biografia

Neix a Vigo el 1966. Es llicencia en Filologia Gallego-Portuguesa i exerceix la docència a la secundària. Comença publicant a revistes com Congostra, Olisbos o A Peneira. Participa a certàmens literaris i guanya diversos premis de poesia. Com a filòloga publica estudis de llengua i literatura a Cadernos da Lingua o a A Festa da Palabra Silenciada. Participa a l'activisme sindical a l'ensenyament i també a la directiva de la Asociación de Escritores en Lingua Galega. Altres obres: Setembro, En atalaia aberta. 

sinopsi

Totes les dones són amants de Hamlet i en Ofèlia pren cos el col·lectiu de les víctimes femenines causades pel domini masculí. El trànsit d'Ofèlia pel riu no és la fi, és l'inici d'un viatge redemptor cap al mar, fins a l'illa mítica fora del mapa i del temps. Una Avalon femenina, una Lesbos que rep a les platges els cossos d'aquelles marcades amb un estel al front i on creixerà una nova genealogia d'àvies, mares i filles lliures de la marca de la sang. Noves heroïnes rescriuran el mite amb la pell blanca per la llum lunar, no per la mort: Medees venceran Perseus i Penèlopes traçaran noves rutes marítimes amb les filles lliures del pirata. 

ressenya

El poemari gira entorn al nucli central format pels setze poemes de l'epígraf que dóna nom a l'obra. Com s'assenyalava abans, l'autora centra el món femení partint d'Ofèlia, víctima del domini d'Hamlet, el masculí. Les altres figures femenines que apareixen als poemes, Medusa, Penèlope o la filla del pirata, podrien ser personificacions complementàries, diferents personalitats que encarnarien el cosmos d'As amantes de Hamlet.

El text escollit com a introducció a "Abandóname" té marques geogràfiques gallegues. Els poemes següents tracten la figura d'Ofèlia; s'interpretaria que la veu impostada és la del personatge shakespearià traslladat, anunciant la determinació prèvia al suïcidi com a fugida i venjança.

A Ofèlia veiem el trànsit del cos de la suïcida traçant un viarany nou cap al mar, que per Dacosta no és la mort de les cobles de Manrique, sinó el preludi de la vida corregida que Sylvia Plath havia desitjat a la seva nota de suïcidi. El trànsit, silenciós i ocult per allò masculí, seria un alliberament, una resurrecció: la sang, el dolor que havien marcat la vida anterior restarien al darrere deixant el cos pàl·lid, lliure del vermell. La fi del viatge redemptor és a una illa sense nom on arriben les amants, unint el mite atlàntic amb el mediterrani, una Avalon femenina o una Lesbos, lliure d'Hamlet.

Als poemes "As amantes de Hamlet"Ofèliaperd el protagonisme en el cosmos de l'illa en favor del col·lectiu. Una genealogia matriarcal crea un espai propi, amb regles pròpies lliures del patriarcat, on les amants reneixen en l'aigua salada nues i netes, però no innocents. Les vestidures, com la pell de la vida anterior, es queden al mar.

"Tempo de rabaquetas" marca un contrapunt que contrasta amb la resta del poemari en abandonar l'anàlisi del dolor per fer un cant a l'amor físic. Aquest, potser marcat excessivament per l'instint i la passió, ens portaria a afirmar que el diàleg d'aquests poemes amb la resta de l'obra estaria marcat per ser aquest amor incontrolat una causa de dolor.

Els personatges femenins dels poemes canvien el rol assignat pel patriarcat. Ofèlia deixa de ser víctima: és ella qui escull el camí negant l'imposat. La Medusa amant va derrotar Perseu i la filla del pirata de "Fiinda" pren el paper del pare. La inversió més clara és a Cartas mariñas para Penélope. La dona deixa el lloc assignat al relat homèric i pren el camí d'Ulisses: no només deixa l'espera i la tela sinó que també traça el seu propi mapa i les seves cartes marines.