Parlem amb Ty Debes

Soc en Ty Debes. Vinc dels Estats Units, d’Indiana. Tinc vint-i-dos anys i parlo onze llengües. Vaig estudiar català a la meva universitat, la Indiana University. Allà he cursat Lingüística espanyola. Dins del programa d’estudis, podíem estudiar també català o portuguès; jo vaig escollir català. He vingut a Catalunya a fer una estada de mobilitat d’un semestre, amb el programa CIEE, i aquí he finalitzat el grau. Ara tot just s’acaba la meva estada i continuo el meu viatge a altres països, com Grècia i Alemanya, on aprendré noves llengües i perfeccionaré les que conec.  

 

Com és la teva experiència d’aprenentatge de llengües i quines expectatives tens?

Les llengües m’agraden molt. Cada vegada que n’aprenc una de nova és com si es creés una càpsula al cervell on puc ficar tot el que aprenc. La meva meta és aprendre’n trenta. Sé que és molt difícil: és un repte. Conec una dona de setanta-vuit anys que parla vint-i-set llengües, i les parla molt bé. Això és el que voldria jo, poder parlar bé les que aprengui, amb un nivell C1 o C2. En català, ara mateix tinc un nivell entre el B1 i el B2. A Indiana vaig fer només un curs, després el vaig seguir estudiant en el meu temps lliure. Aquí he millorat molt. He fet l’esforç de parlar en català a les cafeteries, amb els meus professors, etc. El meu company de pis és de Vic, i els meus amics d’aquí parlen català, així que practico molt. Vull parlar-lo bé.

Què et va fer decantar per estudiar català, als Estats Units?

Jo estudio Lingüística espanyola i també francesa. El català, en certa manera, té característiques que el situen enmig de les dues llengües. Té una gramàtica que em sembla molt interessant, i sobretot els canvis fonètics que s’hi han produït des del llatí vulgar.

Com eren les classes de català a la Universitat d’Indiana?

Només hi havia una classe de català, era de nivell bàsic. A la classe érem 10 o 11 estudiants. La nostra professora volia que aprenguéssim moltes coses de Catalunya; no només de la llengua, també de la cultura. Vam parlar de Sant Jordi, de les torres humanes (castells), i de moltes més coses, com menjars i begudes típiques. Vam veure una miqueta els dialectes dels diferents llocs. Ens van ensenyar com es parla a la Catalunya Nord, però també a Mallorca, Menorca i València; encara que em costa molt entendre el mallorquí…

Fora de classe, vas trobar espais on poder practicar el català?

Sí, a la universitat es va crear un grup de conversa. El va organitzar la professora de català. Hi assistíem els alumnes que estudiàvem català, els que ho havien fet fa un temps i el volien continuar practicant i els que s’estaven plantejant començar a estudiar-lo en els següents mesos. També hi anaven dos estudiants catalans que estaven a la Universitat d’Indiana. Una vegada a la setmana quedàvem per fer un cafè i xerràvem. Hi anava qui volia, no era obligatori, però a mi em va ajudar a millorar l’expressió oral. Tot i que la meva professora parlava bé ­—va estudiar català aquí, a Catalunya—, tenia accent americà perquè és dels Estats Units. Per això ens anaven tan bé les classes de conversa amb els estudiants catalans, perquè podíem sentir l’accent i la pronunciació. Per exemple, ens anava molt bé sentir la «ll», que és molt difícil. Els estudiants catalans eren els que ens podien corregir més bé la pronunciació.

Quina va ser la reacció de la gent del teu entorn quan els vas dir que estudiaves català?

Fora de l’àmbit de la universitat, cap dels meus amics no sabia què és el català ni on es parla. Algunes persones, allà, saben que existeix l’èuscar, perquè és una llengua molt excepcional, però el català costa que algú el conegui. Cada vegada que explico que hi ha una llengua que es diu català i que es parla a Catalunya, primer em pregunten on és Catalunya. Als Estats Units, quan estudiem geografia, allò que importa són les fronteres; a la cultura dins dels països no se li dona gaire importància. Tinc un amic que va estudiar aquí el semestre passat i, quan el vaig veure, em va dir que estava sorprès perquè a molts cartells del carrer les paraules no estaven escrites correctament o faltaven lletres, com totes les «n» finals. Vaig haver d’explicar-li que el que havia llegit era català. Ell sabia que existia, però no que fos tan important. Pensava que es parlaria només als poblets.

T’ha sorprès alguna cosa respecte al que vas estudiar a les classes de català?

Nosaltres vam aprendre molts aspectes de la pronunciació, però aquí m’he adonat que ens faltaven moltes coses per saber. Per exemple, que certes lletres no es pronuncien en català oral, com la «r» al final dels verbs. No ho he sabut fins arribar aquí. També he vist que el català està fortament dialectalitzat. Ja ho sabia, però he pogut comprovar que a Barcelona això és molt real. De vegades em costa una mica, no entenc igual de bé a tothom.

Coneixies la realitat lingüística a Catalunya abans de fer la teva estada? Com ho has viscut?

Sí, sabia que es parlava català i castellà. Aquí molta gent parla diàriament català, a tots els àmbits: universitat, institucions, al carrer, etc., però també he vist coses que m’han estranyat molt. Vaig conèixer una noia catalana nadiua que parla castellà amb els pares i amb els amics. Quan li vaig preguntar per què feien això a casa em va dir que perquè volien assimilar-se. Això em va sorprendre, que no parlis el teu idioma natal. No he estat als pobles ni a altres ciutats, només a Barcelona, així que no conec la dinàmica d’altres llocs de Catalunya. A Barcelona el que veig és que es parla molt català, però també molt castellà. Personalment, quan la gent s’adona que soc estranger, tenen tendència a canviar al castellà. Pensen que així és més senzill per a mi, però és una mica frustrant perquè no puc millorar si no sento parlar català. Crec que és normal; em va passar també a Alemanya. Allà vaig aprendre el dialecte bavarès, però, quan parlava al carrer, la gent em canviava immediatament a l’alemany estàndard. Es pensaven que no l’entendria bé, i feien aquest canvi per cortesia. Crec que aquí a Catalunya passa el mateix amb la gent que et canvia d’idioma, que no volen ser descortesos ni excloure ningú.

Una darrera pregunta. Quin creus que és el futur del català en la teva vida?

Encara que marxo ja de Catalunya, crec que aniré aprenent més i més català. Ara el puc parlar i el puc entendre, però vull parlar sense pensar, i això és difícil. He de cercar les paraules i fer les conjugacions al meu cap abans de dir alguna cosa. Tots els idiomes que aprenc els continuo practicant sempre. Ara, per exemple, estic practicant estonià, amb llibres, antics professors i amb els amics que conec a les estades. El català el continuaré parlant amb el meu company de pis i amb els meus amics. Sé que mantindré el contacte i que el català tindrà un futur important en la meva vida.

Entrevista a Joan Mallart, catedràtic de Didàctica de la Universitat de Barcelona

Entrevista a Joan Mallart i Navarra, catedràtic de Didàctica de la Universitat de Barcelona, vicepresident de la Societat Catalana de Pedagogia i coordinador científic del Diccionari d’educació. Va ser el meu professor en l’assignatura Multilingüisme i Educació quan estudiava Pedagogia. I ara que sóc becària de Serveis Lingüístics de la UB no m’he pogut estar de demanar-li una entrevista, que molt amablement s’ha avingut a contestar.

DSCN1703

1. Diverses vegades ha col·laborat amb els Serveis Lingüístics i altres entitats amb la voluntat de contribuir a la normalització lingüística del català. Creu que les actuals polítiques de normalització lingüística són les desitjables per aconseguir aquest objectiu? Creu que la Unió Europea està fent esforços per potenciar la normalització del català? Quins altres agents estan contribuint a aquesta normalització?

Crec sincerament que el país fa el que pot, que hi ha moltes prioritats i que sempre n’hi haurà alguna que molts trobaran que no hauria de ser en primer lloc. Comprenc que es pensi així en temps de crisi. Però si fos així, mai no seria el moment per a la normalització lingüística del català. Perquè sempre hi hauria qui trobaria més importants o urgents altres objectius socials. Algú va dir que hi ha molta gent al món per a tantes causes nobles que són imprescindibles, però que Catalunya només ens té a nosaltres…

Hi ha iniciatives de normalització que no costen gaire diners. És extraordinària la tasca de les parelles lingüístiques, la feina callada de les entitats cíviques i de normalització. Si tots hi poséssim una mica més de la nostra part, canviant hàbits i utilitzant el català en àmbits que fins ara hi era poc usat, crec que s’aconseguiria molt més. No podem confiar que la Unió Europea o l’Estat ens faci la nostra feina. Sense excloure que exigim tot l’esforç per part de les institucions que en tenen el deure.

 

2. S’atreviria a fer un pronòstic sobre l’evolució de la llengua catalana?

Decididament, el català serà de les llengües que arribaran al final del segle XXI i al principi del segle XXII, malgrat les previsions més pessimistes. S’han passat èpoques pitjors. Ara l’escola està fent una tasca excel·lent. Confio també en la transmissió intergeneracional dins i fora de la família. I això sí que ens pertoca a tots.

 

3. Vocabulària és un cercador dels Serveis Lingüístics que té com a objectiu donar a conèixer termes especialitzats dels camps de coneixement de la Universitat de Barcelona. Sabem que vostè va col·laborar fa temps en la col·lecció de vocabularis dels SL; ens podria dir què el va motivar a participar-hi?

La terminologia específica de la pedagogia, i de la didàctica més concretament, és plena de manlleus innecessaris. Una ciència genuïnament catalana ha de poder disposar dels termes per construir-la i fer-la avançar. Això també és normalització lingüística. M’ha motivat des de sempre, tota la vida, el món dels mots i dels termes “mots al capdavall” perquè no havia tingut gaire llibres i em llegia el diccionari. En un bon diccionari s’hi pot trobar quasi tot.

Si ens fallen els significants per expressar les nostres idees, o bé si som poc precisos, no aprofitarem tot el nostre potencial. Només posseïm allò que sabem, només sabem allò que entenem i només entenem allò que podem comunicar.

cantant_Maria+Lavezzi

4. Actualment s’estan ampliant i actualitzant els termes de Vocabulària. Se li acut alguna paraula interessant per incloure-hi? Se n’hi acut alguna inclosa en els vocabularis que pensi que ja no s’utilitza, que el concepte ha quedat en desús o que ha canviat de significat?

Paraules (i conceptes) interessants que sembla que estan de moda: resiliència, TAC (tecnologies de l’aprenentatge i el coneixement), interdisciplinarietat i transdisciplinarietat, ecoformació, ecopedagogia, pedagogia lenta (no cal dir slow, però per entendre’ns, com que hi ha un ampli moviment així…), educació per a la sostenibilitat o per al desenvolupament sostenible, decreixement voluntari, educació de la interioritat, intel·ligències múltiples, competències bàsiques…

Pot ser útil, dins d’una teoria molt actual, parlar de transposició didàctica, tant com fa unes dècades es parlava de transferència didàctica i ara ja no se’n parla quasi.

Tampoc no es parla gaire de: voluntat, constància, esforç. Però són conceptes que s’haurien de recuperar i practicar més. Un terme que ja no s’usa és el d’escola unitària, però segueixen havent-hi escoles rurals amb un sol mestre a l’aula. És clar que el concepte actual ha canviat molt. En aquelles escoles unitàries antigues es practicava l’ensenyament mutu, i d’això ara se’n diu cooperació…

 

5. Cada vegada hi ha més anglicismes en la llengua catalana. En el camp de la pedagogia trobem paraules com empowerment, feedback, coaching, brainstorming… Quina és la seva opinió sobre aquest fet?

Qui fa servir aquests anglicismes demostra que llegeix només (o sobretot) en anglès i que no ho fa tant en català. O bé que no té prou cura, o que no té cap interès a trobar la paraula justa i escaient en català. Avui ja ha passat a la història la postura ingènua d’aquells que pensaven que si empraven el terme en anglès serien més «científics», més savis o més exòtics. Avui ja tothom els pot prendre pel que són realment: o ignorants de la nostra llengua, o despreocupats pel rigor. I no sé què és pitjor, si la ignorància o la indiferència.

 

6. Com a investigadora de la Facultat de Pedagogia de l’assignatura Multilingüisme i Educació, m’interessa molt saber la seva opinió sobre quin creu que és el paper de l’educació formal en l’aprenentatge d’idiomes, tenint en compte el concepte de globalització.

Aquesta és una pregunta compromesa i complexa, però intentaré respondre-hi clarament i succinta. El monolingüisme és un inconvenient i el plurilingüisme és un gran avantatge des de tots els punts de vista: social, cognitiu, humà…

Amb la globalització, la crisi i les migracions, la gent es mou i hi ha llengües d’origen, que es parlen a casa i no a pas a l’escola ni se senten a l’entorn. Doncs bé, si és pogués formar en una escola un grup prou gran per tenir sessions extraescolars en aquella llengua, seria perfecte. I quines llengües caldria potenciar? L’estadística ens diu que la llengua amazic (i no l’àrab) és una de les més parlades. Crec que també, segons les zones, hi hauria alumnes potencials de llengua portuguesa, de xinés, rus, urdú… Si, en lloc de quedar-se amb la competència oral apresa a casa, aquests alumnes sortissin de l’escola amb certa competència escrita de la seva llengua, seria un gran benefici per a ells i per a la nostra comunitat en general. El país esdevindria una potència lingüística de primera magnitud.

La llengua castellana mereix una consideració molt especial, no sols per raons de veïnatge sinó per la mateixa composició lingüística dels nostres estudiants de tots els nivells. Atesos els resultats obtinguts i la concòrdia i cohesió social, no sembla que s’hagi fet malament fins ara. Per tant, sóc partidari de mantenir el model actual.

Sobre la base de mantenir les bones pràctiques, intensificant-les si convé, caldrà adaptar-se a noves situacions amb imaginació. I ha de ser irrenunciable, malgrat totes les lleis estatals que hi puguin anar en contra, que la llengua catalana segueixi sent la llengua principal de l’escolaritat. Perquè és la llengua pròpia del país i perquè assegura la cohesió social i l’eficàcia del model d’ensenyament.

El bon sentit i els requeriments de la vida moderna fan aconsellable l’estudi en la mesura del possible de llengües d’origen i la màxima promoció de la competència en llengües de comunicació internacional, no només l’anglès, amb molt més aprofitament del que s’està obtenint fins ara.

Per resumir, m’agradaria apuntar que no estaré prou legitimat per demanar a ningú que aprengui la meva llengua si jo no estic disposat a començar a aprendre la seva. Aquesta idea valdria com a declaració d’intencions, lògicament no pas per reclamar que cada mestre es posi a estudiar set o vuit llengües a partir d’ara.

llengues_linguamon

7. I com a especialista en didàctica, quins considera que són els models didàctics més eficaços en l’aprenentatge d’idiomes?

Si distingim entre eficàcia a curt termini i veritables assoliments definitius de convertir la nova llengua en hàbit lingüístic que ens permeti de disposar-ne quan ens faci falta, sóc partidari de cert eclecticisme multimetòdic, practicant molt, amb enfocaments comunicatius i humanistes. Probablement, encara més eficaç que el mètode, ho són el treball constant i la motivació. Però el material i el mètode també hi fan molt.

 

8. Per acabar l’entrevista, si em permet, m’agradaria poder-ho fer com vostè acaba cada dia les seves classes: dient una cançó, una poesia, un refrany… del dia. La meva d’avui és una cançó d’Orxata Sound System que es diu Coopera. I la seva?

Per la data en què ens trobem, la poesia ha de ser El poema de Nadal de Josep M. de Sagarra. De cançons, n’hi ha tantes en cada moment que ens vénen al cap, que algunes no ens les podem treure de sobre i les anem repetint mecànicament. No sabria dir ara quina seria la cançó de la meva vida, però en aquest moment precís en ressonen alternativament dues dintre del meu cap: El clar país, de Jacques Brel, en versió original o en l’excel·lent versió catalana de Joan Argenté, i Cal que neixin flors a cada instant, de Lluís Llach. Us les ofereixo de tot cor, amb les profundes ressonàncies afectives que em porten.

MOLTES GRÀCIES!!!!

Avui entrevistem Josep Lluís Mont

montambaranyaQuina és la teva vinculació amb la Xarxa de Dinamització Lingüística?

Estic vinculat perquè sóc el president a la Facultat i per això vaig començar a conèixer-ne una mica el funcionament. Però jo crec que, en general, entre els professors i els alumnes no és massa coneguda, tota la tasca aquesta. Jo crec que no és massa coneguda perquè la gent potser dóna prioritat als estudis propis de la Facultat sobre aquestes coses, no? Però jo ara que m’hi he ficat ho conec més i veus que hi ha molta gent al darrere i que es fa molta feina. Però fins que no t’hi fiques tampoc saps el grau de complexitat i la gent que hi ha treballant, no? Continua llegint →

Avui entrevistem l’Antoni Roca

Antoni Roca Vallmajor és  doctor en Química per la Universitat de Barcelona, catedràtic del Departament de Ciència dels Materials i Enginyeria Metal·lúrgica, president de la Comissió de Dinamització Lingüística de la Facultat de Química i actualment vicedegà de Professorat i Seguretat d’aquesta mateixa facultat.

Ha publicat tres llibres i molts articles a revistes científiques en el camp de la metal·lúrgia i l’enginyeria metal·lúrgica i també ha participat amb nombroses ponències a congressos a diferents llocs d’Europa i Amèrica.

  Continua llegint →

Avui entrevistem el David Gallardo

Quina és la teva vinculació amb la Xarxa?

Quina és la meva vinculació amb la Xarxa…? Doncs… fa cosa d’uns anys, dos o tres, vaig ser escollit representant del meu Departament, el Departament de Personalitat, Avaluació i Tractaments  Psicològics, a la Comissió de Dinamització Lingüística de la Facultat de Psicologia. I arran d’això, doncs… quan ha arribat el moment de fer el relleu a la presidència de la Comissió m’he vist amb cor d’agafar-lo. Continua llegint →