Novetats en els premis lingüístics de la Facultat d’Economia i Empresa

Aquest curs 2017-2018 hem tingut dues novetats en els premis lingüístics que la Facultat d’Economia i Empresa convoca per animar els estudiants a utilitzar la llengua catalana en els treballs acadèmics i millorar-ne la qualitat lingüística. D’una banda, s’ha afegit una nova modalitat en el Premi a la qualitat lingüística dels treballs finals de grau (TFG); i de l’altra, s’ha creat un nou premi per reconèixer el millor treball final de màster (TFM) escrit en català.

Fins ara el Premi a la qualitat lingüística dels treballs finals de grau no incloïa els TFG del grau d’Estadística, perquè aquest ensenyament és interuniversitari i la metodologia d’avaluació és diferent de la resta de graus del centre. Però també volen ser-hi! Amb aquest objectiu, doncs, s’han creat dues modalitats diferents del premi:

  • La modalitat A, amb tres categories, per als TFG que es defensen amb el suport d’un pòster escrit en català: el grau d’Administració d’Empreses (i el doble grau d’ADE-Dret), el grau d’Economia i el grau de Sociologia.
  • La modalitat B, amb una única categoria, per als millors treballs redactats en català del grau d’Estadística (i el doble grau d’Economia-Estadística).

El mes d’octubre sabrem qui s’emporta el premi, que consisteix en un obsequi cultural i en un diploma acreditatiu que es lliurarà en l’acte de graduació.

I, com a novetat, la Facultat ha convocat per primera vegada el Premi al millor treball final de màster en català, amb l’objectiu d’encoratjar els estudiants a usar la llengua catalana en els TFM. Aquest premi té una única convocatòria per curs acadèmic i inclou tots els màsters universitaris del centre. El premi consisteix en un obsequi cultural i un diploma acreditatiu que es lliurarà a l’abril durant la celebració de Sant Jordi.

Cal recordar també, que la Facultat d’Economia i Empresa atorga l’històric premi Ensaïmada Lingüística, en una de les seves categories, a les tesis redactades en català i defensades a la Facultat. Aquest reconeixement es dona sempre en el marc de les activitats de Sant Jordi organitzades al centre.

Alba Santos, becària de la Xarxa de Dinamització Lingüística de la UB
Elisabet Solé, tècnica de Serveis Lingüístics a la Facultat d’Economia i Empresa

Masterquímica 2018

El dijous 17 de maig tenir lloc el lliurament de premis de la catorzena edició del Masterquímica, un certamen anual organitzat per la Comissió de Dinamització Lingüística, el Deganat de Química i els Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona, que té per objectiu la divulgació en català dels treballs de recerca de màsters dels alumnes de Química a través en forma de pòsters.

L’acte, presidit pel vicedegà d’Ordenació Acadèmica i Qualitat, Fermín Huarte, la presidenta de la Comissió de Dinamització Lingüística de la Facultat, Maria Dolors Velasco, i el professor de la Secció de Química Inorgànica i membre del tribunal, Arnald Grabulosa, es va iniciar amb el lliurament d’un diploma, un obsequi i el llibre de resums dels treballs a tots els participants, que en aquesta edició han presentat un total de 28 pòsters.

A continuació, es van lliurar els premis als tres guanyadors: Juanjo Cabezas amb el primer premi, pel seu treball Isomerització d’epòxids catalitzada per complexos d’iridi; Laura Alcaide, amb el segon premi gràcies al treball Anàlisi de teixits biològics a través d’imatges per espectrometria de masses i espectroscòpia infraroja i, com a tercer premi, Gemma Marín amb Noves estratègies per a la preconcentració en línia de biomarcadors patològics en mostres biològiques mitjançant l’espectrometria de masses acoblada a l’electroforesi capil·lar.

Els tres guardonats van presentar el seu pòster davant els assistents a l’acte i van exposar breument, amb claredat i rigor, el contingut de la recerca i el treball que han dut a terme.

Per acabar l’acte es va oferir un refrigeri patrocinat pel Deganat de la Facultat a l’Atri Solar.

Biologia i literatura combinen bé

El dijous 3 de maig va tenir lloc l’acte de lliurament de premis del II Concurs de Microrelats de la Facultat de Biologia.

La vicerectora d’Estudiants i Política Lingüística, Mercè Puig, va donar la benvinguda als assistents i va encetar l’acte, que va continuar amb la presentació de la Dra. Mercè Durfort de la conferència «Darwin i l’expressió de les emocions», a càrrec de Xavier Bellés, professor investigador de l’Institut de Biologia Evolutiva, CSIC-UPF, arran de la publicació en català del llibre de Charles Darwin L’expressió de les emocions en l’home i en els animals publicat el 1872.

Xavier Bellés —que ha fet la traducció i la introducció de l’obra que ha publicat fa poc l’Institut d’Estudis Catalans i que completa la trilogia iniciada amb L’origen de les espècies i L’origen de l’home— va parlar del treball de Darwin per descriure les principals accions expressives en l’home i en altres animals. Amb aquesta intenció, Darwin va fer un treball intens i meticulós basat en observacions directes d’animals domèstics i dels humans —incloent-hi la seva família—i en les respostes a un qüestionari que va enviar als col·laboradors que vivien en llocs exòtics i estaven en contacte amb cultures humanes peculiars. Tot això li va permetre identificar diverses expressions facials universals.

Aquesta obra és pionera en l’ús de la il·lustració fotogràfica en treballs científics i es pot considerar precursora de les disciplines modernes de l’etologia i la psicologia, sobretot per la influència que va exercir en els estudis d’expressió facial i en la recerca d’expressions universals que la van seguir.

En la segona part de l’acte, es van anunciar els finalistes i els guanyadors de la segona edició del Premi de Microrelats de la Facultat de Biologia i es va fer l’entrega de premis, amb les intervencions de Teresa Carbonell —presidenta de la Comissió de Dinamització Lingüística de la Facultat—, Daniel Closa —com a representant del jurat— i Miquel Llobera —vicepresident de la Comissió i membre del grup EnVeuAlta.

Com en l’edició anterior, el públic va poder escoltar l’enregistrament de la lectura dels relats guanyadors per part de l’equip EnVeuAlta.

 

 

1r premi
Irene Guerrero, Asexual i sexual
https://www.enveualta.cat/asexual-i-sexual

2n premi
Cesc Múrria, Finals d’estiu
https://www.enveualta.cat/finals-destiu

3r premi
Carles Foguet, Carta d’una cèl·lula terrorista
https://www.enveualta.cat/carta-duna-cellula-terrorista

Finalment, es va voler fer un reconeixement als treballs de final de grau escrits en català. Entre els TFG amb millors qualificacions el curs anterior (2016-17), i amb l’objectiu de remarcar i valorar la seva aportació en l’ús d’aquesta llengua com a llengua de difusió científica en l’àmbit de les ciències biològiques, es van seleccionar els treballs següents:

  • Densificació de Pinus uncinata en aiguamolls d’alta muntanya pirinenca, de Marc Arimany Coll
  • La població de Vilanova i la Geltrú en els propers anys: anàlisi demogràfica i projecció de població, de Liliana Galvany Casanellas

L’acte va acabar amb un sorteig de llibres entre els assistents i la intervenció i l’agraïment de Gustavo Llorente, degà de la Facultat de Biologia.

A la sortida tothom es va poder emportar un díptic amb un recull dels microrelats guanyadors.

Obra guanyadora de Concurs Literari Lletres de Maig 2018 del Campus Bellvitge

La Maria Sellas Palat, estudiant del grau d’Odontologia de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut és la guanyadora del Lletres de Maig, concurs de narrativa del Campus Bellvitge 2018. Enguany el concurs s’ha dedicat al tema dels accidents de trànsit entre els joves. Volem compartir amb vosaltres l’obra guanyadora:

13 TRUCADES PERDUDES, de Maria Sellas Palat

Feia molt que no trepitjava la cafeteria de l’Hospital de Bellvitge. Avui hi he tornat a l’hora a la qual solia venir sempre, m’he demanat el cafè amb llet de sempre i m’he assegut a la taula de sempre. He somrigut en veure que el senyor dels cafès i la senyora de la caixa també eren els de sempre. Han passat més de cinc anys i tot segueix igual. M’agrada que les coses no canviïn. Suposo que, després de tot, tinc por del temps i la seva rapidesa, por de la vida i la seva capacitat per capgirar-ho tot en segons.

No em preguntis per què avui, per què ara. Ni jo ho sé. Només sé que avui no he pogut passar de llarg com sempre, que avui un sisè sentit m’ha convidat a entrar després de tant. El cafè segueix calent. Me’l miro mentre el remeno instintivament seguint les agulles del rellotge i no puc evitar pensar en el primer dia que vaig venir aquí, quan just des d’aquesta taula vaig veure un home al voltant de la cinquantena en la mateixa posició que jo, observant el seu cafè amb una mirada gèlida. Una mirada que en aquell moment em va impactar tant que em va obligar a encetar la que acabaria sent la meva primera llibreta oficial d’històries, escrivint: «El cafè fumejant, tu mirant-te’l amb aquells ulls tan freds i jo pensant que el món està descompensat.» Penso també en la resta d’històries, en totes les que van venir després. Sent sincera, la majoria, històries tristes, amb gust de desesperança intens. Com quan un dia una senyora d’uns seixanta es va posar a plorar sola en una taula. O com quan vaig sentir en una conversa entre dues amigues que una li confessava a l’altra que no suportava més el seu marit, que l’odiava i que si seguia amb ell era només perquè estava malalt.

Suposo que les cafeteries dels hospitals no són llocs fàcils, al capdavall. Les seves parets són testimonis cada dia d’una pila d’emocions, històries i persones que no deixarien indiferent a ningú. Per això venir cada matí aquí m’alterava l’ànima. Em feia pensar molt. Era com una teràpia a base de realitat. Suposo que per això, malgrat que podia escollir altres cafeteries on anar —al capdavall només buscava fer temps abans d’anar a classe— sempre acabava anant a parar a aquesta. Per mi venir aquí era com la segona dutxa del dia —igual o més necessària que la primera—; venir aquí em netejava a fons la ment. Sempre sortia per aquella porta sent una persona diferent.

Però un dia vaig deixar de ser una simple observadora i vaig passar a ser un personatge com els de les meves històries. Un dia em va tocar a mi. I aquell mateix dia vaig decidir que intentaria evitar les cafeteries dels hospitals per sempre més.
Fins avui.

*          *          *

Quan em vaig despertar aquell 27 d’agost tenia 13 trucades perdudes al mòbil. «13», vaig pensar, «vaja». Quan ara hi penso encara no entenc com és que no em vaig alarmar. La qüestió és que no ho vaig fer. L’únic que vaig pensar és que odiava aquell número. M’havia llevat tard, feia molta calor i les restes d’alcohol en sang de la nit anterior m’estaven passant factura. L’únic pensament present en el meu cap era que necessitava almenys tres litres d’aigua freda.

De camí a la cuina vaig mirar per la finestra. Feia un dia preciós. El sol era el rei indiscutible del cel. No hi havia absolutament cap núvol fent-li la competència. Així que ni tan sols ho vaig dubtar: dues torrades i un got de suc de taronja, dents, cua de cavall, banyador i un «Adeu! Marxo a la platja!». Vaig anar cap a la porta i, tot agafant la tovallola de passada de l’estenedor i les ulleres de sol del moble de l’entrada, vaig creuar-la sense pensar. En aquell precís moment de la meva vida tot estava tan en ordre que la meva única preocupació era si el meu cos sobreviuria a la radiació solar en aquell estat de ressaca tan deplorable. La resta no pesava. Els dies fluïen fàcils. Era feliç. Totes les llàgrimes eren per l’aigua de mar als ulls, totes les discussions es reduïen a decidir qui es quedava l’ombra del para-sol, tot el dolor venia de les pel·lícules dramàtiques dels diumenges a la tarda i tots els meus problemes es podien resumir a trobar la postura perfecta al sofà per fer la migdiada. En aquell moment l’últim que m’hauria pogut imaginar era que dins la bossa, a més del llibre i la crema solar, portava la bomba que ho faria explotar tot. Una bala tirada amb tanta punteria que em feriria els òrgans vitals i em deixaria seqüeles per sempre més. Una punyalada que em deixaria una escletxa tan profunda que mai no podria arribar a cicatritzar.

Però jo allò encara no ho sabia. Jo era a la platja de Castell, amb la meva bicicleta aparcada a la sorra, deixant que el sol anés deixant l’empremta de l’estiu sobre la meva pell, amb els cabells al vent, rodejada de riures i de converses fàcils, escoltant la remor de les onades i decidint un dia més si odiava o adorava aquella olor de mar tan increïblement intensa. Continua llegint →

Obres guanyadores del XXIV concurs literari del Campus Clínic

La Paula Pons i la Berta Urpí, estudiants de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut, són les guanyadores del concurs literari d’enguany al Campus del Clínic.

Els premis es van entregar el passat 15 de maig i tot seguit volem compartir els textos amb els quals aquestes dues estudiants van resultar guanyadores:

Modalitat de poesia, L’última volta, de Berta Urpí.

Entre línies

Sort que la vida m’ha ensenyat
a interpretar silencis com a única resposta
i a llegir entre línies.

Sort que ara soc capaç d’entreveure
—amagat rere el teu ‘no puc’ que intenta,
pretensiós, endolcir-me la derrota—
la malícia d’un ‘no vull’ que,
covard, no gosa manifestar-se.

Poesia

Caçar un pensament
al vol
i transformar-lo
en poesia.

Caçar un sentiment
al vol
i amb poesia
desxifrar-me.

L’última volta  

Pecàvem d’inexperts i proclamàvem
—impetuosos, orgullosos—
les nostres diferències.

Sentint-nos sempre una mica més ferms,
tenaços i coherents
que la resta.

Nosaltres prioritzàvem sempre l’estima
i crèiem que ningú,
mai,
podria diluir aquest amor
que ens teníem.

Pur, innocent.

Però ja no.
Ara se’m revela
tan cert, tan clar i tan breu
que espanta
que érem tu i jo
i ja no ho som tant.

Perquè ja només queda,
entre nosaltres,
el silenci fred i amarg
d’amants antics que ara
es desconeixen.

I hem passat
de sentir-nos especials
a saber-nos ordinaris.

Deu centímetres i un abisme entre tu i jo.
Ha guanyat el que s’esperava de nosaltres.
I ha perdut l’amor.

 

Modalitat de prosa: Taxi a Tel Aviv, de Paula Pons.

A totes les palestines, per la força, la dignitat i el coratge.

Pel dret a la vida i per la llibertat de tot un poble.

Ahir mateix la meva filla estrenava la bicicleta que li acabàvem de regalar pel seu aniversari al parc de sota casa. Era blava i lluenta, i ella, quan descansava, esgotada de fer carreres, se la mirava feliç i orgullosa. I de fet semblava que mai no havia estat tan feliç. Que només li calia aquella bicicleta i algú amb qui poder fer una cursa rere l’altra. I repetir-la fins a guanyar.

Avui, mentre neix el dia al país de l’olivera, mentre m’espero al cotxe amb la finestreta a mig obrir, tot això em balla i em repica punyent dintre del cap. Els ulls brillants de la nena de la bicicleta se’m fonen amb la mirada perduda i desesperançada de la Sanna. La veig allà, dreta, pàl·lida i esquifida —potser fins i tot més que l’última vegada— esperant-se entre aquella colla de mans i canons, i braços i banderes, i cossos i cascs, i més armes. I trets. Allà, el millor que es pot respirar, si el vent et bufa de cara, és la por. Si la sento jo, que estic a l’altra banda i no hi he hagut de travessar mai, com ha d’estar aquella nena? Allà, sempre m’ho ha semblat, les persones deixen de ser persones. Perden la noció del que són, i el cap i l’ànima volen lluny. Volen tan lluny com poden per no saber-se’n res. Per no saber-se atemorides, amenaçades, humiliades i violentades. Per no ser conscients que tot pot acabar allà mateix. O el que és pitjor, que tot pot seguir com fins aleshores.

Un dia més, a les sis de la matinada, espero la Sanna i l’Aboud a l’altra banda del control militar de la sortida de Jerusalem, on el taxista local els ha deixat perquè no pot passar-lo. L’Aboud és el seu veí, o cosí llunyà, ara no ho recordo ben bé. No es coneixien gaire fins que va començar tot, ara farà uns dos mesos, però de la mateixa manera que tot a Palestina, la vida la dicten les necessitats. Així, després de recórrer metges, hospitals i oficines administratives d’una banda i l’altra del mur, la Sanna havia pogut obtenir el permís per sortir de Jerusalem i rebre el tractament de diàlisi que necessitava. Tres cops per setmana havia d’anar a l’hospital de Tel Aviv. I tornar. El que havia costat d’aconseguir aquest permís a la família només ho deuen saber ells: que si els metges de Jerusalem informen de la necessitat del tractament, que si les autoritats palestines han de donar el vistiplau en una altra reunió i demanar l’atenció sanitària a l’Estat d’Israel, i l’administració de l’estat ha de respondre, i donar una cita primer amb un altre metge israelià perquè comprovi que realment la necessitat de dialització no és cap caprici, i després no sé qui ha de donar no sé quin altre vistiplau, i esperar que la reunió amb aquell altre estigui confirmada. I que els papers arribin. I llavors, després de set mesos de burocràcia, la Sanna va tenir-ho tot llest per poder anar a Tel Aviv tres vegades per setmana. No obstant, de la seva família només ella tenia permís per trepitjar els territoris de la Palestina del 48, o el que ara els intentaven fer creure que era l’estat més acollidor i amable del món, casa de tothom, Israel. I bé, al cap i a la fi, casa nostra. Ella, amb vuit anys i malalta com estava, era l’única que tenia permès travessar el mur sense ser arrestada en l’intent. O torturada. O empresonada. O, fins i tot, ja se sap, assassinada. A tota la resta, la llicència els havia sigut denegada per motius diversos. El seu pare havia estat empresonat tres mesos per negar-se a entregar els camps de cultiu a l’exèrcit israelià per construir-hi nous assentaments, abans que els hi prenguessin per força. I és clar, amb un antecedent tan criminal com és el de presó, que la majoria de palestins tenen, no se t’acudeixi demanar res, i menys, esperar que t’ho donin. A la seva mare l’hi havien denegat per antecedents de violència perquè va llençar pedres als soldats que cremaven amb àcid la cara a la seva germana. Al Mohammad, el germà gran, també l’havien acusat de què sé jo diverses vegades, i l’havien fet sortir de l’escola per rebre quatre bufetades intimidatòries. La Rua, la mitjana, organitzada amb les dones del camp, també havia desafiat els soldats amb no sé quin altre antecedent. I així, amb tota la família més propera a la nena, fins a arribar a l’Aboud. A tothom se li havia denegat i ningú, llevat de l’Aboud, que té 16 anys, podia acompanyar la criatura a l’hospital. Un trajecte llarg i ardu, que amb els transports d’allà, els atacs aleatoris, els tancaments de portes i controls a les carreteres, i la laxitud del temps a la terra promesa, mai se sap quan acaba. Continua llegint →