Category Archives: Facultats

La Maria Teresa Guarro i la Clara González, estudiants de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut, són les guanyadores del concurs literari d’enguany al Campus Clínic.

Els premis es van lliurar el passat 29 d’abril i tot seguit volem compartir els textos amb els quals aquestes dues estudiants van resultar guanyadores:

Categoria de poesia, 8 de març, de Clara González

Sona el despertador,
l’apago i torna a sonar,
l’apago i ara m’aixeco,
em vesteixo i a esmorzar.

L’aixeta i aigua freda,
com les dosis de realitat
amb què ens topem cada dia:
avui ens hem de despertar.

Al metro la línia vermella,
va més plena del normal.
Dreta trec el meu llibre,
però al voltant mòbils i caps.

Entra una noia rosseta,
dempeus al meu costat,
treu un llibre de la bossa
i llegeix al meu davant.

No li veig bé la cara,
però de sobte ja em cau bé,
somric sense mirar-la,
bonic esdeveniment.

Es tornen a obrir les portes,
pugen adults i nens,
i una dona ampla d’espatlles
amb un llibre gros groguenc.

I en aquell metre quadrat,
les tres llegim tranquil·les,
guardo la imatge a la memòria,
i somric com de petita.

Tant de bo un ull curiós
que vegi la imatge de fora,
que fotografiï aquest moment,
i el viralitzi en un moment.

Tres dones llegint al metro,
qui ha dit intel·lecte i ideals.
Tres dones lluitant en cos,
ànima, ment i sororitat.

Curiosa aquesta escena,
i tant de bo no ho fos tant.
Menys internet, més intel·lecte,
menys perdre temps, més amistat.

Curiosos els caps dins els llibres,
sinònim de la lluita i lleialtat.
Clamem respecte, la no-violència,
però sí la lluita i llibertat.

Curiós l’ull que ens fotografia.
Sinònim d’amor i comprensió,
clamem igualtat: no al masclisme.
Volem ja la rebel·lió!

Curiosa la ment que viralitza
la fotografia que ningú ha fet,
L’ull és meu i aquesta escena,
d’ara i per sempre,
també.

Categoria de prosa, Dolç passat, de Maria Teresa Guarro

Avui és un dels dies que més li agrada de l’any. Sap que acabarà la jornada exhausta, que no tindrà forces per aixecar-se del sofà una vegada arribi a casa i que el seu cos se’n ressentirà els següents dies. Però també sap que valdrà molt la pena. A l’obrador ja fa dies que treballen sense parar al ritme dels últims èxits musicals de Radio 3. Darrere el taulell, ocupen les seves posicions les dependentes, que uniformades amb l’elegant vestit blau marí que fa joc amb el rètol de la botiga, es faran un tip d’anar cap amunt i cap avall amb els encàrrecs. Les aromes de xocolata, fruita caramel·litzada i mantega s’escampen per tot l’establiment, creant el que ha estat sempre el perfum de la seva vida. L’aparador llueix més que mai amb els colors vius i brillants de les mones de fruita, el suculent marró de les de xocolata, els pollets de feltre i les plomes decorant totes les creacions i tot un reguitzell d’ous de totes les mides, colors, formes i motius. Però aquest any les veritables protagonistes són les figures de xocolata amb formes d’animals que s’han aventurat a fer per primera vegada. Fa dies que es fixa en com, en sortir de l’escola, els nens i les nenes s’aturen a mirar l’aparador i es queden embadalits davant d’aquells animals de granja fets amb tanta gràcia.

El rellotge de cucut que ja fa gairebé cent anys que marca el transcurs del temps en aquella pastisseria, marca les set. I tot seguit, la Rosa, la mestressa i ànima de l’establiment, aixeca la persiana.

– Bon dia i bona Pasqua senyora Rosa! – fa en Pere, que com cada any és el més matiner.

I en Pere li explica feliç que aquest any tota la família es reuniran a l’Ametlla de Mar, que el seu fillol ha fet cinc anys i que està segur que li encantarà la figura del porquet que li ha comprat. Més tard arriben la Maria, la Roser i l’Angelina, les seves amigues de tota la vida. Sempre passen a saludar-la ben d’hora cada diumenge. Ja ho feien quan la Rosa tenia deu anys i passava gran part de diumenges i festius entre la botiga, on ajudava la seva mare a embolicar paquets i s’encarregava que els pots de l’expositor estiguessin sempre a vessar de caramels i confits de tot tipus, i l’obrador, on trastejava i remenava tot el que trobava i també, on quedava bocabadada observant com el seu pare treballava amb gran delicadesa cada una de les seves elaboracions. Ja ho feien aquell trist i gris hivern dels seixanta en què el pare va emmalaltir i va haver de deixar la feina, i uns mesos més tard, la mare va morir sobtadament i ella es va veure obligada a agafar les regnes del negoci familiar. Ho havien fet sempre i, ara, amb seixanta-un anys totes elles, ho continuen fent.

El matí va avançant i la botiga esdevé un contínuum de gent que entra amb les mans buides i surt amb una mona sota el braç desitjosa de ser desembolicada per alguna persona estimada. Li fa especial il·lusió quan la Núria ve a recollir una petita mona de sara coronada per un també petitet ou de xocolata. La Núria, aquell napbuf de trenes pèl-roges que tantes vegades havia vist jugant carrer amunt i carrer avall, convertida ja en tota una dona, s’estrena avui com a padrina del nebot. Tota ella emana felicitat i emoció.

De sobte, percep una alenada de perfum carregós que per uns segons s’apodera de cada cantonada de la botiga: el vanitós matrimoni Alberich ha arribat. Són segurament els seus clients més rics i poderosos, aquell tipus de persones a qui agrada que tothom sàpiga la seva situació privilegiada. Cada any gasten un dineral per fer que les seves mones siguin l’enveja de tot el veïnat. La Rosa està fent el nus de l’últim dels seus paquets quan veu com un grup de vailets es comença a concentrar al carrer davant de l’aparador. Al senyal del director, entonen una cançó.

Primavera endins,
Pasqua i caramelles.
Tots cantem units
jovials i alegres.

Perquè avui el Crist de l’amor triomfa,
i a tots ben units escamparà joia.
Sortiu tots, veniu,
escolteu feliços cants jolius festius
de Pasqua florida.

La cantada de caramelles. Temps enrere li sabia greu perquè en passar el matí tancada a la botiga, se la perdia sempre. Només algun any comptat quan el seu fill cantava s’havia escapat momentàniament de la botiga per apropar-se a algun dels llocs on encadenaven unes quantes cançons. Per sort, des que era el seu fill qui s’encarregava d’organitzar-les i qui dirigia la cantada, li dedicaven un parell de cançons ben bé davant de la pastisseria. Surt corrents, tot carregant una safata plena de galetes i xocolata que els caramellaires ja esperen amb delit. Aprofita per abraçar el seu fill i el seu home, que segueix el recorregut de la cantada tot repartint flors als transeünts a canvi d’alguna pesseta.

El cucut canta la una. La pastisseria està molt transitada però ella s’amaga un instant darrere la cortina que separa la botiga de l’obrador per assaborir aquell moment. El rebombori dels clients que encaixen de mans o s’abracen desitjant-se una bona Pasqua, que parlen fort i que riuen joiosos. L’aroma dolça que tot ho recobreix, les prestatgeries que a poc a poc es van buidant, la mona com a motiu per reunir-se amb amics i familiars, per compartir moments. El negoci que havien començat els seus avis estava més viu que mai. I tot això, la feia feliç, molt fel…

De cop, un atac de tos la desperta i torna a la realitat. Una mica desorientada, encén el llum de la tauleta de nit i mira el rellotge. És la una. Però de la matinada. I de l’any 2019. I ella té 90 anys. I ja en fa molts que la pastisseria va tancar. Al seu lloc, una botiga artificial i freda de fundes de mòbil. Tus fort i durant tanta estona que la Mariana treu el cap per la porta de la seva habitació.

– Señora Rosa, ¿está bien? ¿Quiere que le traiga el inhalador?

I amb dos pufs els seus bronquis s’obren una mica i a poc a poc es va recuperant. Sap que li costarà tornar a adormir-se. Com totes les nits que somia amb la botiga. I, com un ritual, demana a la Mariana que li acosti la seva capseta. I quan ella s’esvaeix, l’obra i escampa totes aquelles fotografies i retalls de diari pel seu llit. I recorda. Es recorda a ella de petita amb una d’aquelles paperines plenes de xocolata negra fosa que el seu pare li preparava i que tenien un petit forat per on regalimava aquell líquid marró fort que tant la fascinava. Es recorda a ella de jove passant hores i hores darrere el taulell. Eren molts els balls que s’havia perdut perquè havia de treballar, eren moltes les vegades que li deien «Ai Rosa, tot el dia aquí tancada, no trobaràs cap home». Però al final, el va trobar. I va ser on havien passat moltes de les coses importants de la seva vida: a la pastisseria. Es recorda a ella ajudant la seva mare entre aquelles quatre parets on anys més tard va criar el seu fill. Es recorda a ella sempre envoltada de gent disposada, amb un somriure sincer, a trobar el millor producte per a cada client. Es recorda a ella, tan elegant com havia estat, regentant un dels comerços més emblemàtics del barri. Es recorda, es veu i es reconeix. No com ara.

Ara, en tirar a un cantó llençols i manta, el que veu és un cos gran, inútil i degenerat. Tant, que no pot ni caminar. Encara menys baixar les deu escales que la separen del carrer. Ai, el carrer, com el troba a faltar. Fa gairebé tres anys que no hi passeja. Només surt de casa per anar al metge, activant prèviament tot un circuit de transport sanitari que la puja a bscar al seu pis i la carrega fins a la furgoneta. S’ha penedit tantes vegades de negar-se a operar-se els genolls. Ara el seu cos ja no suporta ni alçar-se. Per anar del llit al sofà, tota la distància que recorre en el seu dia a dia, la Mariana la munta a una mena de grua. Sort que no es veu en cap mirall mentre ho fa. S’ha tornat totalment dependent. Ella, que sempre havia fet i desfet com havia volgut.

El pitjor de tot plegat és, però, la soledat. Els seus pares, el seu home, les seves tres amigues de l’ànima, gran part de la clientela de la botiga. Tothom havia mort. També, i el que la va acabar d’ensorrar del tot, el seu fill, que es va matar en un accident de trànsit. Ja no queda cap de les persones que ha estat important a la seva vida. Ella és passat, però continua viva. És cert que la Mariana està sempre pendent d’ella, se’n preocupa molt i la tracta amb l’afecte i l’estima que han anat cultivant al llarg dels anys. Però al cap i a la fi, és la seva feina. De vegades li porta croissants del forn de davant. No valen un duro: són industrials, pastosos i s’enganxen al paladar. Tot i així, fa l’esforç de menjar-los. Ai, si la Mariana hagués provat els croissants que veníem nosaltres… Qui sí que intenta venir tant com pot és la Núria, encara amb la cabellera pèl-roja recollida amb una trena. Quan ve acompanyada pels seus fills, nota que li transmeten una mica de la seva alegria. Tant de bo a casa hi hagués hagut criatures que il·luminessin els dies més foscos. Sovint també la ve a veure la doctora, sobretot a l’hivern que és quan més aguditzacions fa de la seva bronquitis crònica. És una dona jove plena d’energia, molt atenta i empàtica que s’interessa per ella. Sap que té molt arrelat aquest sentiment de soledat i a vegades es queda una bona estona conversant amb ella, preguntant-li coses sobre la pastisseria i el seu passat, buscant que li brillin els ulls. L’última vegada la Mariana va explicar a la doctora que últimament perdia més la memòria i que de vegades preguntava quan arribaria la seva família. La doctora li va preguntar si volia que la visités un especialista per intentar frenar una mica el procés. La Rosa de seguida es va imaginar una altra vegada tot el tràngol per als que l’havien de carregar escales amunt i avall. Ho va rebutjar amablement. Probablement preferiria no recordar res del seu passat. Potser així, si no fos conscient del que havia arribat a ser, ara no li faria tant mal existir.

Ordena de nou totes les fotografies i retalls de papers i ho col·loca ordenat dins la capsa. La deixa a la tauleta de nit. Apaga el llum. I llavors tanca els ulls molt fort per evitar que se li escapin les llàgrimes. Tanca els ulls molt fort i desitja no tornar-los a obrir mai més.