostra pèrdua. Vam haver de passar a qüestionar-nos la capacitat social d’afrontar la malaltia. Una nova problemàtica va assolir-nos, una que mai ens havíem plantejat com a societat: hem de curar?

Al començament tot era ben senzill, només hi havia dues opcions: deixar morir o no deixar morir. En un principi l’opció correcta era ben clara, però el que no sabíem és el que portava amb ella: l’eternitat. Una paraula tant bella com esfereïdora, capaç de provocar la felicitat més immensa i la tristesa més letal. Això, però, no va ser descobert fins que havien passat setmanes des de la creació de la cura. Aquesta va sorgir mig any després de l’alarma mundial d’una patologia que va minvar una cinquena part de la població, va arrasar qualsevol pronòstic demogràfic i va destruir les economies internacionals; des de les més febles fins a les més robustes. Trobar una solució va ser la prioritat durant aquest període, on tots els pressupostos prevists van veure’s afectats dràsticament. Milers de científics d’arreu del món van unir forces i van començar a treballar per trobar una solució adient.

Malgrat tot, una cosa era certa: la unificació de continents per combatre un mateix mal emmarcava una proesa que fins llavors no havia estat assolida per la nostra espècie. Com que el malalt mitjà trigava un mes a patir la fallida multiorgànica fatal des de la contracció del patogen, els metges tenien 30 dies de marge per curar cada pacient. En una fita que superava tota expectació, van ser capaços de curar els 100 milions de persones que es trobaven afectades el moment de l’aparició de l’anhelat tractament. Això va permetre que el contagi es reduís a zero, ja que si no hi havia malalts, no hi havia malaltia. Havíem acabat amb el perill microscòpic, sí, però tocava afrontar un perill més gran: nosaltres mateixos. Poc temps va ocórrer fins a adonar-nos que les persones que havien estat salvades per la intervenció farmacològica eren incapaces de morir per causes naturals. Els governs i institucions van intentar ocultar-ho d’entrada, però era impossible d’amagar tal excepcionalitat, i encara més quan aquests es van adonar del que eren: éssers immortals. La resta de nosaltres, els que no havíem estat infectats, vam passar a ser marionetes a les seves mans. La malaltia que ho havia promogut tot va passar ràpidament a ser un record difús i inespecífic en la memòria general.

I és que tot va canviar quan guarir va deixar de ser una necessitat. Va passar de ser un fet imperatiu que no s’havia de veure reduït de cap manera a una incògnita en majúscules. La comunitat mèdica va haver d’instruir-se a prendre decisions que violaven de manera brutal el seu venerat jurament hipocràtic.

El caos va ser palès en els científics, i això va condemnar la ment col·lectiva. El que no havia destruït la malaltia en si va acabar-ho d’ensorrar el que havia de ser la nostra salvació. Al veure que eren incapaços de donar una resposta homogènia i acurada, no tan sols de la solució i com afrontar-la, sinó del que estava ocorrent i per què, el pànic va passar a ser el llenguatge primari de la població. Doncs els científics eren a qui la gent acudia en temps de crisi, i igual que un ancià sense el seu bastó, la humanitat no va poder mantenir-se dempeus.

Qui m’havia de dir a mi que enmig de tot plegat et trobés, en una cua de racionament, escrutant amb la mirada cada peça de fruita. No puc descriure el que vaig sentir en aquell moment: va ser el primer cop que et vaig veure fer rínxols als cabells amb la punta del dit índex. Des d’aquell moment vaig saber que tot m’aniria bé. O almenys això volia creure. Estava sol en aquell dia fred de Sant Esteve, que poc s’assemblava al de l’any anterior. No podia suportar més estar sol davant de tot plegat, la pressió acabava amb mi i m’empenyia violentament cap a terra. Va ser per això que et necessitava. No sé què va il·luminar-se en mi, crec que era una petita flama d’esperança per ser feliç, que em deia que si podia estar al teu costat tot seria una mica millor. I així ho vaig intentar. Seguint el meu foc intern, el qual s’anava fent més gran i càlid a mesura que t’anava coneixent, vaig prendre l’egoista decisió de no deixar que marxessis del meu espai vital. Siguem sincers, jo mai vaig ser una necessitat en el teu dia a dia com tu ho eres per mi, però el que és innegable és que la meva companyia t’anava bé. T’anava bé poder abraçar algú a la nit i compartir-hi els teus pensaments durant el dia. Jo no em podia sentir més afortunat, perquè malgrat tot, pensava que series la persona de la meva vida. Aquí sí que no puc dir que estigués equivocat.

Mentre tu i jo anàvem aprenent l’un sobre l’altre fins a convertir-nos en experts, a fora tot se n’anava en orris. La medicació que havia creat 100 milions de déus terrestres va ser perseguida per la resta de persones, creant guerres civils arreu. El que les nacions van esprintar per manufacturar en massa poc van trigar a posar-hi el fre de mà. Però què passa si poses el fre de mà en un cotxe que sobrepassa els límits de velocitat en una autopista Efectivament, el resultat és desastrós. Tot i això, les guerres van ser en va, ja que, per “beneficiar-te” de la infinita vida que comportava la cura havies d’estar infectat; les persones sanes no eren hostes adequats perquè l’efecte secundari més convuls de la història fes efecte. I així va ser com, contràriament a la sagrada teoria de l’evolució, aquells que havien aconseguit vials amb el tractament van intentar infectar-se. Per sort ja no quedaven malalts, tots havien passat a ser invencibles davant la mort o havien sucumbit a ella. Així doncs semblava que s’havia assolit una certa estabilitat des de la qual tornar a créixer com a comunitat, però durant tot aquest temps els que no podien morir s’havien fet poderosos. Eren persones de tots els orígens possibles: alguns havien estat rics, altres summament pobres; alguns s’havien passat la vida oprimint i altres sent oprimits. Però el que els diners havien estat tan eficaços a separar, la promesa de la vida eterna va ser capaç d’unir. I així va ser com, deixant enrere tot antic perjudici, una nova raça d’humans va ser creada. Ells eren objectivament superiors i estaven disposats a demostrar-ho. Eren incapaços d’envellir. Qui ho havia de dir que el tractament d’una infecció donaria la solució a un problema que ni tan sols pensàvem que ho fos: l’envelliment. Ningú hi havia pensat com una malaltia, simplement era quelcom que ocorria de forma impertorbable en tot ésser viu. Doncs un petit microorganisme el material genètic del qual no ocupava més que un full de Word, combinat amb una apressada medicació, van ser la clau per fer que la mort fos quelcom del passat. Aquesta aberrant mescla va causar una activitat telomèrica il·limitada dins dels seus cromosomes, i curiosament el seu exacerbat sistema immunològic era capaç de mantenir a ratlla qualsevol creixement cel·lular neoplàsic. Però no per a tothom era igual, és clar, i aquest era el motiu pel qual s’havia de suprimir el fet de no acabar. Els humans estaven subjugats a la voluntat dels qui no perien i el pitjor és que no ho sabien. Es pensava que podríem aprendre a conviure amb tantes persones impassibles al pas del temps, però no podríem estar més errats. Aparentment la societat semblava que havia tornat a la normalitat, però un nou ordre s’estava gestant. Tots els immortals havien canviat en comparació amb com eren abans de la catàstrofe mundial. S’havien tornat persones totalment corrompudes i el seu objectiu era dominar per damunt de totes les coses i éssers, fet que mai sabré si era un altre efecte secundari de la cura o si senzillament era la pròpia vanitat humana que sortia a la superfície. En pocs anys ja havien infestat la majoria de sectors públics i privats, seguint els passos del virus que en un primer moment els va portar al llindar de la mort. Anaven escalant lentament les piràmides de la societat, buscant una manera unilateral de poder governar-nos. I oi tant si ho van aconseguir! Els científics i la raó havien estat incapaços de resoldre el problema de la immortalitat després d’haver-la causat. Centenars de milers havien perdut la vida en les guerres que van sorgir a causa de la seva incompetència, l’Homo sapiens havia perdut la fe en l’única cosa que no necessitava la fe per existir. En definitiva, els immortals fàcilment van ser escollits per liderar una nova etapa de la nostra història. Prometien cuidar tothom i emprar la seva superioritat biològica per fer el bé. No obstant, durant poc temps van ser capaços d’amagar la seva supèrbia i tots vam ser còmplices de la descomposició del sentit comú. Va ser molt interessant, a la vegada que espantós, viure com es deixava d’ensenyar ciència i filosofia a les escoles i instituts. La majoria de carreres universitàries van desaparèixer i qualsevol incògnita que poguessis fer-te fora del marc establert era destruïda sense miraments. Ells no volien que la mateixa humanitat que els havia portat allà també els pogués fer baixar. Sorprenentment, la societat es va adaptar molt bé a les noves normes. La senzillesa de no haver de pensar va ser un prat de comoditat per als qui tant havien patit. Pocs quedàvem que volíem canviar les coses.

Tu i jo solíem parlar molt sobre aquests temes, de fet és per això que en tinc consciència; si no, no seria més que una simple ovella enmig d’un mar de llana blanca. Ara ja no, és clar. M’interessava immensament el teu coneixement sobre el tema, i era qüestió de temps que t’escollissin per trobar una solució a la problemàtica. Recordo perfectament el dia que t’ho van proposar. Vas arribar a casa tan radiant com sempre, però una ullada al teu llenguatge no verbal em va alarmar que estava passant alguna cosa. Ja m’havia convertit en un hàbil lector del teu pensament, i és que, malgrat tot, he de reconèixer que era un dels meus punts forts i això t’omplia d’una seguretat que requeries igual que jo et requeria a tu. Primer vaig intentar esbrinar per mi mateix la novetat que portaves amb tu, però l’esforç mental era inútil, ja que la flama interna que em lligava a tu impedia que pensés en l’única cosa que podia causar la nostra separació. Ben a dins meu, no volia creure’m que t’haguessin plantejat treballar per posar fi a la immortalitat. Però tota esperança es va ensorrar quan m’ho vas dir amb les teves paraules, tan punyents, tan belles. Tots dos sabíem que no t’hi podies negar, i que això significava viure una vida de persecució. Els immortals s’havien fet molt perillosos per al progrés de la humanitat, eren molts i tenien una cosa que nosaltres no: temps. Tenien espies a cada racó de cada barri, ningú podia fer res sense que ells ho valoressin en secret i prenguessin una decisió en conseqüència. Per això, acceptar la proposta de feina que podria aportar una esperança a la resta de nosaltres evidenciava posar-se en perill automàticament i perpètua. Em vas demanar que no t’acompanyés en la teva nova vida, sense saber que feia temps que jo ja havia oblidat com viure sense tu.

No et mentiré, no va ser fàcil adaptar-m’hi. Jo que mai he estat un fora de sèrie (ni de cos ni d’esperit) de cop em tocava fer el paper d’un protagonista de les millors històries de ficció. El problema és que jo no era un guió escrit per un professional de Hollywood, ni un personatge irreal interpretat per l’home més desitjat del moment; era un paio com qualsevol altre que estava bojament enamorat.

Ho vaig intentar i fins a cert punt crec que vaig aconseguir viure entre les ombres i a la vegada a simple vista de tothom. Tenir amics i família va quedar fora de les nostres realitats. Bé, em refereixo a connexions autèntiques, no les que ens imposaven per tal d’aparentar quotidianitat. Tu te’n sorties molt bé, semblava que haguessis nascut per a aquell modus vivendi. A vegades t’observava caminar pel carrer mentre marxaves per la porta i pensava com era possible que una persona, quatre extremitats i un cervell estiguessin tan a prop de canviar el món. Cada dia feies un horari diferent, tancada al laboratori, el qual no tenia ni la més remota idea d’on era. La normalitat va passar a ser no saber a quina hora tornaries a casa ni si tan sols retornaries. Viure en un esglai permanent no és fàcil, per això el dia que vaig seguir-te per tal d’esbrinar on treballaves estava encegat per la falsa sensació que t’estava protegint. Creia que estava fent bé, que era correcte posar-ho tot en risc per una espurna d’estabilitat emocional. Els primers metres van ser fàcils, caminaves a un ritme adequat i la gentada que corria per aquella desconeguda ciutat em conferia un camuflatge excel·lent de tot aquell que pogués estar esperant una estupidesa com aquella. Tot anava bé fins que un autobús va creuar-se entre el nostre camí i va fer que et perdés de vista, en aquell moment vaig entendre els bons de les pel·lícules. Havies desaparegut, així que el pànic de no poder acabar la meva personal missió em va envair i vaig posar-me a córrer, cercant desesperadament ni que fos una punta dels teus talons coberts per les teves botes preferides. Girava el cap a dreta i esquerra, sense una resposta visual confortant. En pocs segons ja havia perdut tota esperança. Va ser en el moment que em plantejava tornar cap a les quatre parets que anomenàvem casa quan et vaig veure. Quieta, mirant-me amb la cara d’horror més esgarrifosa que un humà pot concebre. Ja sabia que el que havia fet no era correcte, però no entenia quina era la causa de tal espant. Al moment en què el fred acer del ganivet em va travessar el peritoneu ho vaig entendre: l’error que havia comès significava perdre la vida. No es podia posar en risc el futur dels mortals per culpa d’un mitja merda que creu saber la definició de la paraula amor. Mentre els genolls em deixaven de respondre els meus ulls es mantenien fixos als teus. Crec que en un primer moment em vas venir a socórrer, però dos homes van agafar-te i et van pujar a una furgoneta amb una velocitat impressionant. Quan ja era de quatre potes i la sang regalimava per les llambordes, la barrejadissa humana va semblar-me llunyana, silenciosa, fins que la lluminositat del dia es va apagar.

No recordo res més fins que la càlida llum de la nostra habitació va despertar-me i va permetre’m veure’t en una cadira, quasi adormida, tocant-te els cabells. Primer vaig dir-me: “quina sort, tot ha estat un somni”, sense saber ben bé quina part de tot plegat desitjava que en formés part i quina fos real. Però el dolor de la ferida va recordar-me que res de l’ocorregut havia estat fruit de la meva fase REM. Els dies següents intentava extreure’t la veritat de tot plegat: què va passar amb mi? Qui em va salvar? Per què continuava viu? Preguntes que et rebutjaves respondre’m, aprofitant-te del teu carisma per fer que la meva atenció es desviés en tasques que sí que podia comprendre. Malgrat tot, estar preparat per al pitjor en tot moment és de les pitjors coses amb què he hagut d’aprendre a conviure.

Avui no sé si maleir o celebrar que trobessis com revertir els efectes de la immortalitat. Havies anat en contra de tot el que durant tants anys vas considerar com a invariable per fer que la mort tornés a ser el pa de cada dia per a tothom. La por de morir s’havia d’instaurar entre els qui l’havien perdut, perquè sense ella els humans no sabien viure, per molt contradictori que sembli. Un nou repte ens va assolir: poder administrar-ho als qui més manaven. Això va ser una tasca tant o més àrdua que l’anterior. Una altra lliga d’infiltracions, secretismes i por va posar a prova la nostra relació. Al final el més eficaç va ser fer-li entendre al poble que hi havia una altra manera de viure. La possibilitat de posar fi a l’opressió els va ser agradable, però van necessitar el teu lideratge per posar-ho en pràctica.

Separar el genoma víric del compost medicamentós que havien pres 100 milions de persones havia estat el teu somni durant tot aquell temps i quan per fi ho vas aconseguir tots dos vam ser molt feliços… durant un temps. El mateix temps que vam trigar a adonar-nos que les arrugues i cabells blancs que a mi em començaven a sortir, en tu ni gosaven fer acte de presència. El fet de treballar sense descans amb mostres innòcues del microorganisme i amb versions metilades del seu fàrmac va convertir-te en una d’ells. Però lamentablement en el teu cas ni tu mateixa vas ser capaç de tornar- te mortal. Ets un cas únic, només tu t’havies convertit en allò que havies lluitat tant per extingir. I la pena omplia el meu cos al veure’t somicar a les nits, mentre aquella aura misteriosa que et feia radiant desapareixia lentament.

Ara farà tres mesos que vas prendre la decisió de deixar-nos, de deixar-me. No et culpo, per una vegada a la meva vida intento no ser tan egoista. Entenc el que vas fer i per què. M’ha costat molt però ara he arribat a la mateixa conclusió que tu: era l’única sortida. És per això que ara ja puc descansar, els meus ulls es tanquen i t’observen tocant-te els cabells i no deixo de somriure. A poc a poc em vaig adormint, amb ganes de retrobar-te, si tinc sort. I si no en tinc, almenys no hauré permès que la meva flama s’hagi apagat del tot.

Taller d’assaig filosòfic 2020 “confinat”

Cada any, la Comissió de Dinamització Lingüística i Cultural de la Facultat de Filosofia organitza al mes d’abril el Taller d’assaig filosòfic, una activitat complementària per donar l’oportunitat als estudiants de reflexionar i aprofundir sobre aquest gènere. Per culpa de la situació excepcional d’enguany, no ha estat possible dur-lo a terme com estava previst; tot i així, sí que ha estat possible adaptar-ne el format i mantenir, com a mínim, l’activitat en línia.

El Taller es va engegar, malgrat les circumstàncies, amb molt bona participació el dia 14 d’abril i durant tres setmanes ha tingut lloc cada dimarts a través del Campus Virtual. Abans de cada sessió, el professor Joan Cuscó posava a disposició dels estudiants textos de diversos estils assagístics, presentacions i vídeos per introduir el tema. Les sessions conjuntes han servit per posar en comú i debatre sobre les lectures proposades. A part del contingut pròpiament filosòfic, també s’ha treballat l’aspecte lingüístic amb documents i recursos seleccionats pels Serveis Lingüístics. D’aquesta manera, els participants han tingut l’oportunitat d’escriure i compartir els seus propis assaigs.

Confiem que l’any vinent el Taller d’assaig filosòfic pugui tornar amb normalitat i aplegui, de
nou, un bon grapat de joves filòsofs entusiastes.