enCATERINAts – Pregunta 8



  • Respon, deixa les teves dades i entraràs en el sorteig d'un paquet exclusiu Caterina Albert!

Lingüística forense i diversitat lingüística a la Festa de la Ciència de la UB

Cada curs, la Unitat de Cultura Científica i Innovació (UCC+i) de la UB organitza la Festa de la Ciència, una jornada plena d’activitats conduïdes per grups de recerca i que suposa una gran feina de divulgació científica en català. Enguany, la VI Festa de la Ciència de la Universitat de Barcelona s’ha adaptat a la situació i s’ha fet en format virtual.

Així, el passat 8 de maig, es va posar a disposició de tothom més de trenta tallers fets per investigadors de la UB en format de vídeo, i que han quedat recollits a la pàgina web i al canal de Youtube de La UB Divulga.

D’entre tots aquests vídeos, que us animem a explorar, en volem destacar els que tenen una relació directa amb la llengua. D’una banda, el Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació (CUSC) ens convida a posar-nos a la pell d’un lingüista forense a través de la resolució d’un cas d’un presumpte suïcidi; de l’altra, el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) ens proposa observar la diversitat lingüística que envolta el nostre dia a dia, ja sigui a través dels nostres noms, de la roba que ens posem o dels aliments que mengem. A més, després de veure el vídeo sobre la diversitat lingüística, podeu posar a prova els vostres coneixements amb la Gimcana virtual que trobareu a la pàgina web del GELA. Haureu d’endevinar quantes llengües es parlen al món, l’origen de paraules com brusa, Joan o albergínia i el lloc del món on es parlen llengües com el frisó o el guaraní. Només els més experts podran arribar al cinquè nivell, el de màxima dificultat. Us animeu a provar-ho?

Festa Ciència Llengües

Obres guanyadores del XXVI concurs literari del Campus Clínic 2020

La Clàudia Balcells i en Lluís Camprubí, estudiants de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut, són els guanyadors del concurs literari d’enguany al Campus Clínic.

Tot seguit volem compartir amb vosaltres els textos amb els quals aquests dos estudiants van resultar guanyadors.

Categoria de poesia, La Cervesa de les Coses que Mai vam fer, Clàudia Balcells

La Cervesa de les Coses que Mai vam Fer

I encara queda a la barra
Aquella cervesa de les coses que mai vam fer
Aquella que, d’haver-la demanada
Ens hauria estirat la llengua
I no hauríem fugit la mirada.

Si no la demanes,
Les ampolles buides semblen poques
Però si ho fas, la nit s’allarga fins a l’infinit;
I el got torna a estar mig ple,
En comptes de mig buit.

Rialles estridents justificarien
Les converses que ens queden a mitges,
I amb complicitat descarada
Ens perdonaríem els somriures poc dissimulats
Culpant la poció de les veritats amagades.

Després, a poc a poc, l’embriaguesa
Desdibuixaria els perfils de la bombolla de la privacitat
I trobaria sentit a allò que abans m’has dit,
Prop, a cau d’orella:
«Ens ballem aquesta nit».

Oda al Pirineu

En la Vella, que és ciutat i presó d’amants,
ens amagues a encapritxats i delirosos,
tots desitjosos i folls de la teva falda
color absenta, cosida amb fils de plata
que servicials acaronen còdols to perla.

I mentre guaites des de cimadals el capvespre,
m’adorms amb cançó color profund safir
per despertar-me l’endemà
amb suau tramuntana robí.

Però és el teu perfum,
fragància de gebrada primerenca,
la que em segresta els sentits.

Tu, bandolera d’ànimes te m’emportes
drecera amunt cap a circs de cel i pedra
on estanys són els teus acròbates de llum
que es desperten en escoltar ta rialla:
l’eco preferit dels grenys i de cavorques,
nostra cançó composta en clau de l’amor.

Restaré l’eternitat ací i absort
perquè ho ets dues vegades; bella i vella.

Estimar-te com ho faig jo, ningú pot
Pirineu.

Laberints

Plena de seny
Ausiàs March

Amaguen incertesa arestes afilades
Que en tombar dreta es perden i torçades giren,
En els homes tot el seu judici adormiren,
Foscor alliberen i ombres deixen escampades.

Murs de verdor salvatge i perfecció finita;
Passadís traïdor, d’intel·ligència enginyosa
Oblitera és aquesta flora frondosa,
I guarda el Monstre que tot aguaita i habita.

Dominà la ment tota desesperació,
Un cop ennuvolada tota rectitud,
No en Ariadna, n’era la més gran virtut
Bella dona guiada per ferma raó.

Posà en arbust sa mà gentil i assenyada,
I és llum i criteri i plena d’enteniment,
Caminà tranquil·la, creuà pausadament
Cap a la sortida que mai fou trepitjada.

Trobà en creuada un repte, no dubitació,
L’enigma i la solució amaguen les parets,
Certesa segura la porta a nous indrets,
En apropar-se cantonada amb decisió.

D’aquest gran laberint en cercà el final,
No conegué en ell la temuda criatura,
Ja que en qui es domina per la mesura,
No troba en el deliri aquest destí fatal.

Categoria de narració curta, El després, Lluís Camprubí

Avui he aclucat els ulls després de mesos d’intenses baralles externes i, sobretot, internes. Les meves parpelles ja s’havien retrobat en moltes ocasions abans, però mai d’una manera tan relaxada. Ja no estaven mullades per la suor, ni tremolaven nerviosament quan la meva ment reflexionava sobre el que estava passant allà fora.

Tot havia canviat. Absolutament tot. No hi havia cap vida que no s’hagués vist afectada per la situació. Famílies, ciutats i països van veure’s exposades a la més extrema de les lleis de la naturalesa: la mort. Incapaces d’evitar-la, van haver de buscar mecanismes per sostenir-la de la manera més humana possible. Ben cert era que en el passat ja ens havíem enfrontat a un decreixement agut de la població, però mai ho havíem fet tenint la possibilitat de posar-hi un remei tan efectiu. Fins llavors no havíem tingut la capacitat mecànica d’acabar amb quelcom que tothom estava d’acord que havia de ser erradicat, però el que a priori semblava una benedicció divina va convertir-se en la nostra pèrdua. Vam haver de passar a qüestionar-nos la capacitat social d’afrontar la malaltia. Una nova problemàtica va assolir-nos, una que mai ens havíem plantejat com a societat: hem de curar?

Al començament tot era ben senzill, només hi havia dues opcions: deixar morir o no deixar morir. En un principi l’opció correcta era ben clara, però el que no sabíem és el que portava amb ella: l’eternitat. Una paraula tant bella com esfereïdora, capaç de provocar la felicitat més immensa i la tristesa més letal. Això, però, no va ser descobert fins que havien passat setmanes des de la creació de la cura. Aquesta va sorgir mig any després de l’alarma mundial d’una patologia que va minvar una cinquena part de la població, va arrasar qualsevol pronòstic demogràfic i va destruir les economies internacionals; des de les més febles fins a les més robustes. Trobar una solució va ser la prioritat durant aquest període, on tots els pressupostos prevists van veure’s afectats dràsticament. Milers de científics d’arreu del món van unir forces i van començar a treballar per trobar una solució adient.

Malgrat tot, una cosa era certa: la unificació de continents per combatre un mateix mal emmarcava una proesa que fins llavors no havia estat assolida per la nostra espècie. Com que el malalt mitjà trigava un mes a patir la fallida multiorgànica fatal des de la contracció del patogen, els metges tenien 30 dies de marge per curar cada pacient. En una fita que superava tota expectació, van ser capaços de curar els 100 milions de persones que es trobaven afectades el moment de l’aparició de l’anhelat tractament. Això va permetre que el contagi es reduís a zero, ja que si no hi havia malalts, no hi havia malaltia. Havíem acabat amb el perill microscòpic, sí, però tocava afrontar un perill més gran: nosaltres mateixos. Poc temps va ocórrer fins a adonar-nos que les persones que havien estat salvades per la intervenció farmacològica eren incapaces de morir per causes naturals. Els governs i institucions van intentar ocultar-ho d’entrada, però era impossible d’amagar tal excepcionalitat, i encara més quan aquests es van adonar del que eren: éssers immortals. La resta de nosaltres, els que no havíem estat infectats, vam passar a ser marionetes a les seves mans. La malaltia que ho havia promogut tot va passar ràpidament a ser un record difús i inespecífic en la memòria general.

I és que tot va canviar quan guarir va deixar de ser una necessitat. Va passar de ser un fet imperatiu que no s’havia de veure reduït de cap manera a una incògnita en majúscules. La comunitat mèdica va haver d’instruir-se a prendre decisions que violaven de manera brutal el seu venerat jurament hipocràtic.

El caos va ser palès en els científics, i això va condemnar la ment col·lectiva. El que no havia destruït la malaltia en si va acabar-ho d’ensorrar el que havia de ser la nostra salvació. Al veure que eren incapaços de donar una resposta homogènia i acurada, no tan sols de la solució i com afrontar-la, sinó del que estava ocorrent i per què, el pànic va passar a ser el llenguatge primari de la població. Doncs els científics eren a qui la gent acudia en temps de crisi, i igual que un ancià sense el seu bastó, la humanitat no va poder mantenir-se dempeus.

Qui m’havia de dir a mi que enmig de tot plegat et trobés, en una cua de racionament, escrutant amb la mirada cada peça de fruita. No puc descriure el que vaig sentir en aquell moment: va ser el primer cop que et vaig veure fer rínxols als cabells amb la punta del dit índex. Des d’aquell moment vaig saber que tot m’aniria bé. O almenys això volia creure. Estava sol en aquell dia fred de Sant Esteve, que poc s’assemblava al de l’any anterior. No podia suportar més estar sol davant de tot plegat, la pressió acabava amb mi i m’empenyia violentament cap a terra. Va ser per això que et necessitava. No sé què va il·luminar-se en mi, crec que era una petita flama d’esperança per ser feliç, que em deia que si podia estar al teu costat tot seria una mica millor. I així ho vaig intentar. Seguint el meu foc intern, el qual s’anava fent més gran i càlid a mesura que t’anava coneixent, vaig prendre l’egoista decisió de no deixar que marxessis del meu espai vital. Siguem sincers, jo mai vaig ser una necessitat en el teu dia a dia com tu ho eres per mi, però el que és innegable és que la meva companyia t’anava bé. T’anava bé poder abraçar algú a la nit i compartir-hi els teus pensaments durant el dia. Jo no em podia sentir més afortunat, perquè malgrat tot, pensava que series la persona de la meva vida. Aquí sí que no puc dir que estigués equivocat.

Mentre tu i jo anàvem aprenent l’un sobre l’altre fins a convertir-nos en experts, a fora tot se n’anava en orris. La medicació que havia creat 100 milions de déus terrestres va ser perseguida per la resta de persones, creant guerres civils arreu. El que les nacions van esprintar per manufacturar en massa poc van trigar a posar-hi el fre de mà. Però què passa si poses el fre de mà en un cotxe que sobrepassa els límits de velocitat en una autopista Efectivament, el resultat és desastrós. Tot i això, les guerres van ser en va, ja que, per “beneficiar-te” de la infinita vida que comportava la cura havies d’estar infectat; les persones sanes no eren hostes adequats perquè l’efecte secundari més convuls de la història fes efecte. I així va ser com, contràriament a la sagrada teoria de l’evolució, aquells que havien aconseguit vials amb el tractament van intentar infectar-se. Per sort ja no quedaven malalts, tots havien passat a ser invencibles davant la mort o havien sucumbit a ella. Així doncs semblava que s’havia assolit una certa estabilitat des de la qual tornar a créixer com a comunitat, però durant tot aquest temps els que no podien morir s’havien fet poderosos. Eren persones de tots els orígens possibles: alguns havien estat rics, altres summament pobres; alguns s’havien passat la vida oprimint i altres sent oprimits. Però el que els diners havien estat tan eficaços a separar, la promesa de la vida eterna va ser capaç d’unir. I així va ser com, deixant enrere tot antic perjudici, una nova raça d’humans va ser creada. Ells eren objectivament superiors i estaven disposats a demostrar-ho. Eren incapaços d’envellir. Qui ho havia de dir que el tractament d’una infecció donaria la solució a un problema que ni tan sols pensàvem que ho fos: l’envelliment. Ningú hi havia pensat com una malaltia, simplement era quelcom que ocorria de forma impertorbable en tot ésser viu. Doncs un petit microorganisme el material genètic del qual no ocupava més que un full de Word, combinat amb una apressada medicació, van ser la clau per fer que la mort fos quelcom del passat. Aquesta aberrant mescla va causar una activitat telomèrica il·limitada dins dels seus cromosomes, i curiosament el seu exacerbat sistema immunològic era capaç de mantenir a ratlla qualsevol creixement cel·lular neoplàsic. Però no per a tothom era igual, és clar, i aquest era el motiu pel qual s’havia de suprimir el fet de no acabar. Els humans estaven subjugats a la voluntat dels qui no perien i el pitjor és que no ho sabien. Es pensava que podríem aprendre a conviure amb tantes persones impassibles al pas del temps, però no podríem estar més errats. Aparentment la societat semblava que havia tornat a la normalitat, però un nou ordre s’estava gestant. Tots els immortals havien canviat en comparació amb com eren abans de la catàstrofe mundial. S’havien tornat persones totalment corrompudes i el seu objectiu era dominar per damunt de totes les coses i éssers, fet que mai sabré si era un altre efecte secundari de la cura o si senzillament era la pròpia vanitat humana que sortia a la superfície. En pocs anys ja havien infestat la majoria de sectors públics i privats, seguint els passos del virus que en un primer moment els va portar al llindar de la mort. Anaven escalant lentament les piràmides de la societat, buscant una manera unilateral de poder governar-nos. I oi tant si ho van aconseguir! Els científics i la raó havien estat incapaços de resoldre el problema de la immortalitat després d’haver-la causat. Centenars de milers havien perdut la vida en les guerres que van sorgir a causa de la seva incompetència, l’Homo sapiens havia perdut la fe en l’única cosa que no necessitava la fe per existir. En definitiva, els immortals fàcilment van ser escollits per liderar una nova etapa de la nostra història. Prometien cuidar tothom i emprar la seva superioritat biològica per fer el bé. No obstant, durant poc temps van ser capaços d’amagar la seva supèrbia i tots vam ser còmplices de la descomposició del sentit comú. Va ser molt interessant, a la vegada que espantós, viure com es deixava d’ensenyar ciència i filosofia a les escoles i instituts. La majoria de carreres universitàries van desaparèixer i qualsevol incògnita que poguessis fer-te fora del marc establert era destruïda sense miraments. Ells no volien que la mateixa humanitat que els havia portat allà també els pogués fer baixar. Sorprenentment, la societat es va adaptar molt bé a les noves normes. La senzillesa de no haver de pensar va ser un prat de comoditat per als qui tant havien patit. Pocs quedàvem que volíem canviar les coses.

Tu i jo solíem parlar molt sobre aquests temes, de fet és per això que en tinc consciència; si no, no seria més que una simple ovella enmig d’un mar de llana blanca. Ara ja no, és clar. M’interessava immensament el teu coneixement sobre el tema, i era qüestió de temps que t’escollissin per trobar una solució a la problemàtica. Recordo perfectament el dia que t’ho van proposar. Vas arribar a casa tan radiant com sempre, però una ullada al teu llenguatge no verbal em va alarmar que estava passant alguna cosa. Ja m’havia convertit en un hàbil lector del teu pensament, i és que, malgrat tot, he de reconèixer que era un dels meus punts forts i això t’omplia d’una seguretat que requeries igual que jo et requeria a tu. Primer vaig intentar esbrinar per mi mateix la novetat que portaves amb tu, però l’esforç mental era inútil, ja que la flama interna que em lligava a tu impedia que pensés en l’única cosa que podia causar la nostra separació. Ben a dins meu, no volia creure’m que t’haguessin plantejat treballar per posar fi a la immortalitat. Però tota esperança es va ensorrar quan m’ho vas dir amb les teves paraules, tan punyents, tan belles. Tots dos sabíem que no t’hi podies negar, i que això significava viure una vida de persecució. Els immortals s’havien fet molt perillosos per al progrés de la humanitat, eren molts i tenien una cosa que nosaltres no: temps. Tenien espies a cada racó de cada barri, ningú podia fer res sense que ells ho valoressin en secret i prenguessin una decisió en conseqüència. Per això, acceptar la proposta de feina que podria aportar una esperança a la resta de nosaltres evidenciava posar-se en perill automàticament i perpètua. Em vas demanar que no t’acompanyés en la teva nova vida, sense saber que feia temps que jo ja havia oblidat com viure sense tu.

No et mentiré, no va ser fàcil adaptar-m’hi. Jo que mai he estat un fora de sèrie (ni de cos ni d’esperit) de cop em tocava fer el paper d’un protagonista de les millors històries de ficció. El problema és que jo no era un guió escrit per un professional de Hollywood, ni un personatge irreal interpretat per l’home més desitjat del moment; era un paio com qualsevol altre que estava bojament enamorat.

Ho vaig intentar i fins a cert punt crec que vaig aconseguir viure entre les ombres i a la vegada a simple vista de tothom. Tenir amics i família va quedar fora de les nostres realitats. Bé, em refereixo a connexions autèntiques, no les que ens imposaven per tal d’aparentar quotidianitat. Tu te’n sorties molt bé, semblava que haguessis nascut per a aquell modus vivendi. A vegades t’observava caminar pel carrer mentre marxaves per la porta i pensava com era possible que una persona, quatre extremitats i un cervell estiguessin tan a prop de canviar el món. Cada dia feies un horari diferent, tancada al laboratori, el qual no tenia ni la més remota idea d’on era. La normalitat va passar a ser no saber a quina hora tornaries a casa ni si tan sols retornaries. Viure en un esglai permanent no és fàcil, per això el dia que vaig seguir-te per tal d’esbrinar on treballaves estava encegat per la falsa sensació que t’estava protegint. Creia que estava fent bé, que era correcte posar-ho tot en risc per una espurna d’estabilitat emocional. Els primers metres van ser fàcils, caminaves a un ritme adequat i la gentada que corria per aquella desconeguda ciutat em conferia un camuflatge excel·lent de tot aquell que pogués estar esperant una estupidesa com aquella. Tot anava bé fins que un autobús va creuar-se entre el nostre camí i va fer que et perdés de vista, en aquell moment vaig entendre els bons de les pel·lícules. Havies desaparegut, així que el pànic de no poder acabar la meva personal missió em va envair i vaig posar-me a córrer, cercant desesperadament ni que fos una punta dels teus talons coberts per les teves botes preferides. Girava el cap a dreta i esquerra, sense una resposta visual confortant. En pocs segons ja havia perdut tota esperança. Va ser en el moment que em plantejava tornar cap a les quatre parets que anomenàvem casa quan et vaig veure. Quieta, mirant-me amb la cara d’horror més esgarrifosa que un humà pot concebre. Ja sabia que el que havia fet no era correcte, però no entenia quina era la causa de tal espant. Al moment en què el fred acer del ganivet em va travessar el peritoneu ho vaig entendre: l’error que havia comès significava perdre la vida. No es podia posar en risc el futur dels mortals per culpa d’un mitja merda que creu saber la definició de la paraula amor. Mentre els genolls em deixaven de respondre els meus ulls es mantenien fixos als teus. Crec que en un primer moment em vas venir a socórrer, però dos homes van agafar-te i et van pujar a una furgoneta amb una velocitat impressionant. Quan ja era de quatre potes i la sang regalimava per les llambordes, la barrejadissa humana va semblar-me llunyana, silenciosa, fins que la lluminositat del dia es va apagar.

No recordo res més fins que la càlida llum de la nostra habitació va despertar-me i va permetre’m veure’t en una cadira, quasi adormida, tocant-te els cabells. Primer vaig dir-me: “quina sort, tot ha estat un somni”, sense saber ben bé quina part de tot plegat desitjava que en formés part i quina fos real. Però el dolor de la ferida va recordar-me que res de l’ocorregut havia estat fruit de la meva fase REM. Els dies següents intentava extreure’t la veritat de tot plegat: què va passar amb mi? Qui em va salvar? Per què continuava viu? Preguntes que et rebutjaves respondre’m, aprofitant-te del teu carisma per fer que la meva atenció es desviés en tasques que sí que podia comprendre. Malgrat tot, estar preparat per al pitjor en tot moment és de les pitjors coses amb què he hagut d’aprendre a conviure.

Avui no sé si maleir o celebrar que trobessis com revertir els efectes de la immortalitat. Havies anat en contra de tot el que durant tants anys vas considerar com a invariable per fer que la mort tornés a ser el pa de cada dia per a tothom. La por de morir s’havia d’instaurar entre els qui l’havien perdut, perquè sense ella els humans no sabien viure, per molt contradictori que sembli. Un nou repte ens va assolir: poder administrar-ho als qui més manaven. Això va ser una tasca tant o més àrdua que l’anterior. Una altra lliga d’infiltracions, secretismes i por va posar a prova la nostra relació. Al final el més eficaç va ser fer-li entendre al poble que hi havia una altra manera de viure. La possibilitat de posar fi a l’opressió els va ser agradable, però van necessitar el teu lideratge per posar-ho en pràctica.

Separar el genoma víric del compost medicamentós que havien pres 100 milions de persones havia estat el teu somni durant tot aquell temps i quan per fi ho vas aconseguir tots dos vam ser molt feliços… durant un temps. El mateix temps que vam trigar a adonar-nos que les arrugues i cabells blancs que a mi em començaven a sortir, en tu ni gosaven fer acte de presència. El fet de treballar sense descans amb mostres innòcues del microorganisme i amb versions metilades del seu fàrmac va convertir-te en una d’ells. Però lamentablement en el teu cas ni tu mateixa vas ser capaç de tornar- te mortal. Ets un cas únic, només tu t’havies convertit en allò que havies lluitat tant per extingir. I la pena omplia el meu cos al veure’t somicar a les nits, mentre aquella aura misteriosa que et feia radiant desapareixia lentament.

Ara farà tres mesos que vas prendre la decisió de deixar-nos, de deixar-me. No et culpo, per una vegada a la meva vida intento no ser tan egoista. Entenc el que vas fer i per què. M’ha costat molt però ara he arribat a la mateixa conclusió que tu: era l’única sortida. És per això que ara ja puc descansar, els meus ulls es tanquen i t’observen tocant-te els cabells i no deixo de somriure. A poc a poc em vaig adormint, amb ganes de retrobar-te, si tinc sort. I si no en tinc, almenys no hauré permès que la meva flama s’hagi apagat del tot.

Taller d’assaig filosòfic 2020 “confinat”

Cada any, la Comissió de Dinamització Lingüística i Cultural de la Facultat de Filosofia organitza al mes d’abril el Taller d’assaig filosòfic, una activitat complementària per donar l’oportunitat als estudiants de reflexionar i aprofundir sobre aquest gènere. Per culpa de la situació excepcional d’enguany, no ha estat possible dur-lo a terme com estava previst; tot i així, sí que ha estat possible adaptar-ne el format i mantenir, com a mínim, l’activitat en línia.

El Taller es va engegar, malgrat les circumstàncies, amb molt bona participació el dia 14 d’abril i durant tres setmanes ha tingut lloc cada dimarts a través del Campus Virtual. Abans de cada sessió, el professor Joan Cuscó posava a disposició dels estudiants textos de diversos estils assagístics, presentacions i vídeos per introduir el tema. Les sessions conjuntes han servit per posar en comú i debatre sobre les lectures proposades. A part del contingut pròpiament filosòfic, també s’ha treballat l’aspecte lingüístic amb documents i recursos seleccionats pels Serveis Lingüístics. D’aquesta manera, els participants han tingut l’oportunitat d’escriure i compartir els seus propis assaigs.

Confiem que l’any vinent el Taller d’assaig filosòfic pugui tornar amb normalitat i aplegui, de
nou, un bon grapat de joves filòsofs entusiastes.

Comença l’enCATERINAts, el joc de Caterina Albert a la Universitat de Barcelona

Aquesta setmana comença l’enCATERINAts, un concurs dels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona adreçat a tota la comunitat UB.

A través del joc i l’humor, i amb el format de preguntes tancades, l’enCATERINAts ens convidarà a conèixer detalls i curiositats de la vida i l’obra de Caterina Albert. Les vuit preguntes del concurs, que s’aniran publicant successivament durant els dimecres i els divendres de maig, estaran disponibles a l’adreça www.ub.edu/sl/encaterinats a partir de dimecres 6 de maig. Un cop finalitzat el concurs, se sortejaran dos paquets Caterina Albert entre totes les participacions. Cada paquet inclou un exemplar de la novel·la Solitud, un exemplar de la novel·la Un film (3000 metres) i una samarreta que es podrà escollir de la pàgina web La Incorrecta.

L’enCATERINAts es duu a terme amb l’ajut del Vicerectorat d’Estudiants i Política Lingüística i la col·laboració de la Xarxa de Dinamització Lingüística. 

D’aquesta manera, la UB consolida el concurs anual dedicat a una figura destacada de la literatura o de la llengua catalanes. L’any 2018 es va dedicar a Pompeu Fabra, el 2019 a Joan Brossa i enguany a Caterina Albert, una de les escriptores de novel·la, narrativa, teatre i poesia més destacades del segle XX. 

Us animem a participar-hi, a divertir-vos tot aprenent aspectes de la vida i l’obra de Caterina Albert i a ajudar-nos a fer-ne difusió a les xarxes socials amb l’etiqueta #enCATERINAts.