Parlem amb Ty Debes

Soc en Ty Debes. Vinc dels Estats Units, d’Indiana. Tinc vint-i-dos anys i parlo onze llengües. Vaig estudiar català a la meva universitat, la Indiana University. Allà he cursat Lingüística espanyola. Dins del programa d’estudis, podíem estudiar també català o portuguès; jo vaig escollir català. He vingut a Catalunya a fer una estada de mobilitat d’un semestre, amb el programa CIEE, i aquí he finalitzat el grau. Ara tot just s’acaba la meva estada i continuo el meu viatge a altres països, com Grècia i Alemanya, on aprendré noves llengües i perfeccionaré les que conec.  

 

Com és la teva experiència d’aprenentatge de llengües i quines expectatives tens?

Les llengües m’agraden molt. Cada vegada que n’aprenc una de nova és com si es creés una càpsula al cervell on puc ficar tot el que aprenc. La meva meta és aprendre’n trenta. Sé que és molt difícil: és un repte. Conec una dona de setanta-vuit anys que parla vint-i-set llengües, i les parla molt bé. Això és el que voldria jo, poder parlar bé les que aprengui, amb un nivell C1 o C2. En català, ara mateix tinc un nivell entre el B1 i el B2. A Indiana vaig fer només un curs, després el vaig seguir estudiant en el meu temps lliure. Aquí he millorat molt. He fet l’esforç de parlar en català a les cafeteries, amb els meus professors, etc. El meu company de pis és de Vic, i els meus amics d’aquí parlen català, així que practico molt. Vull parlar-lo bé.

Què et va fer decantar per estudiar català, als Estats Units?

Jo estudio Lingüística espanyola i també francesa. El català, en certa manera, té característiques que el situen enmig de les dues llengües. Té una gramàtica que em sembla molt interessant, i sobretot els canvis fonètics que s’hi han produït des del llatí vulgar.

Com eren les classes de català a la Universitat d’Indiana?

Només hi havia una classe de català, era de nivell bàsic. A la classe érem 10 o 11 estudiants. La nostra professora volia que aprenguéssim moltes coses de Catalunya; no només de la llengua, també de la cultura. Vam parlar de Sant Jordi, de les torres humanes (castells), i de moltes més coses, com menjars i begudes típiques. Vam veure una miqueta els dialectes dels diferents llocs. Ens van ensenyar com es parla a la Catalunya Nord, però també a Mallorca, Menorca i València; encara que em costa molt entendre el mallorquí…

Fora de classe, vas trobar espais on poder practicar el català?

Sí, a la universitat es va crear un grup de conversa. El va organitzar la professora de català. Hi assistíem els alumnes que estudiàvem català, els que ho havien fet fa un temps i el volien continuar practicant i els que s’estaven plantejant començar a estudiar-lo en els següents mesos. També hi anaven dos estudiants catalans que estaven a la Universitat d’Indiana. Una vegada a la setmana quedàvem per fer un cafè i xerràvem. Hi anava qui volia, no era obligatori, però a mi em va ajudar a millorar l’expressió oral. Tot i que la meva professora parlava bé ­—va estudiar català aquí, a Catalunya—, tenia accent americà perquè és dels Estats Units. Per això ens anaven tan bé les classes de conversa amb els estudiants catalans, perquè podíem sentir l’accent i la pronunciació. Per exemple, ens anava molt bé sentir la «ll», que és molt difícil. Els estudiants catalans eren els que ens podien corregir més bé la pronunciació.

Quina va ser la reacció de la gent del teu entorn quan els vas dir que estudiaves català?

Fora de l’àmbit de la universitat, cap dels meus amics no sabia què és el català ni on es parla. Algunes persones, allà, saben que existeix l’èuscar, perquè és una llengua molt excepcional, però el català costa que algú el conegui. Cada vegada que explico que hi ha una llengua que es diu català i que es parla a Catalunya, primer em pregunten on és Catalunya. Als Estats Units, quan estudiem geografia, allò que importa són les fronteres; a la cultura dins dels països no se li dona gaire importància. Tinc un amic que va estudiar aquí el semestre passat i, quan el vaig veure, em va dir que estava sorprès perquè a molts cartells del carrer les paraules no estaven escrites correctament o faltaven lletres, com totes les «n» finals. Vaig haver d’explicar-li que el que havia llegit era català. Ell sabia que existia, però no que fos tan important. Pensava que es parlaria només als poblets.

T’ha sorprès alguna cosa respecte al que vas estudiar a les classes de català?

Nosaltres vam aprendre molts aspectes de la pronunciació, però aquí m’he adonat que ens faltaven moltes coses per saber. Per exemple, que certes lletres no es pronuncien en català oral, com la «r» al final dels verbs. No ho he sabut fins arribar aquí. També he vist que el català està fortament dialectalitzat. Ja ho sabia, però he pogut comprovar que a Barcelona això és molt real. De vegades em costa una mica, no entenc igual de bé a tothom.

Coneixies la realitat lingüística a Catalunya abans de fer la teva estada? Com ho has viscut?

Sí, sabia que es parlava català i castellà. Aquí molta gent parla diàriament català, a tots els àmbits: universitat, institucions, al carrer, etc., però també he vist coses que m’han estranyat molt. Vaig conèixer una noia catalana nadiua que parla castellà amb els pares i amb els amics. Quan li vaig preguntar per què feien això a casa em va dir que perquè volien assimilar-se. Això em va sorprendre, que no parlis el teu idioma natal. No he estat als pobles ni a altres ciutats, només a Barcelona, així que no conec la dinàmica d’altres llocs de Catalunya. A Barcelona el que veig és que es parla molt català, però també molt castellà. Personalment, quan la gent s’adona que soc estranger, tenen tendència a canviar al castellà. Pensen que així és més senzill per a mi, però és una mica frustrant perquè no puc millorar si no sento parlar català. Crec que és normal; em va passar també a Alemanya. Allà vaig aprendre el dialecte bavarès, però, quan parlava al carrer, la gent em canviava immediatament a l’alemany estàndard. Es pensaven que no l’entendria bé, i feien aquest canvi per cortesia. Crec que aquí a Catalunya passa el mateix amb la gent que et canvia d’idioma, que no volen ser descortesos ni excloure ningú.

Una darrera pregunta. Quin creus que és el futur del català en la teva vida?

Encara que marxo ja de Catalunya, crec que aniré aprenent més i més català. Ara el puc parlar i el puc entendre, però vull parlar sense pensar, i això és difícil. He de cercar les paraules i fer les conjugacions al meu cap abans de dir alguna cosa. Tots els idiomes que aprenc els continuo practicant sempre. Ara, per exemple, estic practicant estonià, amb llibres, antics professors i amb els amics que conec a les estades. El català el continuaré parlant amb el meu company de pis i amb els meus amics. Sé que mantindré el contacte i que el català tindrà un futur important en la meva vida.

Mapa biogràfic de Pompeu Fabra: una ruta pel centre de Barcelona

El divendres 21 d’abril, en el marc de les Matinals de Llengua de la Direcció General de Política Lingüística, vam poder gaudir d’un recorregut per la ciutat, amb set parades, que explorava la vida i l’obra d’un dels grans pares de la gramàtica catalana, Pompeu Fabra i Poch.

Aquesta ruta, dissenyada per David Paloma i Mònica Montserrat, que també en són els guies, ha estat impulsada inicialment per la càtedra Pompeu Fabra de la UPF i l’Institut d’Estudis Catalans.

La primera parada va ser al mateix punt on ens vam trobar els participants, davant de l’emblemàtic cafè Zurich de la plaça Catalunya. A manera d’introducció, vam conèixer els primers anys de vida de Pompeu Fabra, quan encara vivia a la vila de Gràcia amb la seva família.

Seguidament ens vam posar en marxa cap al carrer de les Moles, 1, 1r pis i ens vam remuntar a l’any 1883, quan el jove Pompeu, amb tan sols 15 anys, va escriure la seva primera gramàtica: Ensayo de gramática del catalán moderno. A finals de segle xix les coses importants encara s’escrivien en llengua espanyola. Tot i que va ser un intent admirable, l’autor encara estava mancat de preparació lingüística i va limitar-se a descriure la forma i l’estil de la llengua oral que ell sentia parlar pels carrers de la Barcelona del tombant de segle.

Al llarg d’aquells anys Fabra es va dedicar a preparar-se per a l’ingrés a la Universitat de Barcelona, on posteriorment va estudiar Enginyeria Química, i on va travar grans amistats com la de Jaume Baladia o Puig i Cadafalch, els quals formarien part del popularment anomenat grup dels 30 o «els pequeños». Eren aficionats a Wagner, al Liceu i tenien aires europeistes.

Continuant el recorregut, vam adreçar-nos al carrer de la Portaferrissa, 21, que és on hi va haver la primera redacció de la revista L’Avenç, amb la qual Pompeu Fabra va estar vinculat de moltes i diverses maneres al llarg de tota la seva trajectòria acadèmica i professional a partir de 1891.

Un altre punt clau de la seva vida va ser el Centre Excursionista de Catalunya, lloc on es va produir la primera aparició pública del lletrat. L’afició de Pompeu Fabra per l’excursionisme li va permetre conèixer les diferents variacions de la llengua catalana (variants dialectals, lèxic, etc .) per tot el territori.

D’allà vam saltar al Teatre Principal, després d’aturar-nos a la Reial Acadèmia de les Bones Lletres, un centre acadèmic i cultural imprescindible del seu moment, encara que no estigui especialment vinculat amb el nostre personatge. El Teatre Principal de la Rambla va ser un dels llocs més concorreguts pels intel·lectuals catalanistes i progressistes de l’època, precursors del modernisme català. Fabra hi tenia un paper destacat. A més, el Teatre també va ser la primera seu de l’Ateneu Barcelonès i l’espai que va acollir el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906).

L’última parada va ser a l’edifici emblemàtic de l’Institut d’Estudis Catalans. Pompeu Fabra va ser membre de la Secció Filològica de l’IEC, al costat d’altres grans noms de les lletres catalanes com els escriptors Joan Maragall o Àngel Guimerà.

La ruta va ser molt interessant i didàctica, amb l’interès afegit que l’any que ve celebrarem els 100 anys de la publicació de Gramàtica catalana, obra de Pompeu Fabra i primera gramàtica normativa del català.

Júlia Ojeda Caba i Alba Santos, becàries de la Xarxa de Dinamització Lingüística

Un combinat de biologia i literatura

El divendres 26 de maig va tenir lloc l’acte de lliurament de premis del I Concurs de Microrelats de la Facultat de Biologia.

Va començar amb la benvinguda de la presidenta de la Comissió de Dinamització Lingüística de la Facultat de Biologia, Teresa Carbonell, que va expressar l’agraïment als participants i als assistents i va presentar els membres de la taula i del jurat.

Va fer un petit apunt estadístic sobre la participació: dels 28 microrelats presentats, 9 els han escrit membres del PDI i del PAS, entre els quals el 40  % correspon a professorat associat. «Curiosament —va dir— el 40  % del professorat correspon a professorat associat, que, malgrat la seva precarització, imparteix docència, fa recerca i té el bon humor de participar en actes culturals.»

Els 19 restants els han presentat estudiants, la majoria del grau en Biomedicina (33  %), seguits d’estudiants de màster (28  %), estudiants de Bioquímica (22  %) i Biologia (17  %). Pel que fa al gènere, la Teresa Carbonell va remarcar que «tot i que les estadístiques diuen que predominen les lectores, entre escriptors i escriptores la balança ha estat equilibrada, amb un 59 % de la participació de dones, que es correspon amb el major nombre de noies que nois estudiants als nostres graus».

Foto: Miquel Llobera

L’acte va continuar amb la conferència «Ciència i literatura», a càrrec de Joandomènec Ros, on es va parlar de com ha canviat la manera de fer ciència. Abans un informe potser podia començar amb: «Aquell matí passejant per la muntanya vaig trobar un exemplar magnífic de Lacerta agilis […]» Ara no s’accepta. S’ha perdut la part literària perquè el llenguatge científic ha de ser molt directe i concís. Amb tot, tenim científics que fan literatura (David Jou) i tenim un bon nombre de científics que es dediquen a la divulgació de la ciència (com el mateix David Bueno i Daniel Closa, que eren a la taula com a membres del jurat).

Després de dissertar sobre aquestes qüestions, Joandomèc Ros va compartir la seva tria ben personal de literatura científica, entre els quals El miratge de Déu, de Richard Dawkins, La conquesta social de la Terra, d’Eduard O. Wilson, El viatge més improbable, de Walter Álvarez i La qüestió vital. Per què la vida és com és, de Nick Lane. No cal dir-ho, no hi van faltar referències al famós Carl Sagan.

Tot seguit es van explicar breument els criteris per escollir els relats guanyadors i es van anunciar els finalistes. Es va deixar espai a la preciosa gravació de la lectura dels relats guanyadors, acompanyats de música, per part de l’equip EnVeuAlta i a l’entrega de premis.

L’acte va acabar amb la intervenció de Gustavo Llorente, degà de la Facultat de Biologia, i amb el sorteig de tres llibres entre els participants. A la sortida es van poder emportar un díptic amb un recull dels microrelats guanyadors:

La joia etèria:

Reivindicació d’ésser viu:

La trobada:

 

Foto: Miquel Llobera

Acabem aquest apunt amb un fragment de la presentació de la Teresa Carbonell:

«Sabem  que molts dels participants no teniu el català com a llengua d’ús familiar, fins i tot alguns ni la vam aprendre a l’escola. Per això és tan significatiu que pugueu jugar amb ella escrivint relats emocionants, poètics, sensibles, enjogassats o atrevits. Gràcies a tots i totes per participar-hi.»

Carol Rodríguez, becària de la Xarxa de Dinamització Lingüística de la UB
Núria Castells, tècnica dels Serveis Lingüístics a les facultats de Física i de Química

El Masterquímica es consolida

Ja tenim els pòsters del concurs Masterquímica penjats al vestíbul de la Diagonal. I és que en la tretzena edició ja podem dir que el Masterquímica està ben consolidat a la Facultat de Química.

Foto: J. Rubiralta

Durant tres dies els pòsters estan exposats i, entremig, el dimecres dia 17 de maig, fem l’acte central del concurs. Comença a les quatre. Ens hem trobat tots al vestíbul. Ens passa l’estona volant entretinguts amb els pòsters i amb aquest intercanvi de coneixements que es produeix entre els participants i assistents, que, encuriosits pels treballs dels companys, no dubten a preguntar.

Foto: J. Rubiralta

Tot seguit baixem a l’Aula Magna, on el degà de la Facultat, Miquel Vidal, ens adreça unes paraules, juntament amb la presidenta de la Comissió de Dinamització Lingüística, Dolors Velasco, i la delegada del rector per al multilingüisme, Mercè Puig.

El degà agraeix la participació a tots els alumnes i dona les gràcies per poder gaudir d’aquest concurs que ha arrelat a la Facultat, ja que aquesta n’és la tretzena edició. La presidenta de la Comissió explica els criteris del jurat a l’hora de decidir els pòsters guanyadors: la capacitat comunicativa, l’estructura pròpia d’un treball de recerca, la qualitat lingüística i el disseny. També hi ha hagut ocasió de parlar de la qualitat lingüística dels pòsters i de la possibilitat de millorar l’expressió escrita en català amb l’ajuda dels Serveis Lingüístics.

Foto: J. Rubiralta

Després s’ha passat a l’entrega de premis. L’Anna de Juan és l’encarregada d’anunciar tots els participants, a qui se’ls entrega, a més d’un diploma de participació, un llibre com a obsequi i un dossier de tots els resums dels pòsters presentats al concurs. Finalment, la mateixa Anna de Juan, que ha agraït un cop més la col·laboració dels Serveis Lingüístics, ha fet públic el nom dels guanyadors:

  • Cristina Roncero Barrero (tercer premi) amb Estudi de les interaccions de spin i del magnetisme del ‘breathing crystal’ Cu(hfac)2LR(LR = butil-pirazolil nitrolil nitròxid)
  • Mònica Solé (segon premi) amb Compostos ciclometal·lats de platí(IV): síntesi, caracterització i estudi de l’activitat biològica com a possibles agents antitumoral
  • Lorena Villegas (primer premi) amb Digestió enzimàtica de proteïnes en línia amb l’electroforesi capil·lar acoblada a l’espectrometria de masses

Les autores dels pòsters guanyadors han fet una breu i deliciosa presentació del seu treball i tot seguit ens hem trobat a fora de l’Aula Magna un petit refrigeri per celebrar-ho. Si tot va bé, el curs que ve hi tornarem!

Foto: J. Rubiralta

Claudi Mans reflexiona sobre terminologia

El passat 24 d’abril a l’Aula Magna de la Facultat de Química vam tenir el professor emèrit Claudi Mans fent una conferència amb motiu de la diada de Sant Jordi, convidat per la Comissió de Dinamització Lingüística de la facultat.

El dia de Sant Jordi no només es coneix perquè els carrers de la ciutat s’omplen de roses; sinó també perquè és el dia del llibre (un 23 d’abril va morir Josep Pla i és el dia en què es commemora la mort de Cervantes i de Shakespeare). A la Facultat de Química no volíem perdre l’ocasió —en una jornada on la literatura i els llibres hi són tan presents— per demostrar que els científics podem parlar molt bé sobre moltes coses i també sobre el llenguatge.

Claudi Mans —autor d’un bon repertori de llibres de divulgació científica tan coneguts com ara La truita cremada (2005); Els secrets de les etiquetes (2006); La vaca esfèrica (2008); Sferificaciones y macarrones (2010); La química de cada dia (2016)—, va triar per a la conferència un títol molt suggeridor: «Sofre orgànic, DDT inorgànic. Reflexió sobre la terminologia».

Va fer èmfasi en el valor dels termes i va mostrar situacions que es produeixen quan s’utilitzen de manera impròpia o fora del seu camp d’especialitat, en contextos de llengua general, per exemple. És el cas d’utilitzar com si fossin sinònimes les paraules producte i substància. Depèn del registre, la sinonímica podria ser més o menys correcta o del tot errònia.

I és que les paraules tenen un valor terminològic per a l’especialista quan les utilitza en el seu camp de coneixement. Fins i tot, les mateixes paraules poden tenir valors terminològics distints en camps diferents. Així, dens i fluid tenen un significat quan parlem del trànsit, i un altre en química, per exemple, on hi ha fluids fluids (poc viscocos), fluids poc fluids (molt viscosos), fluids densos i fluids poc densos.

D’altra banda, va mostrar els usos impropis, frívols o fins i tot enganyosos quan aquestes paraules amb valor terminològic es porten cap al terreny de la publicitat.

Ningú no té el monopoli del llenguatge; els químics tampoc. Ens agradi o no —diu Claudi Mans—, no ens queda altre remei que adaptar-nos-hi o marginar-nos. No hi podem fer gaire cosa més que ser-ne conscients i ajudar quan sigui possible a esclarir errors i ambigüitats.

Ho explica molt bé a DDT inorgànic, sofre orgànic del seu blog personal: «Acceptat això, cal que tot científic sigui conscient de quin ús fa la població no experta dels termes amb contingut científic, i aclareixi sistemàticament la diferència: cal tenir una espècie de diccionari de traducció entre lèxic expert i lèxic no expert. […] I, òbviament, educar a tots els nivells sobre les terminologies i el valor diferent de les paraules segons el context.»

Després de mostrar la polisèmia dels termes de l’àmbit de la química amb exemples ben variats, va remarcar el valor i la importància d’adquirir i d’emprar un llenguatge científic correcte, rigorós. Claudi Mans sempre convida a la reflexió. I dona motius propis, ben personals. Per què cal tenir la terminologia correcta? No hem de caure en la degeneració dels termes científics, ja sigui per dignitat personal, per evitar errors i males interpretacions o per no sucumbir a les possibles imprecisions i errors procedents de les pseudociències i de la publicitat.

La conferència, que va estar plena de picades d’ullet, va acabar amb la rifa entre els assistents d’un llibre seu: La vaca esfèrica. Ah, i no us perdeu l’article del mateix Mans a la Revista de la Societat Catalana de Química que ell mateix va citar i ens va convidar a llegir: El residu: Negatius però positius.

Carol Rodríguez, becària de la Xarxa de Dinamització Lingüística de la UB
Núria Castells, tècnica dels Serveis Lingüístics a les facultats de Física i de Química