III Premi a la qualitat lingüística dels treballs finals de grau de la Facultat de Belles Arts (del 7 al 18 de juliol)

La Comissió de Dinamització Lingüística de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona organitza la tercera edició del Premi a la qualitat lingüística dels treballs finals de grau (TFG), per animar els estudiants del grau de Belles Arts, del grau de Disseny i del grau de Conservació-Restauració de Béns Culturals a utilitzar el català en la redacció i l’exposició dels TFG i a millorar-ne l’ús.

El premi s’adreça a l’alumnat del grau de Belles Arts, del grau de Disseny i del grau de Conservació-Restauració de Béns Culturals que hagi redactat i presentat el TFG en català en el curs 2020-2021. En el cas del grau de Belles Arts i del grau de Conservació-Restauració de Béns Culturals, serà necessari que el TFG hagi estat qualificat amb una nota final superior a 9, i en el cas del grau de Disseny, s’haurà d’haver obtingut una qualificació final superior a 8.

S’atorgaran tres premis individuals de 250 €: un per al grau de Belles Arts, un pel grau de Conservació-Restauració de Béns Culturals i un per al grau de Disseny. Així mateix, s’expedirà un diploma acreditatiu als guanyadors.

Per optar al premi, l’estudiant haurà d’haver autoritzat l’arxivament i difusió del TFG a través del Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona i, a més, haurà d’emplenar el formulari de participació.

Els TFG s’hauran d’enviar, entre el 7 i el 18 de juliol, en format PDF, al correu de la Comissió de Dinamització Lingüística de la Facultat: xdbellesarts@ub.edu

Per a més informació, consulteu les bases del Premi.

Guanyadora del premi literari Lletres de Maig 2021 del Campus Bellvitge

La guanyadora del premi literari Lletres de Maig 2021 del Campus Bellvitge ha sigut la Júlia Carmona, una estudiant d’Infermeria. El tema d’aquest any era la pandèmia de 2020, i el relat de la Júlia ofereix un testimoni íntim i sincer de com viu el confinament la Marta, l’estudiant universitària que protagonitza el relat. 
 
 LES EMOCIONS AL VOLTANT DELS NOSTRES ULLS
Ja fa una setmana que ens deixen sortir de casa, ja no estem confinats, però he passat quaranta dies amb mi mateixa i he estat molt bé, necessitava estar amb mi mateixa, necessitava aïllar-me dels problemes de la gent, si normalment les persones del meu voltant m’expliquen els seus problemes, m’expliquen fins i tot les coses més insignificants, problemes que jo no veig que siguin problemes, però els escolto, jo sempre escolto, però qui m’escolta a mi?

Doncs això que quan el govern va dir que ens tanquéssim a casa que hi havia un virus i que era molt perillós a mi em va venir bé, sí que he estat en contacte amb les meves amigues i amb la meva família, però això de les xarxes socials va molt bé, pots dir que no et va l’internet i ja està, no t’has de menjar tota una conversa que no et ve de gust per por que l’altra persona se senti malament per dir-li no m’importa una merda el que m’estàs explicant!! Poses l’excusa de l’internet, una culpable que no ets tu.

Truquen a la porta, deu ser el repartidor, he demanat la compra al supermercat en línia, ja no fa falta que surti de casa ni per anar a comprar, podria viure jo amb mi mateixa amb els meus pensaments i ja està, no necessito res més, jo i els meus 50 m². Sense els problemes de les altres persones, sense que m’empipin i es posin on no els he demanat.

Li dono les gràcies al repartidor, només li veig els ulls, li brillen, va amb mascareta quirúrgica, d’aquestes blaves que s’han fet tan famoses de cop, fa un més jo aquestes mascaretes només les havia vist a les sèries aquestes de medicina que surten per la televisió. Ara miris on miris només veus mascaretes i mascaretes, doncs això que el repartidor porta la mascareta, porta guants de làtex a les mans, a les butxaques del pantaló identifico un pot de gel hidroalcohòlic, i a la cara porta un plàstic transparent, com una mampara, sembla que hagi agafat un separador dels de la carpeta i se l’hagi posat al davant. Només li veig els ulls, aquests ulls blau clar són els primers que veig en setmanes i me n’adono que sí que estar tancada a casa està bé, però que potser hauria de sortir a passejar per veure més ulls.

L’endemà al matí surto, surto de casa, feia més d’un mes que no sortia, l’última vegada que vaig sortir anava amb l’anorac, ara només he agafat una jaqueta prima, ja és primavera, quasi estiu diria jo, baixo les escales del meu bloc de pisos, no em trobo a ningú, jo també m’he vestit amb mascareta, en tenia una d’aquestes que va repartir l’ajuntament del meu poble, em sento rara, però suposo que és el que hi ha, que ens hi haurem d’acostumar.

Ja soc al carrer, respiro aire pur i observo, observo la gent del meu voltant, no està especialment ple el carrer, deu ser perquè visc als afores, suposo que el fet de buscar-me el pis ja fora del centre i del cúmul de la gent ja ho va fer el meu subconscient, que volia fugir dels embolics de la gent.

Observo una mare que va amb el cotxet, la mare va amb una mascareta quirúrgica i porta el cotxet tapat, aquesta imatge em recorda els meus pares, que fa ja molt temps que no veig, els meus pares són grans, estan jubilats tots dos i tenen por del virus, de tot el que els mitjans de comunicació anuncien, i jo tinc por per ells. Decideixo anar a passejar fins a sota casa seva, els diré que soc al carrer i a veure si baixen o surten al balcó, els farà il·lusió.

Baixant cap al centre, on viuen els meus pares, em creuo força gent que també ha sortit a passejar, però hi ha un aire especial, la gent ens mirem, alguns ens saludem amb el cap, però no parem a parlar, com faríem abans que arribés la pandèmia. I a cada persona que creuo només li veig els ulls, els ulls de la gent. I sé que he fet bé de sortir, sé que per molt bé que hagi estat tancada a casa havia de sortir, no puc viure jo sola, necessito veure els ulls de la gent, i amb això me n’adono que necessito el contacte humà i el trobo a faltar per primera vegada en molt de temps, trobo a faltar les meves amigues amb tots els seus drames que les porten de corcoll. I corro, corro carrer avall, i salto, salto perquè fa molt temps que no corro, que no salto i que no em moc fora dels meus 50 m² , arribo al centre i abans d’arribar al bloc dels meus pares una noia em para. Reconec els seus ulls, és la Maria, una companya de la universitat, potser no ens fèiem gaire, però em para per parlar, per dir-me que encara no ens havíem trobat, i li contesto que encara no m’havia atrevit a sortir al carrer, però per dins sé que no és que no m’hagués atrevit, sinó que no havia volgut. Ella em somriu amb els ulls, sé que somriu i m’explica que ha vist una altra companya i està molt feliç, ella sí que volia sortir de casa, ella havia estat tancada amb la seva família en un pis, ella necessitava sortir de casa i tenir el seu espai, l’espai que jo sí que havia tingut, i ho entenc, entenc que no tothom ho ha passat bé durant el confinament, entenc que hi ha gent que ho ha passat malament, que s’ha hagut de tancar amb família, amb amics o amb la parella, i que aquesta convivència no ha sortit com s’esperaven o que potser s’han hagut de tancar amb persones violentes, o amb persones que no eren del seu grat.

Quedem per anar a passejar l’endemà juntes, ella ho proposa i jo li dic que sí, normalment hauria dit que sí per no saber dir que no, però em ve de gust, i això em sorprèn, pensava que estava molt bé jo sola i que no necessitava el contacte humà. I ho entenc, entenc que estic molt bé jo sola i amb mi mateixa, però que això no implica no poder estar bé també envoltada de la resta de la gent. I penso que si jo no hagués volgut, li hauria dit que no, que sí que m’hauria atrevit, que ja no tenia por del que dirien i això em posa feliç, i em veig reflectida en una vidriera i em veig els ulls, els meus ulls marrons també somriuen.

Arribo a casa els meus pares, els truco per dir-los que estic a sota i ells surten pel balcó i la meva mare plora, veig els seus ulls brillants i com se li escapen algunes llàgrimes, veig que li ha fet molta il·lusió que els passés a veure i sé que ho he fet bé i veure la meva mare emocionada m’emociona i ploro amb ella, a uns metres de distància i la sento al meu costat i a prop meu sense estar-ho i entenc que d’ara endavant ens haurem de comunicar de maneres diferents i que els ulls parlaran abans que la boca. Sé que està feliç i sé que ha patit per mi, sap que m’he aïllat aquestes setmanes, he intentat mantenir el contacte tant com pogués amb ells, però al cap i a la fi, són els meus pares i han notat que m’estava aïllant.

Acabo el meu passeig passant per casa la Gisela, una amiga que tenia ganes de veure i surt al carrer, amb mascareta i guants de làtex, i ens venen moltes ganes d’abraçar-nos i de fer-nos petons i no ho fem i ens mirem, i els nostres ulls es miren i es comuniquen i es diuen que ens hem trobat a faltar, potser els meus ulls deixen anar una mica de disculpes per haver estat tan desapareguda aquestes setmanes, però ella em fa amb el cap un gest de no passa res, i m’entén i sap com soc i que m’ha anat bé aïllar-me del món.

Tornant cap a casa somric i sé que he fet bé de sortir, però quan arribo al meu refugi de 50 m² noto que se’m fa petit, que m’angoixa no poder moure’m més. Per primera vegada en setmanes estic atabalada i necessito més espai, truco a la Gisela, li explico com em sento i com m’he sentit en tot el confinament i li dic amb por que potser no hauria d’haver sortit, que estava molt bé fins que he sortit, ella em calma i em diu que no em puc passar pas tota la vida tancada, i que si no, com veuré els ulls de la gent, i em calmo.

Entro a les xarxes socials i m’hi passejo, algun comentari, algun m’agrada a alguna fotografia i se’m fa l’hora d’anar a dormir, i m’adormo recordant tots els colors variats i totes les emocions diverses que he vist en els ulls de la gent avui.

Ja fa dos mesos d’ençà que ens van confinar i fa tres setmanes que surto a passejar i a veure els ulls de la gent, ja ha arribat l’estiu i sembla que s’ha calmat la pujada de contagis, la gent està molt contenta i torna a fer vida normal, però igualment els sanitaris diuen que estiguem atents que no s’ha acabat i que no ens precipitem, jo els faig cas, no quedo amb massa gent i sempre amb la mateixa, tampoc faig gaires plans, total m’agrada estar amb mi mateixa i seguir-me descobrint.

Avui agafo el transport públic per primera vegada amb la pandèmia, aquesta és una barrera que m’ha fet més por, sento que estem molta gent sense cap vincle, arriscant- nos a contagiar-nos i em fa respecte, però vull anar a Barcelona, vull veure les meves companyes de la universitat que fa dos mesos que no veig, les trobo a faltar. Pujo al bus i un noi que va amb mascareta quirúrgica se m’asseu al costat, ens mirem i els nostres ulls fan contacte i en aquell moment no ens deixem de mirar, ens seguim mirant mentre el bus arrenca i riem, sé que està rient pel moviment dels seus ulls que s’han aclucat. I parla, em diu que es diu Miquel i jo em presento, li dic que em dic Marta i de cop em poso a parlar sense parar, no sé què em passa, parlo amb ell i quasi que li explico tota la meva vida, i arribem a Barcelona, em diu que ha estat un plaer xerrar amb mi i que ens hem de tornar a veure, li dic que sí i li dono el meu número de telèfon, no sé per què li he donat el meu número, mai he donat el meu número, i ni tan sols li he vist la cara, només els ulls, aquests ulls marrons que m’han transmès pau i confiança. Suposo que això de no veure a ningú durant molt temps i tornar a socialitzar amb la mateixa bombolla fa que pensi que no puc conèixer gent nova, em tanca
barreres i em posa límits per a la meva vida social.

Estic amb les amigues de la universitat i estic bé amb elles, però no ens traiem la mascareta en cap moment, no volem ser contacte, ja que per un dia que ens veiem, no ens volem arriscar a confinar-nos.

Elles, la Irene amb els seus ulls verds, la Mireia amb els seus ulls marrons clar i la Júlia amb els seus ulls blaus, formem un bon equip d’ulls, jo els tinc més foscos que la Mireia.

Els explico que he conegut un noi al bus, que es diu Miquel i que no sé per què li he explicat moltes coses de mi, m’ha transmès confiança, i mira que no li he vist la cara, elles riuen i diuen que tinc sort, que ara ja no coneixem i no ampliem amistats, que ens estem estancant, i jo els dic que sí, i en aquell moment rebo un whatsapp d’un número que no tinc agregat al telèfon i que diu, hola soc el Miquel, el del bus. Jo em poso nerviosa, i penso que ja el contestaré més tard, que ara estic amb les meves amigues.

A la tornada al bus, em poso al telèfon a les xarxes socials, responc un missatge a la meva mare, que diu si vull anar a dinar l’endemà a casa els meus pares, encara no he fet cap àpat amb ningú des de la pandèmia, però dic que sí, que estic cansada de reprimir-me. I la meva mare m’envia petons a través del mòbil. Sé que per a ells també és molt important aquest dinar, ells tampoc han fet cap àpat amb ningú, però últimament ja surten a passejar amb alguns amics, i estic feliç per ells, sembla que anem superant aquest obstacle que ens ha aparegut aquest 2020.

Arribo al missatge del número desconegut i el responc, veig que té una foto de perfil on se li veu la cara, i és estrany, però al mirar la seva cara només li veig els ulls, i sé que és ell, doncs és guapo i eixerit, i m’agrada, així que comencem a parlar, és del poble del costat del meu, i m’explica coses, em pregunta si algun dia vull anar a fer un cafè amb ell, i em poso neguitosa, perquè encara no he fet ni un àpat amb els meus pares, ni amb les meves amigues, que sé per on es mouen, i ara quedar amb un desconegut em fa por, em fa por contagiar-me, així que li responc que ja ho veurem, pensant per dins que si no hi hagués aquesta pandèmia sí que quedaria, sí que sortiria, sí que aniria a fer cafès, cerveses i sopars, i em fa ràbia, em fa ràbia que un virus em talli les ales, que no faci el que faria tres mesos abans.

I entro en bucle, en aquest bucle de ràbia contra el virus, contra tot el que vull fer i no puc, i em fa ràbia que en part sigui jo la que em posi aquests límits.

Arriba el dia en què vaig a dinar a casa els meus pares, arribo i no em trec la mascareta, hem quedat que millor només ens la traguem quan mengem. Surten molts temes de conversa, i un és aquest vídeo que s’està escampant per les xarxes socials, aquest vídeo que dona les culpes al jovent què s’estengui la pandèmia, que l’inculpa de contagiar el virus a les seves famílies, i em desfogo i els dic que em sembla fatal, que sempre les culpes cauen cap al jovent, que com tot, no tots som iguals, i que alhora que algun jove no respecti les normes, un adult tampoc, que sempre cauen les culpes cap a nosaltres, nosaltres que no tenim càrrecs importants, nosaltres que quan ens queixem no ens sentim escoltats, som un blanc fàcil a qui donar les culpes, així s’ha demostrat milers d’anys enrere, i no entenc com la gent gran, que ha estat jove i sap el que és voler parlar i no ser escoltat segueixi fent-ho, així no s’acabarà la bola d’inculpar el jovent, el que menys repercussions donarà.

Parem taula i arriba el moment, ens traiem la mascareta, i a part dels ulls, ens veiem la cara, veig les cares dels meus pares, cares que feia temps que no veia, i veig el seu somriure des dels llavis fins als ulls.

Júlia Carmona

Demostra la teva creativitat dibuixant un terme vinculat a les belles arts i guanya un premi de 50 € (del 26 d’abril al 15 de maig)

Coincidint amb Sant Jordi, la Comissió de Dinamització Lingüística de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona organitza un concurs de dibuix amb l’objectiu de valorar el coneixement i l’habilitat per descriure termes de la llengua catalana relacionats amb les arts i anima tots els estudiants de la Facultat (grau, màster i doctorat) a participar-hi.

Per fer-ho només cal triar un terme de l’ ubterm —del Vocabulari de belles arts— que consideris que està poc utilitzat i dibuixar-lo de forma descriptiva. Es pot fer servir qualsevol tipus de tècnica o suport físic o digital i cada estudiant pot participar amb un màxim de dos dibuixos.

Els dibuixos s’han d’enviar en format PDF i una resolució aproximada de 350 dpi al correu: xdbellesarts@ub.edu entre el 26 d’abril i el 15 de maig.

Hi haurà tres guanyadors i cadascun rebrà un val de 50 € en material d’art.

Consulta les bases del concurs i anima’t a participar-hi!!

Resolució de la convocatòria del Concurs de dibuix

El jurat del Concurs de dibuix, il·lustració i representació gràfica de termes vinculats a les Arts de la Facultat de Belles Arts, format pels membres de la Comissió de Dinamització Lingüística, un cop efectuades les valoracions i deliberacions corresponents, acorda per unanimitat declarar desert el premi, en considerar que els dibuixos presentats no s’ajusten a les bases.

Gràcies a tots i a totes per la vostra participació.

XVI edició del Masterquímica a la Facultat de Química

S’ha obert el termini per participar a la setzena edició del Masterquímica, organitzat per la Comissió de Dinamització Lingüística de la Facultat de Química amb l’objectiu de divulgar en català els treballs de recerca dels màsters de la Facultat de Química de la UB.

El Masterquímica dona a l’alumnat l’ocasió de practicar les seves capacitats de síntesi i de presentació i fa visible la seva recerca, des d’una doble perspectiva, ja que demana que els participants elaborin un pòster i un resum.

Els pòsters s’exposaran al vestíbul de Martí i Franquès de la Facultat de Química des del 26 de maig fins a l’11 de juny i els resums formaran part del llibre de resums del Masterquímica XVI, que es publicaran, com a novetat d’enguany, en accés obert a través del Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona.

Els terminis per enviar el resum del treball de recerca i el pòster acaben el dilluns 17 de maig de 2021 i el dimarts 25 de maig respectivament. Posteriorment, el dilluns 31 de maig s’anunciaran els pòsters premiats.

Podeu consultar les bases del concurs a: www.ub.edu/xdl/premis/quimica

Prorroguem fins al 15 de maig!! Encara ets a temps de participar-hi!! Demostra la teva creativitat dibuixant un terme vinculat a les belles arts i guanya un premi de 50 € (del 26 d’abril al 15 de maig)

Coincidint amb Sant Jordi, la Comissió de Dinamització Lingüística de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona organitza un concurs de dibuix amb l’objectiu de valorar el coneixement i l’habilitat per descriure termes de la llengua catalana relacionats amb les arts i anima tots els estudiants de la Facultat (grau, màster i doctorat) a participar-hi.

Per fer-ho només cal triar un terme de l’UBTERM —del Vocabulari de belles arts— que consideris que està poc utilitzat i dibuixar-lo de forma descriptiva. Es pot fer servir qualsevol tipus de tècnica o suport físic o digital i cada estudiant pot participar-hi amb un màxim de dos dibuixos.

Els dibuixos s’han d’enviar en format PDF i una resolució aproximada de 350 dpi al correu: xdbellesarts@ub.edu entre el 26 d’abril i el 15 de maig.

Hi haurà tres guanyadors i cadascun rebrà un val de 50 € en material d’art.

Consulta les bases del concurs i anima’t a participar-hi!!